VICENÇ BATALLA. En un Festival d’Angulema 2019 dominat pels monstres i tot tipus de criatures sorgides de la irreverent ment dels autor·e·s de còmic, la nord-americana Emil Ferris es va emportar amb tota lògica el primer premi de la Fauve d’Or pel seu incommensurable Lo que más me gusta son los monstruos (Reservois Books) que ja s’ha traduït de l’anglès a diverses llengües. La seva presència durant el festival va revelar una dona de 56 anys amb una voluntat de ferro per afrontar els reptes més indòmits des de la seva perspectiva que la monstruositat és una qualitat i el perill ve d’aquesta normalitat que el que vol és matar la diferència. Ens ho va contestar adequadament en una pregunta a la seva classe magistral, dins d’un certamen que comptava virtualment a través d’una exposició retrospectiva amb el seu compatriota Richard Corben, Gran Premi d’Angulema 2018 i creador de monstres i figures hipertrofiades a l’època dels còmics underground. Corben no es va traslladar a la ciutat aquitana, per qüestions de salut i personals. La professió, en tot cas, va donar un pas endavant escollint com a Gran Premi d’Angulema 2019 la japonesa Rumiko Takahashi, a qui sí s’espera l’any que ve com a segon·a autor·a mangaka que rep aquesta distinció i tercera dona en 46 anys d’història del festival.

La cerimònia el dissabte a la nit d’entrega de premis del Festival d’Angulema (24-27 de gener) va ser especialment emotiva, més que no pas en d’altres ocasions. Aquesta vegada, no sempre ocorre, estava present el/la guanyador·a de la Fauve d’Or. I l’estatunidenca Emil Ferris ha generat la unanimitat des de la seva publicació en anglès fa un parell d’anys a Fantagraphics de My favorite thing is monsters. L’estiu passat ja es va adjudicar els guardons de millor àlbum i millor artista dels prestigiosos Eisner Awards al saló Comic Con de San Diego. Però això no treu que, des de l’escenari del Teatre d’Angulema, ens agraís com a lectors d’haver acompanyat la jove Karen del llibre, una nena de deu anys, que és el seu alter ego al Chicago dels anys seixanta però que la seva imaginació la fa viatjar encara més enrere a la gènesi del nazisme i que no deixa de ser una paràbola també del món d’avui en dia. “He esperat tota la meva vida, sent el monstre que jo sóc, i gràcies a vosaltres he trobat una manera de sentir que pertanyo a algú i a algun lloc”, va explicar utilitzant la paraula en anglès belonging que té el doble sentit d’ esperar i pertànyer.

Perquè la jove Karen es representa a ella mateixa com a nena-llop, a partir dels mateixos croquis que Ferris feia quan era petita, i està rodejada dels còmics de sèrie B i les pel·lícules de la Hammer d’aquella època que serveixen com a separació entre capítols d’aquest inusual àlbum de 400 pàgines. L’autora va tardar quatre anys i mig en acabar-lo, després que en fa setze patís una malaltia tropical per la picada d’un mosquit que la condemnava en principi a quedar la resta de la seva vida en cadira de rodes i sense poder utilitzar la seva mà dreta amb la que intentava guanyar-se la vida fent d’il·lustradora. Gràcies a la seva persistència i l’ajuda de la seva filla que tenia sis anys quan va caure malalta i a qui criava com a mare soltera, va aconseguir dibuixar aquesta història amb els diferents colors d’un bolígraf Bic i convèncer un editor malgrat repetits rebutjos per publicar-ho. És el seu primer llibre.

“El que passa als Estats Units té a veure amb l’obscurantisme”

Ara, tothom espera la seva continuació. Perquè l’àlbum deixa obertes força pistes i personatges amb una personalitat encara per esbrinar. Part del plaer també es troba en la qualitat de l’escriptura de Ferris qui, darrera l’ús de totes aquestes sèries d’horror de la seva infància, desenvolupa una veritable vena literària plena de metàfores. L’espectacular obertura del llibre n’és una prova: tot l’Uptown de Chicago surt armat a mitjanit per intentar acabar amb els udols d’aquell ésser que els recorda tot allò que han après des de petits i que no poden suportar perquè és la negació d’ells mateixos. A la pregunta que li vam fer durant la seva classe magistral sobre si, en una segona entrega, Karen hauria de contenir els seus desitjos bestials perquè el poder als Estats Units ha superat tots els pitjors malsons possibles la dibuixant va contestar a l’altura del seu treball de recerca d’aquest inconscient.

