Marin, Bourgeois, Gallois, tres generacions de coreògrafs francesos llueixen a la Biennale de la Danse

GÉRALDINE ARESTEANU | La ballarina Marie Vaudin interpretant una coreografia en apnea a l'obra de Yoann Bourgeois a l'antic Museu Guimet de Lió
GÉRALDINE ARESTEANU | La ballarina Marie Vaudin interpretant una coreografia en apnea a l’obra de Yoann Bourgeois a l’antic Museu Guimet de Lió

VICENÇ BATALLA. Testimonis d’una diversitat en moviment, Maguy Marin, Yoann Bourgeois i Jann Gallois van estrenar a la Biennale de la Danse de Lió tres espectacles que denoten de la vitalitat i traspàs assegurat entre generacions a la dansa francesa. Oberta al món, amb convidats d’arreu i una especial incidència en la imatge i la realitat virtual, la cita lionesa va ser un bon termòmetre per prendre-li el pols a l’estat actual de la disciplina i constatar-ne que malgrat alts i baixos la capacitat de sorpresa segueix present i tant a nivell local com internacional alguns veterans segueixen arriscant i els més joves s’imposen sense complexos. Recorregut escollit d’una tercera part de la trentena de peces que es van veure a la biennal una part important de les quals eren primícies mundials.

El certamen dirigit per l’eclèctica Dominique Hervieu, també directora de la Maison de la Danse de Lió, aplega les convocatòries més populars possibles com la multitudinària desfilada pel centre de la ciutat fins a les obres més exigents i insubornables. I la combinació funciona, malgrat que el públic i el resultat no siguin el mateix. Un bon exemple és el de la coreògrafa Maguy Marin que a l’expeditiu Ligne de crête desplega un dispositiu implacable de música repetitiva i sorollosa amb els sis actors-ballarin·es com a robots d’una societat que ens dirigeix des del màrqueting els desitjos personals.

CRISTIAN GANET | La ballarina Louise Mariotte a Ligne de crête de Maguy Marin, amb el quadre de Karl Marx entre els articles de consum desplaçats a l'escenari durant la peça
CRISTIAN GANET | La ballarina Louise Mariotte a Ligne de crête de Maguy Marin, amb el quadre de Karl Marx entre els articles de consum desplaçats a l’escenari durant la peça

En aquest darrer espectacle de la filla de republicans espanyols, els tres homes i dones presents a l’escenari van i vénen amb tota mena d’objectes de consum a un ritme sincopat fins a descarregar al voltant de les taules d’oficina el que seria un supermercat sencer. La seqüència dura una hora completa i, el que al principi sembla monòton, s’acaba convertint en una escenografia hipnòtica per a la vista i l’oïda. El ritual està ple de detalls, com el retrat de Karl Marx posat en primera línia a partir de la mitja hora i que li atorga tot un sentit a la resta de l’atapeïda i colorista decoració. Poca gent se’n va anar, tot i que es notava que alguns hi estaven incòmodes. El que indica que no deixa indiferent. Als seus 67 anys, Marin continua la seva investigació de denúncia capitalista des del seu laboratori de treball Ramdan, al municipi limítrof de Sainte-Foy-lès-Lyon.

L’art de l’equilibrisme a l’antic Museu Guimet

Un deixeble de la companyia de Marin és Yoann Bourgeois, qui ha trobat un equilibri perfecte entre les arts del circ i la dansa contemporània. Bourgeois és un habitual de la Biennale des que el 2014 estrenés Celui qui tombe a l’Òpera de Lió on els ballarin·es es sotmetien a la inestabilitat sobre una plataforma de fusta en constant moviment. Ara codirector del Centre Coreogràfic Nacional de Grenoble, Bourgeois segueix amb aquesta recerca i aconsegueix uns nivells de lirisme suprems a partir d’aquesta inestabilitat física i emocional. Així ho vam comprovar a Histoires naturelles, 24 tentatives d’approches d’un point de suspension au Musée Guimet, que era un itinerari en set actes al llarg de l’espai buit d’aquest antic museu de ciències naturals que es prepara per acollir els tallers de futures produccions de dansa. El públic ens anàvem desplaçant d’un cantó a l’altre, on descobríem els diferents números dels ballarin·es-acròbates amb fons de músiques embriagadores. Menció especial per a la dansa en apnea que protagonitza Marie Vaudin (autèntica sirena als nostres ulls) i el duo de Bourgeois i Yurié Tsugawa sobre una d’aquestes taules que s’acceleren i es desacceleren seguint l’emotiu Wild is the wind interpretat per Nina Simone.

