CINEMA

La nova onada del Festival de Canes 2021

BOB PETERSON/NIKE/HARTLAND VILLA | El cartell del Festival de Canes 2021, traient el cap Spike Lee, president del jurat, al seu primer llargmetratge <em>Nora Darling</em> rodat el 1985
BOB PETERSON/NIKE/HARTLAND VILLA | El cartell del Festival de Canes 2021, traient el cap Spike Lee, president del jurat, al seu primer llargmetratge Nora Darling rodat el 1985

VICENÇ BATALLA. Com si una gran onada cinèfila s’hagués aixecat a la Croisette, llesta des de maig del 2020 però que no l'envairà fins a aquest mes de juliol congelada com ha estat més d’un any, la selecció oficial del Festival de Canes pren de cop les regnes de la filmografia mundial. Després de l’anulació l’any passat a causa de la Covid (i reemplaçada per l’etiqueta Selecció Oficial 2020), aquesta edició traslladada excepcionalment del 6 al 17 de juliol reuneix una gamma gegantina de cinema de totes les condicions, latituds i intencions que vol vèncer les pors deixades pel confinament de les sales i la dominació sobtada de les plataformes. En parlàvem en una entrevista amb el delegat general del festival, Thierry Frémaux.

Més de seixanta pel·lícules (a l’espera de les programacions de la Quinzena de Realitzadors, la Setmana de la Crítica i l’ACID) estaran presents al Palau de Festivals amb una competició de 24 llargmetratges, amb cineastes com Nani Moretti, Paul Verhoeven, Leos Carax, Apichatpong Weerasethakul, Kirill Serebrennikov o Wes Anderson que han esperat més d’un any i d’altres que desembarquen amb els seus films acabats de fer.

I amb la secció paral·lela Un Certain Regard (Una Certa Mirada) amb un caràcter de descoberta més que mai, la nova Canes Premières, de Charlotte Gainsbourg a Oliver Stone, un Fora de Competició que arriba per exemple amb l’últim Todd Haynes The Velvet Underground i Sessions Especials amb una pel·lícula col·lectiva sobre la pandèmia. Perquè no s’ha pas d’oblidar que el virus no ha desaparegut i per això aquesta cita internacional posarà a disposició dels assistents un centre biològic per fer-se tests en cas que… Tan necessari aquest any com el cafè a la sortida de les projeccions de les vuit del matí. Segueix llegint...

DIRECTOR DE L'INSTITUT LUMIÈRE I DELEGAT GENERAL DEL FESTIVAL DE CANES

Thierry Frémaux: “El fet d’haver practicat judo, un esport desconegut, em va formar a esdevenir cinèfil”

JULIEN FALSIMAGNE | Thierry Frémaux, director de l'Institut Lumière i delegat general del Festival de Canes, a París al desembre del 2020
JULIEN FALSIMAGNE | Thierry Frémaux, director de l'Institut Lumière i delegat general del Festival de Canes, a París al desembre del 2020

VB. Thierry Frémaux és algú d’atípic al món del cinema. Posseïdor de l’agenda més completa d'aquest circuit, com a director de l’Institut Lumière a Lió i delegat general del Festival de Canes, els seus costums no han canviat tant des de fa una trentena d’anys. Continua desplaçant-se en bicicleta a Lió, a París i a la seva ciutat de naixement Tullins, prop de Grenoble, el 1960. Als seus seixanta anys, ara s’ha submergit en els seus primers trenta anys durant els quals es va convertir en cinturó negre i professor de judo, en paral·lel a les seves recerques sobre la història del cinema. Però des de que fos assalariat a l’Institut Lumière, presidit per Bertrand Tavernier, havia deixat de practicar aquest art marcial. Amb Judoka (Stock, 2021), el seu segon llibre després de Selección oficial (Ediciones 36), torna a la seva joventut i el seu aprenentatge de la vida. Per aquesta raó, va ser una sort de poder fer l’entrevista a principis d'abril al seu despatx de l’Institut quan la pandèmia seguia bloquejant els desplaçaments i mantenia tancats els cinemes a França. Segueix llegint...

