Bi Gan i Lee Chang-dong, inspiració xinesa i coreana

De lluny, l'actor Huang Jue a punt de començar el seu viatge tridimensional a Long day's journeys into night
PREMSA CANES | De lluny, l’actor Jue Huang a punt de començar el seu viatge tridimensional a Long day’s journeys into night

VICENÇ BATALLA. El Festival de Canes 2018 és definitivament un festival oriental. Les millors pel·lícules venen d’aquesta part del món, des de l’Iran fins al Japó passant per l’Imperi del Mig i la seva península. A la secció paral·lela Un Certain Regard, el prodigi xinès Bi Gan aporta amb Long day’s journey into night el film més poderós que s’ha vist amb una reinvenció del llenguatge i la tècnica cinematogràfica. A competició, el sudcoreà Lee Chang-dong continua treballant la seva excel·lent poesia amb Burning a partir d’un conte de Murakami. Com alternativa europea, l’italià Matteo Garrone ens parla a Dogman de la violència quotidiana al nostre continent que ressona com una metàfora de l’extrema dreta.

S’ha de veure si arribarà a l’Estat espanyol l’apoteòsica Long day’s journey into night perquè a França mateix aquest jove realitzador xinès de 28 anys ja va ser mal distribuït amb la seva primera pel·lícula Kaili blues el 2016. Se’n va encarregar Capricci (que també produeix i distribueix l’Albert Serra) i, ara, ha passat a mans de Bac Films per a França i Wild Bunch a nivell internacional. En tot cas, el boca-orella al Palau de Festivals va fer que en la projecció de l’endemà s’allarguessin les cues pels passadissos.

Entre altres coses, aquest film també traduït en francès per Un grand voyage vers la nuit conté una segona part amb un tràveling-seqüència d’al voltant d’una hora on els espectadors ens vam posar les ulleres en tres dimensions. A Kaili blues, ja hi havia un tràveling de mitja hora de durada com mai no n’havíem vist al cinema. I, més enllà de les proeses tècniques i tres directors de fotografia, Bi Gan el que aconsegueix en aquesta segona entrega és donant-se la possibilitat d’aspirar a noves formes cinematogràfiques. Partint dels seus predecessors Wong Kar-wai i Jia Zhang-ke, trasbalsa les narracions tradicionals i ho fa aprofitant el que la tecnologia pot aportar avui en dia. Hi ha qui considera que la demostració de virtuosisme és excessiva, però el fet és que la sensació d’estar assistint a alguna cosa nova és certa.

L'actriu Tang Wei, acompanyada a la primera part de Huang Lee
PREMSA CANES | L’actriu Wei Tang a la primera part del film de Bi Gan

El seu primer llargmetratge el va fer com una necessitat d’expressió personal, ubicant-lo a la seva ciutat natal de Kaili (regió central de Ghinzou). En aquest segon, ja era conscient de les expectatives que despertava i el torna a situar en indrets i llocs comuns. El títol fa referència al conte Últimos atardeceres en la tierra, del xilè Roberto Bolaño publicat inicialment a Putas Asesinas (Anagrama-2001). Al llibre de Bolaño, un adolescent i el seu pare anaven a passar unes vacances a Acapulco. Aquí el personatge central interpretat per Jue Wang hi viu dues vides diferents a la primera i segona part amb l’actriu Wei Tang, amb una pèrdua de la noció del temps que submergeix l’espectador en un viatge en relleu on no sabem si el que estem vivim és realitat o somni com diu el mateix personatge de Jue. Quan baixem amb ell per una politja suspesa sobre una mina i, després, ens passegem per un poble on s’està disputant un concurs de cançons per designar la reina dels pomelos nosaltres també l’acompanyem i revivim els seus sentiments. Sideral i tremendament evocador.

Els contes de Murakami

L'actor Yoo Ah-in, el jove amant pobre, a Burning
PREMSA CANES | L’actor Yoo Ah-in, el jove amant pobre, a Burning

Rectifiquem ara una al·lusió que havíem fet a la pel·lícula Asako de Ryusuke Hamaguchi perquè ens va confondre el fet que aquest fos japonès. No, el seu compatriota Haruki Murakami no inspira Hamaguchi en l’actual competició si no al sudcoreà Lee Chang-dong. Concretament, el conte Bar burning del llibre L’elefant desapareix (Empúries-2016) que Murakami va escriure als anys vuitanta.

Contextualitzat en època actual, Lee hi desenvolupa un triangle amorós entre dos nois i una noia. Ella és un espirit lliure que no ha renunciat malgrat tot a utilitzar la cirurgia estètica. Dels dos nois, un és d’origen camperol i pateix d’uns pares absents tot i aspirar a ser escriptor. L’altre, prové de l’alta societat rica i cultivada del país. Entre ells dos, s’incrusta una lluita soterrada per conservar la noia que és també una lluita de classes però sense fer primaris als personatges. El jove pobre arrossega també els seus prejudicis. I el jove ric no amaga la seva sensibilitat.

Un moment central del film és quan aquesta noia, prop de la frontera militaritzada entre les dues Corees, es posa a ballar mig nua en una posta de sol el tema d’Ascenseur pour l’échafaud que Miles Davis va compondre en directe el 1957 veient les imatges de la pel·lícula de Louis Malle. Per ella tota sola, aquesta escena resumeix la força com a cineasta de Lee que, el 2010 amb Poesia, ja havia meravellat a Canes amb la seva capacitat per tractar l’ànima humana i al seu costat la seva truculència. No es prodiga molt, però quan ho fa toca allà on fa mal.

Garrone torna a la sordidesa de Nàpols

L'actor Marcello Fonte atenent un dels gossos del seus clients, a Dogman
PREMSA CANES | L’actor Marcello Fonte atenent un dels gossos del seus clients, a Dogman

El napolità Matteo Garrone l’havíem deixat en la seva última competició a Canes el 2015 amb El cuento de los cuentos, basat en les històries del segle XVII de Giambatista Basile. Garrone havia viatjat en el temps i en els registres, a més de la llengua anglesa, per parlant-se d’un ogre. Ara, ho relliga amb la seva aplaudida Gomorra sobre la Camorra que el 2008 va obtenir la Palma de Plata. Torna als seus paratges familiars i a l’actualitat, a partir d’uns fets ocorreguts als anys vuitanta al país. En ell, un cuidador de gossos prop de la platja és incapaç de plantar cara a un individu que sembla un ogre perquè té atemorida tota la població amb les seves actituds violentes tot i venir d’una família local. Entre concursos canins, escapades submarines i petit tràfic de droga, l’atmosfera es va enrarint fins que el petit cuidador de gossos és empresonat per un robatori que no ha causat.

Hi ha una lectura íntima del film, sobre aquestes relacions malsanes en un microcosmos que no arriba ni a mafiós. I és la que reivindica Garrone perquè portava una desena d’anys treballant en el llargmetratge. Entremig, l’extrema dreta s’ha convertit en una peça clau per formar govern a Itàlia i els immigrants són el boc expiatori a les campanyes. És impossible no pensar-hi veient la seva pel·lícula i la metàfora que, quan et fas còmplice d’aquests comportaments, el monstre encara es creix més. El napolità no vol dir directament que el seu film sigui polític, i el treball del seu protagonista i víctima Marcello Fonte és prou equilibrat per mantenir les distàncies, però aquesta també és la intel·ligència de Dogman.