La cultura com a nomadisme

Té fronteres la cultura? Es pot impedir el pas de les idees d’un país a l’altre? La llengua pot separar les persones? Són més reals els que no es mouen mai del mateix indret? No ha estat pas el meu cas, almenys en els últims gaire bé vint anys. Això vol dir que no pertanyo enlloc o que he perdut els referents? La veritat és que em sembla més interessant respondre a aquesta pregunta inventant coses noves, perquè les arrels no es perden mai. Mantenint un camí sense pautes marcades i deixant que la relació amb la resta de viatgers creuats vagi indicant la ruta. Fent del nomadisme, real o figurat, un lema periodístic.

El concepte parisbcn no és tancat, sinó obert a qualsevol imaginari físic, geogràfic, lingüístic o col·lectiu. Parteix de dues ciutats, però es pot intercanviar i desdoblar. Busca apropar-se a diferents formes artístiques, però sense definir-les prèviament. Pretén seguir alguns dels majors esdeveniments culturals dins d’un territori determinat, però desitja que aquests el portin el més lluny possible. No hi ha cap interès a preestablir estils, comportaments i experiències. Aquesta és una aventura l’interès de la qual no sabem exactament cap on ens porta. És un repte i un joc. M’acompanyeu?

Vicenç Batalla