TEATRE

La frontalitat dels abusos sexuals a menors de ‘La màgia lenta’, en la pell de Marc Garcia Coté

MARIA ALZAMORA | L'actor Marc Garcia Coté, interpretant els tres personatges de La màgia lenta sobre una psicoanàlisi que revela els abusos sexuals del pacient patits quan era menor
MARIA ALZAMORA | L'actor Marc Garcia Coté, interpretant els tres personatges de La màgia lenta sobre una psicoanàlisi que revela els abusos sexuals del pacient patits quan era menor

VB. El títol de La màgia lenta pot suggerir més aviat un espectacle de circ per a sibarites, però en realitat el text del francès Denis Lachaud i posada en escena de Pierre Notte és un al·legat contra els abusos sexuals a menors, en aquests moments en què el tema es tracta decididament en totes les instàncies. Hi va haver una primera versió original francesa, La Magie lente, estrenada el 2018 amb l’actor Benoît Giros en aquest monòleg cru i polifònic i que ja porta més d’un centenar de representacions. Ara, hi ha una versió catalana dirigida pel mateix Notte en la pell, en aquest cas, de Marc Garcia Coté. Es va presentar durant deu dies a la sala Dau al Sec de Barcelona, a finals d’abril passat, i ja ha tingut d’altres actuacions com a Ripoll a principis de maig i a la qual vam podem assistir. A la tardor tornarà a Dau al Sec, productora d’aquesta nova versió, per continuar removent consciències. És fruit del treball de connexió entre ambdós països que promouen els responsables del Oui! Festival de teatre en francès a Barcelona, i que havien portat inicialment l’obra en la seva llengua original. Una psicoanàlisi frontal per a l’espectador. Segueix llegint...

TEATRE/DANSA/CIRC/MÚSICA

El kilòmetre zero postpandèmia de Les Nits de Fourvière i la Biennal de la Dansa amb ‘Alarm clocks’ de Camille i Robyn Orlin

MEHDI BENKLER | El solo de Camille coreografiat per Robyn Orlin Alarm clocks, al setembre passat a La Bâtie-Festival de Ginebra
MEHDI BENKLER | El solo de Camille coreografiat per Robyn Orlin Alarm clocks, al setembre passat a La Bâtie-Festival de Ginebra

VB. El calendari del desconfinament a França ha afavorit que Les Nits de Fourvière, anul·lades l’any passat, i la Biennal de Dansa, aplaçada al setembre, es posin d’acord per a una inauguració conjunta el primer de juny a mode de kilòmetre zero postpandèmia per a la cultura a Lió. Aquesta serà l’oportunitat de poder presentar en bones condicions la creació Alarm clocks, un solo de la cantant i ballarina Camille coreografiat per la sud-africana Robyn Orlin sobre el motiu de l’aigua a l’escena del Gran Teatre gal·lo-romà. Se celebren els 75 anys de Les Nuits de Fourvière, nascudes el 1946 de les cendres de la Segona Guerra Mundial amb un esperit de renaixement per l’art dramàtic, líric i contemporani. La Biennal de Dansa és la meitat més jove, amb la seva dinovena edició, i manté el seu caràcter internacional malgrat les dificultats de la situació actual. Segueix llegint...

GUIONISTA DELS CÒMICS 'YO, MENTIROSO' I EL DÍPTIC 'L'EPOPEIA ESPANYOLA'

Antonio Altarriba: “El díptic dels meus pares és molt emocional i la trilogia del ‘jo’ implacable en la seva visió del món”

©DR | El guionista espanyol de còmic i assagista Antonio Altarriba, al seu lloc de treball
©DR | El guionista espanyol de còmic i assagista Antonio Altarriba, al seu lloc de treball

VB. L’autobiografia, real o fictícia, és la base del treball del guionista espanyol de còmic Antonio Altarriba. El seu èxit de públic i crítica amb El arte de volar (De Ponent, 2009; Denoël Graphic, 2011), que explica la vida agitada i polititzada del seu pare abans de suïcidar-se als noranta anys, el va propulsar a la primera línia de la novel·la gràfica ibèrica. Amb el dibuixant català Kim, van guanyar el Premi Nacional de Còmic el 2010. La continuació va ser El ala rota (Denoël Graphic, 2016; Norma Editorial), sobre la història oposada però com a un mirall de la seva mare. Ara, la francesa Denoël Graphic edita les dues obres com el díptic L’Épopée espagnole. Simultàniament, Altarriba havia començat la seva trilogia del jo que tanca amb Yo, mentiroso (Norma, 2020; Denoël Graphic, 2021). El catedràtic de literatura francesa de la Universitat del País Basc-Vitòria, i nascut a Saragossa el 1952, ens parla en aquesta entrevista de les cinc obres amb els seus ecos actuals. Segueix llegint...

