COMISSARI DE L'EXPOSICIÓ 'JOSEP BARTOLÍ. ELS COLORS DE L'EXILI' AL MEMORIAL DE RIBESALTES

Jordi Bartolí: “Els dibuixos del meu oncle van formar la meva consciència política”

VICENÇ BATALLA | Quadre sense data en forma de mosaic Homenatge a les dones del món, en què Jordi Bartolí assenyala on el seu oncle Josep Bartolí va escriure els noms de María, Frida, Rosy, Michelle, Berenice i Venus E, les companyes de la seva vida, a l'exposició Els colors de l'exili al Memorial de Ribesaltes

FOTOGRAFIA

Eduardo Soteras, testimoni d'una nova guerra a Tigre

EDUARDO SOTERAS/AFP | Plors de familiars davant d'una fossa amb 81 cossos de tigrinyes a Wukro, al nord de Mekele, morts per les tropes etíops i eritrees, en una imatge del 28 de febrer del 2021
EDUARDO SOTERAS/AFP | Plors de familiars davant d'una fossa amb 81 cossos de tigrinyes a Wukro, al nord de Mekele, morts per les tropes etíops i eritrees, en una imatge del 28 de febrer del 2021

 

CINEMA

El festival Ohlalà! 2021 presenta a Barcelona deu pel·lícules inèdites a Espanya

MARGAUX OPINEL/HAUT ET COURT | Imatge de la pel·lícula Gagarine, de Fanny Liatard i Jérémy Trouilh, que forma part de la programació del festival Ohlalà! de cinema francòfon de Barcelona
MARGAUX OPINEL/HAUT ET COURT | Imatge de la pel·lícula Gagarine, de Fanny Liatard i Jérémy Trouilh, que forma part de la programació del festival Ohlalà! de cinema francòfon de Barcelona

 

TEATRE/DANSA

Angélica Liddell i Marcos Morau, testimonis sacres del 75è Festival d’Avinyó

LUCA DEL PLA | La dramaturga i performer madrilenya Angélica Liddell, present al Festival d'Avinyó amb Liebestod
LUCA DEL PLA | La dramaturga i performer madrilenya Angélica Liddell, present al Festival d'Avinyó amb Liebestod

VB. El passat va ser gaire bé un any en blanc per al certamen abans que aquest 2021 se celebri la 75 edició del Festival d’Avinyó. Això sí, va haver-hi una Setmana d’Art a l’octubre com a alternativa i just abans que a França es tornessin a tancar tots els espais culturals per la Covid. Aquest mes de juliol, del 5 al 25 de juliol, finalment s’arriba a aquesta xifra rodona de la mà d’un Olivier Py, a qui en conseqüència han renovat per un any més fins al 2022 la direcció del festival. Que s’encavalca amb multituds de convocatòries que vénen retardades de mesos anteriors. Però la programació es presenta igual d’ambiciosa i estimulant sota el profètic lema de Se souvenir de l’avenir (Recordar-se de l’avenir). I entre aquests demiürgs, s’hi troben la madrilenya Angélica Liddell i el valencià Marcos Morau. La primera estrena Liebestod. El olor a sangre no se me quita de los ojos. Juan Belmonte, que ja s’havia anunciat l’any passat i que arriba al Teatre Lliure, dins el Grec barceloní, del 23 al 25 de juliol. I el segon, una adaptació amb la seva companyia La Veronal al Pati d’Honor del Palau dels Papes del Sonoma que es va donar a conèixer precisament al Grec reconfigurat del 2020 i que tancarà el festival de la Provença. Hem parlat amb ambdós, amb Morau personalment a la Biennal de Dansa de Lió. I amb Liddell per correu electrònic, amb unes respostes que com ja és habitual en ella no deixaran ningú indiferent. Segueix llegint...

