Nadine Labaki i el Líban com a mundialització caòtica

Els protagonistes de Capharnäum en el seu propi rol: Treasure Bankole i Azin Alrafeea
PREMSA CANES | Els protagonistes de Capharnäum en el seu propi rol: Treasure Bankole i Azin Alrafeea

VICENÇ BATALLA. A la competició del Festival de Canes li feia falta un film món, que a través d’una història vital ens servís per entendre aquesta globalització on les persones són moneda de canvi. El tenim amb Capharnäum, de la libanesa Nadine Labaki, on una galeria de personatges el més pròxims possible a la realitat pateixen en la seva pròpia pell la clandestinitat, la precarietat, la xenofòbia, la injustícia d’unes lleis fetes pels vencedors. Els seus dos protagonistes són un nen de 12 anys i un nadó de dos, sols davant la pantalla i la nostra mirada. Una emoció, que no paternalisme, que és el que li manca a Un couteau dans le coeur del francès Yann González.

A Nadia Labaki ja se la coneix per les seves dues anteriors pel·lícules, a part de treballar com actriu per a realitzadors francesos. Fins i tot, Caramel (2007) i ¿Y ahora dónde vamos? (2011) van ser premiades al Festival de San Sebastià. Ara, Capharnäum (lleonera en la traducció més aproximada d’un terme hebreu) la situa en una altra dimensió perquè la seva història de nens deixats de la mà de Déu al Beirut caòtic de cultures, religions, immigrants i refugiats aconsegueix reflectir una realitat de l’estat actual del món. Travessat per guerres, neocolonialisme, tràfic de papers i persones, mancances de l’administració i la justícia i destins amb tanta tragèdia com esperança.

I ho fa a partir del propi paper d’un nen sirià de dotze anys: Azin Alrafeea, que quan en tenia vuit va haver d’emigrar amb els seus pares i germans des de la seva ciutat de Daara a Beirut. Allà, s’ha hagut de guanyar la vida des de llavors al carrer sense poder anar a l’escola. El que es veu a les imatges és una reproducció documental de la seva pròpia existència. La seva família s’ha reconstruït al film amb d’altres personatges d’orígens diferents, però tots ells provenen de situacions similars. A bona part de la cinta es passeja amb una nena de dos anys d’origen kenià, Treasure Bankole, els pares de la qual van ser detinguts durant tres setmanes al rodatge i va haver de ser cuidada per la directora de càsting.

Qui fa el rol de la seva mare és una refugiada eritrea, Yordanos Shifera, que també va ser detinguda temporalment després d’haver gravat precisament una escena en que li ocorria el mateix per no disposar de papers legals. I els pares i germans i germanes de Zaid a la pel·lícula pateixen en la seva pròpia vida una sèrie de problemes semblants després d’haver viscut en tercers països. La discriminació a la pantalla ho és també en el seu dia a dia.

Labaki va tardar sis mesos en acabar el rodatge per totes aquestes circumstàncies. I això contribueix a convertir-lo en més autèntic. Les disputes familiars, el comerç amb els nens i les nenes per casar-les i fonamentalment les escenes d’un Beirut de barris pobres, barraques, mercats i canalla que es busca la vida té la força d’aquests llargmetratges sense artifici que expliquen la vida tot fent-ne un objecte de bellesa cinematogràfica.

És el valor afegit respecte a Yomeddine, de l’egipci A.B. Shawky que també compta amb el protagonista real d’un leprós que fa creïble la pel·lícula sense assolir anar un pèl més enllà. I, en tot cas, és molt més natural que no pas En guerre, de Stéphane Brizé, que porta al paroxisme les discussions d’uns treballadors en vaga pel tancament de la seva fàbrica que li fa perdre la seva espontaneïtat. Rivalitzant amb d’altres excel·lents films a competició orientals, una Palma d’Or per a Capharnäum seria tot un acte d’afirmació del festival.

Vanessa Paradis, reina queer

Vanessa Paradis i Nicolas Maury a Un couteau dans le coeur
PREMSA CANES | Vanessa Paradis i Nicolas Maury a Un couteau dans le coeur

Després d’aquestà explicació, parlar d’Un coteau dans le coeur de Yann González queda com bastant mundà. La segona pel·lícula d’aquest realitzador de Niça posseeix una delicada estètica retro sobre l’ambient del cinema gai a finals de setanta, però es queda en un exercici d’estil. Ja ho era una mica el seu primer llargmetratge Les rencontres d’après midi (2013). Aquí, amplifica encara més aquestes escenes properes a una publicitat glamour envoltat d’una història de serial killer però falla en la conducció dels personatges i l’empatia dels actors.

En aquest cas, en primer pla una Vanessa Paradis absolutament apàtica que és incapaç de salvar la resta del repartiment. Yann treballa sempre, a nivell musical, amb el seu germà Anthony González membre del duo d’electrònica vintage M83. Tampoc la banda sonora és suficient per aixecar el film.