DIRECTORA DEL DOCUMENTAL 'NOUS', PREMI ENCOUNTERS DE LA BERLINALE

Alice Diop: “El ‘nosaltres’ de la pel·lícula és una pregunta i una utopia sobre França”

PIERRE LINHART | La realitzadora francesa Alice Diop, al seu despatx amb un cartell del cèlebre fotògraf i documentalisa Robert Frank al darrera
PIERRE LINHART | La realitzadora francesa Alice Diop, al lloc de treball

VB. La línia B del RER, la xarxa metropolitana parisenca, travessa la capital francesa de l’aeroport Roissy-Charles de Gaulle al nord a la vall de la Chevreuse al sud. El recorregut creua una de les concentracions urbanes més denses d’Europa i reuneix quotidianament al voltant d’un milió de persones, amb un contrast social, cultural i humà que explica per si sol França. És el que ha anat a buscar la realitzadora Alice Diop al documental Nous (Nosaltres), que aplega en diferents passatges tot tipus de personatges incloent-hi des de l’aristòcrata caça de munteria als nous immigrats arribats de l’Àfrica subsahariana. Aquest esperit sintetitzat al títol Nous, com a qüestionament de la identitat francesa el 2021, li va valdre al març passat el premi a la secció paral·lela Encounters de la BerlinaleSegueix llegint...

CINÉLATINO 2021

‘Tengo miedo torero’ i ‘Apenas el sol’, ficció i documental als marges

ARXIU | Els actors mexicà Leonardo Ortizgris i xilè Alfredo Castro a l'al·legat queer sota la dictadura de Pinochet Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda
ARXIU | Els actors mexicà Leonardo Ortizgris i xilè Alfredo Castro a l'al·legat queer sota la dictadura de Pinochet Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda

VB. Al nou paradigma dels festivals de cinema que mentre no amaini la pandèmia han de veure’s a través d’internet en petita pantalla, el Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc (19-20 de març) ha aconseguit un equilibri perquè pugui ser accessible al major nombre de persones possible i així mantenir la difusió de la nova cinematografia llatinoamericana a Europa. En aquest sentit, la trenta-tresena edició occitana va conservar un alt nivell de qualitat, tant en ficció com en documental, destacant al primer registre la xilena Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda, amb un Alfredo Castro superb en el seu paper de travesti sota la dictadura de Pinochet, i al segon la paraguaiana Apenas el sol, d’Arami Ullón, sobre la pèrdua de la cultura dels indis ayoreos. Segueix llegint...

DOSSIER

Teatres dempeus a França!

VICENÇ BATALLA | Clowns, activistes i transeünts, a l'acció reivindicativa del 20 de març davant del Teatre Nacional Popular (TNP) de Villeurbanne
VICENÇ BATALLA | Clowns, a l'acció reivindicativa del 20 de març davant del TNP de Villeurbanne

VB. L’ocupació del Teatre Nacional Popular (TNP) de Villeurbanne, juntament amb una seixantena d’altres espais culturals públics francesos en aquest inici de primavera, és tot un signe que, malgrat una cultura tancada novament des de ja fa cinc mesos al país, el món de l’espectacle en viu no s’atura i no es calla. A la temporada del centenari del TNP, i com ja va ocorre al Maig del 68 amb la primera ocupació del Teatre de l’Odeó a París, la transformació dels vestíbuls, les platees, els atris en àgores de debat mostren que la pandèmia no pot justificar que els espais de mercaderies estiguin oberts i els de la cultura reclosos a la petita pantalla. Segueix llegint...

