Marta Ferrer, el lament mexicà de ‘A morir a los desiertos’

VICENÇ BATALLA | Marta Ferrer al festival Cinélatino
VICENÇ BATALLA | Marta Ferrer al festival Cinélatino

VICENÇ BATALLA. La catalana Marta Ferrer ja parla amb accent mexicà. Del canto cardenche dels antics conreuador-e-s de cotó de l’àrid nord del país, n’ha tret el documental A morir a los desiertos on deté el temps d’un Mèxic en desaparició però que deixa rastre en el seu lament i la transformació que en fan les noves generacions. Ella, amb 35 anys, ha fet un viatge de tornada a Europa on va guanyar el primer premi al festival Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc. Conversa al pati engalanat de la Cinémathèque de la ciutat occitana.

El cas de la Marta Ferrer és ben paradigmàtic. Va estudiar a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalanya (ESCAC) de Terrassa, la seva mateixa ciutat. I, als 23 anys, va aprofitar una beca d’intercanvi amb el Centro de Capacitación Cinematográfica (CCC) de Mèxic DF. I allà hi és des de fa dotze anys, exceptuant un màster en documental de creació a la Pompeu Fabra de Barcelona. “Tots els catalan-e-s que vam anar en l’intercanvi a Mèxic, tots ens hem quedat… I tots els mexican-e-s que van anar a Barcelona, ningú no s’ha quedat. El que diu molt de l’hospitalitat catalana!”, ens explica somrient la Marta com una de les raons per aquesta adopció d’una nova identitat.

Des de llavors, els seus dos documentals que ha realitzat a Mèxic han estat premiats. El primer, El varal en un petit poble de Guanajuato sobre les conseqüències del Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units i el Canadà, es va emportar el primer guardó al festival de Morelia el 2010. El segon, A morir a los desiertos, va obtenir l’Art Kingdom al festival també mexicà de Los Cabos el novembre passat. En la seva presentació europea, al trenta aniversari dels Rencontres de Toulouse de cinema llatinoamericà, també va guanyar davant d’unes altres sis cintes.

L’entrevista la vam fer abans de la concessió del premi. I la Marta ja es donava per satisfeta amb el simple fet d’haver estat convidada al certamen. Sobre les qualitats del seu llargmetratge, que transforma en contemplació visual la història dels cardencheros obviant el llenguatge narratiu sobre aquest cant nascut fa més de cent anys com a resposta a les dures condicions de vida a les explotacions cotoneres, en donen testimoni aquests guardons.

“Vaig fer el documental just en aquest moment, en aquest llimbs penjat d’un fil en què el ‘canto cardenche’ està a punt de desaparèixer. La meva idea és que la mort s’ha d’acceptar. Una tradició també es mor i es transforma perquè no mor del tot. I és just el que li està passant ara al cant. Tinc aquesta teoria que la música és d’una manera per l’espai on viu i reflexa el context d’aquestes persones. Quan canvia aquest espai, canvia la música. I, ara, per exemple el hip hop podria ser el nou ‘cardenche’. I, al documental, apareix el hip hop…”.

De les ‘haciendas’ a les ‘maquiladoras’

El canto cardenche es va reconèixer com a tal als anys trenta, després que els treballador-e-s del cotó sotmesos a un règim de semiesclavitud per part des hacendados l’haguessin creat per deixar anar les seves penes a les festes cobertes d’alcohol i entre cigarreta i cigarreta. El porfiriato ja s’havia acabat, però quedaven les seqüeles. És un cosí germà del corrido, però sense instruments. De tres a quatre veus, de vegades fins a sis, s’ajunten per arrencar el mal d’amors amb diferents tonalitats cadascun però deixant anar un timbre prou característic. Per això, també se l’aparenta amb el blues. D’aquella època, ja gaire bé només queda el veterà quartet Los Cardencheros de Sapioriz, la zona on la Marta Ferrer els ha filmat des del 2012 i situada a la Comarca Lagunera entre els Estats de Durango i Coahuila. També hi ha imatges del poble de La Flor de Jimulco. Si bé la Marta no en dóna cap explicació al documental perquè el que li interessa és retratar l’atmosfera i els personatges.

“El cotext ha canviat. Es van obrir al món, van entrar els tocadiscs, altres alternatives d’oci. El cant va anar a la baixa. I ara només existeix un grup. Aquest últim grup, Los Cardencheros de Sapioriz, són els personatges del documental. Els seus fills ja no van voler aprendre el cant. Per aquesta bretxa generacional… El problema és que aquests joves treballen a les ‘maquiladoras’ o tenen altres feines. Treballen moltíssimes hores i no tenen temps per aprendre el cant. Això forma part de la mateixa transformació”.

El documental ho reflexa amb escenes dels joves a les maquiladores, factories de pantalons texans amb material i producció de procedència i destí als Estats Units. També es veuen i s’escolten les experiències que proven grups de hip hop fent-se valdre de la inspiració cardenche.