El número que tanca l’espectacle és el de les escales i el matalàs el·làstic aparegut a partir del 2010 a la sèrie Les fugues i que ha servit per realitzar la pel·lícula Fugue VR, réalité mixte, dirigida per Michel Reilhac, per encàrrec de la mateixa Biennale. Amb un casc de realitat virtual, l’espectador es submergeix en les piruetes de Bourgeois rodejat de monjos en una atmosfera gòtica. Més d’un havia d’abandonar abans del final amb símptomes de mareig, donat el vertigen que provoca posar-se en la pell d’aquest artista de 37 anys.

Del hip hop a la dansa contemporània

MICHEL CAVALCA | Els <em>bboys</em> japonesos Hayate, Jona, Katsuya, Sakyo i Takashi no deixen de tocar amb el cap a terra tota l'estona al <em>Reverse</em> de Jann Gallois
MICHEL CAVALCA | Els bboys japonesos Hayate, Jona, Katsuya, Sakyo i Takashi no deixen de tocar amb el cap a terra tota l’estona al Reverse de Jann Gallois

Encara més jove, 29 anys, Jann Gallois està posant literalment la dansa francesa de cap per avall. És a dir, al número Reverse amb cinc ballarins de hip hop japonesos integrat al tríptic Triple bill #1 representa una original manera d’utilitzar alguns dels recursos del break dance mantenint tota l’estona, vint minuts, el cap a terra. No és només un exercici exhibicionista perquè la coreografia es mou lentament i la composició individual i col·lectivament és d’una gran bellesa. Imposant-se aquesta mena de limitacions, Gallois està creant una cosmografia pròpia que s’allunya tant dels cànons clàssics del hip hop d’on sorgeix com de la dansa contemporània més previsible.

Amb la seva companyia Cie BurnOut, l’artista associada al Teatre Nacional de Dansa de Chaillot de París i la Maison de la Danse lionesa ja no només s’atreveix amb solos i duos sinó que també coreografia per altres. Al tríptic japonès de Triple bill #1, el lionès Kader Attou componia a la seva vegada Yoso (Éléments) per als mateixos cinc ballarins. Però el nivell d’originalitat no era el mateix. El que sí va ser una autèntica sorpresa va ser el vendaval de les Tokyo Gegegay’s High School, que sota el típic uniforme escolar de les noies d’aquest país desenvolupen una versió oriental del R&B desafiant i transgènere. 

MICHEL CAVALCA | Els membres del Tokyo Gegeay's High School: Bow, Marie, Miku, Yuyu i el transformista Mikey al mig
MICHEL CAVALCA | Els membres del Tokyo Gegeay’s High School: Bow, Marie, Miku, Yuyu i el transformista Mikey al mig

Així com Attou no aconseguia transportar-nos molt més enllà, el seu antic acompanyant de l’escena hip hop de ball lionesa Mourad Mezouki tampoc ens convencia amb Vertikal. La força i el ritme que contenia la seva altra estrena de la temporada Folia obrint de forma apoteòsica al juny Les Nuits de Fourvière amb un conjunt barroc no trobava un equivalent semblant amb una música enllaunada excessivament present a Vertikal i on els millors moments arriben al final amb els ballarin·es penjats d’un mur de fusta però ja massa tard per captivar-nos. Això sí, la rebuda del públic local sempre és entusiasta i, en aquest cas, es pot dir que és profeta a la seva terra.

