La dansa europea, vista des de Lió, Brusel·les i Barcelona

PREMSA BIENNALE DE LA DANSE | Els ballarin·es del col·lectiu barceloní La Bolsa a l'obra <em>La mesura del desordre</em>, coreografiada per Thomas Hauert
PREMSA BIENNALE DE LA DANSE | Els ballarin·es del col·lectiu barceloní La Bolsa a l’obra La mesura del desordre, coreografiada per Thomas Hauert

VICENÇ BATALLA. La dansa contemporània compta amb un triangle neuràlgic que passa per Brusel·les, Amsterdam i Berlín. Però hi ha d’altres punts del continent que intenten ser al mapa amb personalitat pròpia. És el cas de la ciutat de Lió, amb la seva Maison de la Danse i la Biennale que s’ha celebrat durant la segona quinzena de setembre. I, per convertir-se en un major vector, s’ha engegat una Plataforma Europea on hi participa el festival Grec de Barcelona i les ciutats de Lieja i Porto. Entre els espectacles inclosos hi havia diverses companyies i coreògraf·es catalans. I una col·laboració entre el suís Thomas Hauert i el col·lectiu La Bolsa a La mesura del desordre, obra estrenada a Barcelona el 2015 que qüestiona els conceptes de la dansa i d’aquesta jerarquia continental. De fet, Hauert que resideix a Brusel·les des de fa gaire bé tres dècades es permet el luxe de criticar aquesta suposada centralitat o la capacitat de regenerar-se de la capital belga. Ens ho va explicar abans que acompanyès en escena els altres sis ballarin·es de La Bolsa.

Són incomptables la quantitat de ballarin·es i aspirats a ballarin·es que abandonen Catalunya i Espanya per anar a estudiar i treballar a Bèlgica, Holanda o Alemanya. Allà hi ha les millors escoles, els coreògrafs més importants i la infraestructura necessària per progressar i connectar-se a les innovacions en marxa. També un públic disposat a obrir-se a les exploracions que el llenguatge del cos pot oferir dins de l’art contemporani. Però els qui hi viuen tot l’any també hi troben a faltar o enyoren aquella espontaneïtat dels principis. I no dubten a criticar l’actitud d’aquesta comunitat d’artistes que cada cop s’ha fet més divina i ja no intercanvia amb la mateixa generositat les seves experiències. Així ho veu Thomas Hauert, que fa vint anys va crear la seva companyia ZOO a Brusel·les però aprofitant els seus cursos arreu del món busca col·laboracions amb d’altres grups.

“No sé si seguiu als nous coreògraf·es belgues, Jan Fabre i els altres”, va deixar anar a la Biennale de la Danse de Lió en un moment de la xerrada que mantenia amb públic i periodistes abans de la representació de La mesura del desordre amb el col·lectiu barceloní La Bolsa. “Crec que hi ha alguna cosa que no va pas bé, potser és el moment que aquesta idea del sobirà absolut s’acabi”.

Era la culminació d’una reflexió sobre el paper del coreògraf a les seves obres: “Sóc algú que trobo en el procès. Busco perquè vull arribar a un resultat final, però no tinc una idea, una imatge molt clara del que hauria de ser a l’arribada. Quan escoltant fragments musicals em ve una idea massa precisa al cap, ja no m’agrada. Trobo molt més interessant d’integrar els inputs de cada participant, el seu punt de vista i perspectiva en escena. I el resultat és molt més ric, molt més creatiu que si només sortís del meu cap… És gaire bé ideològic”.

Comunitats coreogràfiques del nord i del sud

PREMSA BIENNALE DE LA DANSE | Els ballarin·es de La Bolsa practiquen la tècnica anomenada <em>score</em>, una improvisació emmarcada per una sèrie de limitacions
PREMSA BIENNALE DE LA DANSE | Els ballarin·es de La Bolsa practiquen la tècnica anomenada score, una improvisació emmarcada per una sèrie de limitacions

Després d’aquest comentari tan directe sobre un personatge tan venerat com Jan Fabre, que va ser un dels protagonistes de la Biennale de la Danse el 2016, calia demanar-li una ampliació tenint en compte que minuts abans també havia comentat que entre els ballarin·es barcelonins hi trobava una sensibilitat especial. I li vam preguntar per què aleshores se’n van a Brusel·les i Amsterdam. “Jo viatjo molt i conec moltes comunitats diferents i, a Barcelona, hi veig una solidaritat i també una positivitat i una energia. I això malgrat que molta gent se’n va de Catalunya i Espanya per qüestions econòmiques. Perquè, en ciutats com Barcelona, el suport als artistes és notablement menys important que a Bèlgica o Holanda. I malgrat aquestes dificultats també a nivell d’infraestructures o potser per això, hi ha una espècie de solidaritat, una espècie d’esperit, de confiança sobre el valor del que es fa. El que contrasta amb d’altres indrets on les coses són més fàcils o no hi ha pas tants sacrificis a fer”.

