Wong Kar-wai: “Jo no busco la música, sinó que la música em troba a mi”

VB | Wong, amb les seves incofusibles ulleres negres, al costat de Bertrand Tavernier
VB | Wong, amb les seves inconfusibles ulleres negres, al costat de Bertrand Tavernier

VICENÇ BATALLA. El gran virtuós dels sentiments i les emocions a través de les imatges, el hongkonès Wong Kar-wai (Xangai, 1958), va ser el Premi Lumière l’octubre passat a Lió que distingeix el conjunt d’una carrera cinematogràfica. El Premi Nobel del cinema, com els hi agrada dir al president i director de l’Institut Lumière, Bertrand Tavernier i Thierry Frémaux, allà on va néixer el setè art. Acompanyat d’ambdós i amb el seu històric i histriònic director de fotografia Christopher Doyle no lluny, Wong va oferir aquesta roda de premsa que es reprodueix per primera vegada al complet. La pregunta sobre la música és d’un servidor.

Per algú que vulgui descobrir o redescobrir la seva obra, per quina pel·lícula hauria de començar?

Wong Kar-wai: “Penso que podria començar per qualsevol pel·lícula perquè sempre sóc jo. És com un àlbum de mi mateix, en diferents moments. Es pot començar pel final o pel principi. En cada moment, l’apropament serà el bo. És una forma d’entendre la persona i la manera com fa els seus films”.

Què és el que li interessa del format de les sèries de televisió per afrontar el projecte a San Francisco Tong wars, per Amazon?

WKW: “Les raons per les quals m’atreu fer projectes amb aquestes plataformes és l’oportunitat d’explicar històries de l’experiència sino-americana de la forma més autèntica possible. Perquè crec que no hi ha massa pel·lícules sobre aquestes experiències… La trama comença el 1905 i dura fins el 1971. És una llarga història. El format de les sèries de televisió proporciona als directors una capacitat més gran. El fons no és tan diferent, però permet desenvolupar les històries de forma més àmplia. És veritat que la gent es pregunta actualment si aquestes sèries afecten i es converteix en una competència per al cinema. Però no ho crec. És com fi fossin uns altres fills dels germans Lumière. I, per als realitzadors, és una tel·la més gran per expressar-se cinematogràficament”.

Pensa passar-se cinc anys preparant un episosi? Com treballarà amb aquest altre format, que de fet és molt més curt per capítol?

WKW: “Per un sol episodi? He fet deu pel·lícules en trenta anys i, per a mi, és com si fos una mateixa pel·lícula llarga. Suposen diferents episodis de la meva vida. Ahir Thierry ja em va preguntar sobre les sèries de televisió i si, per exemple, hi haurà una versió més llarga de ‘The grandmaster’. No és el cas, en aquests moments. Però quan vaig acabar la pel·lícula, vaig tornar a pensar si havia de continuar-la. És una història molt llarga i podria fer-ne sis, vuit, deu hores. De vegades, les restriccions per als films fa que aquest nou format proporcioni als directors la possibilitat de fer-ne versions més llargues amb una narrativa fílmica diferent”.

Arqueologia de Xangai i San Francisco

Quan es podrà veure la seva nova pel·lícula a partir d’una novel·la xinesa molt coneguda (Blossoms)?

WKW: “Estem desenvolupant diferents idees i projectes al mateix temps, paral·lelament a aquest projecte de sèrie. Blossoms serà un llargmetratge basat en la novel·la d’un escriptor xinès (Jin Yucheng). És una història a la Xina des dels anys seixanta fins al 1999. És un llibre molt important que parla de Xangai. I perquè Xangai és la meva ciutat de naixement. El temps que descriu és el temps de la meva absència perquè jo vaig anar a viure a Hong Kong el 1963, quan tenia cinc anys. No hi vaig tornar fins a principis del noranta. És una oportunitat per a mi de filmar totes les coses que em vaig perdre. I es farà d’una manera diferent perquè serà una pel·lícula.

En els últims dos anys, he estat treballant com un arquitecte i historiador per aquestes històries perquè he hagut de restaurar i reconstruir el Chinatown de San Francisco i també els barris de Xangai que ja no existeixen. El treball és dur, però és molt interessant”.

S’han reestrenat a França cinc pel·lícules seves antigues en alta definició. Amb perspectiva, hi veu una evolució a nivell estilístic i del seu contingut? Veu vostè els seus films anteriors?

WKW: “Habitualment, evito de veure les meves pel·lícules una altra vegada. Perquè sempre hi trobo defectes. M’agradaria canviar alguna cosa. És com obrir una caixa de Pandora… Encara no he arribat al punt d’acceptar que és millor de deixar-ho tal com està. És complicat, com la nit passada quan assegut a l’auditori vaig veure tots aquests extractes dels meus films. De cop, em retornen a la memòria. Però també em van fer sentir bé.

