MÚSICA/PERFORMANCE/INSTAL·LACIÓ

Les metamorfosis de Niño de Elche

JUAN CARLOS QUINDÓS | El desdoblament de Niño de Elche per a <em>Auto sacramental invisible</em> al Reina Sofía, a partir del qual Quindós ha realitzat la videocreació <em>Oraciones del siglo XXI</em>
JUAN CARLOS QUINDÓS | El desdoblament de Niño de Elche per a Auto sacramental invisible al Reina Sofía, a partir del qual Quindós ha realitzat la videocreació Oraciones del siglo XXI

VICENÇ BATALLA. Començo dient, perquè aquest article-entrevista estava pensant inicialment per a un públic europeu, que el que s’espera d’un artista flamenc a l’estranger és que respongui als cànons del gènere tal com estan assignats des de fa dècades. Per això, desconcerta allà fora apropar-se a algú com Niño de Elche que des de la seva heterodòxia i desafiament ha dinamitat aquesta concepció conservadora i massa vegades pintoresca d’una pràctica que ell reivindica com a subversiva i experimental. Fins al punt d’abraçar l’electrònica, el noise i, de forma buscada, l’art sonor en general que comença amb el precursor Val del Omar i continua al Sónar barcelonès o el Festival d’Avinyó francès. Dos llocs on no va poder ser aquest estiu a causa del confinament pel coronavirus. Com tampoc no va poder inaugurar al Museu Reina Sofía el seu Auto sacramental invisible, una instal·lació que reprèn el treball inacabat de Val del Omar. Finalment, aquesta s’obre el 7 d’octubre a un Madrid que torna a estar sota la pressió de les restriccions per la situació sanitària.

Entremig, aquest artista es va escapar al castell de Montjuïc de Barcelona per actuar al juliol juntament amb Mans O com a dj en una de les alternatives a l’anul·lació de concerts i, a finals de setembre, va obrir la temporada del Teatre Lliure amb la seva missa laica Noli me tangere (No em toquis) dedicada a tots els morts de la pandèmia acompanyat per un cor i amb textos de dramaturgs locals. Mentre estava en confinament, Niño de Elche va respondre a les nostres preguntes i nosaltres vam el·laborar aquest article fora del temps després que hagués estat escollit un dels rostres We Are Europe 2020. Segueix llegint...

L'ULL FRANC DEL RAFAEL VALLBONA

El lent i tortuós retorn de la cultura

ARXIU | El cinema barceloní Texas, de versions originals, ja no tornarà a obrir a causa de la pandèmia
ARXIU | El cinema barceloní Texas, de versions originals, ja no tornarà a obrir a causa de la pandèmia

Amb restriccions d'aforament i horaris i sense ni cinc, l'activitat cultural ha tornat a teatres i sales d'exposicions amb programacions de perfil baix i molta por. La idea del cataclisme industrial s'imposa a la pulsió creativa. La incompetència i el desdeny de les administracions hi fa la resta.

Jordi Pujol va menystenir la cultura perquè creia que tots els artistes eren d'esquerres. Maragall la va seduir amb la mateixa idea. La colla d'en Torra (amb la impagable Mariàngela Vilallonga al davant) creuen que la cultura és independentista, i han cregut que farien anar el sector a toc d'esquella. A tots els va sortir el tret per la culata, fet que demostra que, en agonia, però la cultura encara és viva. Segueix llegint...

CINEMA

Aurel i Bartolí, els dibuixos de ‘Josep’ com a supervivència

VICENÇ BATALLA | Aurel, davant del cartell de la seva pel·lícula Josep dedicada a Josep Bartolí al cinema Le Castillet de Perpinyà
VICENÇ BATALLA | Aurel, davant del cartell de Josep al cinema Le Castillet de Perpinyà

VB. La pel·lícula d’animació Josep, de Aurel, continua el treball de memòria de la Retirada però d’una manera força original perquè el seu personatge central és el pintor Josep Bartolí (Barcelona, 1910-Nova York, 1995) de qui no es paren de revelar sorpreses. El dibuixant polític Aurel n’extreu un retrat realista i impressionista a la vegada com a les caricatures i croquis que Bartolí va fer durant el seu pas pels camps d’internament al Rosselló. Raó per la qual la pel·lícula va ser seleccionada pel Festival de Canes 2020, que no es va celebrar però de qui ha rebut el segell oficial. El llargmetratge arriba a les sales a França el 30 de setembre i a l’Estat espanyol el 4 de desembre. Nosaltres vam poder conversar amb Aurel a Perpinyà mateix d'un film que compta amb la veu de Sergi López i la música de Sílvia Pérez CruzSegueix llegint...

