‘Las coplas mecánicas’ de Niño de Elche i Israel Galván

Els iconoclastes Niño de Elche i Israel Galván
PREMSA SÓNAR | Els iconoclastes Niño de Elche i Israel Galván

VICENÇ BATALLA. Des que l’espectacle iconoclasta La fiesta els tornès a reunir, el cantaor Niño de Elche i el bailaor Israel Galván no han parat de desdoblar-se amb actuacions paral·leles com les que els hi proporciona el nou àlbum del primer Antología del cante flamenco heterodoxo. I, trencant tots els tabús, aquest juny presenten la performance inèdita Las coplas mecánicas al festival Sónar. Sense el guitarrista Raúl Cantizano ni tampoc la dj Ylia, que acompanyen Niño de Elche en els directes del seu disc. En aquest cas, l’heretgia no només és al flamenc sinó també a la música electrònica. Benvinguda siga.

Donàvem per descomptat que l’alacantina Susana Hernández, àlies dj Ylia, participaria a l’actuació anunciada al Sónar del vint-i-cinc aniversari entre Niño de Elche (un habitual en les darreres edicions però amb màquines) i Israel Galván (el més heterodox de tots els ballarins de flamenc actual). Doncs, no. La promotora de l’il·licità ens diu que estan preparant ells dos tot sols una variació de la Antología del cante flamenco heterodoxo (Sony), àlbum publicat el febrer passat. Concretament, a partir del títol Las coplas mecánicas que s’inclou al disc doble i que parteix dels experiments cubistes d’un antònim d’Antonio Machado, Juan de Mairena. Abstenir-se aquells puretes de les caixes de ritmes. Els ritmes vindran de la veu onomatopeica de Francisco Contreras i els taloneigs irregulars de Galván.

Des del febrer, Contreras amb els teclats, les pistes preenregistrades, les palmes i les castanyoles d’Ylia i les guitarres de Cantizano, porta en directe el seu àlbum en una gira que no només ha passat per la Península sinó també per Amsterdam, La Haia, Nova York i Miami. Ho combina amb la continuació de les actuacions de La fiesta de Galván, que just abans del Sónar es presenta amb sis funcions a La Villette de París. La seva posada de llarg, després de dues representacions l’any passat al Grec barceloní, va ser un dels esdeveniments que van marcar en set vetllades al Pati d’Honor del Palau dels Papes el Festival d’Avinyó 2017. En poden donar bona fe.

Ja en aquells moments, Contreras comptava amb gaire bé un centenar d’enregistraments pel seu disc i la participació, entre d’altres, dels taloneigs i els crits de Galván. Els trobem a Martinete y debla de Vicente Escudero (con baile al sonido de dos motores) i Tanguillos de Cádiz de 1947. Segurament, d’altres es van quedar pel camí (algun dia deuran sortir tots) perquè tot i que l’àlbum és doble al final només se n’han pogut conservar 27. I mentre Niño de Elche s’encarregava de bona part de les composicions, el català Raül Refree s’ocupava de la producció i el crític d’art andalús Pedro G. Romero li atorgava la unitat temàtica.

L’heterodòxia flamenca de Pedro G. Romero

La portada de l'àlbum, amb un Francisco Contreras vestit per la Sastería Oteyza com a principis del segle XX
ARXIU | La portada de l’àlbum, amb un Francisco Contreras vestit per la Sastería Oteyza com a principis del segle XX

Els arranjaments contemporanis de Refree ja són tota una referència si recordem Sílvia Pérez Cruz, Rocío Márquez o Rosalía. El treball d’ideòleg de Romero (també és l’escenògraf de La fiesta) mereix tot un comentari a part. És ell qui conceptualitza el terme de flamenc heterodox en un text introductori al llibret del disc. “L’heterodòxia es defineix sempre per l’ortodòxia, en el seu desordre, la seva anomalia, la seva refutació anarquista”, argumenta el crític d’art. “Si demanem una identificació millor, més precisa, el significat d’heterodòxia perd propietats, en fi deixa de ser heterodòxia, òbviament. L’ortodòxia és una ficció, un fantasma construït per perpetuar una pseudo-identitat; a l’heterodòxia això esclata, però no podem demanar essències ni definicions a allò que ho nega”.

Si tenim la temptació de pensar que l’heterodòxia flamenca, superant el cànon instituït per Antonio Mairena a mitjans del segle passat, es dóna a partir dels anys setanta amb tota una sèrie d’innovadors el mateix Romero ho refuta: “De cop, (en els enregistraments) eliminem totes aquelles heterodòxies que en el seu moment ja constituïen una font de legitimitat. Grans com Enrique Morente, Camarón de la Isla, Lole Montoya y Manuel Molina, Gualberto, Veneno, en fi molts dels clàssics del nostre temps, van començar a dissentir del cànon amb tanta lògica i tant dret que allò ja era pertinent, necessari i l’heterodoxia llavors tenia el seu prestigi”.

