Amèrica gran una altra vegada!

WILLIAM WEGMAN | La gossa Candy, fotografiada amb el títol <em>Casual</em> el 2002 i que és la imatge dels Rencontres d'Arles 2018 (Sperone Westwater Gallery)
WILLIAM WEGMAN | La gossa Candy, fotografiada amb el títol Casual el 2002 i que és la imatge dels Rencontres d’Arles 2018 (Sperone Westwater Gallery)

VICENÇ BATALLA. Si la fotografia pot ser un reflex de l’ànima, les imatges del nord-americà Wiliam Wegman amb gossos de l’espècie bracs de Weimar ens representen a nosaltres mateixos. A la nostra mirada. No en và el títol de l’exposició als Rencontres de la Photographie d’Arles 2018 és Être humain (ser humà), un joc de miralls en què la figura canina convenientment disfressada és irònica i reveladora. També la del cartell de l’edició d’enguany fins al 23 de setembre. I tampoc és casualitat que, entre les 36 exposicions oficials, s’hagi escollit al recorregut principal com a lema America Great Again! (Amèrica gran una altra vegada), invertint la consigna xenòfoba de l’actual president dels Estats Units Donald Trump. Mitja desena d’aquestes exposicions mostren imatges d’una Amèrica d’ahir i avui amb totes les seves ferides, injustícies i mestissatges. Un reflex del món, que també abraça la Cuba sense Fidel, la Turquia amb un Erdogan autoritari, la irreverència de la parella Gilbert & George, la connexió arravalera Pigalle-Barri Xino i els llocs comuns entre Picasso i Godard. Unes instantànies que copsen l’estat anímic de cadascun dels visitants.

William Wegman, de 74 anys, no va ser present a la setmana d’obertura del festival a Arle dedicada als professionals, a principis de juliol. “Odia els avions”, va explicar el seu col·laborador i comissari de l’exposició William A. Ewing en una trobada amb el públic. Des de Nova York, Wegman de totes maneres continua fotografiant els seus nous bracs de Weimar amb els quals ha trobat els models perfectes per la seva investigació del comportament humà. I de la seva feina iniciada el 1979 amb el primer d’aquests gossos caçadors però també hieràtics, batejat com Man Ray, se’n poden veure més de vuitanta fotografies. Fins i tot hi ha un capítol recent amb el títol de Figures d’estils. Motius i leitmotivs: el fotògraf treballant, on l’autor predisposa els seus pupils amb indumentària de la nova joventut trap que rapeja a cops d’autotune.

La seva tècnica s’acompanyava al principi de les màquines Polaroid, per la possibilitat de poder comprovar immediatament si la postura de l’animal havia estat la correcta així com la simulació dels seus auxiliars movent les mans. A partir del 2007, ja es va fer servir dels aparells digitals. Des de disfresses d’època fins als estereotips més actuals, la galeria de personatges interpretats per aquests gossos de pell grisa, lluenta i llisa és una bona faula dels nostres hàbits, simulacions i desitjos. “És inútil disfressar un gos per atribuir-li qualitats humanes”, confessa Wegman en unes declaracions al setmanari Le Point per emfatitzar que el més important seguirà sent la nostra mirada.

Robert Frank, Raymond Depardon i Paul Graham

ROBERT FRANK | Una de les fotografies que van quedar fora del mític llibre <em>Les américains</em>: <em>Parada d'autobús</em>, Detroit 1955 (Collection Fotostiftung Schweiz, Winterthour)
ROBERT FRANK | Una de les fotografies que van quedar fora del mític llibre Les américains: Parada d’autobús, Detroit 1955 (Collection Fotostiftung Schweiz, Winterthour)

Al recorregut pròpiament dit d’America Great Again!, hi destaca una revisió seixanta anys després de l’àlbum seminal Les américains de Robert Frank. El fotògraf suís de 93 anys, també resident a Nova York i que no va poder ser present a Arle, li va donar la volta al somni americà amb el seu realisme en blanc i negre que era el complement perfecte en imatges a la beat generation. La publicació del llibre el 1958 per l’editor francès Robert Delpire, mort el setembre passat, va suposar una sacsejada a una fotografia formalista que tenia por d’embrutar-se als marges. A l’exposició Sidelines es poden veure imatges inèdites que no van aparèixer al llibre i la gènesi d’aquest amb el treball precedent de Frank a Suïssa, Europa i Sud-Amèrica. Inclosa l’Espanya miserable i atàvica (església i toros) de principis dels cinquanta a Barcelona, València o Màlaga.