CINEMA

Nova vida híbrida per al festival Ohlalà! de films francòfons a Barcelona

ARXIU | L'auditori de l'Institut Francès de Barcelona, a la sessió inaugural del festival Ohlalâ! de la seva segona edició al març del 2019
ARXIU | L'auditori de l'Institut Francès de Barcelona, a la sessió inaugural del festival Ohlalà! de la seva segona edició al març del 2019

VB. Quan es parla de reinventar-se a la cultura, a causa de la pandèmia, encara és més curiós per a un festival tan jove com el Ohlalà! de cinema francòfon a Barcelona. La seva tercera edició havia de celebrar-se a mitjans de març, però les seves organitzadores van tenir el reflex d’ajornar-lo a l’octubre abans no els hi caigués a sobre el confinament. I, set mesos després, presenten una programació híbrida, meitat presencial meitat per internet amb la plataforma Filmin, que els hi permet en tot cas de donar a conèixer 16 pel·lícules en la seva gran majoria inèdites a les sales catalanes i espanyoles. L’Institut Francès de Barcelona acull la inauguració l’u d’octubre, amb La Belle époque de Nicolas Bedos, i tota la programació presencial excepte l'obertura per la retrospectiva de Nathalie Baye que es fa per primer cop a la Filmoteca de Catalunya. Entremig, hi ha nou llargmetratges a competició que provenen de França, Bèlgica, Suïssa, el Quebec i Tunísia. Fins a la clausura el 8 d’octubre. Segueix llegint...

MÚSICA

Refree: “Els discos amb Sílvia Pérez Cruz, Rosalía i Lina són com a una trilogia personal”

VICENÇ BATALLA | Raül Refree, assegut a l'àtic de la Fundació Cartier parisenca
VICENÇ BATALLA | Raül Refree, assegut a l'àtic de la Fundació Cartier parisenca

VB. Entre els dos concerts de Lina_Raül Refree a París al gener i al setembre, hi va haver el gran confinament. La gira de Raül Fernández Refree amb la cantant portuguesa Lina Rodrigues pel seu àlbum del fado revisitat d’Amália processat pels teclats i les màquines del català es va aturar al març i no va començar a reprendre fins al juliol. Encara que l’altra gran conseqüència ha estat la impossibilitat de dur a terme la gira europea de Raül Refree amb l’ex guitarrista estatunidenc de Sonic Youth Lee Ranaldo coincidint amb la publicació del seu tercer treball conjunt i per primera vegada signat també pel barceloní Names of north end womenDe tot això, i més, em van parlar amb qui ha fet bandera de la seva audàcia amb els gèneres. Segueix llegint...

FOTOGRAFIA

Peter Turnley : “Amb la Covid i la mascareta, mai els ulls no havien estat tan importants”

"PETER
El rostre humà de la Covid-19 a Nova York de Visa pour l'Image" width="406" height="270"> PETER TURNLEY | Una de les fotos de l'exposició El rostre humà de la Covid-19 a Nova York de Visa pour l'Image

VB. Després d’haver cobert com a fotògraf la major part dels esdeveniments més importants dels últims quaranta anys, Peter Turnley (Fort Wayne, Indiana, 1955) es va trobar bloquejat a Nova York el març del 2020 en ple confinament pel coronavirus. Com a reacció, va decidir de sortir cada dia durant més de dos mesos per donar testimoni d’un món que havia canviat de cop i a tot arreu. En la seva mirada i la mirada dels altres. I, per primera vegada, ha mantingut un diari de les seves impressions i les persones que fotografiava. A finals de maig, aquest estatunidenc amb la nacionalitat francesa aterrava a casa seva a París i continuava aquest diari d’imatges i textos personals. D’aquí, n’ha tret el llibre Un diari visual París-Nova York. El rostre humà de la Covid-19, que es deté a finals de juliol un cop a França es va generalitzar el desconfinament. Al Visa pour l’Image de Perpinyà (fins al 27 de setembre) vam poder veure la primera part novaiorquesa. Segueix llegint...

