Cristina de Middel, fotografia animista a Arles

VICENÇ BATALLA | Cristina de Middel, davant del cartell dels Rencontres d'Arles 2018 amb un dels gossos de William Wegman de cap per avall
VICENÇ BATALLA | Cristina de Middel, davant del cartell dels Rencontres d’Arles 2018 amb un dels gossos de William Wegman de cap per avall

VICENÇ BATALLA. El do de la ubiqüitat de l’alacantina Cristina de Middel li permet ser la comissària especial de PHotoEspaña i presentar la nova exposició Midnight at the crossroads, juntament amb el seu company Bruno Morais, als Rencontres de la Photographie d’Arles alhora que firma un nou capítol a París de la seva sèrie Gentlemen’s club sobre clients de prostitutes. La fotògrafa hispana del moment bifurca els seus projectes pels cinc continents i com a tal va ser una de les convidades de la manifestació provençal durant la setmana de presentació. La polièdrica cita arlesiana, oberta fins al 23 de setembre, compta amb una cinquantena de propostes disseminades per tot el municipi de la Camarga. Exposicions sobre les que tindrem oportunitat de tornar-ne a parlar en futurs articles.

Si una cosa caracteritza la Premi Nacional de Fotografia 2017 Cristina de Middel és la seva capacitat a fer de les seves imatges un sincretisme de la societat actual, travessant fronteres, gèneres, conflictes i normes estilístiques. Procedent del fotoperiodisme i de la fotografia humanitària, les convencions de la premsa se li van fer massa estretes i des de fa una desena d’any explora totes les possibilitats que li ofereix la càmera per intentar explicar i explicar-se el món. Fins al punt d’haver-se situat al bell mig de la fotografia contemporània que s’exhibeix a les galeries d’art i de la producció de llibres objecte que connecta amb tota una nova generació de grafistes i activistes de les xarxes.

La seva obra més recent és Midnight at the crossroads (Minuit à la croisée des chemins, en versió francesa), un treball amb el seu marit Bruno Morais sobre la llegenda de l’esperit Èsù que recorre la religió ioruba com una divinitat tan benèfica com malèfica a través de Benín, Haití, Cuba i Brasil. Un viatge fotogràfic per aquests quatre territoris, com va ser el de l’esclavitud, per reivindicar l’autenticitat d’aquestes tradicions i desfer els mites creats per missioners del passat i el present. El comissari és el barceloní Claudi Carreras, que porta anys amunt i avall al continent americà i efectua actualment una investigació amb imatges de les arrels africanes des de Mèxic.

Entre Ciutat de Mèxic i Rio de Janeiro

CRISTINA DE MIDDEL & BRUNO MORAIS | Una imatge a Benín de l'exposició Midnight at the Crossroads
CRISTINA DE MIDDEL & BRUNO MORAIS | Una imatge a Benín de l’exposició Midnight at the Crossroads

De Middel resideix entre Ciutat de Mèxic i Rio de Janeiro. Des d’allà realitza projectes com Cucurrucucú, sobre la violència a Mèxic a partir de la desapareguda revista Alarma! afegint-hi textos i lletres de ranxeres, o Sharkification, sobre l’intent de control de les faveles durant el Mundial de Futbol del Brasil conjuntament amb Morais. Tot i que la producció de l’alacantina és molt difícil de seguir perquè abarca també les contradiccions de la societat xinesa (Party: Quotations from Chairman Mao Tse-tung), la masculinitat a la Índia (The perfect man) o la vida al barri de Makoko a Lagos (This is What Hatred Did).

Per això ha decidit d’obrir la seva pròpia editorial This Book Is True, que també publica d’altres autors. No es pot queixar perquè els seus exemplars, sovint de tirada limitada i signats, s’esgoten fàcilment encara que poden arribar a tenir un preu de 450 euros. El més conegut, i que el 2012 li va atorgar la fama, és Afronautas sobre un programa espacial de Zàmbia als anys seixanta per anar a la Lluna. El disseny d’aquest llibre afrofuturista el van fer la catalana Laia Abril i l’italià Ramon Pérez, que són a la seva vegada habituals a Arle. En aquest projecte com en el de la connexió de la negritud per l’animisme, el seu objectiu és el de defugir de l’etnocentrisme occidental.

L’esperit lliure d’Èsù

CRISTINA DE MIDDEL & BRUNO MORAIS | Imatge al Brasil de Midnight at the Crossroads
CRISTINA DE MIDDEL & BRUNO MORAIS | Imatge al Brasil de Midnight at the Crossroads

“La sort de la religió ioruba ha estat la seva falta de difusió, el seu secret difícil de definir”, explicava De Middel en una trobada amb el públic al festival provençal moderat pel crític Damien Sausset d’ Art Press. “El nostre treball ha estat fer una interpretació visual dels mites i llegendes d’Èsù. Per comprendre no només aquest esperit, sinó també per extreure-li la part demoníaca que n’ha propagat Hollywood”.