DANSA/TEATRE/MÚSICA

La dansa africana de la Biennal de Lió es desplaça al Grec barceloní

BLANDINE SOULAGE | La coreografia que Qudus Onikeku va preparar especialment per a la seva companyia i d'altres ballarins amateurs a la desfilada de la Biennal de Dansa de Lió 2021
BLANDINE SOULAGE | La coreografia que Qudus Onikeku va preparar especialment per a la seva companyia i d'altres ballarins amateurs a la desfilada de la Biennal de Dansa de Lió 2021

VB. Àfrica no és només el país convidat aquesta temporada cultural a França, batejat com a Africa2020, sinó que també és el continent al voltant del qual gira el Festival Grec 2021 de Barcelona. De la Biennal de Dansa de Lió, que ha compartit alguns dels seus espectacles amb Les Nits de Fourvière, provenen fins a quatre peces que es veuran aquest estiu a l’amfiteatre de Montjuïc i al Mercat de les Flors: À un endroit du début, de Germaine Acogny; Re:Incarnation, de Qudus Onikeku; Wakatt, de Serge Aimé Coullibaly; i Transverse Orientation, del grec Dimitris Papaioannou; a més del concert de Fatoumata Diawara, que també va ser present a Lió. Un dels majors protagonistes del mes de juliol a Barcelona serà el nigerià Onikeku, amb tallers i trobades i que ens va meravellar amb el seu Re:Incarnation i l’energia que desprenien els seus ballarins i ballarines. Crònica dels espectacles i d'altres que ens van hipnotitzar, a una banda i altra de la riba mediterrània. Segueix llegint...

DIRECTOR DE L'INSTITUT LUMIÈRE I DELEGAT GENERAL DEL FESTIVAL DE CANES

Thierry Frémaux: “El fet d’haver practicat judo, un esport desconegut, em va formar a esdevenir cinèfil”

JULIEN FALSIMAGNE | Thierry Frémaux, director de l'Institut Lumière i delegat general del Festival de Canes, a París al desembre del 2020
JULIEN FALSIMAGNE | Thierry Frémaux, director de l'Institut Lumière i delegat general del Festival de Canes, a París al desembre del 2020

VB. Thierry Frémaux és algú d’atípic al món del cinema. Posseïdor de l’agenda més completa d'aquest circuit, com a director de l’Institut Lumière a Lió i delegat general del Festival de Canes, els seus costums no han canviat tant des de fa una trentena d’anys. Continua desplaçant-se en bicicleta a Lió, a París i a la seva ciutat de naixement Tullins, prop de Grenoble, el 1960. Als seus seixanta anys, ara s’ha submergit en els seus primers trenta anys durant els quals es va convertir en cinturó negre i professor de judo, en paral·lel a les seves recerques sobre la història del cinema. Però des de que fos assalariat a l’Institut Lumière, presidit per Bertrand Tavernier, havia deixat de practicar aquest art marcial. Amb Judoka (Stock, 2021), el seu segon llibre després de Selección oficial (Ediciones 36), torna a la seva joventut i el seu aprenentatge de la vida. Per aquesta raó, va ser una sort de poder fer l’entrevista a principis d'abril al seu despatx de l’Institut quan la pandèmia seguia bloquejant els desplaçaments i mantenia tancats els cinemes a França. Segueix llegint...

TEATRE

La frontalitat dels abusos sexuals a menors de ‘La màgia lenta’, en la pell de Marc Garcia Coté

MARIA ALZAMORA | L'actor Marc Garcia Coté, interpretant els tres personatges de La màgia lenta sobre una psicoanàlisi que revela els abusos sexuals del pacient patits quan era menor
MARIA ALZAMORA | L'actor Marc Garcia Coté, interpretant els tres personatges de La màgia lenta sobre una psicoanàlisi que revela els abusos sexuals del pacient patits quan era menor

VB. El títol de La màgia lenta pot suggerir més aviat un espectacle de circ per a sibarites, però en realitat el text del francès Denis Lachaud i posada en escena de Pierre Notte és un al·legat contra els abusos sexuals a menors, en aquests moments en què el tema es tracta decididament en totes les instàncies. Hi va haver una primera versió original francesa, La Magie lente, estrenada el 2018 amb l’actor Benoît Giros en aquest monòleg cru i polifònic i que ja porta més d’un centenar de representacions. Ara, hi ha una versió catalana dirigida pel mateix Notte en la pell, en aquest cas, de Marc Garcia Coté. Es va presentar durant deu dies a la sala Dau al Sec de Barcelona, a finals d’abril passat, i ja ha tingut d’altres actuacions com a Ripoll a principis de maig i a la qual vam podem assistir. A la tardor tornarà a Dau al Sec, productora d’aquesta nova versió, per continuar removent consciències. És fruit del treball de connexió entre ambdós països que promouen els responsables del Oui! Festival de teatre en francès a Barcelona, i que havien portat inicialment l’obra en la seva llengua original. Una psicoanàlisi frontal per a l’espectador. Segueix llegint...