FOTOGRAFIA

La resistència de Visa pour l’Image 2020

TIMOTHY A. CLARY/AFP | Una dona amb mascareta passa davant d'aquest grafit pintat en una paret a Nova York, en una imatge del 22 d'abril del 2020 present a l'exposició Pandèmie(s)
TIMOTHY A. CLARY/AFP | Una dona amb mascareta passa davant d'aquest grafit en una paret a Nova York, imatge del 22 d'abril del 2020 present a l'exposició Pandèmie(s)

VB. No hi ha projeccions públiques al Campo Santo, no hi ha trobades a l’auditori del Palau de Congressos, una mica menys d’exposicions i gaire bé totes concentrades al convent de les Mínimes i l’església dels Dominicans i menys presència de fotògraf·es internacionals in situ, però el Visa pour l’Image de Perpinyà 2020 se celebrarà com anunciat del 29 d’agost al 27 de setembre. Le pandèmia del coronavirus no ha impedit que es faci aquesta 32 edició a la ciutat nord-catalana que ha adaptat l’organització a les circumstàncies sanitàries. L’actualitat del Planeta fan més necessàries que mai aquestes imatges quan la mobilitat s’ha vist fortament reduïda però els conflictes, les violències i les injustícies no s’aturen pas. De la Covid-19 a les manifestacions antiracistes als Estats Units, del moviment a Hong Kong contra el control xinès als sinistres efectes de l’home sobre el medi ambient, passant per la visió de l’Àfrica del vencedor del World Press Photo, la cita del fotoperiodisme dona testimoni un any més de l’estat del món. Amb una cohabitació, d’altra banda, amb un ajuntament d’extrema dreta recentment escollit. Panoràmica, amb clixé cas per cas, de cadascuna d’aquestes vint exposicions. Segueix llegint...

CINEMA

Un Festival de Cannes 2020 sota etiqueta

El logo de la Palma d'Or del Festival de Canes, que en aquesta 73 edició no tindrà guanyador
El logo de la Palma d'Or del Festival de Canes, que en aquesta 73 edició no tindrà guanyador

VB. A falta de festival a La Croisette pel coronavirus, els responsables del certamen de cinema d’autor de referència al món han donat a conèixer la selecció d’al voltant mig centenar de pel·lícules que havien escollit per a la seva 73 edició al maig. Sota l’etiqueta Selecció Oficial del Festival de Canes, els films s’estrenaran a les sales comercials d’arreu del planeta a mesura que es tornin a obrir i, fins i tot, podran a anar a competició als festivals de Sant Sebastià i Toronto al setembre. Entre els noms d’aquesta llista, hi ha Wes Anderson, Steve McQueen, Naomi Kawase, Thomas Vinterberg, François Ozon, Maïwen, Lucas Belvaux, Fernando Trueba, Yeon Sang-ho, Sharunas Bartas o Pete DocterSegueix llegint...

CINEMA

Cinélatino 2020, llums i ombres d’un continent

"ARXIU
ARXIU | El fotògraf protagonista a Blanco en blanco, de Théo Court, film guanyador del Cinélatino 2020

VB. En una edició virtual dels 32 Rencontres de Toulouse Cinélatino, la visió en pantalla petita (a través d’un streaming sempre capritxós) dona una imatge enlluernadora i fosca a la vegada de la cinematografia llatinoamericana. Tant en continguts artístics com per la forma com hem tingut accés a la selecció dels dotze llargmetratges de la competició oficial. Algunes d’aquestes composicions oferien quadres sublims sobre els pobles indígenes de Mèxic o Bolívia, o estrets carrerons en seqüències nocturnes de barris oblidats d’Argentina o Brasil. També recreacions històriques de l’extermini de poblacions autòctones a la Terra del Foc xilena, a Blanco en blanco de Théo Court, que es va emportar el primer premi d’un jurat que va deliberar per pantalla interposada. Segueix llegint...