L’alhora realitzador de documentals francès Raymond Depardon recull a Depardon USA, 1968-1999 la seva feina en tres moments diferents als Estats Units. Cofundador de l’agència Gramma, el 1968 va cobrir la victòria del republicà Richard Nixon, va tornar al país a principis dels vuitanta per oferir una altra imatge d’Amèrica a les pàgines del diari Libération i posteriorment una dècada després per captar a contracorrent en format vertical els desèrtics paisatges de l’interior.

Una mirada encara més recent i ja utilitzant el color és la del britànic Paul Graham que contrasta tres sèries americanes de les últimes dues dècades a La blancor de la balena, que es va exhibir al primer semestre d’aquest any al Centre d’Art Bombas Gens de València. A la primera, American night (1998-2002), hi reflexa la cruesa de l’exclusió social i racial. A la segona, A shimmer of posssibility (2004-2006), es deté en detalls més humans i quotidians. I a la tercera, The present (2009-2011), juga amb la mobilitat constant que es viu a la seva actual ciutat Nova York. El fet de mantenir-se en aquest país, malgrat el clima polític que es viu, és en si mateix un acte de resistència tal com ell va reconèixer en una xerrada al pati que acull la seu del festival.

Dos testimonis immediats de la situació són el palestí Taisyr Batniji, que a Gaza to America, home away from home ressegueix la diàspora dels seus cosins, i la francesa Laura Henno que a Rédemption explora un campament de marginats a la ciutat perduda de Slab City a Califòrnia.

Les comitives funeràries de Robert F. Kennedy i Fidel Castro

MICHAEL CHRISTOPHER BROWN | Una de les imatges de <em>Soy Fidel</em>, presa des de la comitiva funerària de L'Havana a Santiago de Cuba entre el 29 de novembre i el 4 de desembre del 2016
MICHAEL CHRISTOPHER BROWN | Una de les imatges de Soy Fidel, presa des de la comitiva funerària de L’Havana a Santiago de Cuba entre el 29 de novembre i el 4 de desembre del 2016

En èpoques i circumstàncies diferents, però relligant el fervor o respecte de la gent al seu pas, dues exposicions reflecteixen la desaparició de dues figures polítiques amb el Golf de Mèxic entremig. D’una banda, The train, le dernier voyage de Robert F. Kennedy és el viatge en ferrocarril el 8 de juny de 1968 entre Nova York i Washintgon D.C. amb el cos del senador assassinat tres dies abans a Los Angeles. Paul Fusco va prendre un miler de fotografies des d’un dels vagons de la multitud concentrada al seu pas que ploraven el germà de JFK assassinat a la seva vegada cinc anys abans i que estava a punt de ser proclamat candidat a l’elecció presidencial pels demòcrates.

En el seu moment, la revista Look només en va publicar algunes imatges i en blanc i negre. S’hauria d’esperar a d’altres publicacions força anys després per veure la sèrie completa. I d’aquí se’n van inspirar l’holandès Rein Jelle Terpstra per fer-ne una versió amb les fotografies amateurs de la gent des de les voreres i el francès Philippe Parreno per fer-ne una reconstrucció amb un centenar d’actors amb una càmera de cinema col·locada al sostre d’un altre ferrocarril. Les tres propostes en fan una a Arle.