TEATRE/DANSA/CIRC/MÚSICA

El kilòmetre zero postpandèmia de Les Nits de Fourvière i la Biennal de la Dansa amb ‘Alarm clocks’ de Camille i Robyn Orlin

MEHDI BENKLER | El solo de Camille coreografiat per Robyn Orlin Alarm clocks, al setembre passat a La Bâtie-Festival de Ginebra
MEHDI BENKLER | El solo de Camille coreografiat per Robyn Orlin Alarm clocks, al setembre passat a La Bâtie-Festival de Ginebra

VB. El calendari del desconfinament a França ha afavorit que Les Nits de Fourvière, anul·lades l’any passat, i la Biennal de Dansa, aplaçada al setembre, es posin d’acord per a una inauguració conjunta el primer de juny a mode de kilòmetre zero postpandèmia per a la cultura a Lió. Aquesta serà l’oportunitat de poder presentar en bones condicions la creació Alarm clocks, un solo de la cantant i ballarina Camille coreografiat per la sud-africana Robyn Orlin sobre el motiu de l’aigua a l’escena del Gran Teatre gal·lo-romà. Se celebren els 75 anys de Les Nuits de Fourvière, nascudes el 1946 de les cendres de la Segona Guerra Mundial amb un esperit de renaixement per l’art dramàtic, líric i contemporani. La Biennal de Dansa és la meitat més jove, amb la seva dinovena edició, i manté el seu caràcter internacional malgrat les dificultats de la situació actual. Segueix llegint...

GUIONISTA DELS CÒMICS 'YO, MENTIROSO' I EL DÍPTIC 'L'EPOPEIA ESPANYOLA'

Antonio Altarriba: “El díptic dels meus pares és molt emocional i la trilogia del ‘jo’ implacable en la seva visió del món”

©DR | El guionista espanyol de còmic i assagista Antonio Altarriba, al seu lloc de treball
©DR | El guionista espanyol de còmic i assagista Antonio Altarriba, al seu lloc de treball

VB. L’autobiografia, real o fictícia, és la base del treball del guionista espanyol de còmic Antonio Altarriba. El seu èxit de públic i crítica amb El arte de volar (De Ponent, 2009; Denoël Graphic, 2011), que explica la vida agitada i polititzada del seu pare abans de suïcidar-se als noranta anys, el va propulsar a la primera línia de la novel·la gràfica ibèrica. Amb el dibuixant català Kim, van guanyar el Premi Nacional de Còmic el 2010. La continuació va ser El ala rota (Denoël Graphic, 2016; Norma Editorial), sobre la història oposada però com a un mirall de la seva mare. Ara, la francesa Denoël Graphic edita les dues obres com el díptic L’Épopée espagnole. Simultàniament, Altarriba havia començat la seva trilogia del jo que tanca amb Yo, mentiroso (Norma, 2020; Denoël Graphic, 2021). El catedràtic de literatura francesa de la Universitat del País Basc-Vitòria, i nascut a Saragossa el 1952, ens parla en aquesta entrevista de les cinc obres amb els seus ecos actuals. Segueix llegint...

MÚSICA

Ballaké Sissoko: “Volia demostrar que la kora és capaç de barrejar-se amb tota mena de música”

YANIS BAYBAUD | Ballaké Sissoko, el malià virtuós de la kora compenetrat amb el seu instrument
YANIS BAYBAUD | Ballaké Sissoko, el malià virtuós de la kora compenetrat amb el seu instrument