FESTIVAL DE CURTMETRATGES DE CLERMONT-FERRAND 2020

Cris Iglesias, feminisme en gallec

SILVIA LIZARDO | L'actriu Cris Iglesias, protagonista de 16 de decembro, al Festival de Curtmetratges de Clermont-Ferrand al febrer
SILVIA LIZARDO | L'actriu Cris Iglesias, protagonista de 16 de decembro, al festival de Clermont-Ferrand

SILVIA LIZARDO/VICENÇ BATALLA. L’assetjament al que se sent sotmesa una noia en una població de Galícia, per un grup de nois que amenacen amb filmar-la i publicar-ho a les xarxes socials, és la temàtica del curtmetratge 16 de decembro (16 de desembre) d’Álvaro Gago que des de l’estiu passat circula per festivals de tot el món. En la seva intenció de fer d’aquesta història local de 14 minuts un al·legat universal per a l’empoderament femení. Una de les seves últimes cites va ser a principis de febrer al Festival de Curtmetratges de Clermont-Ferrand, on era present l’actriu protagonista Cris Iglesias. Amb ella vam conversar sobre el seu paper en aquesta cinta i el seu treball amb el realitzador Gago que el 2017 ja va tenir una gran repercussió amb el seu anterior curt MatriaL’edició 42 del festival va coronar el belga nascut a Ghana Anthony Nti per Da yie. D'altra banda, l’argentí Pedro Casavecchia es va emportar el premi al millor curt d’animació per Pulsión i la brasilera Cris Lyra el de millor documental per Quebramar. A la categoria experimental Labo, el madrileny Jorge Cantos es va imposar amb Günst ul vándrafoo (Ráfagas de vida salvaje) i el manxec Enrique Buleo va obtenir una menció especial per El infierno y talUna edició que li va dedicar un sentit homenatge a l'artista holandès desaparegut el 2019 Rosto, amb una exposicióSegueix llegint...

 

DOSSIER

La crida urgent dels independents de la cultura a Europa

ARXIU | Trobada anterior de l'European Lab d'Arty Farty, en l'origen de La Crida dels Independents de la Cultura a França
ARXIU | Trobada anterior de l'European Lab d'Arty Farty, en l'origen de La Crida dels Independents de la Cultura a França

VB. La cultura és la gran oblidada de la crisi del coronavirus a Europa. A l’anomenat Next Generation EU com a pla de rellançament per afrontar els estralls de la pandèmia, no hi ha escrita enlloc la paraula cultura i no se sap pas si el sector rebrà ajudes directes. Com a mal menor, al pressupost plurianual 2021-27 arrabassat in extremis a la cimera angoixant de juliol l’únic programa específic Europa Creativa salva la seva contribució de 1.640 milions d’euros. Però això vol dir només un 0,15% d’aquest pressupost. Paradoxal quan el sector dona feina a una desena de milions de persones a la Unió Europea (2,7%) i les previsions alertaven de la pèrdua d’un 80% de la seva xifra de negoci durant el segon trimestre de l’any. Des d’un dels nuclis d’agitació local com és Lió va sorgir al mars La Crida dels Independents de la Cultura, que ja agrupa 1.600 estructures i mitjans de comunicació a 165 ciutats de França i organitza a l'octubre uns Estats Generals a Lió mateix abans d'una trobada europea a Brusel·les. Com a un avís que sense cultura, no hi ha pas Europa. Segueix llegint...

MANIFEST

La cultura, en quarantena i a l’estocada

VB. Entre les pròximes convocatòries a les que havíem d’assistir com a parisBCN, hi havia els Rencontres de Toulouse Cinélatino la segona quinzena de març. Segurament, la trobada de referència per al cinema llatinoamericà a Europa on no només es presenten pel·lícules sinó que es busca finançament per a nous projectes enmig d’un ambient popular hereu d’aquest esdeveniment que es va iniciar als anys vuitanta amb exiliats de les dictadures sud-americanes. I que se segueix fent, amb la històrica Cinémathèque de Tolosa de Llenguadoc com a epicentre, gràcies a la col·laboració entusiasta de desenes de voluntaris. El president del certamen, Francis Saint-Dizier, metge ell mateix, s’ha vist obligat a anul·lar-lo totalment malgrat que en un inici encara s’intentava com a mínim conservar les projeccionsSegueix llegint...