TEATRE/DANSA/MÚSICA

Orfeu i l’heroïcitat d’una Setmana d’Art a Avinyó

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Una de les actrius d'El joc de les ombres de Jean Bellorini, davant d'un altre dels actors sobre un vell piano, a la Setmana d'Art a Avinyó
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Una de les actrius d'El joc de les ombres de Jean Bellorini, a la Setmana d'Art a Avinyó

VB. Tancats a La Fabrica, la sala creada fa set anys lluny de l'Avinyó intramurs, amb un joc d’actors/actrius, cantants, músics, llums i flames, servits pel mite d’Orfeu, l’òpera barroca de Monteverdi i la paraula viva de Valère Novarina, tot sota la batuta de Jean Bellorini al seu Le jeu des ombres (El joc de les ombres), conjuràvem la pandèmia. Era com a una comunió amb els déus i l’infern, amb el sagrat i el terrenal, allò que fa única una representació en directe entre l’escena i el públic i que obria d’alguna manera la Setmana d’Art a Avinyó (23-31 d’octubre) com un acte de resistència però també de generositat respecte al festival anul·lat a l’estiu. Vam assistir a cinc dels set espectacles programats, entre ells Mellizo doble d’Israel Galván-Niño de Elche, que ens transportaven més enllà de les mascaretes, la distanciació social i els tocs de queda. Crònica d’una celebració en temps d’angoixa. Segueix llegint...

 

RAFAEL VALLBONA INTRODUEIX LA 'PLAYLIST' A LA SEVA NOVEL·LA 'SWING'

L’esplendor i l’ocàs dels temps moderns en 40 cançons

ARXIU | Una imatge de l'orquestra de jazz Red Ribbon's de Palafrugell, a finals dels anys vint
ARXIU | Una imatge de l'orquestra de jazz Red Ribbon's de Palafrugell, a finals dels anys vint

Rafael Vallbona, col·laborador de parisBCN, acaba de publicar la seva darrera novel·la, Swing. Allà on la vida neix (Edicions 62, 2021). Una història ficcionada dels albors del jazz, entre Palafrugell, Nova York, Barcelona i Torí a través d’un personatge central que travessa aquesta època plena d’esperances i desenganys de la primera meitat del segle XX. Això li va inspirar una playlist, amb mig centenar de temes, que serveix d’acompanyament musical a la lectura del llibre i que repassa en aquest article de melòman de tot un segle. Segueix llegint...

SÈRIE DE TELEVISIÓ

‘En thérapie’, una psicoanàlisi de la societat francesa després dels atemptats del Bataclan

CAROLE BETHUEL/LES FILMS DU POISSON/ARTE | Els dos psicoanalistes de la sèrie En thérapie, Frédéric Pierrot i Carole Bouquet, asseguts enmig del sofà i, d'esquerra a dreta, els pacients Mélanie Thierry, Reda Kateb, Clémence Poésy, Pio Marmaï i Céleste Brunnquell
CAROLE BETHUEL | Els dos psicoanalistes de la sèrie En thérapie, asseguts enmig del sofà juntament amb els seus pacients

VB. No deixa de ser irònic que una sèrie de televisió pensada com a una teràpia per la commoció a la societat francesa dels atemptats el 2015 del Bataclan i els barris parisencs del voltant s’estreni en plena pandèmia de la Covid. Els espectadors a França privats un altre cop de cinemes des del passat 30 d’octubre podem accedir aquests dies lliurement al canal Arte a la reeixida sèrie En thérapie (En teràpia; fins al 27 de juliol en francès i alemany). Segueix llegint...

