El consens per la Palma d’Or a Kore-eda no amaga un palmarès amb pocs riscos

VICENÇ BATALLA | El realitzador Hirokazu Kore-eda, rodejat de la premsa japonesa després de rebre la Palma d'Or a Canes
VICENÇ BATALLA | El realitzador Hirokazu Kore-eda, rodejat de la premsa japonesa després de rebre la Palma d’Or a Canes

VICENÇ BATALLA. La perseverància té premi i aquesta és la d’Hirokazu Kore-eda amb la seva fina anàlisi de la societat japonesa a través de les seves famílies. O més aviat de les famílies alternatives en la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or 2018, Shoplifters. Discret i modest, a la sala de premsa ens va parlar de quan ell també era un infant. Kore-eda ha estat el realitzador de consens en un Festival de Canes on potser no hi ha hagut un film indiscutible, però sí d’altres d’asiàtics que s’han quedat sense recompensa i plantejaven un pèl més de risc. A canvi, el jurat presidit per Cate Blanchett ha optat per un palmarès amb missatge social. Una oportunitat que l’actriu Asia Argento entregant un dels guardons no va desaprofitar per denunciar la violació que va patir en aquest mateix festival per part de Harvey Weinstein. I recordant que en coneixia d’altres que eren entre el públic. Silenci a la sala.

L’ambient de la cerimònia d’entrega de premis va quedar, evidentment marcat per aquesta intervenció. Poc abans, l’actriu australiana Blanchett havia obert amb unes paraules recordant els cineastes absents rus Kirill Serebrennikov i iranià Jafar Panahi. La Palma d’Or, de totes maneres, no va anar a parar a cap dels films de denúncia més directes de la competició. Si no més aviat a la radiografia crítica però intimista de les nostres societats contemporànies de Kore-eda. Shoplifters, que els francesos han traduït per Une affaire de famille (Un afer de família) i que s’ajusta potser millor a l’esperit del film. Afer s’associa tant al fet que els seus membres cometen petits furts com que s’han hagut de crear els seus propis lligams no biològics per no estar sols i desemparats.

“Es diu que sóc un cineasta de la família i m’imagino que el premi que he rebut aquesta nit ho reforçarà”, va explicar Kore-eda quan es va trobar amb els periodistes amb la Palma d’Or entre les seves mans. “Però això no vol dir que no m’agradi intentar altres coses. La meva visió de la família evoluciona com ho faig jo. Quan tingui seixanta, setanta anys podré seguir fent films sobre la família però sempre diferents”.

Comparat al fundador del cinema japonès Yasujiro Ozu pel seu interès per reflexar la vida quotidiana de la gent que l’envolta, el realitzador de 55 anys és l’extrem oposat de l’extravertit Takeshi Kitano que té com a especialitat la sublimació de la violència. L’objecte d’estudi de Kore-eda és més microscòpic. No necessàriament tancat al seu propi país. “No em fixo mai en què hi ha de japonès a les meves pel·lícules. Però, si es tracta d’experiències personals, sí que hi ha coses que s’inspiren de la meva pròpia història. De quan jo era petit i vivia en una casa on no tenia habitació. Dormia en un racó i, me’n recordo, d’haver-hi portat els meus tresors i d’haver-me fet una idea dels adults des d’aquest petit racó. Tot i que jo no vaig robar mai als supermercats!”.

Família biològica o família escollida

La família de Shoplifters al complet
PREMSA CANES | La família de Shoplifters al complet

El fet que aconsegueixi mostrar de forma tan natural el comportament dels adults i, sobretot, dels infants és una de les seves claus. En aquesta pel·lícula, una part important del treball davant de la càmera l’assumeixen una nena de cinc anys i un nen que tot just el dobla en edat. “Continuo fent audicions, durant les quals em trobo amb molts nens i els escolleixo en funció de les franges d’edat. Mai no els hi dono el guió, arriben al rodatge totalment verges. Sóc jo mateix qui els hi fa la rèplica a l’orella. Mai han de preparar les escenes, no els hi encarrego deures. Espero que s’hi trobin a gust, que es diverteixin actuant. En tot cas, és la meva ambició”.

En quant als adults, la interpretació de Frankly Lily, Sakura Andô, Mayu Matsuoka i la ja habitual Kirin Kiki és impecable, d’una gran justesa. Com el to del film. “La qüestió al centre de la pel·lícula és saber si els lligams de sang obliguen a viure en família. És una idea que em va venir després d’haver realitzat ‘De tal padre, tal hijo’ (2013). La pregunta és si es pot exercir de pares sense haver donat naixement a un fill. I tenia ganes d’inscriure-ho en una realitat contemporània, de la joventut i la societat actual”.

