L’odissea final de Francis Falceto amb les Éthiopiques

CYRIL FUSSIEN | Els cinc components del grup francès Akalé Wubé amb el veterà pianista Girma Bèyènè, amb qui han gravat el trentè volum de les Éthiopiques
CYRIL FUSSIEN | Els cinc components del grup francès Akalé Wubé amb el veterà pianista Girma Bèyènè, amb qui han gravat el trentè volum de les Éthiopiques

VICENÇ BATALLA. Si la música moderna etíop s’ha imposat al circuit de les músiques del món, i s’ha disseminat des del jazz, al punk i el pop, és gràcies al promotor discogràfic francès Francis Falceto. La sèrie Éthiopiques, iniciada el 1997, ha arribat al cap de vint anys als trenta volums, a més de les col·leccions paralel·les contemporànies. En una xerrada a Les Nuits de Fourvière de Lió el juliol passat, abans del concert del veterà Girma Bèyènè acompanyat del grup francès Akalé Wubé i noves figures d’Addis Abeba, Falceto va reconèixer que ja no queden tants arxius per exhumar del període d’or de la música egípcia, entre finals dels seixanta i principis del setanta. I que la sèrie no arribarà als quaranta capítols. El que és cert és que el Swinging Addis ja forma part del vocabulari dels musicòlegs i no para de projectar-se cap al futur.

Per arribar a la xifra rodona dels trenta volums, Francis Falceto i el segell francès Buda Musique van decidir, precisament, posar d’acord el pianista, compositor i galant Girma Bèyènè i el quintet de jazz instrumental Akalé Wubé que es reconeix en la tradició etíop. El resultat va ser el 2017 Mistakes on purpose, que si les llistes de millors discos de l’any no fossin tan etnocèntriques l’haurien d’haver situat entre els millors de la temporada. És veritat que les composicions són gaire bé totes de l’època daurada de Bèyène, però reinterpretades conjuntament amb els Akalé Wubé amb el respecte i la llibertat dels temps actuals. D’una banda, es posa de manifest la creativitat i sentit del ritme i la melodia del septuagenari pianista que, en el seu moment, va aconseguir una perfecta simbiosi entre el soul nord-americà i les arrels del seu país. En directe, segueix sent un espectacle i els Akalé Wubé hi afegeixen una pàtina free-jazz que encara ho fa més excitant.

VICENÇ BATALLA | Bèyènè, al final del concert a Fourvière amb els Akalé Wubé quan el públic ja s'havia aixecat del seients gal·lo romans per ballar
VICENÇ BATALLA | Bèyènè, al final del concert a Fourvière amb els Akalé Wubé quan el públic ja s’havia aixecat del seients gal·lo romans per ballar

Al concert només hi va faltar el cantant referent d’aquesta època Mahmoud Ahmed, a qui una flebitis el va obligar a quedar-se a Addis Abeba. Ahmed, de fet, és a l’origen de la sèrie Éthiopiques perquè Falceto va descobrir aquesta música a través del casset Eré mèla mèla, del 1975, que un amic de Poitiers on programava a la sala Le Confort Moderne va portar d’Addis Abeba el 1984. L’impacte i la sorpresa va ser tal d’una música de la qual no hi havia cap gravació a Europa que l’home de Poitiers ha dedicat la resta de la seva vida a posar-la al mapa perquè ara la reivindiquin artistes consagrats i hagi servit per rehabilitar tots aquests músics durant dècades oblidats.

“Ara, em calmaré i tinc la intenció de parar les edicions”, va confessar Falceto en una conversa amb el director musical de Les Nuits de Fourvière Richard Robert. “Com que es tracta d’arxius, essencialment, no es poden inventar. No són infinits. És a dir, espero d’acabar la col·lecció en els pròxims dos anys. Ja sé que la gent es burla de mi perquè fa uns quants anys que ho dic. Però començo a fer-me vell, treballo més lentament, estic molt cansat…”.