Una Òpera de Lió banyada pel Mediterrani

Per altra part, l’altre codirector del Centre Coreogràfic Nacional de Grenoble Rachid Ouramdane presentava a l’Òpera de Lió el seu darrer espectacle Franchir la nuit, que inunda l’escenari d’aigua per representar-hi figures de joves immigrants que travessen i arrisquen la seva vida al Mediterrani. Sobre una trentena de participants i ballarin·es professionals, tretze són realment immigrants menors que es troben en centres d’acollida del departament de l’Isère. Els quadres d’aquests joves, amb fons d’imatges marítimes nocturnes i abstractes fuig del miserabil·lisme i li atorga una dignitat necessària. Llàstima de les cançons cantades en directe per la neozelandesa Deborah Lennie-Bisson, excessivament ensucrades tot i començar amb el Heroes de David Bowie.

Tampoc no va convèncer el nou Gravité d’Angelin Preljocaj. Anunciat com un exercici de tots els reptes que els cossos observen quan s’enfronten a les diferents lleis de la gravetat, la successió de números resulta acumulativa sense un nexe comú i també pateix el llast de la selecció musical. El pas de Bach a Daft Punk no resulta natural i encara menys la seqüència sencera del Bolero de Ravel.

Més divertit és el Welcome de l’actor-humorista Patrice Thibaud. A mode de musical i sense gaire més pretensions, l’obra combina diàlegs, cançons i ball en una comèdia sobre el judici que un es fa quan està a punt de traspassar el món dels vius. Potser la peça peca d’ingenuïtat, però paga la pena assistir a les desenfadades coreografies flamenques de Lydie Alberto, Marianne Bourg i Fran Espinosa.

De l’Hôtel-Dieu al Museu de Belles Arts

BLANDINE SOULAGE ROCCA | Josef Nadj a la performance dins d'un cubiculum instal·lat enmig de la seva exposició <em>Mnémosyne</em>
BLANDINE SOULAGE ROCCA | Josef Nadj a la performance dins d’un cubiculum instal·lat enmig de la seva exposició Mnémosyne

Més seriós i meditatiu és el recorregut que Jérôme Bel va organitzar durant tota la biennal per quatre espais simbòlics de la ciutat. I que culminava a la capella de l’Hôtel-Dieu on cinc ballarins·es, inclòs el mateix Bel, s’alternaven per convertir la capella en un espai zen amb moqueta, coixins i música minimalista. La proposta es deia Danser comme si personne ne regardait i convidava els espectadors a unir-s’hi mantenint la lentitud en el moviment. Els altres tres indrets per veure vídeos de la companyia eren els antics tallers i centres comercials de la seda a l’època dels Canuts i l’aparador del Monoprix als Cordeliers.

Ens va quedar per veure, dels autors de la regió, l’Aujourd’hui, sauvage de Fabrice Lambert. La peça pren el nom de l’assaig antropològic de Claude Lévi-Strauss El pensament salvatge i la seva posada en escena amb set ballarin·es i un músic atreu per la seva ambició. Estarà de gira per França d’aquí a la primavera que ve.

Menció a part mereix el Mnémosyne de Josef Nadj. L’exposició fotogràfica i performance durant una setmana al Museu de Belles Arts del coreògraf serbi-hongarès, resident a França des de fa dècades, demostra que el seu continua sent un univers personal i intransferible. Ara que se centra més que mai en les arts plàstiques, Nadj mostra les seves fotografies taxidermistes en blanc i negre i amb detalls la memòria dels quals és tan secreta com evocadora. A l’interior de la caixa fosca que va instal·lar temporalment enmig de l’exposició, efectuava una performance congelada en el temps com si d’un procès de revelat es tractès i que es movia entre el cinema expressionista i les arts orientals. Una delícia.