Les Palmes de plata i bronze

VICENÇ BATALLA | Spike Lee, amb el seu Gran Premi a Canes, contestant les preguntes dels periodistes
VICENÇ BATALLA | Spike Lee, amb el seu Gran Premi a Canes, contestant les preguntes dels periodistes

Shoplifters encapçala una llista de guanyadors on no hi ha els frescos contemporanis de la Xina i Corea del Sud de Jia Zhang-ke i Lee Chang-dong. I és una llàstima perquè el quadre haguès estat complet. Ash is purest white hi afegeix l’ambició sempre present en Zhang-ke de transcendir els seus plans i compta amb la presència radiosa de la seva esposa i musa Zhao Tao que tampoc va obtenir guardó. Per la seva part, Burning és un altre exercici de Chang-dong de furgar en els desitjos i les pors de l’ànima humana. En aquest cas entre adolescents, amb un triangle amorós que queda gravat en la memòria.

El Gran Premi, la Palma de Plata, se la va emportar el retrobat nord-americà Spike Lee que a BlacKkKlansman rellança la seva lluita racial ara encarada contra Donald Trump i els suprematismes blancs que mai han marxat. La història paral·lela entre el Ku Klux Klan i unes Black Panthers femenines als Estats Units dels anys setanta ressona amb el Charlottesville d’avui del qual s’inclouen imatges. Lee va aparèixer a la sala de premsa amb la seva gorra Blacka que no va abandonar en tot el festival i reivindicant la “República Popular de Brooklyn de Nova York”.

La Palma de Bronze, El Premi del Jurat, va ser per al fil-món Capharnäum, de la libanesa Nadine Labaki. Acusat per una part de la crítica d’explotació indecent de la misèria dels immigrants en aquesta zona de pas que és Beirut, el judici és injust quan es comprova en pantalla el treball gaire bé documental que ha fet Labaki amb els nens d’origen sirià, nord-africà o subsaharià i que està inspirat en bona part en les seves pròpies experiències. Un d’ells, Zain Alrafeea, va pujar a l’escenari amb la directora. Un altre, la també refugiada siriana Cedra Izam, va ser en el record de la realitzadora desitjant que aquesta pel·lícula serveixi almenys perquè les autoritats els arribin a escolaritzar.

Interpretacions al límit

El rostre de l'actriu kazakha Samal Yeslyamova, en la seva interpretació angoixant d'Ayka
PREMSA CANES | El rostre de l’actriu kazakha Samal Yeslyamova, en la seva interpretació ansiògena d’Ayka

En una línia semblant, la Millor Interpretació Femenina la va guanyar la kazakha Samal Yeslyamova que durant una hora i tres quarts és seguida amb càmera subjectiva pel Moscou dels explotats pel realitzador de la mateixa nacionalitat Sergey Dvortsevoy. A Ayka, gaire bé no la veiem mai amb el rostre complet, sinó que sentim el seu patiment de treballadora clandestina.

La Millor Interpretació Masculina la va obtenir el treball de còmplice i víctima dels elements més violents de la societat l’italià Marcello Fonte per Dogman, de Matteo Garrone. Tan realista i aparentment fràgil com a la pantalla, Fonte no s’atreveix a qualificar la pel·lícula d’àcida metàfora sobre l’extrema dreta al país com tampoc ho vol fer Garrone però és impossible no extrapolar-ho.

L’acadèmica Cold war li va servir al polonès Pawel Pawlikowski per fer-se amb el Premi a la Millor Direcció. El blanc i negre d’aquesta història de la Guerra Freda entre Polònia i París va emocionar a molts, tot i que a nosaltres ens va deixar més aviat freds.

Un Premi al Millor Guió compartit

VICENÇ BATALLA | La filla de Jafar Panahi, Solmaz, ensenyant a la sala de premsa el Premi al Millor Guió coescrit amb Nader Saeivar
VICENÇ BATALLA | La filla de Jafar Panahi, Solmaz, ensenyant a la sala de premsa el Premi al Millor Guió coescrit amb Nader Saeivar

El Premi al Millor Guió es va repartir entre un altre llargmetratge italià, Lazzaro felice d’Alice Rohrwacher, i l’iranià 3 faces de Jafar Panahi. Al primer, hi participa un Sergi López com a rodamón que forma una altra família no biològica en una perifèria urbana. El film és desigual i no sempre assoleix els seus postulats de la innocència no perduda, però entronca amb tot un cinema transalpí de personatges una mica fora del temps.