Una reflexió que, malgrat tot, va anar seguida de l’anunci de projectes pendents: “Encara queden algunes obres mestres per publicar. Espero treure’n almenys dues abans d’acabar l’any. En particular, d’un cantant que està mot poc representant en els títols fins ara: Muluqèn Mèllèssè. Es tracta d’un disc editat el 1977. Per a mi, és un exemple perfecte del nivell de sofisticació que havia assolit la música moderna etíop a aquesta època, al principi de la revolució comunista i abans que aquesta no la destrossés completament. La sofisticació és del mateix nivell que la de Fela Kuti o la música sud-africana. Una cosa truncada pel règim revolucionari, que va instituir un toc de queda que va durar divuit anys seguits… Ara, crec que la col·lecció no arribarà als quaranta volums”.

El Corto Maltès de la música

VICENÇ BATALLA | El productor discogràfic Francis Falceto, a la xerrada a Lió el juliol passat just abans de la nit Éthiopiques
VICENÇ BATALLA | El productor discogràfic Francis Falceto, a la xerrada a Lió el juliol passat just abans de la nit Éthiopiques

Per entendre les condicions en què es va produir el Singning Addis cal ubicar el context històric. El que fa diferent musicalment Etiòpia de la resta de països africans és que únicament ha patit una col·lonització curta i temporal, la de la Itàlia feixista de Mussolini entre 1936 i 1941. Fins i tot els etíops es poden vanagloriar d’haver derrotat l’exèrcit italià a la batalla d’Adwa el 1896, quaranta anys abans. Per aquest motiu i la seva independència personificada en l’emperador Haile Selassie I, que també va servir per crear la religió de la negritud dels rastafaris, els instruments occidentals hi arribaven per voluntat de la monarquia i no pas com a efecte de la col·lonització cultural. El pare de la música moderna etíop és l’armeni Nersès Nalbandian que dirigia el Teatre Haile Selassie, inaugurat el 1955. El pas de les bandes de swing estatals als hotels, amb la incorporació dels cantants, va acabar de crear les circumstàncies apropiades perquè també s’editessin discos independents. Fins que la revolució de 1974, la guerra civil i la junta militar Deng comandada per Mengistu Haile Mariam va desembocar en un tancament del país durant una dècada i mitja fins el cop d’Estat el 1991 que va propiciar un règim democràtic.

“Durant un any, ens vam informar i vam intentar trobar contactes”, va explicar Falceto en la seva narració digna d’un Corto Maltès d’èpoques modernes. “Personalment, jo no havia anat mai a l’Àfrica. L’abril-maig de 1985, els meus amics em van delegar perquè anés a Addis Abeba i convidès Mahmoud Ahmed, Mulatu Astatqé i una orquestra per fer una desena d’actuacions a França. I em trobo enmig d’una dictadura miltar-estalinista, amb un toc de queda permanent des de feia deu anys… Donat el control polític al país i la severitat dels controls, la missió va ser un fiasco total”.

Aquest, però, seria només el primer d’una sèrie de tres o quatre viatges. “Era el principi de les ràdios lliures, dels anys Mitterrand, amb circuits nous de difusió de la música, i vam fer circular els cassets molt de pressa. Molta gent se’n va adonar que la història era interessant. El 1986, el Festival de Saint-Denis i el d’Avinyó em vam demanar de fer venir Ahmed. I em van tornar a enviar a Addis Abeba… I tampoc va servir aquesta segona vegada! Imagineu que jo havia de discutir amb el ministre de Cultura etíop, amb el responsable de Cultura del partit comunista etíop. Em rebien a una caserna, amb militars. Per a mi, no era real. És el cantó de novel·la menys simpàtic. Aquests responsables, el que volien era que convidès artistes protegits pel règim com a propaganda”.

Escapada a Washington

ARXIU | La primera entrega de les Éthiopiques de Buda Musique, publicada a l'octubre del 1997, amb disset temes de <em>L'edat d'or de la música etíop moderna 1969-1975</em>
ARXIU | La primera entrega de les Éthiopiques de Buda Musique, publicada a l’octubre del 1997, amb disset temes de L’edat d’or de la música etíop moderna 1969-1975

Això, en tot cas, no el va desencoratjar d’intentar reeditar tot aquest material fonogràfic a Europa. El 1996, ja va obtenir que la discogràfica belga Crammed Discs publiqués Eré mèla mèla d’Ahmed. Se’n van arribar a vendre tretze mil exemplars. I es va convertir en uns dels preferits de música africana dels crítics anglesos i nord-americans. I aquí va començar una altra aventura de Falceto anant a Washington a parlar amb l’editor Ahma Ashèté, que entre el 1969 i el 1975 va publicar a Ahma Records dotze àlbums i 113 senzills, inaugurat amb Alèmayèhu Esthèté (l’anomenat Elvis Presley etíop) i qui es convertiria en un estret col·laborador de Bèyènè.

