Rocío Molina-Sílvia Pérez Cruz, a ‘Grito pelao’

CRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / HANS LUCAS | Lola Cruz i la seva filla Rocío Molina, amb Sílvia Pérez Cruz al fons, a Grito pelao
CRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / HANS LUCAS | Lola Cruz i la seva filla Rocío Molina, amb Sílvia Pérez Cruz al fons, a Grito pelao

VICENÇ BATALLA. El que uneix la bailaora indomable Rocío Molina, la punyent veu de Sílvia Pérez Cruz i la sexagenària Lola Cruz és la maternitat. Aquesta última per haver parit a la primera, Sílvia per haver-ho fet fa deu anys i Rocío per estar embarassada de tres mesos i mig d’una nena per inseminació artificial. Les tres acaben d’estrenar Grito pelao al Festival d’Avinyó, juntament amb un quartet de músics. Un crit de dins de les entranyes femenines per afirmar el desig de ser mare, malgrat ser lesbiana, de continuar ballant temporalment per a aquest nou ésser, d’intercanviar els papers de ball i cant i de convidar en escena a qui et va donar vida. Intervé en la direcció artística l’incisiu Carlos Marquerie, que situa Molina un pas més enllà del flamenc com mai abans aquesta no havia fet. La seva pròxima parada és al Festival Grec de Barcelona, el 18 i 19 de juliol. A falta d’una entrevista directa (i qüestions sobre els seus paralel·lismes o no amb Israel Galván, Niño de Elche o Angélica Liddell que van fer tremolar anteriorment les parets de la Ciutat dels Papes), transcrivim les respostes d’una xerrada pública amb tres de les i els protagonistes l’endemà de l’estrena amb el periodista francès Laurent Goumarre.    

Títol ‘Grito pelao’

Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell/Girona, 1993): “Va ser la primera cançó que vaig fer per a l’espectacle. Al cap d’uns mesos, vam decidir que seria el títol. Suposo perquè grito pelao és una expressió que significa, ¿com diríeu?”.

Carlos Marquerie (Madrid, 1954): “El crit descarnat…”.

Sílvia Pérez Cruz: “A seques, tal qual, aquí estem!”.

Desig de maternitat i desig de continuar ballant

Rocío Molina (Torre del Mar/Màlaga, 1984): “El desig em va venir fa cinc anys. Al principi, gaudeixes d’aquest desig. I a mesura que avança i no el pots acomplir, es converteix en un monstre. Vaig veure que no podia lluitar contra ell i vaig haver de prendre aquest camí personal sense deixar de ballar”.

Embaràs i adaptació coreogràfica

CRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / HANS LUCAS | Rocío Molina, amb José Manuel Ramon Oruco seguint el compàs
CRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / HANS LUCAS | Rocío Molina, amb José Manuel Ramon Oruco seguint el compàs

Rocío Molina: “Afortunadament, sembla que va bé!… I, millor, quan ballo. Si no ballo, apareixen els símptomes pesats. Però, ballant, tot va bé. Has d’entendre el teu cos. El que feia abans no funciona. L’aprenentatge consisteix en escoltar-lo i el cos et va dient el que pots fer i el que no. Si ets saps escoltar, és relativament fàcil. Es podria dir que, abans, gaire bé em suïcidava! I, ara, no puc fer-ho per mi i per la meva filla”.

Suïcidi?

Carlos Marquerie: “El ball de Rocío sempre ha buscat el límit físic. Ens coneixem des de fa nou o deu anys, que és el que fa que treballem junts. I sempre havia dit que necessitava parar. Però cada vegada les seves obres eren més, no dic violentes, encara que sí agressives: les puntades més vertiginoses que es podien donar, les donava Rocío. Aquesta obra, realment, és una frenada. És un desig, d’alguna forma. Ella sempre em deia que volia ballar com quan era joveneta, rodó, amb els braços més suaus. I mai no ho aconseguia. I, jo ahir la veia ballar aquesta soleá, i em deia quina dona, quina maduresa i què rodona! La seva filla ha aconseguit que es frenès una miqueta”.