L’iconoclasta Martin Parr escriu una introducció a l’exposició Yo soy Fidel de l’estatunidenc Michael Christopher Brown on la compara amb el Funeral train de Fusco. Les sensibilitats ideològiques no són exactament les mateixes per aquella família Kennedy que es va enfrontar a Fidel Castro a la crisi dels míssils de 1962. Però, malgrat una revolució convertida en dictadura i la devastació de l’illa després de la desaparició de la Unió Soviètica, milers de persones es van aplegar per veure passar el cotxe fúnebre del germà gran dels Castro del 29 de novembre al 4 de desembre del 2016 emulant a l’inrevés la Caravana de la Victòria revolucionària el 1959 entre Santiago de Cuba i L’Havana. Brown, conegut pel seu treball fotoperiodístic a la guerra civil líbia, en va prendre nota des del seient del copilot d’un tot terreny. I les cares de grans i joves, al seu pas, són la d’una gran incertesa sobre el futur. Ho comissaria el barceloní Ramon Pez, que ja ha acompanyat Brown en el seu projecte libi.

Les imatges i el control de la informació

ÇAGDAS ERDOGAN | Fotografia d'un dels participants a l'exposició col·lectiva sobre l'escena contemporània turca, extreta de Control series, 2015-2016
ÇAGDAS ERDOGAN | Fotografia d’un dels participants a l’exposició col·lectiva sobre l’escena contemporània turca, extreta de Control series, 2015-2016

Les sessions nocturnes al Teatre Antic de la ciutat en aquesta primera setmana professional es van obrir el 3 de juliol amb una vetllada dedicada a Les fronteres de la llibertat. Malgrat una pluja inusual en aquesta època de l’any, l’activista estatunidenc Trevor Paglen va sortejar els inconvenients meteorològics per explicant-se com els serveis secrets del seu país intenten controlar la vida privada de les persones. Un big brother modern passat per connexions submarines que cablegen el planeta per a internet, nexes que poden trobar-se en bases militars a Alemanya i satèl·lits que són capaços de captar els moviments, trets i converses d’una persona des del cel. Amb el resultat que els algoritmes poden arribar a preveure el futur de cadascú de nosaltres en funció de tota aquesta base de dades. Tot això, il·lustrat amb les seves fotografies de tota aquesta geografia tecnològica que s’amaga sota l’estratègia del secretisme i interessos ocults. La resposta, per a Paglen, és contraatacar amb el mateix tipus d’eines i organitzar-se per evitar ser engolits per aquesta maquinària.

La mateixa vetllada va acollir la lectura de l’actriu francesa Rachida Brakni de fragments de Le silence même n’est plus à toi (Actes Sud, 2017) de l’escriptora turca Asli Erdogan. El llibre és un recull d’articles publicats al diari pro-kurd Ozgür Gündem i que va ser l’excusa per empresonar-la quatre mesos a finals del 2016, després del cop d’Estat fallit contra el president Racip Tayyip Erdogan. Un cop obtinguda la llibertat, va aprofitar un premi a Frankfurt per exiliar-se enmig de la cacera de bruixes d’Erdogan.

OLGA KRAVETS, MARIA MORINA, OKSANA YUSKHO | Imatge de l'exposició sobre Grozni, on unes dones netegen la sang de les escales del Parlament després d'un atac suïcida el 2010
OLGA KRAVETS, MARIA MORINA, OKSANA YUSKHO | Imatge de l’exposició sobre Grozni, on unes dones netegen la sang de les escales del Parlament després d’un atac suïcida el 2010

Precisament, la lectura s’emmarcava dins de l’exposició Une colonne de fumée. Regard sur la scène contemporaine turque, que no és altra cosa que una mostra col·lectiva de disset fotògrafs i videoartistes amb imatges que al seu país són censurades. De les més poètiques i metafòriques fins a les més directes, com l’expeditiu videoclip Wonderland del grup de rap Tahribad-i Isyan (Destruction Following Revolt) sobre les protestes el 2013 per la desaparició del Parc Gezi a Istanbul.

