‘Todos lo saben’, la visió d’un iranià sobre l’Espanya d’avui

Penélope Cruz y Javier Bardem a Todos lo saben de l'iranià Asghar Farhadi
PREMSA CANES | Penélope Cruz y Javier Bardem a Todos lo saben, de l’iranià Asghar Farhadi

VICENÇ BATALLA. L’art de la crítica cinematogràfica consisteix a saber trobar el just equilibri entre el que forma part del pur entreteniment i el treball de creador. Mantenint el pols al món. A la roda de premsa de Todos los saben, film d’obertura al Festival de Canes de l’iranià Asghar Farhadi rodat íntegrament als afores de Madrid amb Javier Bardem i Penélope Cruz, tothom li demanava al realitzador sobre la seva integració en un context tan diferent al seu. I, a la parella d’actors espanyols, sobre si es barrejava vida fictícia i vida real al plató. Però va haver de ser el propi Farhadi qui recordès perquè no li havia preguntat ningú que desitja que aquest dissabte sigui present a Canes el també iranià Jafar Panahi amb una altra pel·lícula a competició perquè des del 2010 no pot sortir del país.

No era una pregunta anecdòtica. A mesura que avançava la conferència de premsa i un servidor no aconseguia que li donessin la paraula, es feia més evident que aquesta pregunta s’havia de fer. I Asghar Farhadi decidir si volia contestar o no, donat el marcatge estret que les autoritats del seu país fan als seus realitzadors. Ell té la sort de rodar dins i fora de l’Iran. Perquè tracta temes més intimistes, que vol que siguin universals. Però Jafar Panahi va participar a la Revolució Verda del 2009 i des de fa vuit anys compleix la pena de no poder filmar ni sortir del país. Si ho fa, sap que no podria tornar. Per això, no va anar a buscar l’Ós d’Or al Berlín el 2015 i és molt difícil que sigui a Canes aquest dissabte quan es presenti la seva pel·lícula Se rokh (Tres rostres).

“Vaig parlar amb Jafar Panahi ahir i encara estem a temps que pugui venir”, va voler dir Farhadi quan molts periodistes ja s’havien aixecat per fer fotos dels actors i demanar-lis autògrafs. “Els que ho poden fer a l’Iran, espero que tinguin el coratge de fer-ho. Guardo l’esperança que pugui ser aquí. No s’ha deixat abatre durant tot aquest temps. I li tinc molt respecte pel seu coratge”.

De fet, la majoria de periodistes no van saber què estava dient perquè Farhadi s’expressa públicament sempre en persa i a la sala de premsa només es podia seguir les seves declaracions si es portaven els cascos de la traducció simultània de la poliglota Massoumeh Lahidji.

Hi ha haver un company periodista iraní, Robert Chahid, d’una televisió d’oposició iraniana, que li va preguntar sobre les metàfores del seu film que la distribuïdora Focus ha comprat per al mercat dels Estats Units. I, a partir d’aquí, volia saber si Farhadi creia que es podria veure també a l’Iran. “No sé encara si la pel·lícula es podrà veure de la mateixa manera a l’Iran”, va reconèixer el director sobre una possible censura d’algunes escenes. No tant per continguts polítics, sinó per la relació que s’estableix entre dones i homes.

La conversa catalana

Però el temps anava passant i també hi va haver preguntes al voltant de les relacions entre catalans i espanyols perquè a la pel·lícula hi ha una família que va a una boda del poble de vinyes i se sent parlar en català. Amb comentaris indirectes sobre la presència al poble de catalans i argentins. Una referència agraïda venint de la mirada d’un realitzador exterior. “El fet d’incloure aquestes frases en català, és la prova que no hi ha fronteres per les llengües. I estic molt content d’haver-ho fet. Vam arribar just abans de la crisi catalana. Va ser una bona coincidència. Jo volia que el món d’aquest poble fos una mica més gran. I, en aquest cas, la família estrangera eren els catalans”.

