Dansa

FESTIVAL D'AVINYÓ 2019

Jon Maya: “Això és dansa basca, no tradicional”

VICENÇ BATALLA | Jon Maya, el director de Kukai Dantza, als carrers d'Avinyó durant el festival
VICENÇ BATALLA | Jon Maya, el director de Kukai Dantza, als carrers d'Avinyó durant el festival

VB. El ballarí i coreògraf Jon Maya continua amb la seva renovació contemporània de la dansa basca, associant-se amb d’altres creadors que aporten a la seva companyia Kukai Dantza aquelles dosis d’invenció necessàries. Quan la companyia ja fa córrer dos nous espectacles Topa i Erritu, el seu aclamat Oskara amb coreografia de Marcos Morau (responsable de La Veronal) continua de gira i va protagonitzar sis representacions al passat Festival d’Avinyó. Amb Maya, vam conversar sobre respecte i transgressió de les tradicions basques i la seva identitat actual. Segueix llegint...

BIENAL DE LA DANSA DE LIÓ 2018

Marin, Bourgeois, Gallois, tres generacions de coreògrafs francesos llueixen a la Biennale de la Danse

GÉRALDINE ARESTEANU | La ballarina Marie Vaudin interpretant una coreografia en apnea a l'obra de Yoann Bourgeois a l'antic Museu Guimet de Lió
GÉRALDINE ARESTEANU | La ballarina Marie Vaudin interpretant una coreografia en apnea a l'obra de Yoann Bourgeois a l'antic Museu Guimet de Lió

VB. Testimonis d’una diversitat en moviment, Maguy Marin, Yoann Bourgeois i Jann Gallois van estrenar a la Biennale de la Danse de Lió tres espectacles que denoten de la vitalitat i traspàs assegurat entre generacions a la dansa francesa. Oberta al món, amb convidats d’arreu i una especial incidència en la imatge i la realitat virtual, la cita lionesa va ser un bon termòmetre per prendre-li el pols a l’estat actual de la disciplina i constatar-ne que malgrat alts i baixos la capacitat de sorpresa segueix present i tant a nivell local com internacional alguns veterans segueixen arriscant i els més joves s’imposen sense complexos. Recorregut escollit d’una tercera part de la trentena de peces que es van veure a la biennal una part important de les quals eren primícies mundials. Segueix llegint...

FESTIVAL D'AVINYÓ 2018

‘Trans’/‘Romances inciertos’, una qüestió de gènere

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | François Chaignaud, en la seva encarnació de La Tarara a Romances inciertos, un autre Orlando, al claustre dels Célestins d'Avinyó
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | François Chaignaud, en la seva encarnació de La tarara a Romances inciertos, un autre Orlando, al claustre dels Célestins d'Avinyó

VB. El leitmotiv de la setanta-dosena edició del Festival d’Avinyó ha girat entorn la identitat de gènere, sobre una visió transsexual de la societat. I, entre la desena d’obres que tractaven la temàtica, dues tenien una connexió directa amb els territoris català i espanyol. D’una banda, el testimoni personal de set persones que ja s’havia presentat al Teatre Lliure de Barcelona TRANS (més enllà) dirigit per Didier Ruiz. De l’altra, el viatge musical i coreogràfic d’un Orlando enmig del folklore hispànic de Romances Inciertos concebut per Nino Laisné i cantat i ballat per François Chaignaud amb un quartet d’instrumentistes. Dues obres ideades per francesos, però on els protagonistes i l’esperit provenen de la Península en una encreuament d’experiències vitals, sonores i de moviment que abanderen el mestissatge i la llibertat individual d’escollir cadascú la seva pertanyença. Entre funció i funció, vam poder conversar amb Ruiz, Laisné i Chaignaud sobre aquesta inspiració. Segueix llegint...

