L’any Plensa

ARXIU MACBA | L'escultor Jaume Plensa, enmig de la cortina de l'obra Gückauf? de la seva retrospectiva al Museu d'Art Contemporani de Barcelona
ARXIU MACBA | L’escultor Jaume Plensa, enmig de la cortina de l’obra Gückauf? de la seva retrospectiva al Museu d’Art Contemporani de Barcelona

RAFAEL VALLBONA. Amb una retrospectiva al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), una instal·lació al Palacio de Cristal, del Museo Reina Sofía, una monumental escultura a la madrilenya plaça de Colón, i el nomenament com a doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), no hi ha cap dubte en afirmar que som al gran any, almenys espanyol, de l’escultor Jaume Plensa.

Dir que en Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és avui l’escultor català més internacional és una evidència. Però amb obres monumentals a Nova York, Coblença, Niça, Andorra, Londres, Mont-real, Toronto, Tòquio o Chicago, a l’artista li faltava un reconeixement oficial, sobradament merescut, a casa seva. Ara el MACBA de Barcelona i el Reina Sofía de Madrid s’han conjurat per fer sengles exposicions que, de fet, en vénen a ser una de sola: un viatge per la poètica d’aquest escultor que, en plena era del xivarri i en un país de cridòria permanent, opta pel silenci, per un cert estranyament interior que el manté viu i al marge de competències i polèmiques, com una illa. Per això creu que aquest soroll que es genera durant aquests mesos al seu voltant no és ni bo, ni dolent, ni tardà. Les coses arriben quan arriben, i potser a vegades ho fan el darrer dia de la teva vida, sosté.

Al MACBA de Barcelona, vint-i-dos anys després de la darrera presència, una antològica amb una vintena escassa d’obres compilen gairebé 30 anys de treball. Lletres, buit, història, silenci, raó o memòria són alguns dels grans conceptes que recorren l’obra de l’escultor, i que inunden l’espai donant a la mostra tal profunditat de camp que acaba semblant més gran del que realment és. Així les peces interpel·len al visitant de manera intensa, des del present fins l’inabastable, avocant-lo a la concentració i convidant-lo a enfonyar-se en l’obra com a Gückauf? (bona sort en alemany), una llarga cortina feta de lletres que dringuen musicalment i que juntes conformen la Declaració Universal dels Drets Humans, o en el silenci del bosc d’escultures aixecat entre el museu i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). No busca altra cosa, l’artista.

L’exposició barcelonina es podrà veure a partir del juny al Museu d’Art Modern de Moscou (MMOMA).

Escultures monumentals i silenci

ARXIU MACBA | Les escultures al mig del bosc de Jaume Plensa, situades entre el MACBA i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
ARXIU MACBA | Les escultures al mig del bosc de Jaume Plensa, situades entre el MACBA i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

El Palacio de Cristal, al parc del Retiro de Madrid, és l’indret on el Museo Reina Sofía situa sovint les seves exposicions d’escultura. En aquest espai diàfan els Invisibles, tres monumentals caps fets amb malles metàl·liques, demanen silenci mentre deixen passar entre la seva lleu estructura suspesa en l’aire tota la llum. Són poesia, llenguatge i memòria aturada en el temps i en la incertesa de la condició humana.

No gaire lluny d’aquí, a la plaça de Colón, els 12 metres de l’enorme cap de la Júlia, actuen com un mirall en el que el vianant s’hi reflecteix de forma virtual i reflexiona sobre les seves preguntes més íntimes abans de seguir el seu camí. La Fundació María Cristina Masaveu Peterson ha finançat un projecte que va més enllà de l’escultura en espai públic, per esdevenir un espai d’ús i servei al ciutadà (com la marquesina d’una parada de bus quan plou, per què no?) i donar un nou sentit a l’escultura.

En Plensa confessa que no llegeix mai les crítiques, no per petulància, sinó per no distreure’s de la meditació. Però aquells qui, amb mala bava, l’han arribat a qualificar fins i tot d’escultor de rotondes, potser és que encara no han sentit be el poètic silenci de l’art. Tant de soroll, ofega.