El contacte amb Catalunya del suís Hauert, que abans de muntar la seva pròpia companyia també va treballar com a ballarí per d’altres coreògraf·es com Anne Teresa De Keersmaeker, es va produir el 2005 quan va conèixer Àngels Margarit al festival terrassenc Tensdansa. Posteriorment, el 2011, ambdós van crear el duet From B to B (Brusel·les-Barcelona). Mentrestant, el suís va anar protagonitzant cursets a la capital catalana per ensenyar el seu particular mètode de dansa improvisada. I, per això, en destaca el paper de pioner·es a Catalunya de Margarit, amb la seva companyia Mudances, o la parella Mal Pelo (María Muñoz, Pep Ramis), que tenen el seu lloc de treball a la localitat gironina de Celrà.

“Fa 25 anys que visc a Bèlgica i la dinàmica és molt diferent. Fa 25 anys, el circuit era molt més petit i les companyies s’anaven a veure unes a les altres. Mentrestant, s’ha produït una tal ‘invasió’ de ballarins i institucions que es perd aquest sentit de comunitat. Ja no ens coneixem i no tenim temps d’anar a veure el que fan els altres. S’ha convertit en una gran indústria. Perquè no parlo només dels artistes, sinó també de tot l’entorn que fa possible aquesta indústria. La gent comença a defensar el seu territori”. La diagnosi és bastant contundent de qui coneix prou bé els grups que es mouen per tots els Països Baixos.

Tot i que al final, hi va posar una nota d’optimisme: “Ara, que torna a haver-hi un temps de crisi, la gent es torna a reunir per defensar les condicions de treball per a tothom. Quan això ocorre, fa goig de veure que s’arriben a deixar les diferències a part”.

Thomas Hauert i ‘La mesura del desordre’

VICENÇ BATALLA | El coreògraf suís Thomas Hauert, a la presentació de La mesura del desordre a la Biennale de la Danse de Lió
VICENÇ BATALLA | El coreògraf suís Thomas Hauert, a la presentació de La mesura del desordre a la Biennale de la Danse de Lió

La mesura del desordre va néixer, explica, d’una petició del col·lectiu La Bolsa a qui els havia tingut com alumnes: Cecilia Colacrai, Natalia Jiménez,  Mireia de Querol, Iris Heitzinger, Xavi Moreno, Federica Porello i Anna Rubirola. A l’espai de Les Subsistances de Lió, Hauert va substituir De Querol com a ballarí perquè aquesta estava embarassada. El record de les seves funcions el 2015 i 2016 és especial per diferents raons. A Barcelona, al Teatre Lliure dins de la programació del Grec, a causa de la grandària d’aquest escenari. “Era gaire bé com un camp de futbol. I li va anar molt bé a aquesta peça, amb molt d’aire pels costats i al darrera”. El març següent a Brusel·les, les dues representacions el 25 i 26 a Les Brigittines van coincidir tres dies després dels atacs gihadistes a l’aeroport i el metro. “Els ballarin·es que van arribar de Barcelona no podien sortir de l’apartament. L’atmosfera era molt especial. Tot i això va venir públic, encara que l’experiència va ser una mica surrealista”.

No van recuperar l’obra fins el maig passat al festival de música contemporània Les Amplitudes de la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds i que tenia com artista associat el compositor italià Mauro Lanza. “Una de les seves peces musicals l’havíem inclòs a l’obra perquè una de les nostres ballarines la va trobar per atzar. El públic, en aquest cas, estava format més aviat de músics. Va ser interessant escoltar la seva reacció”. L’únic inconvenient va ser que el terra era de ciment i una de les ballarines es va lesionar.

La música contemporània s’adiu a aquest tipus de coreografia que busca la improvisació, però juga també amb unes regles. És la tècnica anomenada del score, de la que Hauert n’és un especialista. El ballarí·na es mou entre la seva llibertat i unes limitacions codificades. Suposa una posada en escena entre caòtica i ordenada, entre l’individual i el col·lectiu. En aquest sentit, s’escolten fragments i sovint instruments aïllats d’aquests fragments de Stravinsky, Mussorgsky, Bartók, Richard Strauss, Witold Lutoslawski, Luciano Berio i els actuals Lanza, Per Martensson i Fredy Vallejos, però també dels més populars Count Basie i Mina.