“No penso que el que està passant als Estats Units sigui una cosa que tingui a veure amb els monstres, té a veure amb el comportament humà i joc crec que del que es tracta és d’obscurantisme”, va remarcar abans d’establir paralel·lismes entre la cruenta història nord-americana respecte les minories i el present. “Perquè els veig venir a mitjanit amb les seves torxes. I, els mateixos homes, tornen cada nova generació amb aquestes torxes. És una mentalitat de pobletans! I tots mostren aquesta aspecte d’anem a matar-lo”.

Ferris evita d’aquesta manera de donar respostes simples a problemes que vénen de més lluny. “Forma part de la naturalesa humana i no disposo d’altres referents. Tindria ganes de lluitar contra aquest ordre polític, com bé has preguntat… però és una cosa que sempre ha estat aquí. I que mai se n’anirà. No se n’anirà perquè nosaltres mai en tindrem remordiments. Quan era una nena, jugava en un parc de Chicago. I, com a nena, veia com es posaven les llavors en els ciutadans per a aquest comportament. Però ningú no en parla. Ningú no ho menciona. I fins que, al nostre país no s’afrontin a aquests dimonis perquè desapareguin, no crec que mai siguem lliures. No crec que mai estiguem bé… Per tant, Karen haurà d’enfrontar-s’hi al llibre”.

És una manera de proporcionar alguna pista sobre aquesta segona part, a la qual la nord-americana tampoc no vol posar dates ni condicionants. Només en la recollida del premi va deixar anar que, al segon llibre, s’imaginava Karen recordant una nit al jardí del seu bloc d’apartaments una conversa amb Anka, la immigrant alemanya que va fugir del nazisme i mor en estranyes circumstàncies al començament del primer. Tampoc és per casualitat que Ferris citès, en el seu parlament, a mestres del còmic contemporani com Chris Ware, Alison Bechdel i sobretot Art Spiegelman. I, per sobre de tots, el seu difunt pare de qui va ensenyar la medalla que porta penjada en record mentre s’emocionava.

Richard Corben, Milo Manara i Frank Miller

Una carrera omplerta de monstres és significativament la de Richard Corben, que als seus 78 anys va preferir no fer el desplaçament a Angulema des de la seu Kansas natal tot i que va enviar un cartell per il·lustrar aquesta edició en què era el president d’honor. Un cartell, que remet a aquesta època de les revistes de fantasia i terror, compartit amb dos altres de la francesa Bernadette Després i el japonès Taiyo Matsumoto en l’objectiu del festival de repartir-se en tres parts iguals entre el còmic nord-americà, el franco-belga i el manga.

Corben no hi era, però sí una extensa mostra de les seves obres i les seves planxes originals en les que hi destacava, evidentment, tota la sèrie per a les revistes Warren i les sagues començades per Den amb l’hipersexualitat dels cossos i les seves entregues paròdiques i estrafolàries dels superherois fins a les seves interpretacions visuals dels contes esgarrifosos de Poe i Lovercraft. Una herència única que té grans defensors com Joann Sfar (classe magistral d’una hora i mitja sobre el tema) i d’altres dibuixants franceso·e·s que no s’hi senten gens identificats. I qui, en qüestions de representació de la sexualitat, prefereixen l’italià Milo Manara que a més de ser-hi present comptava amb una exposició que anava d’Hugo Pratt a Caravaggio tot passant per Fellini.

Ara que Corben es dedica des de fa dues dècades a replicar superherois clàssics com Hulk o Hellraiser, tot i no haver abandonat del tot el seu treball artesanal, qui sí que va venir a Angulema per celebrar els vuitanta anys de Batman va ser un dels seus dibuixants claus com Frank Miller. Ningú no va gosar preguntar-li al creador del Batman més fosc i misantrop la seva opinió sobre el president del seu país, Donald Trump, però sí que va ser clar en dir que si hi ha un actor que li agradaria que encarnès l’home rap penat aquest és Clint Eastwood. Una exposició amb el beneplàcit de la Warner recreava a la perfecció l’ambient claustrofòbic de Gotham City i el seu cavaller de la nit.

Taiyo Matsumoto i les noves generacions de ‘mangakes’

La imatge curiosa la va protagonitzar el mateix Miller anant a visitar entusiasmat l’exposició de Matsumoto i reconeixent en algunes de les seves planxes part de la inspiració per a un Batman als anys vuitanta que aprenia a llançar-se entre vinyeta i vinyeta a ritme de manga. El més jove Matsumoto va aconseguir desmarcar-se de l’obligació del gènere de dibuixar històries esportives furgant en la seva pròpia biografia de nen que va créixer en un orfenat per fer-ne un relat íntim en sis volums a Sunny. En una de seves trobades amb el públic, el director artístic del certamen Stéphane Beaujean no va dubtar en confessar que Matsumoto és l’autor contemporani que més li agrada.