VB. Havia d’actuar com a trio 3MA amb el marroquí Driss El Maloumi (ud) i el malgaix Rajery (valiha), però el malià Ballaké Sissoko va haver de canviar el seu concert a Les Nits de Fourvière a Lió per a un duo amb un altre vell conegut, el francès Vincent Segal. A França, s’ha reobert la cultura però les fronteres continuen tancades en d’altres regions del món a causa de la pandèmia. Finalment, en aquest 7 de juny, és la kora de Sissoko i el viol·loncel de Segal els instruments que es barregen i s’eleven tranquil·la i majestuosament sobre el gran teatre gal·lo-romà. Com ja ho han fet abans dues vegades en disc i com ho fan al tema Jeu sur la symphonie fantastique (Joc sobre la simfonia fantàstica de Berlioz), amb el clarinetista Patrick Messina, al darrer àlbum de Sissoko, Djorou (No Format!, 2021), que en un esperit més col·lectiu que mai reuneix una multitud de músics de tots els horitzons: Salif Keita, la seva neboda i també intèrpret de la kora Sona Jobarteh, Camille, Oxmo Puccino, Piers Faccini i Feu! Chatterton. Segueix llegint...

RAFAEL VALLBONA INTRODUEIX LA 'PLAYLIST' A LA SEVA NOVEL·LA 'SWING'

L’esplendor i l’ocàs dels temps moderns en 40 cançons

ARXIU | Una imatge de l'orquestra de jazz Red Ribbon's de Palafrugell, a finals dels anys vint
ARXIU | Una imatge de l'orquestra de jazz Red Ribbon's de Palafrugell, a finals dels anys vint

Rafael Vallbona, col·laborador de parisBCN, acaba de publicar la seva darrera novel·la, Swing. Allà on la vida neix (Edicions 62, 2021). Una història ficcionada dels albors del jazz, entre Palafrugell, Nova York, Barcelona i Torí a través d’un personatge central que travessa aquesta època plena d’esperances i desenganys de la primera meitat del segle XX. Això li va inspirar una playlist, amb mig centenar de temes, que serveix d’acompanyament musical a la lectura del llibre i que repassa en aquest article de melòman de tot un segle. Segueix llegint...

DIRECTORA DEL DOCUMENTAL 'NOUS', PREMI ENCOUNTERS DE LA BERLINALE

Alice Diop: “El ‘nosaltres’ de la pel·lícula és una pregunta i una utopia sobre França”

PIERRE LINHART | La realitzadora francesa Alice Diop, al seu despatx amb un cartell del cèlebre fotògraf i documentalisa Robert Frank al darrera
PIERRE LINHART | La realitzadora francesa Alice Diop, al lloc de treball

VB. La línia B del RER, la xarxa metropolitana parisenca, travessa la capital francesa de l’aeroport Roissy-Charles de Gaulle al nord a la vall de la Chevreuse al sud. El recorregut creua una de les concentracions urbanes més denses d’Europa i reuneix quotidianament al voltant d’un milió de persones, amb un contrast social, cultural i humà que explica per si sol França. És el que ha anat a buscar la realitzadora Alice Diop al documental Nous (Nosaltres), que aplega en diferents passatges tot tipus de personatges incloent-hi des de l’aristòcrata caça de munteria als nous immigrats arribats de l’Àfrica subsahariana. Aquest esperit sintetitzat al títol Nous, com a qüestionament de la identitat francesa el 2021, li va valdre al març passat el premi a la secció paral·lela Encounters de la BerlinaleSegueix llegint...

SÈRIE DE TELEVISIÓ

‘En thérapie’, una psicoanàlisi de la societat francesa després dels atemptats del Bataclan

CAROLE BETHUEL/LES FILMS DU POISSON/ARTE | Els dos psicoanalistes de la sèrie En thérapie, Frédéric Pierrot i Carole Bouquet, asseguts enmig del sofà i, d'esquerra a dreta, els pacients Mélanie Thierry, Reda Kateb, Clémence Poésy, Pio Marmaï i Céleste Brunnquell
CAROLE BETHUEL | Els dos psicoanalistes de la sèrie En thérapie, asseguts enmig del sofà juntament amb els seus pacients

VB. No deixa de ser irònic que una sèrie de televisió pensada com a una teràpia per la commoció a la societat francesa dels atemptats el 2015 del Bataclan i els barris parisencs del voltant s’estreni en plena pandèmia de la Covid. Els espectadors a França privats un altre cop de cinemes des del passat 30 d’octubre podem accedir aquests dies lliurement al canal Arte a la reeixida sèrie En thérapie (En teràpia; fins al 27 de juliol en francès i alemany). Segueix llegint...