Canvi en el cant

VICENÇ BATALLA | Sílvia Pérez Cruz, Carlos Marquerie i Rocío Molina a la xerrada amb el periodista Laurent Goumarre
VICENÇ BATALLA | Sílvia Pérez Cruz, Carlos Marquerie i Rocío Molina a la xerrada amb el periodista Laurent Goumarre

Sílvia Pérez Cruz: “Sí, totalment. Profundament… Crec que haver parit i també haver viscut la mort, et fa conèixer els límits de la vida, t’ubica per a les coses importants. I ets conscient que això s’acaba. Se te’n van les ximpleries i et connectes més amb el moment. A part que et connectes més amb la terra. De fet, l’embaràs en si et va connectant amb la terra. I, això, per cantar, per ésser, et fa més inamovible”.

Relació amb la mare

Rocío Molina: “La meva mare va estudiar dansa de petita, fins als divuit anys. Però mai va exercir de ballarina… fins ahir. El que més ens interessava era una presència no professional, que no tingués una estètica prefixada. Embellint-ho d’una forma molt més autèntica, més ingènua, més veritable. Una història sobre la relació mare-fill/a no és res nou. Per a tots és complicat i, per a mi, també. Portava molts anys sense tenir una relació amb la meva mare. I, de veure-la només tres vegades l’any, he passat a estar tot l’any amb ella, convivint-hi a l’estudi, dormint a la mateixa casa… És com haver-la redescobert, l’he reconegut una vegada més. I el bonic és que no ho hem parlat, sinó que ho hem solucionat tot ballant. És la tendresa, el que apareix en escena”.

Entre persones heterodoxes

Carlos Marquerie: “Des del principi, havíem pensat que era molt important que l’obra estigués feta per dones. I que hi havia d’haver alguna cosa de generacional, de diferents edats. Aquesta heterogeneïtat és una de les seves claus. Hem treballat sense tenir en compte si Rocío era bailaora, si Sílvia era cantant, si la mare era mare… De fet, Rocío canta, Sílvia balla. I les tres parlen en escena i ens expliquen les seves històries i això li atorga una gran riquesa”.

Nu al flamenc

Rocío Molina: “A Espanya, i al flamenc en particular, hi ha resistència a aquesta transparència, a transformar els codis. La part més tradicional no ho rep bé, el que pot ser comprensible. Però el flamenc es mereix també donar un altra visió de la bellesa. El flamenc en si mateix ja és immens. Però per què no pot conèixer un altre tipus de bellesa: la de la seva tradició, que jo faig, i la que es genera sobre l’escena. El flamenc mai ha treballat en una relació afectiva, com nosaltres fem en aquesta obra. Per què no donar-li l’oportunitat que es conegui així. I, si jo puc fer alguna cosa per les persones i la humanitat, doncs per què no. Només s’ha de tenir valentia i molta veritat. Perquè jo estimo el flamenc cada dia més. Però també defenc la veritat de la persona i la bellesa abans que altra cosa”.

 

CRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / HANS LUCAS | Sílvia Pérez Cruz, portant una falda de vímet per a una coreografia
CRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / HANS LUCAS | Sílvia Pérez Cruz, portant una falda de vímet per a una coreografia

‘Grito pelao’ (Sílvia Pérez Cruz)

Del grito

del canto.

Silencio, vacío y parao

sola

sin faro

y en Trafalgar.

Del grito pelao…

del dulce de mi leche

entre cadera y cadera,

cadera y cadera

¡alsa! y pare.

Y el peso de mi voz

del barro

del coño,

del gusano que florece.

Rancia y líquida

de este amor bestial

amor animal

que te aprieta y arde

y cede

y cedes

y resbala

y resbalas

y bailas.

(agost 2017)