“Em vaig fixar que, en els vinils que trobava tirats de preu als darreres polsegosos de les botigues, es repetia un segell: Amha Records. El seu patró, Ahma Eshèté, estava exiliat a Washington. Al cap d’un any de la revolució el 1974, va aconseguir un visat. El va obtenir per anar a Grècia on fabricava els discos. L’últim d’ells era un 45 rpm ‘Tigrinya’ d’un cantant del Tigre Tekele Tesfageize. Les autoritats van pensar que era un disc de propaganda per a la independència de l’Eritrea i van prohibir la seva difusió i van tancar a la presó el compositor, el cantant i l’enginyer de so. I la família d’Eshèté li va dir de no tornar. Per pressionar-lo també van empresonar el seu pare. Com que tenia una germana a Londres, se’n va anar cap allà i va acabar aterrant als Estats Units. Jo el vaig anar a veure deu anys més tard per demanar-li de reeditar el seu catàleg. Però, des de la seva posició d’exiliat, no podia pas negociar aquests drets perquè se n’havia anat a l’estranger sense saber que no podria tornar. No disposava dels registres ni de la llista d’adreces. I sobretot no volia que es publiquessin reedicions sense l’autorització dels artistes, que en la seva majoria eren a Etiòpia”.

Encara faltaven un anys perquè el país es tornès a obrir a l’exterior. “Vaig haver d’esperar la fi de l’època revolucionària, el 1991, perquè Eshèté podès tornar a Etiòpia. I, quan vaig saber que era a Addis Abeba, el vaig anar a veure. I es va sorprendre de veure aquest estranger tan obstinat tornant a insistir sobre aquest material. I vam continuar la recerca dels màsters. Va representar, en total, una feina d’una desena d’anys. Curiosament, els primers els vaig trobar a Grècia, on la filial de Columbia fabricava vinils per a tota l’Àfrica i l’Àsia. El dia que vaig retornar a França amb una maleta plena de màsters d’Amha Records és un dels dies més feliços de la meva vida”.

El reconeixement occidental

ADRIAN BOOT | La veu més coneguda de la música moderna etíop Mahmoud Ahmed, en una actuació al Barbican de Londres el 2008
ADRIAN BOOT | La veu més coneguda de la música moderna etíop Mahmoud Ahmed, en una actuació al Barbican de Londres el 2008

Per la seva col·lecció, Falceto no va comprar únicament els drets d’Ahma Records, sinó també de Kaifa Records i Philips-Ethiopia que havien fet la mateixa aposta pels músics locals. De forma una mica atzarosa, el quart volum del 1998 sobre ethio-jazz i música instrumental dedicat exclusivament al vibrafonista Mulatu Astatqè va arribar a les orelles del realitzador estatunidenc Jim Jarmush que el 2005 la va utilitzar pel seu film Broken flowers. Aquesta va ser l’empenta final perquè l’amagada música etíop entrés amb tots els honors dins dels circuits artístics independents. Astatqè no ha parat des d’aleshores de donar la volta al món i, el juliol passat, també va participar en una nit del festival de Jazz à Vienne, a trenta kilòmetres de Lió.

Molts d’ells, però, van tardar encara més temps en ser reconeguts. És el cas de Bèyènè, que es va exiliar a Washington el 1981 aprofitant una gira de la Walias Band organitzada pel mateix Eshèté. Però, un cop a la capital dels Estats Units, va estar fent tota mena de feines durant més de dues dècades en comptes de la de músic. Esperant el seu retorn a Addis Abeba, Eshèté va crear a Washington els clubs Blue Nile i Ibex on la important diàspora etíop recreava els sons dels seus orígens.

