‘Lazzaro felice’, Sergi López en italià

VICENÇ BATALLA | Sergi López, Nicoleta Braschi, Adriano Tardiolo, la director Alice Rohrwacher, i Alba Rohrwacher a la roda de premsa de Lazzaro felice
VICENÇ BATALLA | Sergi López, Nicoleta Braschi, Adriano Tardiolo, la directora Alice Rohrwacher i Alba Rohrwacher a la roda de premsa de Lazzaro felice

VICENÇ BATALLA. Sergi López s’estrena en italià. No a Canes, on ja va ser en competició oficial el 2009 amb Mapa del sons de Tòquio d’Isabel Coixet. Ara torna amb Lazzaro felice, d’Alice Rohrwacher, on interpreta Último: un rodamón que es troba amb una altra família de rodamóns en una ciutat incerta d’Itàlia després que hagi passat un interval de temps que omple la figura mística de Lazzaro. És un film poètic, com ho era El país de las maravillas el 2014, i que tracta de l’explotació de l’home per l’home a través d’aquesta paràbola. López i Rohrwacher ens van assegurar a la roda de premsa que, en un món com el nostre, la innocència encara és possible.

Primer ens va contestar Alice Rohrwacher: “Es tracta de tornar a ser innocent i demanar-ho als espectadors. Una cosa molt difícil. Veient-ho des de l’estranger o veient als estranger arribar al propi país”. Perquè, aquesta paràbola de l’explotació de l’home per l’home, es pot llegir a diferents nivells. A l’interior d’un microcosmos rural com el que planteja al principi el film o a les perifèries urbanes com a la segona part. I també entre els mateixos explotats, dels quals el protagonista Llàtzer n’és la víctima i el redemptor.

“L’escenografia de la pel·lícula tracta d’un món feudal, que ha passat de l’Edat Mitjana a una època apocalíptica”, havia respost poc abans Rohrwacher. “És una història il·luminada per Lazzaro. Li dóna al film la possibilitat d’inventar-se, apareixent i desapareixent. La seva figura atreu el temps perquè està fora del temps. Sempre torna per fent-nos la mateixa pregunta: sobre una felicitat que va i ve”.

Aquesta primera part es desenvolupa en una finca de tabac enmig d’Itàlia, Inviolata, on una marquesa explota una cinquantena de pagesos que treballen sense cobrar. I aquests exploten, a la seva vegada, a Lazzaro que fa tot el que li demanen. També el fill adolescent de la marquesa, amb qui estableix una amistat especial. Ocorre un incident, enxampen la marquesa i Lazzaro reapareix dècades després per acabar-se trobant amb part de la seva ex família però vivint en una cisterna al costat de carreteres i vies. Ell no ha canviat, però els altres són molt més vells i a més la realitzadora opta per actors i actrius distints. Entre ells, la seva germana Alba Rohrwacher que encarna la companya de Sergi López.

La trobada amb Alice Rohrwacher

PREMSA FESTIVAL | L'actor Adriano Tardolo que encarna Lazzaro a la pel·lícula
PREMSA FESTIVAL | L’actor Adriano Tardolo que encarna Lazzaro a la pel·lícula

“La trobada amb Sergi va ser un amor a primera vista”, ens va explicar Alice sobre l’elecció de l’actor català. “Són actors d’origen diferent cadascun, que han fet un pas cap els altres”. A la qual cosa l’interessat va replicar: “Estic vivint un moment molt emocionant, em sento adoptat per una nova família”.

I, la innocència, encara és possible en un món com el d’avui segons López?: “Vull creure que és possible. Perquè, si arribem a pensar que no, estem perduts. Per això, per a mi és un regal, un privilegi enorme ser en aquesta pel·lícula. És un film polític, fins i tot si tots els films ho són, però parla del poder de forma molt sensible i poètica. Els humans continuen repetint els mateixos errors. Un té la impressió que no n’aprenen mai. Afortunadament, com diu Alice, la innocència té la capacitat de no morir mai, com Lazzaro, i de ressuscitar”.

A nivell cinematogràfic, la pel·lícula es ressent precisament d’aquest pas d’un entorn rural on les escenes corals i individuals són realment reeixides (com ocorria a El país de las maravillas) a un altre de suburbis on es perd part d’aquesta màgia. El primer, és un espai detingut en el temps en el que Lazzaro n’és el millor exponent. I la seva presència, a càrrec de l’actor Adriano Tardolo, conté realment una dimensió mística. Ben integrada en aquesta faula, on el llop és símbol de por i de llibertat.

Quan s’arriba a una època situada en l’actualitat, amb immigrants, supervivència als marges d’un capitalisme que no accepta els no competitius, una aristocràcia vinguda a menys i una desintegració dels lligams socials el llargmetratge també cau en intensitat i perd part del seu poder evocador. No hi ha ganes ni de tornar a Inviolata.

Qui tornarà l’últim dia de festival, i potser no se n’anirà durant la setmana a Canes, és Sergi López que participa fora de competició al film de tancament (finalment autoritzat per la justícia francesa) The man who killed Don Quixote, de Terry Gilliam. Hi fa un petit paper de moro recitant una pregària.