“Jo sento que ara estan naixent noves propostes. De gent jove, que fa música d’altres gèneres, però fent reinterpretacions del ‘canto cardenche’. Al documental, s’escolta als crèdits del final un rap dels Caballeros del Plan G, un grup de hip hop conegut a Mèxic. Són de la zona i estan superorgullosos de la seva tradició. Estan preparant un àlbum on ells rapegen sobre pistes de ‘canto cardenche’. I també hi ha el Juan Pablo Villa, que va posar música al documental. La seva és una música experimental, normalment tot a cappella amb la seva veu. Ha fundat un cor ‘acardencharo’, amb reinterpretacions i col·laboracions amb els senyors”.

Acostumats com estaven Los Cardencheros de Sapioriz a veure desembarcar al seu poble càmeres de televisió des de fa una desena d’anys, i després d’actuar a Washington, Nova York o París, la proposta de la Marta al principi els va sorprendre. “El documental no és gens explicatiu ni descriptiu. No és informatiu. És molt més sensorial i observacional. A mi, el que em va atraure va ser el context social i històric d’aquest cant”, comenta com a motivació la realitzadora. “A l’arribar, va ser impressionant veure com estaven acostumats a aquest llenguatge televisiu. Als cinc minuts, ja em deien si els gravava per cantar. I jo vaig haver de fer tota una feina per a explicar-lis que això era una cosa diferent. Que, a mi, m’interessava molt veure la seva quotidianitat. Que era un intercanvi”.

Per trencar aquest llenguatge formetejat, l’equip de quatre persones va fer diversos viatges. De vegades, quedant-s’hi més d’un mes. Principalment, a la primavera i la tardor perquè els hiverns i els estius són molt extrems. “El que m’interessava sobretot era el vent. Cap al març hi ha les ‘tolvaneras’, que són tempestes de vent. Al ser al desert, hi ha molta pols i molta sorra. Al documental, aquesta atmosfera i aquest clima de vent hi és present”.

I, davant la impossibilitat de canvia’ls-hi totalment el xip, la realitzadora va optar per integrar algunes d’aquestes actituds. “Sobretot en el cas del Fidel Elizalde, que és el més jove del grup i té 74 anys! El Fidel és el portaveu, és qui sempre parla. Quan fan un concert, ell s’encarrega de la introducció”. Però, a la pel·lícula, apareixen altres personatges: dones que parlen i també canten, joves que van als balls amb orquestra, més cardencheros. Conversant entre ells. Mirant a la càmera. L’escena inicial és un tràveling de les seves boques, en silenci, seguint un somni de la Marta en l’origen d’aquest projecte.

Al festival de Los Cabos, hi era present el quartet al complet. “Allà, ho van veure en pantalla gran per primera vegada. Va ser curiós perquè la frase va ser: ¡Pues está rarito, Martita! ¡Pero está bonito y parece que le gusta a la gente! Els espectadors estaven fascinats, els hi feien moltes preguntes. Els joves s’hi feien ‘selfies’, com si fossin estrelles. Per a ells, va ser un apropament diferent a tot el que els hi havien fet fins ara”.

Una nova generació de documentalistes

Una mirada cinematogràfica com aquesta, on un microcosmos serveix per fer un treball de poesia visual que transcendeix la pura història local, recorda si més no El cielo gira de la soriana Mercedes Álvarez que el 2005 va tenir un gran impacte sobre el concepte de fer documentals. La Marta Ferrer el va veure a l’arribar a Mèxic i, després, va tenir a Álvarez de professora a la Pompeu Fabra.

Altres influències que cita la realitzadora són la documentalista israeliana Avi Mograbi i el rus Viktor Kossakovsky. Però també el cineasta finès Aki Kaurismäki. I, entre la resta de documentalistes residents a Mèxic, destaca la salvadorenya Tatiana Huenzo i Everardo González. D’aquest, a Tolosa, es podia veure fora de competició La libertad del diablo, un documental sense concessions amb víctimes i botxins de la violència mexicana on els entrevistats apareixen tots amb caputxa (durant la celebració del certamen es va recordar la desaparició de tres estudiants de cinema de Guadalajara que al final s’ha sabut que van ser assassinats per error en un ajustament de comptes entre bandes).

Al Cinélatino, estava programat a la seva vegada Al otro lado del muro, del també català Pau Ortiz, sobre la situació dels fills de mares immigrants empresonades a Mèxic i Olancho, dels nord-americans Christopher Valdés i Ted Griswold, que segueix un grup de músics hondurenys que es veuen obligats a tocar pel càrtels que transporten cocaïna cap als Estats Units.

La Marta Ferrer no ha guanyat diners amb A morir a los desiertos, sinó només poder pagar-se la pel·lícula amb l’ajuda de l’institut mexicà IMCINE i la productora Pimienta Films. El que també ha donat feina a una altra antiga estudiant Ares Botanch de l’ESCAC com a editora. Però possiblement la bona acollida en aquests festivals li donarà l’oportunitat d’engegar nous projectes. “Ja tinc dues idees i moltes ganes de començar-les. I, de fet, ara estic pensant de tornar a Barcelona i viure entre les dues ciutats. Per a mi, Barcelona és com començar de zero. Jo vaig començar a Mèxic i sé que els projectes seguiran estant a Mèxic. I sé que potser els documentals, si m’hagués quedat a Barcelona, no els hagués pogut fer”.