Tot i que va ser a Boston on va sorgir una primera banda occidental que s’interessés a reprendre la música etíop. Sembla ser que el desaparegut baixista de Morphine, Mark Sadman, havia portat de França els primers exemplars d’Éthiopiques i va posar de moda aquesta música a la ciutat. Com a conseqüència, la big band Either/Orchestra va compondre el 2000 una Ethiopian suite a partir de tres temes de la col·lecció i va ser convidada a actuar el 2004 al Festival Internacional de Músiques d’Etiòpia a Addis Abeba en la seva tercera edició.

Una altra de les col·laboracions destacada, a l’altra banda de l’Atlàntic, va ser la del saxofonista Gétatchèw Mèkurya amb el grup de punk holandès The Ex. Heterodoxes i compromesos com són els d’Amsterdam, van trobar en aquest virtuós d’un instrument que tocava com si de free-jazz es tractés malgrat no conèixer aquest terme un aliat natural per protagonitzar una gira que va generar el 2007 l’àlbum d’estudi Moa Anbessa. Mèkurya, un dels degans d’aquella generació d’or, va morir el 2016 als 81 anys.

Les fotografies del ‘Swinging Addis’

COL·LECCIÓ FRANCIS FALCETO | Els components de l'oficial Police Band a Addis Abeba el 1962, en una foto del llibre <em>Abyssinie swing: a pictural history of modern Ethiopian music</em>
COL·LECCIÓ FRANCIS FALCETO | Els components de l’oficial Police Band a Addis Abeba el 1962, en una foto del llibre Abyssinie swing: a pictural history of modern Ethiopian music

“La meva pregunta era com aquest tipus de música havia nascut en aquest país”, va recordar Falceto en el seu relat a Fourvière. “Vaig consultar la premsa de l’època de l’emperador Haile Selassie, on es comprova a partir de les fotos i els articles que hi passaven coses increïbles. No tenia res a envejar al ‘Swinging London’ i, per això, ho vaig batejar com el ‘Swinging Addis’: hi havia noies amb minifalda i tota la parafernàlia dels anys seixanta…”. El productor Eshèté, de fet, també anava a Dire Dawa i Asmara, capital de l’actual Eritrea, per aconseguir importar tant música occidental com de la regió del Tigre o el Sudan.

Algunes d’aquestes històries estan convenientment documentades en cadascun dels llibrets que Falceto escriu pels seus discos. A falta d’un llibre que reculli tota aquesta història (si exceptuem l’àlbum de fotos Abyssinie swing: a pictural history of modern Ethiopian music publicat el 2002 a Shama Books), és la millor manera per resseguir aquesta odissea. “Als discos, em va semblar indispensable de proporcionar una documentació a la vegada històrica, amb textos, i fotogràfica. Em semblava que qualsevol de les fotos aportava molt més que tota la xerrameca. Sovint aquestes fotos procedeixen de col·leccions privades i estan en molt mal estat, però aporten molt més que tota la meva prosa”.

El treball de Buda Musique no es limita a la recerca de les Éthiopiques, tot i que se’n facin versions actuals, i s’ha ampliat a noves composicions dins la col·lecció Ehtiosonic. Aquí s’ha publicat per exemple la gira en DVD de The EX i Mèkurya o Noise & chill out. Ethiopian groove worlwide, un doble àlbum el 2011 que aplega tots els grups occidentals que fins aquell moment s’havien inspirat d’aquest so o directament havien col·laborat amb músics locals.

Pros i contres de l’escena actual

VICENÇ BATALLA | Els altres convidats d'Addis Abeba dels Akalé Wubé: el jove pianista Samuel Yirga i la imponent cantant Eténèsh Wassié
VICENÇ BATALLA | Els altres convidats d’Addis Abeba dels Akalé Wubé: el jove pianista Samuel Yirga i la imponent cantant Eténèsh Wassié

Els francesos Akalé Wubé són un d’ells, com els uKanDanz de Lió mateix. A Les Nuits de Fourvière, a part del mestratge de Bèyènè que guiava de forma majestuosa el concert, els Akalé Wubé també comptaven amb els més joves Eténèsh Wassié i Samuel Yirga. La primera és una dama de la cançó d’Addis Abeba que ha col·laborat amb els tolosans Le Tigre (Des Platanes) i acaba de publicar en digital l’àlbum experimental Yene alem, amb el baixista acústic Mathieu Sourisseau i la violoncel·lista Julie Läderach. El segon, un fi pianista que entre altres formacions integra el grup britànico-etíop Dub Colossus que hi aporta una dimensió de dub electrònic. A més, l’actuació es completava amb el ballarí i coreògraf Melaku Belay.

