El cru testimoni fotogràfic de Luis Tato a Kenya

VICENÇ BATALLA | Luis Tato, davant de la seva exposició Eleccions de 2017 a Kenya a l’església dels Dominicans de Perpinyà
VICENÇ BATALLA | Luis Tato, davant de la seva exposició Eleccions de 2017 a Kenya a l’església dels Dominicans de Perpinyà

VICENÇ BATALLA. Hi ha vocacions que sorgeixen per atzar. El fotoperiodisme del barceloní Luis Tato ha passat en poc temps de ser local a tenir un caràcter internacional i ubicar-se a Nairobi. Arribat a la capital kenyata un parell de mesos abans, al barceloní li va tocar de cobrir l’any passat les accidentades eleccions al país repetides fins a dues vegades i amb un balanç d’un centenar de morts. Ho va fer per a l’agència AFP i una de les crues imatges de la seva exposició va ser l’escollida per il·lustrar el programa de la trentena edició de VISA pour l’Image a Perpinyà, la primera quinzena de setembre. Amb la conversa que vam mantenir amb Tato, i el treball del sud-africà John Wessels sobre la vida, la violència i altres aspectes a la República Democràtica del Congo, inaugurem una sèrie d’articles sobre les fotos d’actualitat i els autors i autores vistos a la cita perpinyanenca.

Si Luis Tato ha fixat en aquests moments la seva residència a Nairobi té bastant a veure amb la crisi del periodisme i el fotoperiodisme a l’Estat espanyol. Fins fa no gaire, aquest espigat i jove fotògraf treballava a la redacció de La vanguardia cobrint notícies locals i de quan en quan partits del Barça. Però la dràstica reducció de plantilla al diari, que va tocar de ple a la secció gràfica fent baixar el nombre de fotògrafs d’una vintena a una cinquena part, el va deixar al carrer. Durant un temps es va dedicar a la publicitat i fins i tot casaments. “Però no em sentia còmode perquè, a mi, m’agraden les notícies, m’agrada el fotoperiodisme”, ens va explicar com a introducció un Tato al principi poc acostumat a ser l’entrevistat però que a mesura que transcorria la conversa va anar agafant seguretat sobre la seva feina actual a l’Àfrica.

Aconsellat per companys seus de professió, va decidir anar a viure a la capital kenyana com a plataforma per treballar a tot l’est del continent. I, poc després d’arribar, va rebre la confiança del cap de fotografia de l’Agència France Presse (AFP) Marco Longari per desembarcar si més no al gueto Mathare de Nairobi just després de les eleccions legislatives del 8 d’agost de l’any passat on es va gestar la insurrecció de l’oposició. Uhuru Kennyatta va proclamar la seva reelecció com a president, però el seu opositor Raila Odinga va posar en dubte els resultats i va animar la gent a manifestar-se. L’endemà mateix començaven uns enfrontaments que deu anys abans en unes altres eleccions van provocar 1.500 morts i prop de mig milió de desplaçats.

LUIS TATO/AFP | Manifestació dels partidaris de l'opositor kenià Raila Odinga al suburbi de Mathare l'endemà de les eleccions del 8 d'agost de l'any passat i que va il·lustrar el programa oficial de VISA pour l'Image
LUIS TATO/AFP | Manifestació dels partidaris de l’opositor kenià Raila Odinga al suburbi de Mathare l’endemà de les eleccions del 8 d’agost de l’any passat i que va il·lustrar el programa oficial de VISA pour l’Image

“Jo portava a Nairobi únicament un o dos mesos”, ens va recordar el barceloní. “Hi vaig entrar acollonit, però hi vaig anar sol. La gent veu quan hi ha una empatia perquè no treus la càmera el primer dia. Arribes, et presentes, parles amb la gent. I aquest procès és el que et permet d’arribar a aquest punt. La connexió amb la gent va ser tan forta que, un dia, una persona em va trucar per dir-ne que hi havia la policia al barri i havien matat el seu germà”. La foto del programa oficial correspon a les protestes irades dels seguidors d’Odinga a Mathare el 9 d’agost i que formava part de l’exposició Eleccions de 2017 a Kenya: Kuru yangu ina thamani (el meu vot compta, en suahili).

Conflicte interètnic en la base del conflicte electoral

Polítics, periodistes i observadors internacionals asseguraven que, en aquesta ocasió, no hi hauria violència al país perquè s’havien après dels errors del passat. I la jornada electoral havia transcorregut amb relativa calma. Però, a l’anunci dels resultats, Odinga i els seus partidaris es van començar a mobilitzar. I, de forma inèdita en un país africà, el Tribunal Suprem va invalidar l’u de setembre la votació i va obligar a repetir els comicis per al 26 d’octubre. Tot i això, Odinga va considerar que continuaven sense haver-hi les garanties necessàries per a la participació i va decidir boicotejar aquestes segones eleccions. La xifra de morts entre una contesa i l’altra va seguir augmentant fins al mes de novembre fins a sumar-ne un centenar.