Però amb això no es pot fer un titular, perquè el film no va d’aquest tema. Entenc que els companys de mitjans catalans ho havien de fer perquè jo he estat obligat a fer-ho durant molt temps en funció de la línia editorial del mitjà. En una qüestió com aquesta, els mateixos Bardem i Cruz van intervenir dient que la feina de Farhadi demostra que és possible venir de cultures diferents per parlar d’una d’aliena i no reduir-ho tot a identitats.

“El treball és diferent amb una llengua estrangera”, va explicar com a procès creatiu l’iranià. “El que s’ha de fer és consagrar-se als punts comuns entre una cultura i una altra. No quedar-se en les qüestions anecdòtiques, sinó donar-hi una perspectiva més àmplia. Però ja havia fet pel·lícules a l’estranger. Contràriament al que diuen els mitjans de comunicació, el ser humà no és tan diferent. Comparteix amor, odi, ràbia… El que canvien són les reaccions d’un lloc a un altre. Amb els meus films, intento contribuir a fer ressentir aquestes emocions. I també pot ser útil per als ciutadans del meu país”.

L’ànima oriental invisible

Després, va desenvolupar la seva mirada personal: “És un film completament espanyol. Però hi resta una ànima oriental, iraniana. Ja ho feia Abbas Kiarostami amb les seves pel·lícules a l’estranger. És una modesta forma iraniana de treballar. Es tracta que doni la impressió que el realitzador no sigui allà, com si hagués estat suprimit. Es veu l’obra, però no el creador”.

Per acabar detallant l’eix central de l’obra: “És un thriller amb temes que em preocupen a la meva vida d’home. Al guió, volia tractar de la relació entre pare i fill. Tenim molts clàssics de la literatura que ho fan. I hi ha el debat sobre si són més importants els pares biològics o els pares que es fan càrrec de l’educació”.

Les preguntes adreçades a Bardem i Cruz, i també a l’argentí Ricardo Darín, no eren totes indiscretes. Fins i tot, Bardem va aprofitar per saludar d’altres actors que es trobaven en primera fila com el català Eduard Fernández. Però, evidentment, la temptació de demanar sobre què hi ha de real en les seves relacions a la ficció era molt forta. Quan li va tocar respondre a Farahdi aquest va ser molt clar: “Penélope i Javier imposen els seus límits entre la ficció i el real. És una família simple”.

Un film coral

De fet, per a Todos los saben els tres van començar a treballar fa cinc anys quan el realitzador es va trobar amb Bardem a Los Angeles i, mesos després, amb Cruz a Madrid. I, tots plegats, van començar a buscar localitzacions als afores de la capital espanyola. Però, entremig, Farhadi va tenir necessitat de rodar al seu país El viajante (2016), també presentada a Canes en competició. A diferència de El pasado (2013), que ja va filmar a França, l’iranià en aquest cas va fer el guió sabent quins serien els seus actors.

El resultat és una pel·lícula amb els seus punts forts i el seus punts febles. L’oscaritzat amb Nader y Simin, una separación (2011) condueix com és habitual els seus personatges cap a una confrontació interior i familiar. I, de vegades, un pèl determinista. Hi ha lectura social en aquesta història de famílies riques que s’empobreixen i emigren a l’estranger, pinzellades de l’actualitat del país i un rerefons en les actituds d’una Espanya costumista on els secrets i les mentides formen part del paisatge. Però que es podrien aplicar a d’altres països del món. Algunes escenes corals recorden els films d’humor negre de Berlanga, Bardem avi o el mateix Saura, però a bastanta distància. I el risc de caure en el melodrama és alt en moltes seqüències. Tot i que un bon treball d’actors ho evita, així com la fotografia de José Luis Alcaine. Estrena a l’Estat el 14 de setembre

No és segur que s’emporti premi. Però, aquest dimecres, Farhadi ens va demostrar als periodistes que hi havia una pregunta que no havíem fet. I va recordar que hi ha un director del seu país a qui no deixen moure’s ni expressar-me lliurement i que ha de fer les seves pel·lícules en la clandestinitat.