RAFAEL VALLBONA. El festival d’arts digitals MIRA de Barcelona és un espai per la creació d’avantguarda, una cita arriscada que busca dotar a aquesta època convulsa d’instruments de comprensió per un coneixement crític del canvi de paradigma cultural.
Aquella iniciativa quasi juvenil ja ha fet vuit anys (del 8 al 10 de novembre passats). Va ser qualificada de filla del Sónar, i ha acabat superant conceptualment el progenitor. Mentre Sónar es veu abocat a programar espectacles de masses (Rosalía), amb un fort impacte comercial i mediàtic per tal de mantenir l’estatus de número ú (xifres, facturació, patrocinadors), el festival que es fa a la Fabra i Coats (fabrica de creació cultural cedida per l’ajuntament de BCN) reflexiona en el relat de laboratori digital amb impactes innovadors (enguany aprofundint creativament en el 3D sound room d’Intorno Labs) i picades d’ull a la història menys coneguda, com el concert de Tangerine Dream. Aquesta potser no és la fórmula per convertir-se en un festival de masses, d’aquells que els dirigents de la cultura tenen tot el dia a la boca per recordar-nos el retorn milionari que genera la venda de cerveses i el turisme de festivals i així justificar les inversions, però ara mateix sembla que és el camí escollit pels promotors del MIRA.
D’aquí poc Carla dal Forno, Aïsha Devi o Tapan (Miles Davis avui faria una social music com ells), seran creadors mainstream. Els seus espectacles buscaran la màxima difusió i no es podran permetre el risc dels festivals de pensament radical i taquillatge reduït. Que serà, llavors, del MIRA?
No és tan un problema de voluntats com de gestió de l’evolució. Si els patrocinadors privats, els públics i l’espai els ho permeten, MIRA podrà seguir treballant en el procés prospectiu de la tecno-avantguarda crítica, aprofundint en els models de coneixement a altres gèneres (poesia, dansa, cinema, assaig), i obrint el debat als paradigmes de cada època. Podrà créixer essent una autèntica cita del pensament d’avantguarda; fins que el propi pas del temps el retiri, és clar.
És el que ha passat amb Sónar: va néixer amb la moderna idea de festival, en el seu moment més brillant es va convertir en un ampli espai de reflexió multi-disciplinar al voltant dels nous temps, i ara ha passat a ser una fira de mostres, amb tota la perplexitat del concepte. Però el públic, els espònsors i els polítics sempre preocupats pels diners, els ho agraeixen i els premien. Els promotors de l’acte no en són els responsables finals. És el que té haver de sobreviure en un lloc on no es creu en l’excepcionalitat de la cultura, sinó en els rèdits de la representació pública.
Es convertirà el MIRA, amb el temps, en un altre Sónar? Si ho fa, si hi ha espai per a dos festivals d’aquest estil, a BCN, potser caldrà reinventar la cultura; o oblidar per sempre la seva capacitat d’interpel·lació social. El mercat serà la història, i nosaltres tristos espectadors amorrats al broc d’una ampolla de cervesa del patrocinador.
Visits: 287