El cas de Panahi és a part perquè, un cop més, no va poder venir a recollir el seu guardó com li està ocorrent des del 2010 amb d’altres festivals internacionals. Roda les seves pel·lícules d’amagat i, ara que ja no és en arrest domiciliari, ho ha fet a la zona del nord-oest azerí-turc. És un altre llargmetratge referencial sobre la possibilitat de poder fer cinema o no, però li atorga el major protagonisme a les dones de tres generacions diferents. Va recollir el premi la seva filla Solmaz que viu a França, qui davant dels periodistes va tenir un record pel mentor del seu pare Abbas Kiarostami mort encara no fa dos anys. Precisament, hi ha qui retreu Panahi de servir-se a 3 faces de massa imatges creades per Kiarostami. Nosaltres, al costat d’aquest homenatge, hi veiem alhora noves idees.

Les circumstàncies fan que, vint-i-un anys enrere, Kiarostami s’alcès amb la Palma d’Or per El sabor de las cerezas ex-aequo amb el japonès Shohei Immamura amb La anguila. El d’Imamura havia estat l’últim primer premi d’un japonès abans del d’enguany de Kore-eda. El 1997 també va ser l’any en què Asia Argento va ser violada a Canes per Harvey Weinstein. Ho va denunciar l’octubre passat a les pàgines del New Yorker recordant que durant els cinc anys següents es va veure forçada a tenir relacions sexuals amb el patró de Miramax per por que no destruís la seva carrera.

Asia Argento apunta amb el dit

“El 1997, vaig ser violada per Harvey Weinstein, aquí mateix a Canes”, va dir amb ràbia Argento abans d’entregar el premi a la Millor Interpretació Femenina. “Tenia 21 anys. Aquest festival era el seu amagatall. Desitjo predir una cosa: Harvey Weinstein no serà mai més benvingut aquí. És una desgràcia”. I va continuar: “Entre alguns de vosaltres, entre el públic, hi ha a qui s’hauria d’assenyalar amb el dit a causa del seu comportament cap a les dones, un comportament indigne d’aquesta indústria, un comportament indigne de qualsevol indústria”. I encara va afegir: “Vosaltres sabeu qui sou, i més important encara, nosaltres sabem qui sou. No permetrem que visqueu en la impunitat”.

Cinquanta anys després d’haver-se anul·lat el Festival de Canes enmig del Maig del 68, les lluites segueixen dempeus. Aquella anul·lació la va provocar, entre d’altres, el realitzador suís Jean-Luc Godard. Present a la competició per l’abstracte Le livre d’image, que no en persona com ja és habitual, el jurat li va voler concedir una Palma d’Or Especial recollida pels seus productors. Va ser l’únic guardó a un film en llengua francesa. N’hi havien cinc. Un fet que hauria de fer reflexionar sobre aquesta desproporció entre quantitat i qualitat. El món del cinema francès també hauria de fer una autocrítica.

PALMARÈS OFICIAL I D’ALTRES SECCIONS

Palma d’OrShoplifters, del japonès Hirokazu Kore-eda

Gran PremiBlacKkKlansman, del estadounidenc Spike Lee

Premi del JuratCapharnäum, de la libanesa Nadine Labaki

Millor Director: Cold war, del polonès Pawel Pawlikowski

Millor Guió: ex-aequo Lazzaro felice, de l’italiana Alice Rohrwacher, i 3 faces, de l’iranià (absent) Jafar Panahi

Millor Actriu: Samal Yeslyamova (kazakha) per Ayka, del kazakh Sergey Dvortsevoy

Millor ActorMarcello Fonte (italià) per Dogman, de l’italià Matteo Garrone

Palma d’Or Especial: Jean-Luc Godard (absent)

Un Certain Regard (secció paralel·la): Border, de l’iranià-danès Ali Abbasi

Millor CurtmetratgeAll these creatures, de l’australià Charles Williams (menció per a An bian shao nian, del xinès Wei Shujun)

Càmera d’Or (primera pel·lícula en totes les seccions): Girl, del belga Lukas Dhont

Quinzena de Realitzadors: En liberté!, del francès Pierre Salvadori (Premi SACD) / Climax, del franco-argentí Gaspar Noé (Premi Art i Assaig-CICAE)

Setmana de la Crítica: Diamantino, del portuguès Gabriel Abrantes i l’estadounidenc Daniel Schmidt