Una altra proposta d’actualitat destacada és Grozny: neuf villes, a càrrec d’Olga Kravets, Maria Morina i Oksana Yuskho, on retraten la capital txetxena i la seva gent després de dues guerres contra Moscou i que el president rus Vladímir Putin col·loqués com a home totpoderós de la regió del Caucas al caíd Ramzan Kadyrov perquè s’encarregués de reprimir pel seu compte a la població. Un recorregut gràfic entre l’intent d’esborrar un passat recent tan violent i les ferides no tancades que el règim despòtic de Kadyrov ignora.

En contrast amb una realitat tan punyent, la primera nit al Teatre Antic va servir per entregar els Premis del Llibre del certamen. En la categoria històrica, va guanyar The pigeon photographer, publicat per l’editorial italiana Rorhof i que compta amb un assaig del català Joan Fontcoberta. Acompanyant de les fotos de principis del segle XX, hi relata com l’alemany Julius Neubronner va utilitzar coloms missatgers per penjar-lis càmeres i realitzar fotos aèries. Un avantpassat evident dels actuals drons.

La relació amb amb la Fundació LUMA

GILBERT & GEORGE | L'obra Bent shit cunt, del 1977, exposada a la retrospectiva de la parella d'artistes
GILBERT & GEORGE | L’obra Bent shit cunt, del 1977, exposada a la retrospectiva de la parella d’artistes

A Arle, convergeixen una sèrie d’iniciatives públiques i privades que la converteixen en la capital europea de la fotografia i que suposa un imant pels mecenes. Una de les riques hereves dels laboratoris farmacèutics Roche suïssos Maja Hoffmann hi ha creat la Fundació LUMA, que hi està construint una nova torre boteruda de l’arquitecte Frank Gehry. Ha d’obrir el 2020, però mentrestant ja és la propietària de l’extens Parc des Ateliers on abans es fabricaven ferrocarrils.

Els seus enormes mitjans contrasten amb els sovint petits i calorosos espais del municipi on s’ubiquen les exposicions oficials del festival. Per racionalitzar l’oferta, les exposicions simultànies de la Fundació LUMA s’inclouen com a complement al certamen. Fins i tot, la fundació els hi cedeix espai. La mostra sobre el viatge funerari en tren de Robert F. Kennedy és al Parc des Ateliers, així com els tretze anys durant els quals la francesa Ann Ray va seguir amb càmera analògica l’auge i desaparició del dissenyador de moda anglès Alexander McQueen. El trajecte de Les inachevés-Lee McQueen, esclar, es deté quan aquest es suïcida el 2010 deixant darrera d’ell un món entre futurista i fantasmagòric.

Més terrenal és Des sneakers comme Jay-Z, portraits et paroles d’exiliés, una sèrie de retrats de refugiats al centre d’acollida d’Emmaüs a la Porte de la Chapelle de París que s’exhibeixen amb la roba de segona mà que els hi donen explicant perquè han escollit aquella peça. Frédéric Delangle i Ambroise Tézenas van treure el títol d’un primer refugiat que volia assemblar-se amb les sabatilles acabades de posar al raper Jay-Z.

Gilbert & George, una parella ben avinguda

VICENÇ BATALLA | Gilbert explicant al públic els aspectes de l'exposició a la Fundació LUMA d'Arle al costat de George
VICENÇ BATALLA | Gilbert explicant al públic els aspectes de l’exposició a la Fundació LUMA d’Arle al costat de George

L’exposició més ambiciosa d’aquest estiu de la Fundació LUMA, i que estarà oberta fins al 6 de gener, és la retrospectiva Gilbert & George The great exhibition, 1971-2016. Unes sales immenses amb els seus enormes mosaics on simètrica i sistemàticament apareixen les figures de la parella amb vestit jaqueta i corbata o nus i símbols sobre la religió, el sexe, el diners i el poder en general. Avançant-se al happening, al glam, al punk, als temes recurrents de la societat actual i sobretot a la cultura de l’autoreferència. Durant aquest mig segle, han estat menyspreats per bona part de la crítica i els corrents minimalistes. Fins que als seus 75 anys, aquest duo genuïnament british de Spitalfields (no lluny de l’ara multicultural mercat londinenc de Brick Lane) assaboreix la seva venjança i es segueix passejant davant les seves obres com escultures vivents.