“A l’escena actual d’Addis Abeba, hi ha individus magnífics i en veurem bastants aquesta nit”, va repassar Falceto sobre la situació actual. “Potser no n’hi molts més, però n’hi ha. El problema és que, el final de la revolució i de la censura el 1991, em va fer creure que hi hauria una explosió musical. I durant aquests quinze, vint anys, no l’he vista. Em sembla una generació perduda, el que jo anomeno generació post-Deng fins i tot sabent que hi ha qui no hi està d’acord”.

I va rematar: “Hi ha molts bons músics, que van lluitar per ser una espècie de líders més que no pas artistes. No s’ha generat un col·lectiu, un grup per posar dempeus un projecte singular, personal, creatiu, amb noves composicions, nous arranjaments. Amb una visió a mig i llarg termini… Ho diré d’una altra manera. Sovint explico que faria falta que hi hagués un moviment punk a Etiòpia. A Etiòpia hi ha un sentit massa fort de la jerarquia, del respecte. Faria falta artistes que sacsegessin les coses. Els hi dic sovint que no m’espero pas que facin versions dels veterans, de l’imperi. Desitjaria que fossin tan brillants com ells, però amb la seva creativitat i innovació. Avui en dia, hi ha instruments que fa cinquanta anys no existien! No sé si és una falta d’esperança, tot i que en aquests moments estan passant força coses a nivell polític i força positives”.

En concret, l’arribada des d’abril passat com a primer ministre d’Abiy Ahmed Ali que ha capgirat l’immobilisme de tres dècades del Front Popular d’Alliberament del Tigre, amb la posada en llibertat dels presos polítics i la firma de la pau amb Eritrea. Això hauria d’afavorir el clima per a les noves propostes artístiques, si no es reprodueix un altre daltabaix polític.

Gili Yalo, un jueu etíop a Israel

ARXIU | La portada de l'àlbum homònim de l'israelià, nascut a Etiòpia, Gili Yalo
ARXIU | La portada de l’àlbum homònim de l’israelià, nascut a Etiòpia, Gili Yalo

La societat etíop és un cas també singular, des del punt de vista de creences religioses. La majoria de la població és cristiana ortodoxa i està emparenta amb els cristians coptes d’Egipte. I una tercera part és d’obediència musulmana, a les zones més desèrtiques de l’est. Aquest poble antic de tres mil anys, comptava alhora amb una significativa comunitat jueva. Però durant la crisi de la fam dels anys vuitanta, gaire bé tots van ser acollits a Israel. Són els anomenats Beta Israel, o més despectivament falaixes. Constitueixen més de 130.000 i la seva pell bruna els ha causat problemes d’integració amb la resta de jueus israelians que els considera com una classe social inferior. Per això, el 2015 van protagonitzar una revolta en senyal de protesta.

Un d’ells, és el músic Gili Yalo que a finals de l’any passat va publicar un àlbum homònim on barreja cançons en anglès amb d’altres en amhàric i on es reconcilia amb la seva història familiar de fugida de la pobresa quan ell tenia quatre anys. És un dels exemples d’artista jueu mestís, que es reivindica tant en la tradició africana com en els nous ritmes urbans i que té un comú denominador en el reggae. Presentava el disc en el festival Transmusicales de Rennes el desembre passat i vam tenir l’oportunitat de parlar amb ell de música, societat i política.