L'ULL FRANC DEL RAFAEL VALLBONA

La Biennal Miserachs il·lumina el lànguid estiueig de la Costa Brava

ARXIU LEOPOLDO POMÉS | Bernadette, 1961
ARXIU LEOPOLDO POMÉS | Bernadette, 1961

Leopoldo Pomés solia dir que "una fotografia és bona quan la seva contemplació va més enllà del que es veu". El fotògraf sentia una enorme atracció pel que hi ha de misteriós en una imatge, perquè són les fotos enigmàtiques les que obren fins a l'infinit la imaginació de l'espectador. La foscor d'una finestra, la mirada perduda d'un personatge anònim, la llum ardent i sense ombres o l'atractiu provocador i poderós d'una dona, són les expressions del món més íntim de Pomés, aquell que el gran auditori no va saber descobrir, amagat com va quedar darrere les bombolles del cava i l'enlluernament general que va causar el seu art publicitari. Aquest univers ignot i carregat de dubtes i preguntes sense resposta és el que dona a conèixer l'exposició Després de tot, la principal de les cinc que conformen l'onzena edició de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs que es pot veure a Palafrugell fins el dia 11 d'octubre. Segueix llegint...

ASSAIG INÈDIT DE RAFAEL VALLBONA

Fosa a negre. La glòria i l'infern d'una generació

Epíleg. ‘No future’; un punk filosòfic

ALBERT SALAMÉ/VILAWEB | Manifestant a la plaça de la Vila de Gràcia de Barcelona amb una pancarta de rebuig que fusiona les paraules Covid i capitalisme, i un Mosso d'Esquadra controlant la seva identitat
ALBERT SALAMÉ/VILAWEB | Manifestant a la plaça de la Vila de Gràcia de Barcelona amb una pancarta de rebuig que fusiona les paraules Covid i capitalisme, i un Mosso d'Esquadra controlant la seva identitat

L'escriptor i periodista Rafael Vallbona s'ha inspirat durant el confinament pel coronavirus de la seva vida per fer un recorregut personal i històric d'una generació, des dels anys seixanta fins ara, que es veu abocada a una autodesintegració quan li arribava l'edat de poder retirar-se amb tranquil·litat i serenor. Deu capítols inèdits que parisBCN ha anat publicant entre maig i juny, i que es tanquen amb aquest epíleg com a testimoni d'un món que ja no tornarà a ser com abans.

Llegir els capítols anteriors

MÚSICA

Banda sonora d'un assaig

"ALBERTO

Acabat el seu assaig d’urgència en temps de confinament Fosa a negre, Rafael Vallbona ha confeccionat com a apèndix una banda sonora generacional amb els seus companys i companyes de ruta Albert Calls, Adriana Pujol, Josep Morell, Xavier Moreno i Enric Prats. El resultat és una crònica musical i sentimental que comença a les acaballes dels anys seixanta, té la seva explosió als setanta, continua amb la nova onada dels vuitanta i arriba fins a l’actualitat amb totes les ramificacions, posades al dia i sotracs que els ha deparat l’època en què vivim. Gaire bé un centenar de referències, totalment personals i intransferibles, que s’acompanyen de nombrosos enllaços i, al final, d’una banda sonora audiovisual i d'una playlist de tres hores i mitja. Una invitació a la descompressió. Segueix llegint...

LITERATURA

Un Sant Jordi confinat a l’altra banda dels Pirineus

ARXIU | Una imatge a les llibreries franceses que no és possible de veure durant el confinament actual
ARXIU | Una imatge a les llibreries franceses que no és possible de veure durant el confinament actual

VB. Per a aquest Sant Jordi 2020, Balzac Éditeur havia previst de publicar les traduccions al francès de les novel·les en català La casa de la frontera, de Rafael Vallbona, i Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès Jordà. Però la seva aparició es retarda a la tardor, tot i comptar ja amb el manuscrit a punt. Una altra novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols, que Seuil havia previst que sortís al maig, s’ha posposat a l’octubre. Símptoma de la sacsejada que ha provocat la pandèmia del coronavirus en el món editorial, dels llibreters i de la cultura en general a una banda i altra dels Pirineus. Però les comparacions són odioses entre les mesures que ràpidament es van posar en marxa a França per evitar l’apagada literària i les respostes lentes i desordenades a Catalunya i Espanya.Segueix llegint...