“Com a la resta de l’Àfrica, malgrat que hi ha particularitats en cada país, el principal problema de Kenya és ètnic”, va raonar Tato. De fet, Kenyatta és fill del primer president de la Kenya independent el 1963 Jomo Kenyatta i Odinga és a la seva vegada fill del seu principal opositor d’aleshores Jaramogi Oginga Odinga. El primer és kikuiu, la primera ètnia al país i sobre el qual n’ha tingut sempre el control des d’aquella data. I el segon és luo, representant de les ètnies marginades i majoritària al suburbi de Mathare. Durant aquestes més de cinquanta anys, aquesta tensió no s’ha parat de reproduir amb aliances, ruptures i venjances contínues.

LUIS TATO/AFP | Partidaris del president Uhuru Kennyatta esperen al seu líder en un míting a Nairobi el 23 d'octubre abans de les segones eleccions
LUIS TATO/AFP | Partidaris del president Uhuru Kennyatta esperen al seu líder en un míting a Nairobi el 23 d’octubre abans de les segones eleccions

“L’estructura social del país es va construir amb aquesta idea: els kikuius tenen el poder i controlen els negocis. I és veritat que s’està discriminant a altres grups ètnics. Kenya compta amb 43 ètnies! És a la vegada una herència colonial, la idea de protegir només els meus… si ets luo, potser no tens molts amics kikuiu. És una cosa que es veu i se sent a la societat. Això és la porta oberta al conflicte. Hi ha enfrontaments amb la policia, però el principal conflicte és ètnic i moltes vegades directe amb baralles massives. Amb objectes, però també amb armes… Hi ha una part de les fotos que no està exposada perquè són molt dures”.

Responsabilitats de Kenyatta i d’Odinga

A la quarantena d’imatges exposades a l’església dels Dominicans de Perpinyà, es podia resseguir tot aquest procès amb els seguidors de Kenyatta amb vestimenta vermella i els d’Odinga de taronja. Es veien els mítings i les manifestacions d’uns i altres i bona part d’aquesta violència i ràbia contra la policia i interètnica. No hi havia cadàvers en primer plà, però sí la desesperació dels seus pròxims i especialment la segona jornada electoral quan els pro-Odinga van boicotejar les urnes amb un reguitzell de ferits.

“Per entendre el conflicte, s’ha d’entendre que per a molta gent a Kenya l’Odinga és el Che Guevara. Va ser a la presó molts anys. I, ara, és veritat que se’l veu vell, gaire bé no es pot moure. Però no hi ha bons ni dolents en aquesta història. Puc comprendre que els luo estiguin discriminats, però d’altra banda al líder d’aquesta oposició el segueix la gent d’una manera cega i boja. Perquè et diuen, literalment, que estan disposats a donar la seva vida si els hi demana l’Odinga. I és el que ha passat!”.

Com ja ha ocorregut en d’altres ocasions, el març d’aquest any Kenyatta i Odinga van firmar una reconciliació. Odinga va arribar a ser el primer ministre del 2008 al 2013, quan hi va intervenir l’ONU per aturar l’espiral mortífera després de les eleccions del 2007. Però, al 2013, Uhuru Kenyatta es va fer amb la presidència per primer cop gràcies a l’aureola del seu pare i Odinga va tornar a l’oposició. Ara compta amb 73 anys i Kenyatta amb 56. El futur de país és incert, tot i que en aquests moments a Nairobi ha retornat la calma amb la crisi això sí soterrada.

“A Kenya, i això em va sorprendre molt, agafes el cotxe una hora i sembla que estigues en un altre país. Pel paisatge, per la gent, per la forma com es parla, com es vesteix, pel que es menja”. En el que Tato qualifica de Frankensteins a causa de les divisions artificials del període colonial, el fotoperiodista segueix ara el seu descobriment de la resta del continent tant amb la seva feina més de temes econòmics per a l’agència Bloomberg a l’est africà com en d’altres processos electorals com recentment a la Zimbàbue post-Mugage, malauradament també amb víctimes mortals, o com a projecte a les properes presidencials a la República Democràtica del Congo el desembre.

Una VISA pour l’Image de regust local

LUIS TATO/AFP | Una dona es lamenta al terra l'11 d'agost després que l'anunci dels resultats electorals hagi provocat disturbis entre els pro-Odinga i la policia al suburbi de Mathare
LUIS TATO/AFP | Una dona es lamenta al terra l’11 d’agost després que l’anunci dels resultats electorals hagi provocat disturbis entre els pro-Odinga i la policia al suburbi de Mathare

D’entrada, la seva presència a VISA pour l’Image i el Premi de la Ciutat de Perpinyà Rémi Ochlik 2018 que el va dur a il·lustrar el programa oficial, és un salt qualitatiu en el reconeixement del seu incipient treball internacional. “És una satisfacció. Per mi, a nivell professional, em canvia totalment el meu paper com a fotoperiodista. Hi ha un abans i un després d’aquesta selecció a VISA pour l’Image”.

