L’apéro literari de l’Abel Cutillas

L’assagista, promotor i inconformista literari Abel Cutillas emprèn una nova aventura a París per fer una immersió en les lletres veïnes i establir un intercanvi epistolar amb ell mateix entre el francès i el català a parisBCN. Fundador de la llibreria Calders, al barri de Sant Antoni de Barcelona, polemista des del podcast Casablanca, autor de l’heterodox Desànim del lucre. Crítica de la ideologia cultural, Cutillas s’endinsarà en l’entorn francòfil per continuar exercitant-se en l’art de la contradicció, el qüestionament i la insubordinació. Una crítica de la raó il·lustrada.

 

 

 

La fi de la història: un dinar sobre l’Operació Barba-roja amb Lasha Otkhmezuri

La història no para mai, sempre s’està acabant i la culpa és dels historiadors. La funció de la història és mantenir-nos connectats al passat, i la dels historiadors portar-la cap al present, tensar-la: estirar el fil, no en el sentit amable habitual. De tant en tant, l’equilibri de forces es trenca i llavors es mou el terra i prenem mal. Un símptoma de les èpoques de crisi és la sensació que el present s’accelera, és a dir que es converteix en passat immediatament, davant dels nostres ulls, i se’ns emporta amb ell. Sembla ser que ens trobem en un d’aquests moments en què la tragèdia es transforma en comèdia, i viceversa, en un instant, escurçant els tempos de Marx.

Al meu entendre, Jean Lopez i Lasha Otkhmezuri han fet un llibre, Barbarossa 1941. La guerre absolue (Passés composés, 2019/Le livre de poche, 2021), que es traduiria per Barba-roja* 1941. La guerra absoluta, que converteix en peces d’antiquari totes les obres sobre la Segona Guerra Mundial escrites fins al moment. Ho explicava en un altre article a la web Casablanca. Segueix llegint...

Proust i la política

És difícil de trobar un autor on la política, la història i la societat tingui un paper més central i alhora sigui llegit des d’un punt de vista més psicologista, memorialista i personalista. La recepció de Marcel Proust (1871-1922) ha patit una reducció a la dimensió subjectiva, com si el que presentés la seva obra cabdal (A la recerca del temps perdut, 1913-1927) fos l’interior d’una ànima humana, immensa, plena de sensibilitat, riquíssima en l’apreciació estètica, però tancada sobre ella mateixa. El temps, el temps que passa, que es perd i que el narrador recerca i al final de tot el camí retroba com un temps personal, íntim, individual, en definitiva. Aquesta seria la presentació escolar, reduïda, de Proust. Una lectura que no se sosté. Com no se sosté la recepció estètica, merament preciosista, lingüística, de la novel·la, que tanta fortuna ha fet. Segueix llegint...

 

Hits: 268