CÒMIC

La novel·la negra ‘L’accident de caça’, de David L. Carlson i Landis Blair, Fauve d’Or d’un Festival d’Angulema virtual

DAVID L. CARLSON/LANDIS BLAIR (Sonatine) | Una de les pàgines de la novel·la en còmic L'Accident de caça, vencedor del Fauve d'Or d'Angulema 2021
DAVID L. CARLSON/LANDIS BLAIR (Sonatine) | Una de les pàgines de la novel·la en còmic L'accident de caça, vencedor del Fauve d'Or d'Angulema 2021

VB. En una cerimònia a porta tancada des del Teatre d’Angulema, el Fauve d’Or 2021 va ser per L’accident de caça (Sonatine), un pols de 450 pàgines sobre l’Amèrica fosca de mitjans del segle passat però també la redempció per la literatura escrit per David L. Carlson i dibuixat per Landis Blair. Aquesta història publicada originalment als Estats Units al 2017 (The hunting accident) i inèdita a l’Estat espanyol corona una entrega de premis que cobreix el forat deixat per l’aplaçament i, finalment, l'anulació del Festival d’Angulema al juny amb públic i exposicions a causa de les restriccions de la Covid. Els guanyadors francesos, presents o a distància a través de les pantalles, van aprofitar per reclamar un millor tractament i condicions per part del Govern i els responsables del sector editorial sota l’amenaça de boicotejar la cita de juny. D'altra banda, el Fauve Especial del Jurat se'l va endur la paròdia d’un superheroi LGTB Dragman (Denoël Graphic), del britànic Steven Appleby.Segueix llegint...

PREMIS 2021 DE LA PREMSA ESTRANGERA

Els Lumières donen alè al cinema francès i coronen ‘Les Choses qu’on dit, les choses qu’on fait’

MOREAU-PERUSSEAU/BESTIMAGE | Emmanuel Mouret amb el premi dels Lumières 2021 a la millor pel·lícula per Les Choses qu'on dit, les choses qu'on fait
MOREAU-PERUSSEAU/BESTIMAGE | Emmanuel Mouret amb el premi dels Lumières 2021 al millor film per Les Choses qu'on dit, les choses qu'on fait

VB. Sense saber encara quan els cinemes tornaran a obrir a França i tenint en compte que les estrenes a les sales a finals d’any van haver de ser aplaçades a una data incerta, els premis 2021 de l’Acadèmia dels Lumières de la premsa estrangera suposen una mica de reconfort i d’esperança amb el seu palmarès de les pel·lícules que almenys vam poder veure al 2020. I ha estat amb una obra sobre un tema tan fràgil com l’amor la manera com aquest palmarès s’ha coronat: la sensible i coral Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait (Les coses que es diuen, les coses que es fan), d’Emmanuel Mouret, que a la tardor va poder estar-se afortunadament sis setmanes en cartellera. Tampoc no hi ha un gran vencedor d'aquesta vetllada gravada i difosa des dels studis de Canal+ a París sense públic, però amb quasi tots els premiats presents. Entre ells, Aurel i Sílvia Pérez Cruz per Josep. El comentari de tots aquests llargmetratges, les absències i els altres títols que hem vist però no s’han pogut estrenar ens serveixen per situar l’estat d’una producció en hores baixes i curtcircuitada per les plataformes de streaming. Segueix llegint...

DOSSIER

Teatres dempeus a França!

VICENÇ BATALLA | Clowns, activistes i transeünts, a l'acció reivindicativa del 20 de març davant del Teatre Nacional Popular (TNP) de Villeurbanne
VICENÇ BATALLA | Clowns, a l'acció reivindicativa del 20 de març davant del TNP de Villeurbanne

VB. L’ocupació del Teatre Nacional Popular (TNP) de Villeurbanne, juntament amb una seixantena d’altres espais culturals públics francesos en aquest inici de primavera, és tot un signe que, malgrat una cultura tancada novament des de ja fa cinc mesos al país, el món de l’espectacle en viu no s’atura i no es calla. A la temporada del centenari del TNP, i com ja va ocorre al Maig del 68 amb la primera ocupació del Teatre de l’Odeó a París, la transformació dels vestíbuls, les platees, els atris en àgores de debat mostren que la pandèmia no pot justificar que els espais de mercaderies estiguin oberts i els de la cultura reclosos a la petita pantalla. Segueix llegint...