GREC 2019

Alessandro Sciarroni i una coreografia del riure extrem

ALICE BRAZZIT | Ballarin·e·s d’Augusto en ple èxtasi de riure, a la peça d’Alessandro Sciarroni
ALICE BRAZZIT | Ballarin·e·s d’Augusto en ple èxtasi de riure, a la peça d’Alessandro Sciarroni

VB. De què riem? A aquesta pregunta el coreògraf italià Alessandro Sciarroni respon per la veu i el moviment deixant que ballarin·e·s i espectador·e·s en treguin les seves pròpies conclusions durant gaire bé una hora de rialles ininterrompudes. En una posada en escena igual d’incòmoda que d'impactant, Augusto és el nou espectacle d’aquest artista que ha portat l’extenuació del cos humà al paroxisme del riure i la reacció incrèdula del públic. La va estrenar a la Biennal de Dansa de Lió al setembre passat i ara arriba al Festival Grec de Barcelona (Mercat de les Flors, 20 i 21 de juliol) amb nou intèrprets sobre escena a la recerca d'una empatia amb la resta del grup. Flamant Lleó d’Or per la seva trajectòria a la Biennal de Dansa de Venècia, Sciarroni explicava amb l’excitació inherent del moment a Lió el procès de creació i les expectatives possibles amb els diferents públics. Segueix llegint...

BIENAL DE LA DANSA DE LIÓ 2018

La dansa europea, vista des de Lió, Brusel·les i Barcelona

PREMSA BIENNALE DE LA DANSE | Els ballarin·es del col·lectiu barceloní La Bolsa a l'obra La mesura del desordre, coreografiada per Thomas Hauert
PREMSA BIENNALE DE LA DANSE | Els ballarin·es del col·lectiu barceloní La Bolsa a l'obra La mesura del desordre, coreografiada per Thomas Hauert

VB. La dansa contemporània compta amb un triangle neuràlgic que passa per Brusel·les, Amsterdam i Berlín. Però hi ha d’altres punts del continent que intenten ser al mapa amb personalitat pròpia. És el cas de la ciutat de Lió, amb la seva Maison de la Danse i la Biennale que s’ha celebrat durant la segona quinzena de setembre. I, per convertir-se en un major vector, s’ha engegat una Plataforma Europea on hi participa el festival Grecde Barcelona i les ciutats de Lieja i Porto. Entre els espectacles inclosos hi havia diverses companyies i coreògraf·es catalans. I una col·laboració entre el suís Thomas Hauert i el col·lectiu La Bolsa a La mesura del desordre, obra estrenada a Barcelona el 2015 que qüestiona els conceptes de la dansa i d’aquesta jerarquia continental. De fet, Hauert que resideix a Brusel·les des de fa gaire bé tres dècades es permet el luxe de criticar aquesta suposada centralitat o la capacitat de regenerar-se de la capital belga. Ens ho va explicar abans que acompanyès en escena els altres sis ballarin·es de La Bolsa. Segueix llegint...

FESTIVAL D'AVINYÓ 2018

Rocío Molina-Sílvia Pérez Cruz, a ‘Grito pelao’

CRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / HANS LUCAS | Lola Cruz i la seva filla Rocío Molina, amb Sílvia Pérez Cruz al fons, a Grito pelao
CRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / HANS LUCAS | Lola Cruz i la seva filla Rocío Molina, amb Sílvia Pérez Cruz al fons, a Grito pelao

VB. El que uneix la bailaora indomable Rocío Molina, la punyent veu de Sílvia Pérez Cruz i la sexagenària Lola Cruz és la maternitat. Aquesta última per haver parit a la primera, Sílvia per haver-ho fet fa deu anys i Rocío per estar embarassada de tres mesos i mig d’una nena per inseminació artificial. Les tres acaben d’estrenar Grito pelao al Festival d’Avinyó, juntament amb un quartet de músics. Un crit de dins de les entranyes femenines per afirmar el desig de ser mare, malgrat ser lesbiana, de continuar ballant temporalment per a aquest nou ésser, d’intercanviar els papers de ball i cant i de convidar en escena a qui et va donar vida. Intervé en la direcció artística l’incisiu Carlos Marquerie, que situa Molina un pas més enllà del flamenc com mai abans aquesta no havia fet. La seva pròxima parada és al Festival Grec de Barcelona, el 18 i 19 de juliol. A falta d’una entrevista directa (i qüestions sobre els seus paralel·lismes o no amb Israel Galván, Niño de Elche o Angélica Liddell que van fer tremolar anteriorment les parets de la Ciutat dels Papes), transcrivim les respostes d’una xerrada pública amb tres de les i els protagonistes l’endemà de l’estrena amb el periodista francès Laurent Goumarre.Segueix llegint...