“Quan era petit, em deia que no volia tornar a la jungla, realment em creia que Etiòpia era una jungla!”, ens va confessar un Yalo en la trentena i resident a Tel Aviv. “Amb el temps, vaig llegir sobre la cultura etíop i vaig entendre que era una història antiga, bonica i màgica. I que havia d’estar orgullós d’on vinc. Em vaig adonar que m’estava perdent una fortuna. Vaig començar a escoltar la música i després intentar escriure jo mateix en amhàric”.

Recorda que la primera cançó etíop que va escoltar va ser de Muluqèn Mèllèssè, un vocalista de timbre força agut. Després, es va interessar per Mahmoud Ahmed i va fer una versió d’un tema seu amb la seva anterior banda de reggae Zvuloon Dub System. I, més tard, van incorporar a la seva discoteca els cantants també cèlebres Tlahoun Gèssèssè i Neway Debebe. Personalment, ha conegut Ahmed, Debebe, Mulatu Astaqè i la cantant més jove Aster Aweke en les visites d’aquests per actuar davant la seva comunitat a Israel.

“Quan m’hi vaig posar, tenia realment por de cantar en amhàric. Pensava que el públic i la família em criticarien… A Berlín vaig fer unes sessions que es van filmar i de cop i volta van explotar a YouTube, amb més de 300.000 visites. El que em va sorprendre més és que moltes d’aquestes visites procedien d’Etiòpia. I els agradava! Després d’això, em vaig sentir molt còmode cantant en la llengua dels meus pares”.

Entre Bob Marley i Fela Kuti

VICENÇ BATALLA | Gili Yalo al seu concert el desembre passat al Transmusicales de Rennes
VICENÇ BATALLA | Gili Yalo al seu concert el desembre passat al Transmusicales de Rennes

El millor tema del disc és Selam, en amhàric i del qual en va anar a fer un videoclip a Addis Abeba on se’l veu cantant i ballant amb gent del carrer. L’altre videoclip és per a la cançó en anglès Africa, i en la que intervé la israeliana Keren Dun. En aquest altre, les imatges aprofiten el ball afrofuturista d’unes noies i un grup de joves skaters que demostra que així com als anys seixanta la joventut etíop ballava al ritme de James Brown ara ho fan al del hip hop.

Una joventut mestissa que, a Israel, fins ara era ignorada. “Hi han hagut molts problemes. Però, en aquests moment, als mitjans de comunicació apareixen molts actors, cantants, gent de la comunitat etíop que surt a la televisió. El que serveix perquè siguin visibles a Israel. Això no vol dir que els problemes s’hagin resolt, però és un bon començament”.

En directe, Yalo barreja l’estil dels rastafaris jamaicans amb l’actitud africana d’un Fela Kuti. Funciona millor quan els seus acompanyants, fent-se servir d’instruments de vent, s’endinsen en el característic so etíop d’escala pentatònica. Quan apareix precisament el nom de l’activista jamaicà Marcus Garvay que a principis del segle passat va teoritzar la ideologia rastafari panafricana, Yalo em recorda una de les seves cites: “Garvay va dir que un arbre sense arrels, pot caure molt fàcilment. Però un arbre amb arrels pot ser molt fort. I és en el que jo crec i m’inspira. Des de que canto en amhàric, em sento més a prop de casa meva, de la meva cultura. Em sento molt més orgullós i molt més fort”.

El treball documental

Per fer-se una idea del que significava l’escena del Swinging Addis, el que sí hi ha són una sèrie de documentals on es barregen imatges de l’època amb els seus protagonistes ara, inclòs Francis Falceto. La britànica Mango Films va produir un parell de breus monogràfics sobre el pianista Samuel Yirga i el ballarí Melaku Belay per a la televisió Channel 4, i que van ser dirigits pel brasiler Henrique Goldman qui havia de dur a terme una pel·lícula més llarga.

El saxofonista anglès Courtney Pine va anar a entrevistar part dels responsables d’aquesta història a Addis Abeba el 2014 per a la BBC. I el polonès Maciej Bochniak ha realitzat recentment el documental de setanta minuts Ethiopiques: revolt of the soul, amb aquests mateixos protagonistes i la intervenció de músics com Elvis Costello o Brendan Canty de Fugazi i que forma part de la programació del pròxim In-Edit Festival barceloní (25 d’octubre-4 de novembre).