Un ballet de l’Òpera de Lió sota la neu

MICHEL CAVALCA | Dues de les ballarines del Ballet de l'Òpera de Lió en plena exigència atlètica per a 31 rue Vandengranden, de la companyia Peeping Tom
MICHEL CAVALCA | Dues de les ballarines del Ballet de l’Òpera de Lió en plena exigència atlètica per a 31 rue Vandengranden, de la companyia Peeping Tom

L’obertura de la biennal la va protagonitzar el Ballet de l’Òpera de Lió en una adaptació de la celebrada 31 rue Vandenbranden per part dels seus propis creadors Peeping Tom. L’argentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Chartier, que treballen des de Brusel·les, traslladen aquesta història d’una comunitat que viu aïllada en dues caravanes i es veu sotragada per l’arribada d’estrangers a l’entorn inhòspit d’un poble solitari i nevat dels Alps. L’obra s’inspira de la no menys premiada pel·lícula japonesa La balada de Narayama de Shohei Imamura.

Els quinze ballarin·es de l’Òpera lionesa s’emmotllen perfectament als moviments espasmòdics i hilarants inventats pels responsables de Peeping Tom i els projecten encara més enllà amb les seves proeses atlètiques. El resultat és una encisadora composició de personatges, situacions i imatges entre la tendresa i la violència. Com els moviments, els sentiments que se’n desprenen no es poden reduir a una sola impressió d’harmonia o conflicte i els canvis de ritme són constants. L’amor i la cruesa es toquen d’una escena a l’altra. Com a contrapunt, hi figura la veu de la mezzosoprano Eurudike De Beul i la música planejadora i sedativa del Shine on you crazy diamond de Pink Floyd.

En un registre purament urbà, el col·lectiu (LA)HORDE ha reagrupat onze practicants de l’anomenat jumpstyle que es balla amb música electrònica a 140 BPM per fer-ne l’espectacle To da bone. Vinguts de França, Alemanya, Hongria, Polònia, Ucraïna i el Quebec, l’obra suposa la primera trobada en grup per aquests onze ballarin·es d’un estil que va néixer de forma individual i comunicant-se amb els altres a través de vídeos per internet. La peça oscil·la entre números col·lectius d’aquest ball tremendament ràpid amb els peus i confessions personals sobre l’origen i l’interès per apuntar-s’hi. La seva originalitat es troba en donar-li una dimensió coreogràfica de conjunt i una identitat cultural i social per convertir-ho en un poderós instrument escènic.

Saburo Teshigawara ballant Berlioz i Dostoievski

MICHEL CAVALCA | Saburo Teshigawara i Rihoko Sato convertint en coreografia la <em>Simfonia fantàstica</em> de Berlioz amb l'Orquestra Nacional de Lió
MICHEL CAVALCA | Saburo Teshigawara i Rihoko Sato convertint en coreografia la Simfonia fantàstica de Berlioz amb l’Orquestra Nacional de Lió

Tot un altre repte és el de ballar davant d’una orquestra una simfonia del segle XIX. És el que va fer el mestre japonès Saburo Teshigawara juntament amb la seva pupil·la Rihoko Sato amb l’Orquestra Nacional de Lió dirigida pel romanès Cristian Macelaru per a la Simfonia fantàstica d’Hector Berlioz. El turment i les convulsions d’aquest amor malaltís imaginat pel compositor francès es propaguen en els cossos de Teshigawara i Sato que transcendeixen aquesta melancolia i aquest dolor. Teshigawara amb un estil més oriental, malgrat la seva contemporaneïtat, i Sato amb una forma més occidental per la seva diferent trajectòria.

Una setmana més tard, els vam poder tornar a veure al Teatre Nacional de Chaillot dins del Festival de Tardor parisenc ni gens menys que traduint un altre cop amb els seus cossos la recargolada novel·la L’idiota de Fiódor Dostoievski. En aquest cas, Teshigawara encarna el personatge epilèptic de la novel·la que era una prolongació del propi Dostoievski que patia aquesta mateixa malaltia. Entre música clàssica per als passatges més contemplatius i drum & bass electrònic per als més desestructurats, el ballarí de 65 anys transmet visceralment aquesta problemàtica relació amb el món que ens envolta.