De la música de Lanza, el coreògraf diu que “crea una mena de solitud que transpira”. Del seu treball amb la seva companyia ZOO, se’n podrà veure la seva penúltima obra Inaudible al Mercat de les Flors de Barcelona el març de l’any que ve. Un teatre dirigit des de fa un parell d’anys, precisament, per Margarit.

La connexió del Grec amb els programadors continentals

VICENÇ BATALLA | La ballarina i coreògrafa Lali Ayguadé interpretant Incógnito en un jardí al costat de L'Allégro de Miribel
VICENÇ BATALLA | La ballarina i coreògrafa Lali Ayguadé interpretant Incógnito en un jardí al costat de L’Allégro de Miribel

Dins del batejat com a Focus Danse Européen, del 19 al 22 de setembre a la Biennale de Lió, hi havia quatre espectacles amb participació catalana inclòs el de La mesura del desordre. Els altres tres eren Incógnito de Lali Ayguadé, El agitador vórtex de Cris Blanco i Orbes de Jordi Galí. A aquests, cal afegir-hi l’estrena d’Augusto de l’italià Alessandro Sciarroni que arribarà a Barcelona al Grec de l’any que ve i que mereixerà un article a part en aquesta web.

En total, al municipi de Miribel als afores de Lió es van reunir durant aquests dies 340 programador·es de tota Europa convocats pel Centre Coreogràfic Nacional de Rillieux-la-Pape dirigit per Yuval Pick. Aquest coreògraf, conjuntament amb la directora de la Maison i la Biennale de la Danse Dominique Hervieu i l’Oficina Nacional de Difusió Artística (ONDA) francesa, han estat els artífexs de la creació d’aquesta Plataforma Europea per promoure l’emergència de noves companyies de dansa. Hi estan associats el Grec, el Teatre de Lieja i el Teatre Municipal de Porto.

Els programador·es van poder veure com s’emmotllava al paisatge d’un jardinet de Miribel l’Incógnito que Ayguadé i Nicolas Riccini porten interpretant des de fa uns anys i que va servir perquè Juanjo Giménez guanyès el 2016 la Palma d’Or a Canes al millor curtmetratge amb Timecode. A la pel·lícula, l’escenari se situa a l’interior d’un pàrquing de Barcelona. A Lió, uns dies abans Ayguadé i Riccini també va reproduir el duet a la terrassa d’un pàrquing del centre de la ciutat.

VICENÇ BATALLA | Els ballarin·es de la Compagnie Arrengement Provisoire, de Jordí Galí, executant una de les múltiples estructures d'<em>Orbes</em> a la plaça dels Terreaux de Lió
VICENÇ BATALLA | Els ballarin·es de la Compagnie Arrengement Provisoire, de Jordí Galí, executant una de les múltiples estructures d’Orbes a la plaça dels Terreaux de Lió

Per la seva part, la madrilenya resident a Barcelona Cris Blanco va continuar representant el film casolà en directe que és El agitador vórtex. A la sala petita del Teatre de la Croix-Rousse va desplegar les seves dots per convertir tota mena d’objectes i el seu rostre en una pel·lícula de terror i comèdia projectada en pantalla gran a partir de la càmera que ella va passejant. Menció especial a l’actuació musical simulant l’actriu Anne Wiazemsky al film dels anys seixanta La chinoise de Jean-Luc Godard i que és tant un homenatge a La Nouvelle Vague com un rap postmodern.

I a qui no li feia falta ser apadrinat pel festival Grec i l’Institut Ramon Llull, perquè ja exerceix la major part de la seva activitat a França, és Jordi Galí. La seva Compagnie Arrengement Provisoire va oferir a Miribel el número tribal Blanc de la brasilera Vania Vaneau, on aquesta es transforma com si d’un exorcisme es tractès al ritme d’una guitarra distorsionada. A la plaça dels Terreaux, allà on hi ha l’ajuntament, va disposar cinc ballarin·es perquè construïssin durant tota una tarda 120 estructures diferents amb el seu cos segons uns algoritmes a la peça en evolució Orbes i que es podrà veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya el març de l’any que ve.

Galí, que coneix bé la regió lionesa perquè hi ha treballat com artista associat i ara ho fa a Grenoble, prepara al Centre Coreogràfic Nacional de La Briqueterie, al sud de París, el quart capítol de Babel que continua la seva recerca d’interrelació entre cos, arquitectura i diferents tipus de comunitats. Babel consisteix en aixecar una torre espectacular per part d’una comunitat de persones de distints orígens. I tindrà com a escenari el febrer que ve el Museu de la Immigració parisenc. Perquè el barceloní també participa al projecte Migrant Bodies-Moving Borders, amb d’altres coreògraf·es, videoartistes i escriptor·es, sobre aquesta crisi al continent. Una visió diferent de l’Europa de la por.