L'ULL FRANC DEL RAFAEL VALLBONA

Les Barcelones de Marsé

"LAURA
LAURA BUSTO CHAVALA | El bar Las Delicias, al barri del Carmel de Barcelona a dia d'avui, un dels escenaris d'Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé

L’escriptor Juan Marsé (Barcelona 1933-Barcelona 2020) ens va deixar el passat 19 de juliol als 87 anys. Més enllà d’haver estat Premi Nacional de Narrativa i Premi Cervantes, el retratista de la Barcelona desarrollista, entre la pobresa i l’obertura al món, és motiu per a Rafael Vallbona per evocar la història d’una estudiant que es veu reflectida en la Teresa Serrat d’Última tardes con Teresa, la novel·la dels seixanta que va fixar la seva identitat literària i la d’una ciutat en què es veuen identificades generacions posteriors. Un homenatge, entre conte i realitat. Llegeix l'article...

LITERATURA

Cinquanta crims en català: perill, n’hi haurà més

ARXIU | L'editor de la col·lecció Crims.cat i especialista en novel·la negra, Àlex Martín
ARXIU | L'editor de la col·lecció Crims.cat i especialista en novel·la negra, Àlex Martín

RV. Hereva per vocació i mèrits de la mítica La Cua de Palla, la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, editada per Alrevés i dirigida per Àlex Martín, arriba als primers cinquanta títols i s'acosta al nombre total de la seva mestra. Segueix llegint...

AUTORS DEL CÒMIC 'EL BUSCÓN EN LAS INDIAS'

Alain Ayroles/Juanjo Guarnido: “Hi ha una faceta catàrtica i una faceta de conte d'evasió”

"VICENÇ
VICENÇ BATALLA | Juanjo Guarnido i Alain Ayroles a Angulema, amb El Buscón en las Indias de fons

VB. El Buscón en las Indias (2019), un còmic sobre les aventures d’un rodamón castellà a la Llatinoamèrica del segle XVII, s’ha convertit en un èxit editorial. El guionista francès Alain Ayroles i el dibuixant espanyol Juanjo Guarnido han imaginat una continuïtat de El buscón que Quevedo havia llegat el 1626 com a exemple de literatura picaresca de l’època amb el personatge de Pablo de Segovia a punt d’embarcar-se per a les Índies i El Dorado. Donant-li aquesta continuació, en ple territori dels Incas, els autors han aplegat un ampli públic d’amateurs de planxes èpiques i alhora de lectors àvids d’històries d’aquell temps que poden ressonar amb la picaresca d’avui en dia. Primer, va aparèixer a l’agost passat a Delcourt la versió original francesa abans que el novembre no sortís la versió en castellà a Norma Editorial. Al Festival d’Angulema de gener, força ocupats com estaven, vam aconseguir d’entrevistar-los entre signatures, trobades amb el públic i sessions fotogràfiques. Segueix llegint...

AUTOR DE LA NOVEL·LA 'EL GUETO INTERIOR'

Santiago H. Amigorena: “El dolor i el silenci del meu avi són els meus”

VICENÇ BATALLA | L'escriptor Santiago H. Amigorena, al Saló del Llibre de Bron al febrer
VICENÇ BATALLA | L'escriptor Santiago H. Amigorena, al Saló del Llibre de Bron al febrer

VB. Ha hagut d’esperar fins a Le Ghetto intérieur (P.O.L., 2019), finalista del Premi Goncourt, per cridar una mica més l’atenció com a escriptor després d’anys d’una autobiografia més aviat confidencial. Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962) s’ha guanyat fins ara la vida fonamentalment com a guionista de cinema, al costat de realitzadors com Cédric Klaplish, malgrat que ell també hagi dirigit. Exiliat a França amb els seus pares argentins a causa de la dictadura quan només tenia dotze anys, la seva vida i la seva identitat van quedar per sempre dividides entre les seves arrels sud-americanes i la seva formació literària francesa. Un exili com a un viatge de tornada de la seva família jueva originària d’Europa de l’Est, que el va portar a imaginar quina havia estat la raó de la culpabilitat i el silenci del seu avi Vicente Rosenberg qui, arribat a l’Argentina el 1928, havia deixat enrere la seva mare i el seu germà a Varsòvia i no els tornaria a veure mai més, eliminats pels nazis. És el silenci que forma aquest gueto interior, sobre el qual es projecta Amigorena creuant els dos exilis.