La performance andrògina d’Euripides Laskaridis

PREMSA BIENNALE | El grec Euripides Laskaridis aixecant una polseguera mil·lenària amb la seva encarnació de Titans
PREMSA BIENNALE | El grec Euripides Laskaridis aixecant una polseguera mil·lenària amb la seva encarnació de Titans

Una de les últimes obres representades va ser una de les més originals. La capacitat de performer contemporani del grec Euripides Laskaridis torna a manifestar-se amb Titans, estrenada l’any passat a Atenes i que després va passar a l’estiu pel Grec barceloní. En aquesta ocasió s’acompanya en escena de Dimitris Matsoukas, encara que aquest actua més aviat com auxiliar per a l’increïble desplegament de Laskaridis com a ser androgin d’abans dels Déus de l’Olimp que engloba a la seva panxa tota la incertesa, ingenuïtat i fragilitat del Planeta. El tractament dels objectes metàl·lics, la il·luminació en penombra i la distorsió entremaliada del so i la veu confereixen a l’espectacle una singularitat especial i el converteixen en un fascinant conte per adults. La por i els jocs d’aquest Tità dels temps moderns ens apareixen com els nostres i la identificació, facilitada per aquest humor grotesc, és la millor eina perquè ens quedem bocabadats davant de les seves deambulacions.

Dins del programa eminentment europeu de la biennal, cal destacar sense que l’haguéssim pogut veure la jove nord-irlandesa Oona Doherty, que durant aquest curs a més és artista associada de la Maison de la Danse. Al festival presentava Hard to be soft. A Belfast prayer, una reflexió en quatre parts sobre el model essencialment masculí de la seva societat coreografiat amb música del compositor electrònic David Holmes. Dos altres coreògrafs en projecció inclosos en aquest programa i tampoc vistos van ser la belga Miet Warlop que portava Big bears cry too, on continua desenvolupant el seu univers oníric amb figures impossibles, i el portuguès Marco Da Silva Ferreira amb Brother, que es fa servir en aquesta ocasió de vídeos, danses ètniques i música en directe per seguir experimentant sobre les genealogies humanes.

Capítol a part és el de l’estrena mundial d’Augusto, de l’italià Alessandro Sciarroni, que va descol·locar més d’un per la seva provocativa posta en escena de fer riure els ballarin·es durant gaire bé una hora. Però, perquè l’espectacle arriba l’any que ve al Grec de Barcelona i vam poder parlar amb Sciarroni, l’obra mereixerà més endavant un article propi.

Desfilada popular i més espectadors

VICENÇ BATALLA | Un moment de la desfilada amb comparses de la Biennale, a la seva arribada a la plaça Bellecour, i que aquest any es va dedicar a la pau
VICENÇ BATALLA | Un moment de la desfilada amb comparses de la Biennale, a la seva arribada a la plaça Bellecour, i que aquest any es va dedicar a la pau

Entremig de totes aquestes convocatòries professionals, el 16 de setembre va tenir lloc una vegada més la desfilada popular pel centre de Lió. Aquest cop, i tornant a ple carrer després d’una edició 2016 en què per l’amenaça d’atemptats es va fer a l’estadi de Gerland, el lema era Una desfilada per la pau coincidint amb el centenari de l’Armistici de la Primera Guerra Mundial. Dotze comparses, provinents de tota la regió i a la manera dels carnavals brasilers, van recórrer l’avinguda de la República per acabar a la immensa plaça Bellecour. Es calcula que hi havia 250.000 espectadors presenciant-ho que se sumen als 110.000 que van assistir als espectacles de pagament (80.000) i gratuïts durant la quinzena de la biennal, un deu per cent més que fa dos anys. I per culminar aquesta rua, el mateix Yoann Bourgeois va preparar una variació de la seva Fugue/Trampoline per a una vintena d’amateurs d’entre sis i setanta anys. Abans de finalitzar ballant l’Imagine de John Lennon.