Així ho van fer en aquesta setmana d’obertura, amb la seva característica elegància i humor incombustible. Només començar, ens van obsequiar amb una de les cançons camp dels Flanagan and Glam, una parella de còmics britànica de la primera meitat del segle XX de qui es van comprar un disc per gramàfon quan eren estudiants de la St Martin’s School of Art als anys seixanta. El comissari de l’exposició, el suís Hans Ulrich Obrist que gestiona la Sepertine Gallery a Londres, els hi fa una sucosa entrevista a L’Officiel Art on confessen que en el seu moment van comprendre que podien esdevenir l’objecte mateix del seu art. Una convivència tan llarga i sòlida, em va incitar a fer-lis la pregunta de si alguna vegada s’havien barallat. La resposta de George, el més alt, va ser enginyosa com no podia ser d’una altra manera: “Aquesta qüestió ens la posen moltes vegades i és la típica pregunta heterosexual!”.

Els ravals de Jane Evelyn Atwood i Joan Colom

JANE EVELYN ATWOOD | Una de les protagonistes de Pigalle people 1978-1979
JANE EVELYN ATWOOD | Una de les protagonistes de Pigalle people 1978-1979

El mateix director del festival, Sam Stourdzé, és el comissari d’un diàleg a distància i entre èpoques entre la nord-americana Jane Evelyn Atwood, de 70 anys, i el català Joan Colom, mort als 97 el setembre passat. El punt d’encontre són les seves col·leccions dels baixos fons on s’exerceix l’intercanvi de serveis sexuals a París i Barcelona. Aquelles zones de legalitat difuminada, però que es troben al bell mig de la ciutat i generen tot tipus de llegendes.

La novaiorquesa Atwood, que viu a França des principis dels setanta, va conviure a finals d’aquella dècada durant un any amb la comunitat transgènere del barri parisenc de Pigalle, allà on hi ha el mercat del sexe i abans no hi arribès la centrifugació urbanística. Era una època en què les persones que optaven per aquesta opció es veien abocades a prostituir-se per sobreviure i era fàcil caure en l’addicció a l’heroïna. Les imatges de Pigalle people, 1978-1979 (Le Bec en l’Aire, 2018) són realment dures i, alhora, transmeten un món interracial i sense prejudicis. Quan la nord-americana es va decidir fa poc a recuperar aquest material, va buscar el contacte d’aquelles protagonistes que encara estaven vives. Nouja era una d’elles, però va morir el febrer passat abans que s’editès el llibre i es presentès l’exposició. Atwood li dedica el seu treball.

Per la seva part, aquesta és la primera vegada que s’exposen a l’estranger les fotografies en color del Barri Xino post-olímpic de Joan Colom. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’exhibició es va titular Jo faig el carrer (on també hi havia el blanc i negre dels cinquanta i seixanta). A Arle, s’ha anomenat Espace public. En comparació al Pigalle transgènere, les imatges de Colom són més lúdiques i polides. En contrast potser amb l’aspresa d’aquelles dècades autàrquiques del que en dóna fe un documental projectat en una sala contigua.

Collage entre Picasso i Godard

Fotograma de <em>Pierrot le fou</em> de Jean-Luc Godard (STUDIOCANAL, Société Nouvelle de Cinématographie et Dino De Laurentis Cinematographica)
Fotograma de Pierrot le fou de Jean-Luc Godard (STUDIOCANAL, Société Nouvelle de Cinématographie et Dino De Laurentis Cinematographica)

En un terreny més intel·lectual i amb la perspectiva que dóna l’abadia benedictina de Montmajor a quatre quilòmetres d’Arle, es confronten dos genis del segle XX del qual encara un d’ells és viu. Godard-Picasso: collage(s) és un diàleg no evident entre un dels últims representants de la Nouvelle Vague cinematogràfica i el malagueny revolucionari de la pintura. El comissari Dominique Païni, especialista de les connexions entre l’art i el cinema i exdirector de la Cinémathèque i el Centre Pompidou, reconeix que les formes d’ambdós poden arribar a ser antagonistes: Picasso treballa la immobilitat i Godard la mobilitat. Però hi detecta una actitud inconformista comuna, d’estudi del classicisme per desconstruir-lo. I que enllaça en el seu interès pel collage com a punt d’encontre.