Una interpretació en la que reincideix el comissari Claudi Carreras al catàleg oficial del certamen: “En un món cada cop menys plural, les principals religions han aïllat i estigmatitzat les creences ancestrals, han diabolitzat el desconegut i n’han envilit els objectius”. De fet, De Middel recorda que els iorubes “no exclouen ningú”. I permeten la seva transformació, com l’esperit Èsù, en santeria a Cuba, umbanda al Brasil o vudú a Haití. A l’exposició, les imatges atribuïdes indistintament a De Middel o Morais es barregen entre aquests tres països i Benín. I el recorregut es fa més per conceptes i experiències que no pas per qüestions geogràfiques: cerimònies, celebracions, figures errants, masculinitat, feminitat, duplicitat… I l’escenografia convergeix a partir de sis passadissos en forma d’angle tancat cap a un encreuament de camins.

PHotoEspaña i Magnum

ELLIOTT ERWITT | El reporter estatunidenc fent-se un autoretrat el 1979 a Saint Tropez, que és la imatge de Players. Los fotógrafos de Magnum entran en juego
ELLIOTT ERWITT | El reporter estatunidenc fent-se un autoretrat el 1979 a Saint Tropez, que és la imatge de Players. Los fotógrafos de Magnum entran en juego

L’afany de curiositat d’aquesta fotògrafa, que acaba de fitxar per la històrica agència Magnum, no té límits. I això és el que ella mateix considera que és la seva força i també el seu desavantatge: “Sóc molt curiosa, però no tinc la disciplina per fer recerques de sis mesos. El meus projectes neixen d’aquesta curiositat. No m’agrada en absolut la fotografia que et diu el que has de pensar. M’agrada compartir el meus dubtes. Quan veig una cosa mal explicada a la premsa, és quan decideixo llançar-m’hi”.

Per això, la seva tasca de comissària de mitja desena d’exposicions a l’actual PHotoEspaña (6 de juny-26 d’agost) ha estat un repte en les seves pràctiques. La mostra més gran és Players. Los fotógrafos de Magnum entran en juego, a l’Espacio Fundación Telefónica, on s’exhibeixen 150 imatges d’una cinquantena d’autors de l’agència lluny dels clixés més seriosos per explicar aspectes menys coneguts de la seva feina. En aquest cas, De Middel comparteix el comissariat amb un referent com és Martin Parr.

“Tots aquests encàrrecs m’han obligat a escriure”, ens va respondre a una pregunta sobre la seva omnipresència en aquest any 2018. “Havia de tractar els articles dels altres comissaris. I això m’obligava a una major disciplina. Utilitzava els mots dels altres, d’altres persones que parlaven de mi. Ha estat una experiència extenuant, que espero repetir però més endavant”.

I no defuig de temes polèmics de casa nostra. Dins la programació off, també presenta Milana del Toboso fins el 27 de juliol a la galeria Juana de Aizpuru madrilenya. Partint d’imatges d’objectes i paisatges sense textos, ho defineix com un “estudi crític de la identitat nacional espanyola”.

Cita amb clients de prostitutes

CRISTINA DE MIDDEL | Silvio, 28 anys, un dels clients de prostitutes fotografiat a l'inici de la sèrie a Rio de Janeiro Gentlemen's club
CRISTINA DE MIDDEL | Silvio, 28 anys, un dels clients de prostitutes fotografiat a l’inici de la sèrie a Rio de Janeiro Gentlemen’s club

Però, després d’inaugurar tots aquestes exposicions a principis de juny, ja se’n va anar cap a París a continuar amb la seva sèrie Gentlemen’s Club. En aquesta ocasió, sobre els clients de prostitutes a la capital francesa. La seva estratègia consisteix en publicar un anunci a la premsa local, on ofereix diners a clients a canvi de poder fotografiar-los en habitacions d’hotel. “Vull aixecar tots els prejudicis sobre la prostitució normalitzada”, va argumentar potser anant a contracorrent d’algunes de les últimes lleis en Europa. “No penso demanar-li al meu marit o al meu pare si n’han fet ús. Perquè no m’ho dirien. El que m’atreu d’aquest treball és que jo no tinc accés a aquestes dones”.

Va encetar la sèrie el 2015 a Rio de Janeiro, i en aquests primers retrats es veu a homes de totes edats i condicions dels quals s’explica quin són els seus motius i desitjos per pagar a canvi de sexe. Va prosseguir a L’Havana. I el tercer capítol ha estat durant quatre dies a finals de juny a París. Tot i el rebuig inicial, algunes revistes ja s’atreveixen a publicar el resultat. I l’itinerari continuarà ara cap a Lagos o Moscou, entre d’altres indrets. A la recerca de similituds i diferències entre els seus protagonistes.

Hi ha més projectes en marxa? De fet, déu n’hi do! Però encara n’apunta un altre de nou: sobre la immigració a Mèxic. Alguns poden considerar que és una temàtica recurrent en aquests moments per part d’artistes a la fotografia, el cinema o la literatura. Però ella n’esbossa un angle curiós: el treball parteix de la novel·la de Jules Verne Viatge al centre de la Terra.