I és el seu cosí cinc anys més gran Martín Caparrós, escriptor a la seva vegada i gran viatger entre Buenos Aires i Madrid, qui n’ha fet la traducció al castellà que serà publicada al maig per Random House com a El gueto interior (i en català per Edicions 62). Es tanca el cercle, però no pas la literatura d’una família que es nodreix d’aquestes anades i tornades inesgotables. Al Saló del Llibre de Bron, al costat de Lió i en companyia de l’aragonès Manuel Vilas (Ordesa, Premi Femina estranger 2019), vam poder parlar amb Amigorena entre signatura i signatura. Ho vam fer en francès perquè, tot i que el caràcter hispànic ens apropi, aquesta és la llengua literària d’aquest home que intenta de callar per les paraules. Segueix llegint...

ANÀLISI

L’ultradretà i populista Louis Aliot es fa amb Perpinyà

ARXIU | Louis Aliot, contestant les preguntes de la primera cadena privada francesa TF1 després de la seva victòria a Perpinyà
ARXIU | Louis Aliot, contestant les preguntes de la primera cadena privada francesa TF1 després de la seva victòria a Perpinyà

VB. Era una qüestió de temps. El 2014, l’ex secretari general i vicepresident del Front Nacional, Louis Aliot, ja havia obtingut el 34% dels vots a la primera volta de les municipals a Perpinyà. A la segona volta, una coalició republicana encapçalada per l’alcalde de dretes sortint, Jean-Marc Pujol, l’havia batut amb el 55%. Però, en aquesta ocasió i després d’una segona volta insòlita al cap de quinze setmanes a causa del coronavirus i partint de prop del 36%, s’ha fet amb l’ajuntament amb el 53% dels sufragis i davant d’un front republicà que no ha arribat al 47%. Més de 1.800 vots de diferència en aquesta ciutat de 120.000 habitants de la Catalunya Nord que representa la més gran a partir d’ara en mans de l’extrema dreta a França. Segueix llegint...

ART/FOTOGRAFIA

Laia Abril: “No aconsegueixo publicar als Estats Units aquest treball sobre les violacions”

MAHALA NUUK | La periodista i fotògrafa Laia Abril, autora de l'exposició On rape
MAHALA NUUK | La periodista i fotògrafa Laia Abril, autora de l'exposició On rape

VB. La misogínia és un problema per resoldre, si es té en compte no només els atacs a les dones als països més pobres i en guerra sinó també les decisions institucionals a les societats occidentals. Sense anar més lluny, l’escàndol a Espanya per la sentència de la manada va provocar una onada d’indignació que ha incitat la periodista i fotògrafa catalana Laia Abril a fer el seu segon capítol On rape (sobre la violació) al voltant de la misogínia després d’haver impactat el 2016 amb el primer capítol On abortion (sobre l’avortament). Presentat al febrer a la galeria parisenca Les Filles du Calvaire, el projecte té l’ambició de viatjar per Europa i Nord-Amèrica com ho ha fet On abortion. Però allò que hauria de ser una normalització del debat sobre aquests temes, no resulta tan fàcil en entorns com el dels Estats Units. Així ens ho explica la mateixa Abril des de París acabant de perfilar tots els detalls d’aquesta història de la violació a partir d’uns mites que perpetuen en les lleis un poder de violència masculí i de culpabilització femenina. Segueix llegint...

MÚSICA

Serge Vilamajó, entre París, Barcelona i la milonga

SUNSUN STUDIO | Manon Doucet, veu, i Serge Vilamajó, guitarra, com a duo Amapola reinterpretant el cançoner hispà
SUNSUN STUDIO | Manon Doucet i Serge Vilamajó com a duo Amapola

VB. El músic Serge Vilamajó va fer un viatge de Barcelona a París per seguir aprenent i anar a buscar les seves arrels. Un cop situat a la capital francesa, va continuar furgant en els seus orígens en aquest cas a l'interior de Catalunya. I, després de múltiples encontres, va acabar per formar un duo de sons llatinoamericans amb la veu de Manon Doucet batejat com a Amapola i que van publicar l’àlbum Todo cambia en ple confinament. Conversa amb Vilamajó sobre els seus treballs personals, les seves múltiples col·laboracions en el folk, el jazz i altres músiques i també la seva carrera com a compositor de bandes sonores. Segueix llegint...

