La cultura té fronteres? Es pot impedir el pas de les idees d’un país a l’altre? La llengua pot separar les persones? Són més reals els que no es mouen mai del mateix indret? No ha estat pas el meu cas, almenys en els últims gaire bé vint anys. Això vol dir que no pertanyo enlloc o que he perdut els referents? La veritat és que em sembla més interessant respondre a aquesta pregunta inventant coses noves, perquè les arrels no es perdran mai. Mantenint un camí sense pautes marcades i deixant que la relació amb la resta de passatgers vagi indicant la ruta. Fent del nomadisme, real o figurat, una lema periodístic.
El concepte de parisbcn no és tancat, sinó obert a qualsevol imaginari físic, geogràfic, lingüístic o col·lectiu. Parteix de dues ciutats, però es pot intercanviar i desdoblar. Busca apropar-se a diferents formes artístiques, però sense definir-les prèviament. Pretén seguir alguns dels majors esdeveniments culturals dins d’un territori determinat, però desitja que aquests el portin el més lluny possible. No hi ha cap interès a preestablir estils, comportaments i experiències. Aquesta és una aventura l’interès de la qual no sabem exactament cap on ens porta. És un repte i un joc. M’acompanyeu?
La cultura como nomadismo
¿Tiene la cultura fronteras? ¿Se puede impedir el paso de las ideas de un país al otro? ¿La lengua puede separar a las personas? ¿Son más reales los que no se mueven nunca del mismo sitio? No ha sido este mi caso, al menos en los casi últimos veinte años. ¿Esto quiere decir que no pertenezco a ningún lugar o que he perdido los referentes? La verdad es que me parece más interesante responder a esta pregunta inventando cosas nuevas, porque las raíces no se perderán nunca. Manteniendo un camino sin pautas marcadas y dejando que la relación con el resto de los pasajeros vaya señalando la ruta. Haciendo del nomadismo, real o figurado, un lema periodístico.
El concepto parisbcn no es cerrado, sino abierto a cualquier imaginario físico, geográfico, lingüístico o colectivo. Parte de dos ciudades, pero se puede intercambiar y desdoblar. Busca acercarse a direrentes formas artísticas, pero sin definiarlas previamente. Pretende seguir algunos de los mayores acontecimientos culturales dentro de un territorio determinado, pero desea que estos le lleven lo más lejos posible. No existe ningún interés a preestablecer estilos, comportamientos y experiencias. Esta es una aventura cuyo interés no sabemos exactamente hacia dónde nos lleva. Es un reto y un juego. ¿Me acompañáis?
La culture comme nomadisme
La culture, a-t-elle des frontières? Peut-on empêcher le passage des idées d’un pays à l’autre? La langue, peut-elle séparer les personnes? Ce qui ne bougent jamais du même endroit, sont-ils plus réels? Il n’a pas été mon cas, au moins dans les dernières presque vingt années. Faut il en conclure que je viens de nulle part et j’ai perdu mes références? À vrai dire, il me semble plus intéressant de répondre à cette question en inventant des nouvelles choses, parce que les racines ne se perdront jamais. En maintenant un chemin sans de lignes tracées et en laissant que le rencontre avec les autres passagers guide la route. En faisant du nomadisme, réel ou figuré, une devise journalistique.
Le concept parisbcn n’est pas fermé, il est ouvert à tout imaginaire physique, géographique, linguistique ou collectif. Il part de deux villes, mais il peut s’échanger et se dédoubler. Cherche à s’approcher des différentes formes artistiques, mais sans les déchiffrer d’avant. Essaye de suivre certains de plus importants événements culturels dans un territoire prédéterminé, mais souhaite aller le plus loin possible. Il n’a pas d’intérêt à préétablir des styles, comportaments et experiences. Celle-ci est une aventure dont son intérêt on ne sais pas exactement où elle nous emmene. C’est un défi et un jeu. M’accompagnez-vous?
The nomad’s culture
Has a culture borders? Can stop the ideas to cross from one country to other? Can the languages divide the people? Are more reals who don’t never move from the same place? It wasn’t my case in nearly twenty years. It’s means that I belong nowhere and I have losen my cultural models? The true is that I’m more interested to answer this question making up new things, because the roots won’t never lose. Maintaining a way withouth guidelines and allowing that the relationship with the others passangers indicates the route. Doing the nomadism, real or metaphorique, a journalistic leivmotiv.
The parisbcn concept doesn’t close, is open to anyone physical, geographical, linguistic and collective imaginary. It comes from two cities, but it can be exchanged and unfolded. It searchs to close to the different artistic shapes, but withouth decode them before. It expects to cover someone of the most importants cultural events inside a marked territory, but hope goes beyond as possible. There isn’t any interest to predetermine styles, behaviours and experiences. This is an adventure whose interest is not know exactly where it takes us. It’s a challenge and a play. Would you share with me?
Visits: 84