Per preparar-me per al Premi Lumière, vaig haver de veure la restauració de ‘In the mood for love’. Al veure-la en una gran pantalla, em vaig dir que era bonic però que d’alguna manera no era el mateix. Amb les intervencions sobre els colors, aquí i allà, no ho veia correcte. Tot i que em van explicar que eren les mateixes intervencions de sempre. I ho comprovaré, aquí, demà abans que es projecti per a la clausura”.

Thierry Frémaux: “Es poden imaginar en quina situació es troba l’organització perquè 5.000 persones ja han comprat els seus bitllets. Però, si no, Wong Kar-wai no seria pas Wong Kar-wai!”.

Bandes sonores i muses

La música és molt important a les seves pel·lícules. De què es compon la seva discoteca? I, quan prepara els films, escolleix vostè mateix la música o compta amb assistents?

WKW: “No, la majoria de música que utilitzo és una música que m’he trobat en algun lloc. Per això, m’agrada prendre taxis perquè al seu interior sempre sona música, encara que ara ho faci menys. I pots trobar aquesta música que busques allà. I també quan em passejo per les botigues de moda. I perquè la mateixa música sona diferent en ambients diferents. El més important per a mi en la música és que ha de ser cinemàtica. Que m’inspiri imatges, que m’inspiri una mena de signes… Quan era jove, escoltava la ràdio perquè es canviava sola. No havies de prémer cap botó per escoltar música diferent, a casa. I aquest és el meu tipus d’aproximació. Jo no busco la música, sinó que la música em troba a mi”.

Li vull demanar sobre les seves actrius i les seves cantants. Com va pensar en Faye Wong per a Chungking express i Norah Jones per a My blueberry nights?

WKW: “No tenen perquè ser cantants. Crec que el més important és la seva personalitat. I Norah Jones posseeix una personalitat única, en les seves expressions i moviments. Per la seva part, Faye Wong és extremadament poc natural davant de les càmeres. No disposava de cap tipus d’experiència per actuar, però vaig intentar capturar el que tenia d’especial el seu caràcter per posar-lo a la pel·lícula. De Norah Jones, coneixia la seva veu perquè m’havia trobat amb ella abans. El rostre de Norah és únic perquè pot semblar molt diferent en funció dels angles. Era com caminar amb elles. I no es tracta només perquè siguin cantants populars”.

Anit, vam viure una molt bonica declaració d’amor quan li va dedicar el Premi Lumière a la seva esposa. Per vostè, quins són les millors pel·lícules d’amor o les millors escenes d’amor al cinema?

WKW: “…Hummm… N’hi ha moltes! És molt difícil d’escollir-ne una… (algú li cita In the mood for love). Haig de ser humil! (passen set segons)… Deixi’m pensar-hi. Li donaré la resposta més tard…”.

Quentin Tarantino ens va explicar, quan li van donar el premi Lumière fa uns anys, que havia descobert les seves pel·lícules en un petit cinema de Chinatown a Nova York a principis dels anys vuitanta i que havia trucat al seu distribuïdor perquè es poguessin veure a tot el territori nord-americà. Ho pot confirmar? I quina és la seva relació amb Tarantino?

WKW: “Tarantino va contribuir a la distribució d’una de les meves pel·lícules als Estats Units perquè, en aquell moment, començava amb la seva pròpia companyia. Als Estats Units, els meus films es veien abans de ‘Chungking express’, que és del 1994, però a una escala diferent. La seva intervenció va provocar que se’m fem més cas. I li agreixo realment. No havia escoltat parlar molt d’ell. I no tinc una relació molt propera. Però el respecto com a director perquè és un molt bo realitzador de cinema”.

L’any passat hi va ha haver rumors sobre el casting de Gucci (entorn l’assassinat del net de la marca de moda italiana). Què hi ha de veritat en això i quina és la diferència entre els actors i actrius american-e-s i els xineso-e-s?

WKW: “Depèn de la història que vols explicar… Hi ha moltes notícies que surten d’internet o d’articles de premsa. Però no s’ha de creure sempre al cent per cent el que es diu en aquests articles, d’acord?”.

La cuina xinesa d’ahir i avui

Bertrand Tavernier: Als seus films històrics, com Ashes of time o The grandmaster, es menja molt menys que als seus films situats en època moderna. No he oblidat els fideus amb llegums a In the mood for love. Afortunadament, tinc restaurants prop de cas meva a París on vaig anar immediatament a buscar fideus amb llegums. Però a The grandmaster o Ashes of time es menja realment poc. Està lligat a l’estil de les pel·lícules o a una particularitat de l’època? En canvi, a les novel·les històriques xinesos que conec es menja tant com en l’actualitat

WKW: “La manera com menjava la gent en el passat, en especial fa cent anys a la Xina, és molt diferent de l’època de Chungking express. Era molt més elaborat. Hi ha molts índex d’aquests a ‘The grandmaster’ perquè el bordell no era només un lloc per al sexe, sinó que es tractava també d’un club de senyors per a fer negocis, d’artistes per escriure poemes. I el menjar era molt elaborat. Durava tota la nit, amb un plat darrera l’altre. Vam dedicar moltes energies a conèixer el menú i elaborar les receptes. Però tot era massa lent i, per això, sempre començàvem per la beguda i, així, vam poder retallar escenes… Però potser en el futur, si disposo de vuit, dotze hores, em concentraré en la forma com la gent menjava perquè és molt diferent d’avui en dia”.