CÒMIC

La novel·la negra ‘L’accident de caça’, de David L. Carlson i Landis Blair, Fauve d’Or d’un Festival d’Angulema virtual

DAVID L. CARLSON/LANDIS BLAIR (Sonatine) | Una de les pàgines de la novel·la en còmic L'Accident de caça, vencedor del Fauve d'Or d'Angulema 2021
DAVID L. CARLSON/LANDIS BLAIR (Sonatine) | Una de les pàgines de la novel·la en còmic L'accident de caça, vencedor del Fauve d'Or d'Angulema 2021

VB. En una cerimònia a porta tancada des del Teatre d’Angulema, el Fauve d’Or 2021 va ser per L’accident de caça (Sonatine), un pols de 450 pàgines sobre l’Amèrica fosca de mitjans del segle passat però també la redempció per la literatura escrit per David L. Carlson i dibuixat per Landis Blair. Aquesta història publicada originalment als Estats Units al 2017 (The hunting accident) i inèdita a l’Estat espanyol corona una entrega de premis que cobreix el forat deixat per l’aplaçament i, finalment, l'anulació del Festival d’Angulema al juny amb públic i exposicions a causa de les restriccions de la Covid. Els guanyadors francesos, presents o a distància a través de les pantalles, van aprofitar per reclamar un millor tractament i condicions per part del Govern i els responsables del sector editorial sota l’amenaça de boicotejar la cita de juny. D'altra banda, el Fauve Especial del Jurat se'l va endur la paròdia d’un superheroi LGTB Dragman (Denoël Graphic), del britànic Steven Appleby. Segueix llegint...

PREMIS 2021 DE LA PREMSA ESTRANGERA

Els Lumières donen alè al cinema francès i coronen ‘Les Choses qu’on dit, les choses qu’on fait’

MOREAU-PERUSSEAU/BESTIMAGE | Emmanuel Mouret amb el premi dels Lumières 2021 a la millor pel·lícula per Les Choses qu'on dit, les choses qu'on fait
MOREAU-PERUSSEAU/BESTIMAGE | Emmanuel Mouret amb el premi dels Lumières 2021 al millor film per Les Choses qu'on dit, les choses qu'on fait

VB. Sense saber encara quan els cinemes tornaran a obrir a França i tenint en compte que les estrenes a les sales a finals d’any van haver de ser aplaçades a una data incerta, els premis 2021 de l’Acadèmia dels Lumières de la premsa estrangera suposen una mica de reconfort i d’esperança amb el seu palmarès de les pel·lícules que almenys vam poder veure al 2020. I ha estat amb una obra sobre un tema tan fràgil com l’amor la manera com aquest palmarès s’ha coronat: la sensible i coral Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait (Les coses que es diuen, les coses que es fan), d’Emmanuel Mouret, que a la tardor va poder estar-se afortunadament sis setmanes en cartellera. Tampoc no hi ha un gran vencedor d'aquesta vetllada gravada i difosa des dels studis de Canal+ a París sense públic, però amb quasi tots els premiats presents. Entre ells, Aurel i Sílvia Pérez Cruz per Josep. El comentari de tots aquests llargmetratges, les absències i els altres títols que hem vist però no s’han pogut estrenar ens serveixen per situar l’estat d’una producció en hores baixes i curtcircuitada per les plataformes de streaming. Segueix llegint...

PREMI LUMIÈRE 2020

Jean-Pierre i Luc Dardenne: “Els fills i els nets dels nostres documentals són ara a les nostres pel·lícules”

OLIVIER CHASSIGNOLE/INSTITUT LUMIÈRE | Jean-Pierre i Luc Dardenne recollint el Premi Lumière 2020 el passat 16 d'octubre a Lió
OLIVIER CHASSIGNOLE/INSTITUT LUMIÈRE | Jean-Pierre i Luc Dardenne recollint el Premi Lumière 2020 el passat 16 d'octubre a Lió

VB. El dispositiu cinematogràfic dels germans Dardenne és tan difícil de revelar com la distinció entre Jean-Pierre i Luc, el gran i el petit. És una mica com distingir l’un de l’altre quan els creuem. Al Festival Lumière de Lió 2020 (10-18 d’octubre), van rebre el premi d’honor en una estranya edició en la qual la realitat va superar la ficció per diverses raons. Però amb la sort d’haver-se pogut celebrar entre dues onades de coronavirus. A través de les seves presentacions, la seva classe magistral, els seus discursos a l’entrega del premi i la seva conferència de premsa vam poder desvetllar aquest mecanisme tan precís que transforma episodis de vida de gent ordinària en un buf d’aire fresc i que ha fet del seu cinema una marca distintiva on ens creiem submergits en la mateixa història que els personatges. No es tracta pas de documentals, però posseeixen la seva força aprofitant totes les possibilitats de les imatges projectades que els germans Lumière van inventar fa 125 anys. Segueix llegint...

