La radiografia en filigrana de Turquia de Ceylan

L'actor protagonista de The wild pear tree, Auydin Mücke Niesytka, es troba amb una noia del poble
PREMSA CANES | L’actor protagonista de The wild pear tree, Auydin Mücke Niesytka, es troba amb una noia del seu poble

VICENÇ BATALLA. Quatre anys després de la seva Palma d’Or, el turc Nuri Bilge Ceylan ha tornat a Canes amb The wild pear tree que va tancar l’edició d’enguany. Fent honor al seu estirament del temps, la pel·lícula no baixa de les tres hores durant les quals el director radiografia en filigrana la societat i la política turca actual sense sortir d’un marc estrictament familiar i a partir d’un aspirant a escriptor que podria ser un retrat del propi realitzador. Film imperfecte, però sempre captivant. Per la seva part, el kazakh Sergey Dvortsevoy efectua a Ayka un estimable llargmetratge de supervivència al Moscou clandestí dels immigrants seguint amb càmera subjectiva l’actriu que encarna el personatge que li dóna títol. I, fora de competició, Terry Gilliam tanca el certamen amb el maleït El hombre que mató a Don Quijote.

A cada participació al Festival de Canes del no gaire prolífic Nuri Bilge Ceylan, s’emporta quasi sempre premi. L’última vegada el 2014, va ser el primer amb Winter sleep (sueño de invierno), una delicada història a la Turquia rural sobre la incomunicació entre les parelles i entre les classes socials que s’intenta tapar amb bones i hipòcrites intencions. Durava tres hores i quart. Ara, The wild pear tree (el perer salvatge) en fa tres hores i deu minuts. I va ser la darrera pel·lícula de competició a projectar-se. Com un epíleg d’aquestes dues setmanes esperant els guardonats.

El cinema de Ceylan sempre és un cinema a part, en ambició i en resultats. I per això, es pot permetre la llicència de ser el més llarg i continuar aspirant a la màxima distinció. Però, en aquesta ocasió, al film li sobren realment vint minuts per poder-se considerar redó. Més o menys a la meitat, quan el protagonista i dos imams d’interpretació distinta de l’islam s’embarquen en una conversa sobre el paper de la religió a la societat. La càmera comença a baixar en diferents plans els turons de la regió de Çanakkale, prop de la Mar Egea, seguint al tres homes i la seva discussió que es dispara a un ritme infernal i fa pràcticament impossible de seguir a través dels subtítols en francès o anglès perquè a més no es pot identificar qui parla en cada cas. En aquesta carregada escena, l’autor ens dóna la seva visió descreguda de la religió en un país que s’islamitza per moments. Però l’efecte més aviat és el de pontificar oblidant-se que està fent una pel·lícula.

El realitzador Nuri Bilge Ceylan segueix al seu personatge Sinan per la regió de Çanakkale
PREMSA CANES | El realitzador Nuri Bilge Ceylan segueix al seu personatge Sinan per la regió de Çanakkale

Això l’hagues pogut esgarrar a aquestes alçades i sabent que es perllongava una bona hora més. Afortunadament, després Ceylan torna als seus diàlegs reposats o enrabiats però molt més íntims i suggerents. És així en la relació que el jove escriptor té amb la seva família, pare, mare i germana. I amb una noia del poble de qui estava enamorat. O amb un escriptor consagrat on el realitzador hi explora en una escena hiperbòlica totes les seves idees i contradiccions sobre la condició d’autor.

De fet, el tema de la pel·lícula és el de la filiació i transmissió. I, especialment, la de pare-fill i la ruptura o acceptació de l’herència perquè el pare és un professor d’escola interessat en la literatura que s’ha deixat anar amb el anys. I potser ja només li interessa viure aïllat en la natura. El fill conserva intactes les seves vel·leïtats creatives, però acabarà fent-se policia i anant a servir a l’est del país per combatre el que s’anomena “terroristes” que no és altra cosa que el PKK kurd. En aquest aspecte, com en d’altres com el de la funció dels polítics o empresaris locals i un casament per conveniència, és on es percep la visió crítica de Ceylan sobre una societat que accepta de forma cada cop més passiva les limitacions i el cinisme de més amunt. Tot i que la força del llargmetratge torna a ser la visió poètica de totes aquestes coses i la projecció que en fan els personatges en imatges reals o imaginàries.