Més tenint en compte que, si fos pels mitjans catalans i espanyols, li seria impossible de guanyar-se la vida des de Nairobi. “Ja m’encantaria! Però s’ha perdut això, a nivell periodístic. Ho sento, però a Catalunya i Espanya s’ha perdut. A ‘La Vanguardia’, el fotoperiodisme ara és l’agència. Poden enviar un redactor, però les fotos seran d’agència”.

Això no vol dir que Tato menystingui la seva anterior feina local. De quan en quan encara realitza algun fotoreportatge a l’Àfrica per a ONG o fundacions. I tampoc estableix jerarquies sobre la importància dels conflictes. M’ho contesta quan li pregunto, ara des de tan lluny, sobre el que pensa del que ocorre a Catalunya. “Et dóna una altra perspectiva. Sé que el que està passant a Catalunya és molt important. No crec que hi hagi temes al món més importants que d’altres en aquestes exposicions”. I conclou que, en tot cas, el seu treball actual li ha “globalitzat la ment”.

John Wessels i la inacabable guerra del Congo

JOHN WESSELS/AFP | Una congolesa a la regió de Kasai, amputada d'un braç per una bala a causa del conflicte entre la milícia Kamwina Nsapu i l'exèrcit
JOHN WESSELS/AFP | Una congolesa a la regió de Kasai, amputada d’un braç per una bala a causa del conflicte entre la milícia Kamwina Nsapu i l’exèrcit

Luis Tato es trobarà a les eleccions del 23 de desembre a la República Democràtica del Congo amb el fotoperiodista sud-africà John Wessels, que des de fa un any i mig es dedica a recórrer un país devastat per 25 anys de guerres fratricides. A VISA pour l’Image presentava a l’Hôtel Pams Atrapats a la RDC, un treball també per a l’AFP. En aquest recorregut d’una punta a l’altre d’aquest país de nou fronteres i interessos interposats dels seus veïns pels seus abundants recursos naturals, es passa d’una capital Kinshasa on es repeteixen els enfrontaments mortals amb la policia del president Joseph Kabila a la regió del sud de Kasai amb una epidèmia de còlera enmig del conflicte amb els Kamuina Nsapu fins a l’est limítrof amb Uganda i Ruanda (regions d’Ituri i el nord i sud de Kivu), on es comptabilitzen si més no 120 milícies.

A una pregunta que li vam fer en una xerrada pública, Wessels ens va respondre amb una barreja d’optimisme i pessimisme: “No crec que les coses canviïn amb les presidencials. Es produiran fractures dins de la majoria. Al Congo, en parlem cada setmana ara que Kabila ha anunciat que no es presenta a una tercera reelecció. Veurem d’aquí a dos mesos si es poden celebrar eleccions, en funció de si ha tornat a sorgir o no un altre conflicte.

En realitat, Kabila ja ha designat un dofí en la persona d’Emmanuel Ramazani Shadary, secretari del partit presidencial, exministre de l’Interior i a la llista de personalitats sancionades per la Unió Europea per violacions dels drets humans. D’altres pretendents com Jean-Pierre Bemba, antic cap de guerra i que acaba de ser absolt per la Cort Penal Internacional de La Haia, pot ser vetat per les autoritats. El president ja ha retardat dos anys aquests comicis, perquè el seu mandat finalitzava el desembre del 2016. I la seva retirada pot desencadenar alhora una guerra interna dins de la majoria.

JOHN WESSELS/AFP | La reina i el rei de la universitat abans de la cerimònia d'acollida del estudiants de primer any a Beni, a l'est de la República Democràtica del Congo
JOHN WESSELS/AFP | La reina i el rei de la universitat abans de la cerimònia d’acollida dels estudiants de primer any a Beni, a l’est de la República Democràtica del Congo

“No és un problema d’una regió o d’una altra, sinó del conjunt del país: guerres, epidèmies, malnutrició”, va enumerar el fotoperiodista sud-africà. “La gent està contínuament en moviment, migrant, i es fa difícil de detectar l’origen d’aquests problemes. En part, és a causa dels polítics”.

I, en bona part també, perquè la RDC és un país ric en jaciments miners i energètics. “Hi ha un gran baralla pel control dels recursos naturals. I el Congo en disposa de molts. Hi ha un major control de les grans corporacions al sud, però al nord i nord-est on per exemple hi ha or les coses estan més descontrolades i hi ha conflictes bèl·lics per això”.

Davant d’aquest panorama, Wessels també hi inclou fotografies de la vida quotidiana com una desfilada de models a Kinshasa o una cerimònia universitària a Beni, al nord-est. Una manera de recordar que, al país com a la resta de l’Àfrica, la gent també intenta gaudir d’una vida normal i que entre moments de màxima atenció i l’oblit la major part del temps hi ha una existència malgrat l’entorn. “És una autèntica vergonya que només es parli del Congo quan hi ha eleccions, com serà el cas en els pròxims dos mesos”, va reblar el jove fotoperiodista.

VISA pour l’Image 2018 (Éditions Snoeck), catàleg de 180 pàgines, 150 il·lustracions, 25 euros