DOSSIER

Festivals i Covid, s'ha acabat la festa

ARIEL MARTÍN | Sessió de clausura del Sónar al juliol del 2019, amb el dj alemany Dixon
ARIEL MARTÍN | Sessió de clausura del Sónar al juliol del 2019, amb el dj alemany Dixon

VB. No disposem de data, enlloc d’Europa, per tornar a ballar. Algunes sales de concerts o les seves terrasses van reobrir tímidament a l’estiu o a la tardor amb cadires, distanciament físic i una mascareta a la cara que és molt lluny del concepte de música plegats que enderroca les barreres socials, de gèneres i de prejudicis. Adéu, doncs, de moment a les caves, les discoteques i els festivals de pop-rock, electrònica i músiques urbanes abans no s’aconsegueixi foragitar el virus. Un estudi de France Festivals va avaluar pel període abril-agost unes pèrdues per als festivals de tot tipus de sectors al país de 2.300 milions d’euros i un dels seus autors, Emmanuel Négrier, ens acaba d’elevar aquesta xifra a 3.000 milions per a l’any sencer i més de 100.000 llocs de treball afectats. Al sud dels Pirineus, l'Acadèmia Catalana de la Música xifra en 4.000 els concerts anul·lats fins al setembre, amb més de 40 milions d’euros de pèrdues. A tot el sector cultural i només fins al juliol, gaire bé 6.000 empreses a Catalunya s’havien vist obligades a acollir-se a l'atur parcial, el que afectava 53.000 persones, segons el Consell Nacional de Cultura i de les Arts (CoNCA). A Catalunya i l’Estat espanyol, la crisi a partir del 2008 ja va modificar substancialment l’ecosistema dels festivals. Ara, la crisi sanitària que es transforma en crisi econòmica es pot emportar per davant molts d’aquests festivals i d’altres estructures més petites i de caràcter independent. Si s’observa, com es fa en aquest article, les ajudes públiques d’un o altre país ens en adonem que les coses a França no van pas bé però a Espanya van pitjor. Relat de l’any en blanc dels concerts per ballar. Segueix llegint...

FOTOGRAFIA

Alfredo Bosco, imatges d’una violència amagada a Guerrero

ALFREDO BOSCO/LUZ AMB LE FIGARO MAGAZINE | Membre d'un grup d’autodefensa a Rincón de Chautla, a la regió central de l’Estat mexicà de Guerrero, al gener del 2019
ALFREDO BOSCO/LUZ AMB LE FIGARO MAGAZINE | Membre d'un grup d’autodefensa a Rincón de Chautla, a la regió central de l’Estat mexicà de Guerrero, al gener del 2019

VB. Hi ha entrevistes com aquesta al fotoperiodista italià Alfredo Bosco que, malgrat que es quedin guardades durant un temps esperant el moment oportú per publicar-les, sempre estan d’actualitat. La seva exposició al setembre al Visa pour l’Image de Perpinyà es titulava Guerrero, l’Estat oblidat, sobre la violència que viuen les poblacions locals d’aquesta regió mexicana del Pacífic i que és fruit d’un treball de tres anys, durant els quals la situació no només no semblava alleugerir-se sinó que a més les pròpies poblacions de les muntanyes s’organitzaven en milícies contra els càrtels criminals, incorporant-hi dones i nens soldats. Guerrero és l’Estat de l’antiga ciutat idíl·lica d’Acapulco i també dels 43 estudiants desapareguts d’Iguala. Segueix llegint...