L’altra cara del Mundial de futbol de Rússia

L'actriu Samal Yeslyamova, que encarna el paper protagonista d'Ayka
PREMSA CANES | L’actriu Samal Yeslyamova, que encarna el paper protagonista d’Ayka

S’intueix de forma borrosa per aquesta càmera subjectiva de Sergey Dvortsevoy a Ayka. En una de les parets filmades a Moscou es veu un cartell anunciant el Mundial de futbol d’aquest estiu a Rússia. Un aparador publicitari pel règim de Vladímir Putin. A Dvortsevoy, les autoritats no li han impedit poder ser present a Canes com sí li va ocórrer al rus Kirill Serebrennikov perquè ell té la nacionalitat kazakha. Però ja veurem quina serà la seva relació a partir d’ara després d’haver rodat aquesta denúncia sobre els treballadors clandestins de les ex repúbliques soviètiques.

Ayka és una jove kirguisa que acaba de donar a llum, però s’escapa de l’hospital deixant-hi el seu fill perquè ha de tornar un deute a compatriotes seus i ha de continuar treballant en la primera feina que troba. No té papers i viu amuntegada en un edifici d’immigrants mentre es baralla amb d’altres noies de la seva mateixa condició. Moscou està nevat i els moscovites no tenen miraments a l’hora de fer treballar qui sigui si els hi fa les feines més dures.

L’actriu Samal Yeslyamova és l’objectiu de la càmera que segueix en pla tancat el seu cos esbafegant i adolorit per tot arreu. És un film volgudament ansiogènic del realitzador, a la Dardenne. De vegades, un pèl exagerat. Al seu primer llargmetratge Tulpan, rodat al seu Kazajhastan natal i que va guanyar el 2008 el primer premi de la secció paralel·la Un Certain Regard, la mateixa actriu ja protagonitzava una escena en el part d’un iac que s’allargava ben bé mitja hora. A Ayka, es troba a faltar una mica de respiració en imatges i història, però no se li pot negar la seva clatellada fílmica.

La paròdia del Quixot de Terry Gilliam

El director Terry Guilliam, davant del seu últim Quixot Jonhatan Pryce, al rodatge de El hombre que mató a Don Quijote
PREMSA CANES | El director Terry Guilliam, davant del seu últim Quixot Jonhatan Pryce, al rodatge de El hombre que mató a Don Quijote

Superada la denúncia judicial del productor portuguès Paolo Branco contra la seva projecció com a pel·lícula de tancament del festival, El hombre que mató a Don Quijote aterra a les pantalles 25 anys després que Terry Gilliam comencés el projecte. El més conegut dels còmics de Monty Phyton n’ha acabat fent una paròdia d’una pel·lícula dins d’una pel·lícula amb els deliris del Quixot que són en aquesta cas els de la creació cinematogràfica. A l’Estat espanyol, s’estrena l’u de juny.

El rol de l’actor francès ja mort Jean Rochefort, que havia de ser el primer Quixot a la versió frustrada de l’any 2000, l’encarna ara el britànic Jonathan Pryce. I Sancho Panza, que és a la seva vegada el doble figurat del director Gilliam, és interpretat pel nord-americà Adam Driver. Com a Dulcinea, hi ha la portuguesa Joana Ribero. I, en papers secundaris, els catalans Óscar Jaenada, Jordi Mollà i Sergi López, a més de Rossy de Palma. En aquest repartiment internacional, també hi intervenen el suec Stellan Skarsgard i la ucraïnesa Olga Kurylenko. Excepte algunes escenes en castellà, tots ells parlen en anglès enmig de la Manxa.

La llicència es justifica perquè representa que s’està gravant aquest film dins d’un altre film. I que Adam Driver viu unes situacions simulades com a director i actor. A partir d’aquest pressupost, se succeïxen els gags en què està permès de riure o no. A bona part de la premsa, no li ha fet gràcia. Però hi ha escenes sincerament divertides. L’espiral sobre la realitat o la ficció, el paper dels productors que deixen o no deixen fer les pel·lícules, el passat o l’actualitat amb un encadenament de fake news té la seva miga. Com quan Sergi López simula ser cristià però és moro i sembla preparar un atac terrorista, però de cop arriba la Santa Inquisició. És veritat que les històries es trepitgen massa unes a les altres i hi ha un excés de pirotècnia, però al cap i la fi Gilliam se n’ha en sortit.

Per a Orson Welles, el seu Don Quijote no es va acabar fins després de la seva mort quan Jesús Franco va muntar les imatges escampades i que s’havien rodat entre l’Espanya en dictadura, Itàlia i Mèxic. Els deliris de la novel·la de Cervantes segueixen inspirant quatre segles més tard.