Si més no, el pavelló del manga va multiplicar per cinc el seu espai amb una nova ubicació. I d’altres autors japonesos convidats van ser els encara més joves Tsutomu Nihei, Kentaro Sato i Paru Itagaki. Nihei va merèixer, fins i tot, una mostra on els monstres eren en aquesta ocasió cyberpunks. De fet, un dels concerts dibuixats reunia el sud-coreà Kim Jung Gi amb l’Orquestra de París amb el títol de Monstres d’Àsia i música contemporània.

Bretch Evens, Piere Christin i Rumiko Takahashi

L’altre concert dibuixat el van protagonitzar el flamenc Brecht Evens i el pianista francès Chassol, en una trobada inèdita en què Evens i la seva companya Céline Devaux utilitzaven mitjans digitals per a les seves visions oníriques del viatge sonor per la Martinica de Chassol que aquest va publicar en disc fa quatre anys. Precisament, Evens va obtenir el Premi Especial del Jurat, la Fauve d’argent, per l’àlbum Les rigoles que és una explosiva immersió de figures i colors típica de seu univers en plena nit parisenca.

Excepte pel llibre de Ferris, no hi ha versions en castellà o català encara de cap dels àlbums que figuren al palmarès oficial. Seria recomanable per al Premi Revelació Ted drôle de coco d’Émilie Gleason, una franco-mexicana que hi relata de forma força original la història del seu germà autista, i per al Premi de la Sèrie Dansker de Halfdan Pisket, un danès que arriba al tercer volum de la biografia dedicada al seu pare en qualitat d’emigrant i exiliat turc-armeni i que, segons va explicar al recollir el guardó, és a punt de morir.

El Premi Goscinny al millor guió va anar a parar a l’històric Pierre Christin per a Est-Oest (dibuixos de Philippe Aymond), on aquest francès rodamón hi narra les seves vivències durant la Guerra Freda tant al Teló d’Acer com a la pàtria de l’Oncle Sam.

I, per tancar el cercle dels monstres i les dones al còmic, un jurat format per 1.672 autor·e·s va proclamar Gran Premi d’Angulema 2019 la japonesa Rumiko Takahashi. En aquest cas, el seu món fantàstic és per a tots els públics i busca el cantó humorístic. Però no deixa de ser un complement al de Ferris. Amb 61 anys, Takahashi pot enorgullir-se que als seus inicis va enderrocar totes les fronteres assignades a les dibuixants del seu país i es va apropiar del masculí gènere shonen. Succeeix Katsuhiro Otomo, pare d’Akira, com a segon·a mangaka amb tan alta distinció. I representa la segona dona a qui se li atorga després de Florence Cestac el 2000, tot i que Claire Brétécher es va emportar el Premi Desè Aniversari el 1983. Ja esperem la japonesa el gener del 2020 amb tots els seus personatges fora del comú desafiant l’ordre establert.

 

PALMARÈS DEL FESTIVAL D’ANGULEMA 2019

Fauve d’Or: Moi, ce que j’aime, c’est les monstres, d’Emil Ferris (Monsieur Toussaint Louverture a França / Fantagraphics als Estats Units amb el títol original de My favorite thing is monsters / Reservoir Books a Espanya com a Lo que más me gusta son los monstruos)

Premi Especial del Jurat: Les rigoles, de Brecht Evens (Actes Sud BD)

Premi Revelació: Ted drôle de coco, d’Émilie Gleason (Atrabile)

Premi de la Sèrie: Dansker, de Halfdan Pisket (Presque Lune)

Premi Patrimoni: Les travaux d’Hercule, de Gustave Doré (2024)

Premi Àlbum Policíac: Villermine (tom 1): L’homme aux babioles, de Julien Lambert (Sarbacane)

Premi Còmic Alternatiu: Expérimentation, de la revista libanesa Samandal

Premi Joventut: Le prince et la couturière, de Jen Wang (Akileos)

Premi Goscinny (al millor guionista): Pierre Christin per Est-Oest (Dupuis), amb dibuix de Philippe Aymond

Gran Premi d’Angulema 2019 (presidenta al 202o): Rumiko Takahashi (Japó)

 

Visits: 318