FOTOGRAFIA

Peter Turnley : “Amb la Covid i la mascareta, mai els ulls no havien estat tan importants”

"PETER
El rostre humà de la Covid-19 a Nova York de Visa pour l'Image" width="406" height="270"> PETER TURNLEY | Una de les fotos de l'exposició El rostre humà de la Covid-19 a Nova York de Visa pour l'Image

VB. Després d’haver cobert com a fotògraf la major part dels esdeveniments més importants dels últims quaranta anys, Peter Turnley (Fort Wayne, Indiana, 1955) es va trobar bloquejat a Nova York el març del 2020 en ple confinament pel coronavirus. Com a reacció, va decidir de sortir cada dia durant més de dos mesos per donar testimoni d’un món que havia canviat de cop i a tot arreu. En la seva mirada i la mirada dels altres. I, per primera vegada, ha mantingut un diari de les seves impressions i les persones que fotografiava. A finals de maig, aquest estatunidenc amb la nacionalitat francesa aterrava a casa seva a París i continuava aquest diari d’imatges i textos personals. D’aquí, n’ha tret el llibre Un diari visual París-Nova York. El rostre humà de la Covid-19, que es deté a finals de juliol un cop a França es va generalitzar el desconfinament. Al Visa pour l’Image de Perpinyà (fins al 27 de setembre) vam poder veure la primera part novaiorquesa. Segueix llegint...

FOTOGRAFIA

La resistència de Visa pour l’Image 2020

TIMOTHY A. CLARY/AFP | Una dona amb mascareta passa davant d'aquest grafit pintat en una paret a Nova York, en una imatge del 22 d'abril del 2020 present a l'exposició Pandèmie(s)
TIMOTHY A. CLARY/AFP | Una dona amb mascareta passa davant d'aquest grafit en una paret a Nova York, imatge del 22 d'abril del 2020 present a l'exposició Pandèmie(s)

VB. No hi ha projeccions públiques al Campo Santo, no hi ha trobades a l’auditori del Palau de Congressos, una mica menys d’exposicions i gaire bé totes concentrades al convent de les Mínimes i l’església dels Dominicans i menys presència de fotògraf·es internacionals in situ, però el Visa pour l’Image de Perpinyà 2020 se celebrarà com anunciat del 29 d’agost al 27 de setembre. Le pandèmia del coronavirus no ha impedit que es faci aquesta 32 edició a la ciutat nord-catalana que ha adaptat l’organització a les circumstàncies sanitàries. L’actualitat del Planeta fan més necessàries que mai aquestes imatges quan la mobilitat s’ha vist fortament reduïda però els conflictes, les violències i les injustícies no s’aturen pas. De la Covid-19 a les manifestacions antiracistes als Estats Units, del moviment a Hong Kong contra el control xinès als sinistres efectes de l’home sobre el medi ambient, passant per la visió de l’Àfrica del vencedor del World Press Photo, la cita del fotoperiodisme dona testimoni un any més de l’estat del món. Amb una cohabitació, d’altra banda, amb un ajuntament d’extrema dreta recentment escollit. Panoràmica, amb clixé cas per cas, de cadascuna d’aquestes vint exposicions. Segueix llegint...

ASSAIG INÈDIT DE RAFAEL VALLBONA

Fosa a negre. La glòria i l'infern d'una generació

Epíleg. ‘No future’; un punk filosòfic

ALBERT SALAMÉ/VILAWEB | Manifestant a la plaça de la Vila de Gràcia de Barcelona amb una pancarta de rebuig que fusiona les paraules Covid i capitalisme, i un Mosso d'Esquadra controlant la seva identitat
ALBERT SALAMÉ/VILAWEB | Manifestant a la plaça de la Vila de Gràcia de Barcelona amb una pancarta de rebuig que fusiona les paraules Covid i capitalisme, i un Mosso d'Esquadra controlant la seva identitat

L'escriptor i periodista Rafael Vallbona s'ha inspirat durant el confinament pel coronavirus de la seva vida per fer un recorregut personal i històric d'una generació, des dels anys seixanta fins ara, que es veu abocada a una autodesintegració quan li arribava l'edat de poder retirar-se amb tranquil·litat i serenor. Deu capítols inèdits que parisBCN ha anat publicant entre maig i juny, i que es tanquen amb aquest epíleg com a testimoni d'un món que ja no tornarà a ser com abans.