I així ens trobem que, entre els 27 temes del disc, hi ha tota una sèrie de noms perifèrics i marginals que es remunten a finals del segle XIX: el marxista llibertari Paul Lafargue, la feminista María Lejárraga, l’antiflamenc Eugenio Noel, el dramaturg català Juli Vallmitjana, l’anarquista Helios Gómez, el cineasta d’avantguarda Val del Omar, el situacionista Guy Debord, els músics contemporanis Luigi Nono, Xostakóvitx i George Crumb o les aproximacions de Mikel Laboa, Tim Buckley o si més no La bomba gitana de Lola Flores. Aquest seria el single d’un disc que és com una mena de llibre obert sobre la cara oculta del flamenc o, millor dit, una reescriptura de la seva història intentant no sentar càtedra. Perquè “el flamenc ha estat sempre un art de muntatge, sí”, es reafirma al llibret. “No es tracta de fusió ni d’hibradació ni d’amalgama. Els flamencs prenien músiques i lletres i les encadenaven dins i fora dels seus ritmes com a comptes d’un collaret, com a collages”. Els autors no tenen cap mena de complexe si la seva antologia no s’arriba a convertir en un àlbum per escoltar de festa.

Arquitectura del ‘cante jondo’

JULIÁN ÁLVAREZ | Ginesa Ortega i Pedro Sierra, a la sèrie ¡Bellvitge! ¡Bellvitge! de l'any 1979
JULIÁN ÁLVAREZ | Ginesa Ortega i Pedro Sierra, a la sèrie ¡Bellvitge! ¡Bellvitge! de l’any 1979

Si encara volem anar més lluny en aquesta aposta transgressora, Romero ha comissariat conjuntament amb María García Ruiz l’exposició Màquines de viure. Flamenc i arquitectura en l’ocupació i desocupació d’espais, vista al CentroCentro Cibeles de Cultura de Madrid i La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona. El títol, en aquest cas, prové de l’escrit Arquitectura del cante jondo que Federico García Lorca va publicar el 1932 evocant una passejada amb Manuel de Falla per Granada en què un cant despullat i una guitarra provinent de l’interior d’una casa els va cridar l’atenció i ho van comparar amb “una màquina per viure-hi de l’arquitecte Le Corbusier”.

Aquest text i les discussions sobre les diferències entre flamenc i jondo van portar Lorca a qüestionar els espais on es produeixen aquestes músiques. I Romero ho formula dient que “es canta allò que es perd”. I d’aquí n’extreu “una forma política d’habitar el món” que li permet recórrer de forma crítica la iconografia, arquitectura i urbanisme dedicat als gitanos fins a l’actualitat. Aquí s’hi inclou la visió alternativa dels situacionistes i l’anomenat lumpenproletariat dels polígons de pisos de Caño Roto a Madrid, Bellvitge a L’Hospitalet de Llobregat o las Tres Mil Viviendas a Sevilla per finalitzar amb el nou teatre ritual andalús que va “desterritorialitzar” els vells escenaris d’una cultura que es basa fonamentalment en el “nomadisme”.

L’aportació electrònica d’Ylia

VICENÇ BATALLA | Dj Ylia, al Transmusicales de Rennes el desembre passat
VICENÇ BATALLA | Dj Ylia, al Transmusicales de Rennes el desembre passat

Si som capaços de tornar a l’objectiu inicial d’aquest article, explicarem que amb tot aquest material Niño de Elche compon una música que no s’atreveix a qualificar de moderna però sí de diferent. Atemporal, respecte a les fonts, i nova en plantejaments estilístics i de continguts.

Cantizano ja posava la seva guitarra acústica a l’àlbum de rock robòtic de Contreras Voces del extremo (Telegrama Comunicación, 2015). A Ylia, Susana Hernández, se la va trobar al local d’assajos sevillà dels Pony Bravo. El seu guitarrista Darío del Moral participa a Voces del extremo i alhora comparteix amb Ylia el projecte Bola del Desierto de música ambient. “Niño de Elche assajava allà per a l’espectacle amb Los Voluble del Sónar (Raverdial, 2015), ens va comentar Hernández en una conversa al passat Transmusicales de Rennes, el desembre. “Ens saludàvem i prou. Mai li vaig proposar de fer res junts. Va ser ell qui va prendre la iniciativa. Ja m’havia demanat la meva col·laboració per un tema del seu disc anterior, que al final no va sortir”.

Hernández ara ha tornat a viure a Barcelona, on ja s’hi havia desplaçat des d’Alacant per estudiar al Taller de Músics. I manté alhora una carrera de dj internacional, professora de música i productora dels seus projectes en solitari o acompanyada (Terence, People You May Know, Lost Twin, Bola del Desierto, programa a la ràdio Dublab… ), a més de disposar del seu propi segell Animah Records. L’any passat va protagonitzar sessions al Sónar de Barcelona i el de Hong Kong. Forma part d’aquesta onada de djs femenines, que estan oxigenant unes pistes des de fa anys amb massa testosterona. I en una altra ocasió li haurem de dedicar més espai, partint d’aquella conversa a Rennes.

De moment, ella tanca amb les seves paraules l’article sobre com estava vivint els assajos amb Niño de Elche abans de començar la gira d’Antología del cante flamenco heterodoxo: “No sóc una experta en flamenc, però per a mi és el flamenc en l’esperit més pur. Que vol dir, en el fons, l’experimental”.

Coplas mecánicas al festival Sónar de Barcelona, 14 de juny, Sónar Complex (20h)

Negro + blanco = flamenco a la Noche Blanca del Flamenco de Còrdova, 16 de juny, Centro de Creación Contemporánea al Parque de Miraflores (24h)

Coplas mecánicas al festival Tercera Setmana de València, 17 de juny, Teatre Principal

Antología del cante flamenco heterodoxo al Donostia Festibala, 14 de setembre

Antología del cante flamenco heterodoxo a La Bienal de Flamenco de Sevilla, 25 de setembre