L’apéro literari de l’Abel Cutillas

 

L’assagista, promotor i inconformista literari Abel Cutillas emprèn una nova aventura a París per fer una immersió en les lletres veïnes i establir un intercanvi epistolar amb ell mateix entre el francès i el català a parisBCN. Fundador de la llibreria Calders, al barri de Sant Antoni de Barcelona, polemista des del podcast Casablanca, autor de l’heterodox Desànim del lucre. Crítica de la ideologia cultural, Cutillas s’endinsa en l’entorn francòfil per continuar exercitant-se en l’art de la contradicció, el qüestionament i la insubordinació. Una crítica de la raó il·lustrada.

 

 

 

La internacionalització de la literatura catalana: Acte primer.

La inclusió de Boulder d’Eva Baltasar a la longlist de l’International Booker Prize 2023, un dels premis literaris més prestigiosos de l’actualitat, significa un pas més en el procés d'internacionalització de la literatura catalana. Ni més ni menys que això. El procés acaba de començar, és imparable i no té volta enrere. Per primera vegada una novel·la escrita en català opta a passar a la segona ronda del premi, la shortlist, de la qual ha de sortir el guanyador final. No crec que sigui l’última. Segueix llegint...

Baudelaire. Ferrater.

Anys  de flors a París, any de nous a Catalunya. Centenaris encadenats, com una melodia, solapats i junyits com bous llaurant la terra per a eradicar les males herbes i fer que broti el fruit saborós de la literatura. Cent-cinquanta anys del naixement de Proust i dos-cents del naixement de Baudelaire l’any passat, enguany cent anys de la mort de Proust i cent del naixement i cinquanta de la mort de Gabriel Ferrater (1922-1972) ensems. Segueix llegint...

Germaine Gargallo i els pintors catalans de Montmartre

Germaine Gargallo és una figura a l’ombra de l’època en què la butte de Montmartre i els artistes catalans que hi habitaven vivien en la foscor, literalment. La foscor de la gana, el crim, la misèria i la prostitució. Els anys salvatges del canvi de segle. Germaine Gargallo (1880-1948) és la dona que ocupava els pensaments de Carles Casagemas, pensaments que el portaran al suïcidi, la maîtresse de Manolo Hugué, l’amant i la model dels quadres més descarnats del primer Picasso de París i finalment l’esposa de Ramon Pichot. La musa blava i rosa dels pintors de Montmartre, allí on la bohèmia va viure el seu últim crit, abans de morir d’inanició, i on va començar l’explosió artística que canviaria per sempre el món de l’art, amb Picasso al capdavant. Segueix llegint...

Houellebecq 'disparu'

El símptoma més desconcertant de l’actualitat, literàriament parlant, és la desaparició del llibre blanc de Michel Houellebecq. Una desaparició desproporcionada que indica que alguna cosa greu passa no només amb el llibre i amb el Michel, sinó amb la literatura i la cultura francesa en general. Segueix llegint...

'Sostres. Baudelaire. Correspondances' (extracte editorial)

En el bicentenari del naixement de Charles Baudelaire (París, 1821-1867), el nostre col·laborador Abel Cutillas va publicar just a finals de l’any passat un assaig que pot sorprendre a més d’un i, fins i tot escandalitzar: Sostres. Baudelaire. Correspondances (Bon Port Edicions, 2011). Sí, una comparació literària i política entre el furibund opinador català Salvador Sostres (Barcelona, 1975), que s’ha passejat per tots els escenari ideològics, de l’esquera a la dreta, de l’independentisme al seu escarni, i el poeta maleït que amb Les flors del mal (1857) va posar de cap per avall una puritana societat francesa perquè aquesta entrès en la modernitat i perdès la seva virginitat. Una comparació amb dos segles entremig que Cutillas, resident ara a París, desgrana en sis capítols on adopta un to semblant als d’aquests dos enfants terribles, sense perdre mai el rigor intel·lectual, parlant de la seva autodestrucció i obrint tots els debats possibles que, d’acord o no, contribueixen a posar en dubte idees apreses. Nosaltres publiquem les primeres pàgines en català, amb una traducció pròpia en francès perquè el debat també sigui entre les dues llengües. Llegeix l'extracte...

Tosquelles, l'absent

Tot investigador, tot biògraf, tendeix, per la pròpia naturalesa de les coses, a presentar el seu biografiat com algú que no ha estat prou tingut en compte, prou atès, algú a qui no s’ha prestat la suficient atenció. Quin sentit tindria sinó la seva tasca? Això està tan normalitzat i es tan així que fins i tot m’ho he trobat com a punt de partida en la biografia oficial de Sartre.

En el cas de Francesc Tosquelles (Reus, 1912 - Granges d’Òlt, Nova Aquitània, 1994), l’home a qui ha dedicat la seva investigació Joana Masó, no podia ser d’altra manera, doncs. Ara bé, aquí no és que els fets li donin la raó a la investigadora quan planteja que la figura de Toquelles està invisibilitzada, és que en el cas de Tosquelles la invisibilitat és una exageració. El seu és un cas extrem. Segueix llegint...

La fi de la història: un dinar sobre l’Operació Barba-roja amb Lasha Otkhmezuri

La història no para mai, sempre s’està acabant i la culpa és dels historiadors. La funció de la història és mantenir-nos connectats al passat, i la dels historiadors portar-la cap al present, tensar-la: estirar el fil, no en el sentit amable habitual. De tant en tant, l’equilibri de forces es trenca i llavors es mou el terra i prenem mal. Un símptoma de les èpoques de crisi és la sensació que el present s’accelera, és a dir que es converteix en passat immediatament, davant dels nostres ulls, i se’ns emporta amb ell. Sembla ser que ens trobem en un d’aquests moments en què la tragèdia es transforma en comèdia, i viceversa, en un instant, escurçant els tempos de Marx.

Al meu entendre, Jean Lopez i Lasha Otkhmezuri han fet un llibre, Barbarossa 1941. La guerre absolue (Passés composés, 2019/Le livre de poche, 2021), que es traduiria per Barba-roja* 1941. La guerra absoluta, que converteix en peces d’antiquari totes les obres sobre la Segona Guerra Mundial escrites fins al moment. Ho explicava en un altre article a la web Casablanca. Segueix llegint...

Proust i la política

És difícil de trobar un autor on la política, la història i la societat tingui un paper més central i alhora sigui llegit des d’un punt de vista més psicologista, memorialista i personalista. La recepció de Marcel Proust (1871-1922) ha patit una reducció a la dimensió subjectiva, com si el que presentés la seva obra cabdal (A la recerca del temps perdut, 1913-1927) fos l’interior d’una ànima humana, immensa, plena de sensibilitat, riquíssima en l’apreciació estètica, però tancada sobre ella mateixa. El temps, el temps que passa, que es perd i que el narrador recerca i al final de tot el camí retroba com un temps personal, íntim, individual, en definitiva. Aquesta seria la presentació escolar, reduïda, de Proust. Una lectura que no se sosté. Com no se sosté la recepció estètica, merament preciosista, lingüística, de la novel·la, que tanta fortuna ha fet. Segueix llegint...

 

Visits: 1679