Llegir els capítols anteriors

CINEMA

Aurel i Bartolí, els dibuixos de ‘Josep’ com a supervivència

VICENÇ BATALLA | Aurel, davant del cartell de la seva pel·lícula Josep dedicada a Josep Bartolí al cinema Le Castillet de Perpinyà
VICENÇ BATALLA | Aurel, davant del cartell de Josep al cinema Le Castillet de Perpinyà

VB. La pel·lícula d’animació Josep, de Aurel, continua el treball de memòria de la Retirada però d’una manera força original perquè el seu personatge central és el pintor Josep Bartolí (Barcelona, 1910-Nova York, 1995) de qui no es paren de revelar sorpreses. El dibuixant polític Aurel n’extreu un retrat realista i impressionista a la vegada com a les caricatures i croquis que Bartolí va fer durant el seu pas pels camps d’internament al Rosselló. Raó per la qual la pel·lícula va ser seleccionada pel Festival de Canes 2020, que no es va celebrar però de qui ha rebut el segell oficial. El llargmetratge arriba a les sales a França el 30 de setembre i a l’Estat espanyol el 4 de desembre. Nosaltres vam poder conversar amb Aurel a Perpinyà mateix d'un film que compta amb la veu de Sergi López i la música de Sílvia Pérez CruzSegueix llegint...

MÚSICA/PERFORMANCE

Les metamorfosis de Niño de Elche

"JUAN
JUAN CARLOS QUINDÓS | El desdoblament de Niño de Elche per la instal·lació Auto sacramental invisible al Reina Sofía

VB. Començo dient, perquè aquest article-entrevista estava pensant inicialment per a un públic europeu, que el que s’espera d’un artista flamenc a l’estranger és que respongui als cànons del gènere tal com estan assignats des de fa dècades. Per això, desconcerta allà fora apropar-se a algú com Niño de Elche que des de la seva heterodòxia i desafiament ha dinamitat aquesta concepció conservadora i massa vegades pintoresca d’una pràctica que ell reivindica com a subversiva i experimental. Mentre estava en confinament, Niño de Elche va respondre a les nostres preguntes i nosaltres vam el·laborar aquest article fora del temps després que hagués estat escollit un dels rostres We Are Europe 2020Segueix llegint...

MÚSICA

Refree: “Els discos amb Sílvia Pérez Cruz, Rosalía i Lina són com a una trilogia personal”

VICENÇ BATALLA | Raül Refree, assegut a l'àtic de la Fundació Cartier parisenca
VICENÇ BATALLA | Raül Refree, assegut a l'àtic de la Fundació Cartier parisenca

VB. Entre els dos concerts de Lina_Raül Refree a París al gener i al setembre, hi va haver el gran confinament. La gira de Raül Fernández Refree amb la cantant portuguesa Lina Rodrigues pel seu àlbum del fado revisitat d’Amália processat pels teclats i les màquines del català es va aturar al març i no va començar a reprendre fins al juliol. Encara que l’altra gran conseqüència ha estat la impossibilitat de dur a terme la gira europea de Raül Refree amb l’ex guitarrista estatunidenc de Sonic Youth Lee Ranaldo coincidint amb la publicació del seu tercer treball conjunt i per primera vegada signat també pel barceloní Names of north end womenDe tot això, i més, em van parlar amb qui ha fet bandera de la seva audàcia amb els gèneres. Segueix llegint...

MÚSICA

‘The confinement seasons 2020’, una selecció musical de l’any maleït

VB. L’any del tancament de la cultura s’ha publicat més música que mai. Potser perquè els músics estaven obligats a quedar-se a casa i necessitaven deixar anar la seva dèria creativa ja que no podien actuar i treien del calaix tot aquell material que esperava una oportunitat com aquesta. I nosaltres ho agraïm, tancats com estàvem i amb la síndrome d’agafar-nos a qualsevol via d’escapament perquè no ens caiguessin les parets a sobre. En aquest sentit, perquè hem escoltat a casa més música que mai i hem volgut fer-ne una selecció de les novetats el més àmplia possible, quan ens hem adonat havíem acumulat més de vint hores de cançons susceptibles d’integrar una playlist a Spotify. Finalment, ho hem deixat en quatre hores i mitja perquè aquesta escolta es faci dins d’uns termes raonables. I hi afegim fins a 25 videoclips representatius. Segueix llegint...

Hits: 23572