Festival d’Avinyó

FESTIVAL D’AVINYÓ 2019

Una odissea, del Mediterrani a l’Amazònia

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | El testimoni en directe de l'actriu siriana Yara Ktaish al Present que desborda-La nostra odissea II, de Christiane Jatahy
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | El testimoni en directe de l'actriu siriana Yara Ktaish al Present que desborda-La nostra odissea II, de Christiane Jatahy

VB. EL mite fundacional de la literatura occidental, l’Odissea d’Homer, va ser l’eix vertebrador del Festival d’Avinyó 2019 en una connexió entre passat i present i aquelles tragèdies que ens persegueixen de forma cíclica. Ara, en un Mediterrani cementiri de migrants i desposseïts. Hi havia les obres originals o inspirades per aquest clàssic, i les que radiografiaven l’actual malestar d’Europa i els corrents polítics xenòfobs que aixequen murs contra els pàries d’altres continents. Però Ulisses també va arribar a l’Amazònia per trobar-se amb els indígenes a qui Bolsonaro els hi està arravatant les seves terres en benefici dels grans terratinents i les corporacions.

Una lluita artística perquè les idees siguin un patrimoni per construir i no per destruir, i on els primers dies hi va fer una aparició autocrítica en una obra l’expresident francès François Hollande. Fins al 23 de juliol, el director del certamen Olivier Py va convidar a aquest exercici amb una quarantena d’espectacles oficials. Entre els quals hi van destacar d'altra banda el del xinès Meng Jinghui, que ens va deixar astorats amb La casa de te, i el del rus Kirill Seberennikov Outside sobre el seu encontre mancat amb el fotògraf i poeta també xinès Ren Hang que es va suïcidar just abans dels trenta anys. Una obra, aquesta última, sense el seu director que segueix sense poder sortir del seu país. Segueix llegint... (extractes en vídeo de cada espectacle)

FESTIVAL D'AVINYÓ 2019

Jon Maya: “Això és dansa basca, no tradicional”

VICENÇ BATALLA | Jon Maya, el director de Kukai Dantza, als carrers d'Avinyó durant el festival
VICENÇ BATALLA | Jon Maya, el director de Kukai Dantza, als carrers d'Avinyó durant el festival

VB. El ballarí i coreògraf Jon Maya continua amb la seva renovació contemporània de la dansa basca, associant-se amb d’altres creadors que aporten a la seva companyia Kukai Dantza aquelles dosis d’invenció necessàries. Quan la companyia ja fa córrer dos nous espectacles Topa i Erritu juntament amb els catalans Brodas & Bros i l’israelià Sharon Fridman, el seu aclamat Oskara continua de gira i va protagonitzar sis representacions al passat Festival d’Avinyó.

La revisió de la història ancestral del poble basc, a través dels mites i rituals, compta a Oskara amb la creació coreogràfica del valencià Marcos Morau (responsable de La Veronal) i les veus en alternança de Julen Achiary, Thierry Biscary i Erramun Martikorena. En escena, els ballarins Eneko Gil, Ibon Huarte, Alain Maya i Martxel Rodríguez componen uns quadres entre místics i rupturistes que doten al conjunt d’una coherència tot i  registres tan diferents en la seva concepció. Morau, que estrenava a Seül el seu nou espectacle Ssang Ssang no era a Avinyó, però sí evidentment Jon Maya amb qui vam conversar sobre respecte i transgressió de les tradicions basques i la seva identitat actual. Segueix llegint...

FESTIVAL D'AVINYÓ 2019

Auzet/Gaudé: poesia i política al rescat d’Europa

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | Una de les escenes de Nous, l'Europe, banquet des peuples, de Roland Auzet, al Festival d'Avinyó 2019
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | Una de les escenes de Nous, l'Europe, banquet des peuples, de Roland Auzet, al Festival d'Avinyó 2019

VB. Des de l’estrena de Nous, l’Europe, banquet des peuples, al juliol passat al Festival d’Avinyó 2019, la vida política i social al nostre continent no és que hagi millorat. Però la proposta de teatre musical col·lectiu de Roland Auzet a partir del text de Laurent Gaudé segueix tenint sentit, potser encara més, ara que arriba a L’Archipel de Perpinyà on es va crear la peça abans no continuï de gira per França, Suïssa i Polònia. Sobre l’escenari, en cada cas conviden alguna personalitat pública per fer-l’hi una sèrie de preguntes. A Avinyó, vam assistir-hi la nit que intervenia l’expresident francès François Hollande. No sabem qui hi haurà el 9 i 10 de gener a Perpinyà. Però de lectures europees des de Perpinyà no en falten.

El poema èpic de Gaudé (Premi Goncourt el 2004), que s’inicia amb les revolucions nacionals del 1848 i s’acaba amb una crida a despertar les consciències per inventar una nova Europa dels pobles per sobre de tecnòcrates i populistes, es trasllada en escena amb onze actors de tot el continent i llengües, un cor d’una cinquantena de persones entre professionals i aficionats i diferents músiques que repassen aquesta història agitada i els conflictes més immediats amb els drames de la immigració en primer pla. Auzet, promotor d’experiències híbrides com aquesta, ens en parlava en el moment de l’estrena de l’obra. Segueix llegint...