FOTOGRAFIA

Alfredo Bosco, imatges d’una violència amagada a Guerrero

ALFREDO BOSCO/LUZ AMB LE FIGARO MAGAZINE | Membre d'un grup d’autodefensa a Rincón de Chautla, a la regió central de l’Estat mexicà de Guerrero, al gener del 2019
ALFREDO BOSCO/LUZ AMB LE FIGARO MAGAZINE | Membre d'un grup d’autodefensa a Rincón de Chautla, a la regió central de l’Estat mexicà de Guerrero, al gener del 2019

VB. Hi ha entrevistes com aquesta al fotoperiodista italià Alfredo Bosco que, malgrat que es quedin guardades durant un temps esperant el moment oportú per publicar-les, sempre estan d’actualitat. La seva exposició al setembre al Visa pour l’Image de Perpinyà es titulava Guerrero, l’Estat oblidat, sobre la violència que viuen les poblacions locals d’aquesta regió mexicana del Pacífic i que és fruit d’un treball de tres anys, durant els quals la situació no només no semblava alleugerir-se sinó que a més les pròpies poblacions de les muntanyes s’organitzaven en milícies contra els càrtels criminals, incorporant-hi dones i nens soldats. Guerrero és l’Estat de l’antiga ciutat idíl·lica d’Acapulco i també dels 43 estudiants desapareguts d’Iguala. Segueix llegint...

FOTOGRAFIA

Peter Turnley : “Amb la Covid i la mascareta, mai els ulls no havien estat tan importants”

"PETER
El rostre humà de la Covid-19 a Nova York de Visa pour l'Image" width="406" height="270"> PETER TURNLEY | Una de les fotos de l'exposició El rostre humà de la Covid-19 a Nova York de Visa pour l'Image

VB. Després d’haver cobert com a fotògraf la major part dels esdeveniments més importants dels últims quaranta anys, Peter Turnley (Fort Wayne, Indiana, 1955) es va trobar bloquejat a Nova York el març del 2020 en ple confinament pel coronavirus. Com a reacció, va decidir de sortir cada dia durant més de dos mesos per donar testimoni d’un món que havia canviat de cop i a tot arreu. En la seva mirada i la mirada dels altres. I, per primera vegada, ha mantingut un diari de les seves impressions i les persones que fotografiava. A finals de maig, aquest estatunidenc amb la nacionalitat francesa aterrava a casa seva a París i continuava aquest diari d’imatges i textos personals. D’aquí, n’ha tret el llibre Un diari visual París-Nova York. El rostre humà de la Covid-19, que es deté a finals de juliol un cop a França es va generalitzar el desconfinament. Al Visa pour l’Image de Perpinyà (fins al 27 de setembre) vam poder veure la primera part novaiorquesa. Segueix llegint...

CINÉLATINO 2021

‘Tengo miedo torero’ i ‘Apenas el sol’, ficció i documental als marges

ARXIU | Els actors mexicà Leonardo Ortizgris i xilè Alfredo Castro a l'al·legat queer sota la dictadura de Pinochet Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda
ARXIU | Els actors mexicà Leonardo Ortizgris i xilè Alfredo Castro a l'al·legat queer sota la dictadura de Pinochet Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda

VB. Al nou paradigma dels festivals de cinema que mentre no amaini la pandèmia han de veure’s a través d’internet en petita pantalla, el Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc (19-20 de març) ha aconseguit un equilibri perquè pugui ser accessible al major nombre de persones possible i així mantenir la difusió de la nova cinematografia llatinoamericana a Europa. En aquest sentit, la trenta-tresena edició occitana va conservar un alt nivell de qualitat, tant en ficció com en documental, destacant al primer registre la xilena Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda, amb un Alfredo Castro superb en el seu paper de travesti sota la dictadura de Pinochet, i al segon la paraguaiana Apenas el sol, d’Arami Ullón, sobre la pèrdua de la cultura dels indis ayoreos. Segueix llegint...