JEAN-LUC GODARD | Collages del realitzador suís als anys noranta, dels els originals perduts
JEAN-LUC GODARD | Collages del realitzador suís als anys noranta, dels els originals perduts

El monument eclesiàstic serveix per remarcar la quantitat d’obres picassianes que apareixen en les primeres pel·lícules de Godard. Fins que a Pierrot le fou, del 1965, Jean-Paul Belmondo viu una intriga plena d’objectes descompostos. Motiu pel qual l’ideòleg surrealista Louis Aragon va teoritzar el mateix any al llibre Les collages aquesta tècnica con un art que tant podia utilitzar Picasso com Godard i que reprenia el prefaci del catàleg d’una exposició artística del 1930 en el qual en feia referència per primera vegada.

El cineasta suís, de 87 anys, recorre als collages per les seves Histoire(s) du cinéma amb els quals n’ha fet llibres i l’exposició Collage(s) de France. El seus esbossos, així com croquis de llargmetratges, també són presents a Montmajor. I, de fet, el seu últim film Le livre d’image, projectat en competició a l’últim Festival de Canes, és un collage que condensa fragments de la seva carrera cinematogràfica en context amb el bombardeig d’imatges d’actualitat.

Des d’un punt de vista visual, Le mépris del 1963 amb Brigitte Bardot i Michel Piccoli a l’illa italiana de Capri juga amb els tres colors primitius: cian, magenta i groc. Colors dels quals se’n serveix cada cop més Picasso, a mesura que s’instal·la definitivament a la Provença i la Costa Blava. A la mostra, també s’hi presenta el treball conjunt que va fer amb André Villiers manipulant material fotogràfic. Una inspiració mediterrània, d’altra banda, que inscriu aquesta exposició dins del programa Picasso-Mediterrani 2017-2019 i que comprèn setanta institucions de diferents països amb una cinquantena de mostres programades.

Van Gogh al cinema, esperant el 50 aniversari

LILY GAVIN | Imatge durant el rodatge de At eternity's gate, amb Willem Defoe en el rol de Vincent Van Gogh
LILY GAVIN | Imatge durant el rodatge de At eternity’s gate, amb Willem Defoe en el rol de Vincent Van Gogh

Un altre dels atractius arlesians, del qual el protagonista no podia sospitar la seva repercussió en vida, és la dissortada història de Vincent Van Gogh i els seus gira-sols hiperbòlics. Un amant de les vocacions truncades com el també pintor Julian Schnabel ha rodat en aquestes contrades la pel·lícula At eternity’s gate, amb Willem Dafoe en el paper protagonista i coguió del veterà Jean-Claude Carrière. La cinta encara s’ha d’estrenar, però de moment la nord-americana Lily Gavin presenta al Parc des Ateliers Une histoire avec Vincent: recull de fotografies preses durant la filmació i que recreen en blanc i negre l’ambient d’aquella època no només amb els actors principals, sinó també amb els extres.

Un bon aperitiu per anar preparant, el juliol del 2019, la cinquantena edició dels Rencontres d’Arles. I en la qual es pagarà per primera vegada als autors per les seves exposicions. Exactament, 500 euros tal com ha promès la ministra de Cultura, Françoise Nyssen. Va ser la resposta a la campanya #paye ta photo (paga la teva foto) de fotògrafs independents i col·lectius que es queixen que, a l’era digital, s’ha estès encara més el concepte de la gratuïtat. Nyssen n’ha de ser especialment conscient sortint com surt de l’editorial Actes Sud amb seu central a Arle.