FESTIVAL D'AVINYÓ 2018

‘Trans’/‘Romances inciertos’, una qüestió de gènere

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | François Chaignaud, en la seva encarnació de La Tarara a Romances inciertos, un autre Orlando, al claustre dels Célestins d'Avinyó
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | François Chaignaud, en la seva encarnació de La tarara a Romances inciertos, un autre Orlando, al claustre dels Célestins d'Avinyó

VB. El leitmotiv de la setanta-dosena edició del Festival d’Avinyó ha girat entorn la identitat de gènere, sobre una visió transsexual de la societat. I, entre la desena d’obres que tractaven la temàtica, dues tenien una connexió directa amb els territoris català i espanyol. D’una banda, el testimoni personal de set persones que ja s’havia presentat al Teatre Lliure de Barcelona TRANS (més enllà) dirigit per Didier Ruiz. De l’altra, el viatge musical i coreogràfic d’un Orlando enmig del folklore hispànic de Romances Inciertos concebut per Nino Laisné i cantat i ballat per François Chaignaud amb un quartet d’instrumentistes. Dues obres ideades per francesos, però on els protagonistes i l’esperit provenen de la Península en una encreuament d’experiències vitals, sonores i de moviment que abanderen el mestissatge i la llibertat individual d’escollir cadascú la seva pertanyença. Entre funció i funció, vam poder conversar amb Ruiz, Laisné i Chaignaud sobre aquesta inspiració. Segueix llegint...

FESTIVAL D'AVINYÓ 2018

Combat Gosselin/Jolly sobre la violència a Avinyó

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | El públic de Joeurs, Mao II, Les noms segueix bona part del temps els actors a través d'una pantalla
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | El públic de Joeurs, Mao II, Les noms segueix bona part del temps els actors a través d'una pantalla

VB. El Festival d’Avinyó (6-24 de juliol)ha engendrat dos directors de teatre, Julien Gosselin i Thomas Jolly, que arribats a la trentena s’han apoderat de l’esdeveniment amb dues obres monstre que dialoguen a distància, encara que en fons i forma són radicalment diferents. Però, al seu interior, es llegeix el combat contemporani per comprendre la violència al món. Gosselin, amb Joeurs, Mao II, les noms, es serveix de tres novel·les de Don DeLillo per fer escoltar durant deu hores la força de les paraules però també del cos dels actors en pantalla gran. Jolly, amb una posada al dia de la tragèdia Thyeste de Sèneca, ofereix al Pati d’Honor del Palau dels Papes un sacrifici amb una crueltat espantosa de les generacions actuals sobre les futures. El segon, en fa el que seria una sèrie de televisió de culte. El primer, una pel·lícula d’autor on les sensacions estan per sobre de la narració. Ambdós renoven, a la seva manera, la tècnica dramatúrgica. Un èxit pel director de la cita, Olivier Py, qui presentava la seva visió catàrtica de l’actualitat a Pur présent. I que, la primera setmana, es completava amb la dansa convulsa Kreatur de Sasha Waltz i el nou dogma documental de Milo Rau de La reprise. Histoires(s) du théatre (I).Segueix llegint...

FESTIVAL D'AVINYÓ 2018

Rocío Molina-Sílvia Pérez Cruz, a ‘Grito pelao’

CRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / HANS LUCAS | Lola Cruz i la seva filla Rocío Molina, amb Sílvia Pérez Cruz al fons, a Grito pelao
CRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / HANS LUCAS | Lola Cruz i la seva filla Rocío Molina, amb Sílvia Pérez Cruz al fons, a Grito pelao

VB. El que uneix la bailaora indomable Rocío Molina, la punyent veu de Sílvia Pérez Cruz i la sexagenària Lola Cruz és la maternitat. Aquesta última per haver parit a la primera, Sílvia per haver-ho fet fa deu anys i Rocío per estar embarassada de tres mesos i mig d’una nena per inseminació artificial. Les tres acaben d’estrenar Grito pelao al Festival d’Avinyó, juntament amb un quartet de músics. Un crit de dins de les entranyes femenines per afirmar el desig de ser mare, malgrat ser lesbiana, de continuar ballant temporalment per a aquest nou ésser, d’intercanviar els papers de ball i cant i de convidar en escena a qui et va donar vida. Intervé en la direcció artística l’incisiu Carlos Marquerie, que situa Molina un pas més enllà del flamenc com mai abans aquesta no havia fet. La seva pròxima parada és al Festival Grec de Barcelona, el 18 i 19 de juliol. A falta d’una entrevista directa (i qüestions sobre els seus paralel·lismes o no amb Israel Galván, Niño de Elche o Angélica Liddell que van fer tremolar anteriorment les parets de la Ciutat dels Papes), transcrivim les respostes d’una xerrada pública amb tres de les i els protagonistes l’endemà de l’estrena amb el periodista francès Laurent Goumarre.Segueix llegint...