Quins són les seves pel·lícules o els cineastes que van marcar el seu imaginari cinèfil quan era jove? És a dir, les pel·lícules que s’emportaria a una illa deserta. I quins són, actualment, els cineastes o les sèries de televisió que li agraden o l’interessen?

WKW: “Òbviament, aquest periodista és un sàdic! (Serge Kaganski, Les Irrockuptibles)… Durant anys, he fet una anàlisi. I les anàlisis canvien. Tenim un joc amb els meus amics: si s’han d’escollir tres pel·lícules, primer es comença amb deu pel·lícules en el cas d’haver d’anar a una illa. I, després, les retallem a cinc. És dolorós. I, després, s’han de retallar a tres. Podem jugar a això. Però la llista és canviant”.

Cinema asiàtic i Hong Kong

Vostè és el novè Premi Lumière, voldria saber què se sent perquè és la primera vegada que el guardonat prové del cinema asiàtic.

WKW: “Va ser una nit meravellosa. No ho dic perquè jo sigui un director asiàtic o d’un altre país. Va ser perquè les paraules que es van pronunciar signifiquen molt per a mi per part d’altres directors-e-s. I, en els darrers dos dies, hem viscut una experiència formidable aquí la meva dona i jo. I vull donar les gràcies a la gent de Lió i la ciutat pel seu l’amor i la seva passió pel cinema. I també vull donar les gràcies al festival i els meus companys-e-s realitzador-e-s per aquest suport. I també a la meva intèrpret (Massoumeh Lahidji) per fer possible totes les meves respostes”.

Anit va ser molt emocionant quan a la cerimònia va convidar la seva esposa a acompanyar-lo a l’escenari i va dir que els personatges femenins dels seus films eren resplendors seus. D’on ve la caracterització d’aquests personatges femenins tan consistents, plens i complexos al llarg de la seva carrera cinematogràfica?

WKW: “El que vaig dir anit és veritat! No vaig dir altra cosa que la veritat. No es tractava de fer veure que era romàntic. I sóc molt afortunat perquè és un senyal que, entre tantes dones, en vaig trobar una però que representa a totes les altres”.

A la masterclass va dir sobre Happy together, del 1997, que va tenir por de no poder tornar a fer una pel·lícula així una altra vegada. Li volia preguntar si, en aquests moments, a Hong Kong hi ha algun tipus de censura per als director-e-s.

WKW: “Aquest tipus de por que teníem, abans de la retrocessió, ha desaparegut. Però és veritat que estem preocupats perquè el sistema de censura xinès encara no s’ha aplicat a Hong Kong. I això és el que fa de Hong Kong un lloc molt especial. Nosaltres disposem d’un espai per explicar històries que els altres realitzadors-e-s xinesos no tenen. Crec que és una oportunitat”.

La millor escena d’amor

Vostè aconsegueix generar una emoció especial a les seves pel·lícules. Busca construir un missatge en el seu procès creatiu amb una força universal? N’és conscient?

WKW: “Quan era jove, la meva escola era veure pel·lícules a Hong Kong com un nen. La meva experiència ve d’aquells dies perquè es podien veure films de diferents països. I llavors ja em preguntava com una pel·lícula podia generar aquells sentiments vingués d’on vingués. I em fa estar especialment orgullós ara de constatar amb els meus films, siguis xinès o no, que el món del cinema no té nacionalitats. Nosaltres som persones humanes. Expliquem històries sobre el que sentim. I com resolem els problemes. Per això, és molt important de disposar de festivals en molt països perquè no tots els països com Hong Kong tenen aquesta oportunitat de veure pel·lícules de tot arreu. Són plataformes per donar a conèixer coses que no es coneixen”.

I ara compleixo amb la meva promesa sobre les millors escenes d’amor. És la primera cosa que em ve al cap: quan vaig veure Jean Seberg i Jean-Paul Belmondo passejant-se pels Camps Elisis amb un diari a la mà (‘À bout de souffle’, 1960).

 

 

 

FILMOGRAFIA

As tears go by (1988)

Days of being wild (1990)

Chungking express (1994)

Ashes of time (1994)

Fallen angels (1995)

Happy together (1997)

In the mood for love (2000)

2046 (2004)

My blueberry nights (2007)

The grandmaster (2013)