ASSAIG INÈDIT DE RAFAEL VALLBONA

Fosa a negre. La glòria i l'infern d'una generació

Epíleg. ‘No future’; un punk filosòfic

ALBERT SALAMÉ/VILAWEB | Manifestant a la plaça de la Vila de Gràcia de Barcelona amb una pancarta de rebuig que fusiona les paraules Covid i capitalisme, i un Mosso d'Esquadra controlant la seva identitat
ALBERT SALAMÉ/VILAWEB | Manifestant a la plaça de la Vila de Gràcia de Barcelona amb una pancarta de rebuig que fusiona les paraules Covid i capitalisme, i un Mosso d'Esquadra controlant la seva identitat

L'escriptor i periodista Rafael Vallbona s'ha inspirat durant el confinament pel coronavirus de la seva vida per fer un recorregut personal i històric d'una generació, des dels anys seixanta fins ara, que es veu abocada a una autodesintegració quan li arribava l'edat de poder retirar-se amb tranquil·litat i serenor. Deu capítols inèdits que parisBCN ha anat publicant entre maig i juny, i que es tanquen amb aquest epíleg com a testimoni d'un món que ja no tornarà a ser com abans.

Llegir els capítols anteriors

CINEMA

Aurel i Bartolí, els dibuixos de ‘Josep’ com a supervivència

VICENÇ BATALLA | Aurel, davant del cartell de la seva pel·lícula Josep dedicada a Josep Bartolí al cinema Le Castillet de Perpinyà
VICENÇ BATALLA | Aurel, davant del cartell de Josep al cinema Le Castillet de Perpinyà

VB. La pel·lícula d’animació Josep, de Aurel, continua el treball de memòria de la Retirada però d’una manera força original perquè el seu personatge central és el pintor Josep Bartolí (Barcelona, 1910-Nova York, 1995) de qui no es paren de revelar sorpreses. El dibuixant polític Aurel n’extreu un retrat realista i impressionista a la vegada com a les caricatures i croquis que Bartolí va fer durant el seu pas pels camps d’internament al Rosselló. Raó per la qual la pel·lícula va ser seleccionada pel Festival de Canes 2020, que no es va celebrar però de qui ha rebut el segell oficial. El llargmetratge arriba a les sales a França el 30 de setembre i a l’Estat espanyol el 4 de desembre. Nosaltres vam poder conversar amb Aurel a Perpinyà mateix d'un film que compta amb la veu de Sergi López i la música de Sílvia Pérez CruzSegueix llegint...

MÚSICA/PERFORMANCE

Les metamorfosis de Niño de Elche

"JUAN
JUAN CARLOS QUINDÓS | El desdoblament de Niño de Elche per la instal·lació Auto sacramental invisible al Reina Sofía

VB. Començo dient, perquè aquest article-entrevista estava pensant inicialment per a un públic europeu, que el que s’espera d’un artista flamenc a l’estranger és que respongui als cànons del gènere tal com estan assignats des de fa dècades. Per això, desconcerta allà fora apropar-se a algú com Niño de Elche que des de la seva heterodòxia i desafiament ha dinamitat aquesta concepció conservadora i massa vegades pintoresca d’una pràctica que ell reivindica com a subversiva i experimental. Mentre estava en confinament, Niño de Elche va respondre a les nostres preguntes i nosaltres vam el·laborar aquest article fora del temps després que hagués estat escollit un dels rostres We Are Europe 2020Segueix llegint...

MÚSICA

‘The confinement seasons 2020’, una selecció musical de l’any maleït

VB. L’any del tancament de la cultura s’ha publicat més música que mai. Potser perquè els músics estaven obligats a quedar-se a casa i necessitaven deixar anar la seva dèria creativa ja que no podien actuar i treien del calaix tot aquell material que esperava una oportunitat com aquesta. I nosaltres ho agraïm, tancats com estàvem i amb la síndrome d’agafar-nos a qualsevol via d’escapament perquè no ens caiguessin les parets a sobre. En aquest sentit, perquè hem escoltat a casa més música que mai i hem volgut fer-ne una selecció de les novetats el més àmplia possible, quan ens hem adonat havíem acumulat més de vint hores de cançons susceptibles d’integrar una playlist a Spotify. Finalment, ho hem deixat en quatre hores i mitja perquè aquesta escolta es faci dins d’uns termes raonables. I hi afegim fins a 25 videoclips representatius. Segueix llegint...

Hits: 27055