DIRECTORS DEL FESTIVAL OUI!

Mathilde Mottier/François Vila: “Tenim molts francòfons, però una majoria de francòfils!

TYPHAINE MAUGET | Mathilde Mottier i François Vila, fundadors i directors del Festival Oui! amb el cartell 2020 obra d'Oscar Llobet
TYPHAINE MAUGET | Mathilde Mottier i François Vila, directors del Festival Oui!

VB. Els promotors d'arts escèniques Mathilde Mottier i François Vila són els responsables des de fa quatre anys de l’aventura del Festival Oui! Així ens responen per comprendre millor aquesta iniciativa de teatre francès a Barcelona. Segueix llegint...

4ª EDICIÓ DEL CERTAMEN FRANCÈS A BARCELONA

Festival Oui!, l’emigració com a subjecte teatral

"ARXIU
ARXIU | Els actors Bachir Tassembedo i Jules Soguira Gouba, a l'obra Gibraltar de Guy Giroud

VB. La influència cultural francesa a Barcelona ve de lluny, però quan els intercanvis són cada cop més anglòfils és oportú que es compleixin quatre edicions del Festival Oui! Una convocatòria per descobrir companyies de teatre menys conegudes de l’àrea francòfona i per poder establir viatges d’anada i tornada entre autor·e·s, traductor·e·s i actors i actrius i amb epicentre a la capital catalana. I si parlem de passarel·les entre cultures, què millor que centrar aquest any el festival en bona part en la qüestió de les migracions i els països d’on vénen els qui les protagonitzen. A més el certamen s’amplia a la programació paral·lela Km0, precisament per promoure aquests intercanvis de les arts escèniques a una banda i altra dels Pirineus. Repàs de les vuit obres que es presenten entre 4 i el 16 de febrer, amb l'Institut del Teatre i l'Institut Francès de Barcelona com a eixos principals, però també en d’altres espais de la ciutat. Segueix llegint...

TEATRE/PERFORMANCE

La invenció del llenguatge d’Halory Goerger

BEABORGERS | Quatre dels participants a l'obra Germinal, entre ells Halory Goerger al mig
BEABORGERS | Quatre dels participants a l'obra Germinal, entre ells Halory Goerger al mig

VB. En cada representació, el Germinal dels francesos L’Amicale de Production es reinventa en el seu llenguatge. Sigui amb una combinació d’actors i actrius que es van alternant, sigui utilitzant una llengua diferent en funció de l’auditori. Així van arribar a la ciutat de Terrassa, al Festival TNT, en la seva primera versió en català després d’haver creat l’espectacle en una desena d’idiomes arreu del món.

Un dels seus autors, Halory Goerger, actuava també al setembre a les dues funcions i ens va explicar la gènesi i evolució d’aquesta peça de teatre no identificada començada el 2012. I, a partir d’aquí, l’espigat i esmunyedís Goerger ens va parlar sintèticament de la seva trajectòria inicialment individual, després a la cooperativa de Lilla L’Amicale de Production i, actualment, amb la seva pròpia companyia Bravo Zoulou. A la recerca d’un llenguatge que sembli nascut en el mateix instant. Segueix llegint...

MÚSICA

La 'playlist' de les millors cançons del 2019

La iconografia de Fuerza Nueva, el nou projecte desafiant de Niño de Elche i Los Planetas, serveix per encapçalar aquesta llista de les millors cançons del 2019 al nostre parer que té tant d'invitació al ball com d'introspecció a les nostres pors. I que és tan artístic com polític. Les millors crítiques al sistema són les que s'apropien dels seus símbols per desviar-los en benefici propi i reenviar-los com un bumerang. Així ho va fer el situacionista Guy Debord el 1981 amb una versió de l'himne Els segadors que canviava la lletra per una reivindicació de l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors quan membres seus eren a la presó de Segovia i que tanca aquesta playlist de tres hores com a Canción para los obreros de la Seat.