‘Trans’/‘Romances inciertos’, una qüestió de gènere

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | François Chaignaud, en la seva encarnació de La Tarara a Romances inciertos, un autre Orlando, al claustre dels Célestins d'Avinyó
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | François Chaignaud, en la seva encarnació de La tarara a Romances inciertos, un autre Orlando, al claustre dels Célestins d’Avinyó

VICENÇ BATALLA. El leitmotiv de la setanta-dosena edició del Festival d’Avinyó ha girat entorn la identitat de gènere, sobre una visió transsexual de la societat. I, entre la desena d’obres que tractaven la temàtica, dues tenien una connexió directa amb els territoris català i espanyol. D’una banda, el testimoni personal de set persones que ja s’havia presentat al Teatre Lliure de Barcelona TRANS (més enllà) dirigit per Didier Ruiz. De l’altra, el viatge musical i coreogràfic d’un Orlando enmig del folklore hispànic de Romances Inciertos concebut per Nino Laisné i cantat i ballat per François Chaignaud amb un quartet d’instrumentistes. Dues obres ideades per francesos, però on els protagonistes i l’esperit provenen de la Península en una encreuament d’experiències vitals, sonores i de moviment que abanderen el mestissatge i la llibertat individual d’escollir cadascú la seva pertanyença. Entre funció i funció, vam poder conversar amb Ruiz, Laisné i Chaignaud sobre aquesta inspiració.

Després de l’estrena amb tres representacions al maig al Teatre Lliure de Barcelona i vuit al Festival d’Avinyó a principis de juliol, els set protagonistes de TRANS (més enllà) encaren una gira des d’octubre i fins al maig de l’any que ve per una desena de localitats franceses que tornarà a passar al març pel Lliure. I que, entremig, comptarà amb una setmana de funcions al Théâtre de la Bastille de París. Tota una revel·lació a plena llum, per demostrar que el seu és el cas de molts d’altres i no només no se n’amaguen sinó que expliquen com aquesta decisió els ha fet sentir millor amb el seu cos.

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Danny Ranieri, Raúl Roca i Leyre Tarrason Corominas, tres dels set protagonistes de <em>Trans (més enllà)</em>, a l'escenari del gimnàs de l'institut Mistral d'Avinyó
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Danny Ranieri, Raúl Roca i Leyre Tarrason Corominas, tres dels set protagonistes de Trans (més enllà), a l’escenari del gimnàs de l’institut Mistral d’Avinyó

Són Neus Asencio, Clara Palau, Daniel Ranieri, Raúl Roca, Ian de la Rosa, Sandra Soro i Leyre Tarrason Corominas. Quatre dones i tres homes, que han fet el pas de canviar de sexe amb operacions o sense. Als vint anys o als seixanta. Procedents d’àmbits socials, geogràfics i familiars diferents i amb feines prou dispars. Amb l’acceptació o no dels seus propers. Però amb el convenciment que el seu testimoni pot servir per normalitzar la situació i evitar casos dramàtics que se segueixen produint.

Els ha convidat a pujar a escena, en el que ell anomena paraula acompanyada més que no pas teatre documental, Didier Ruiz amb la seva Compagnie des Hommes. Ruiz havia estat actor fins que fa uns vint anys va decidir d’explorar d’altres formes dramatúrgiques amb persones de la vida real. I, després de treballar amb persones de la tercera edat, obrers, adolescents, científics, expresidiaris, s’ha trobat amb aquesta comunitat que per primera vegada porta de més enllà de les seves fronteres. Si més no el seu company és català i això li permet expressar-se en aquesta llengua durant l’entrevista.

“Jo no m’havia trobat mai a la meva vida amb un transsexual. I, de cop i volta, me’n vaig trobar 35. I vaig fer un taller intensiu de coneixement. I, com més em trobava gent i en sentia parlar, més me n’adonava que no en sabia res. I també que no passava res. Perquè no s’ha de saber res. La gent fa el que vol”. El 2015, el director teatral es trobava en residència a l’Institut Français de Barcelona i va veure al festival FIRE! el documental Fuoristrada, d’Elisa Amoruso, sobre un mecànic d’una barriada de Roma que s’havia canviat de sexe i vivia amb la seva mare i la seva dona i el fill d’aquesta. El va impactar i, poc després, va assistir a la sala Hiroshima a l’espectacle Cararet Art Trans. Parlant amb activistes del moviment, es va decidir a completar el que ell considera un díptic dedicat a les persones invisibles conjuntament amb el treball amb els expresidiaris.

Estigma i alliberament

PREMSA LA COMPAGNIE DES HOMMES | Didier Ruiz, és director artístic de La Compagnie des Hommes des del 1998
PREMSA LA COMPAGNIE DES HOMMES | Didier Ruiz, és director artístic de La Compagnie des Hommes des del 1998

“Tot el que fem, també ho fem pels casos en què els nens i les nenes pateixen, per evitar-ho”, comentava Ruiz sobre els efectes de l’obra. “Per obrir els ulls a qui els tenen tancats. Per si es troben en el seu camí un noi o noia com aquest-es, el puguin ajudar. A la seva família, al seu veïnatge, al seu carrer, a la seva empresa. Perquè no és pas un fet excepcional. No és només una cosa del centre de Barcelona. També es pot trobar al poble més petit dels Pirineus. I, si ocorre, l’important és que hi hagi algú per dir: tot va bé!”.

A l’escenari a Avinyó, amb subtítols en francès tot i que Daniel Ranieri s’expressa en aquesta llengua perquè actualment treballa a Lilla, els set protagonistes anaven desgranant les seves històries per fragments i amb intervals de videoprojeccions i música amb aquesta tècnica que Ruiz ha perfeccionat amb els anys i que se serveix també de la col·laboració del coreògraf olotí resident a França Tomeu Vergés. Això ha permès que cadascun d’aquests testimonis trobi la seva millor manera d’adreçar-se al públic en entonació i gestos corporals. I no faci falta res més per crear una emoció especial, al descobrir els seus traumes, conflictes i dubtes inicials però també la transició escollida, la seva nova vida i l’esperança que tot això els ha desvetllat.

“El fet de venir a França, no els ha resultat tan diferent”, reflexionava el director teatral. “No tenien ni idea de l’existència del Festival d’Avinyó, tot i que per a nosaltres sigui el centre del món. Quan van arribar, es van adonar realment del que era. Però, per a ells i elles, que hi hagi la tele, que hi hagi la ràdio, que hi hagi la ministra de Cultura (Françoise Nyssen)… els és més aviat igual. Són tan tranquils, que no els hi afecta. Són els actors a qui els hi afecta”.

I una anècdota curiosa és la del Raúl Roca, que té un contracte per a una empresa que presta serveis a Iberia a l’aeroport d’El Prat. En principi, li havien negat les vacances per poder venir al festival. Però, a l’insistir, va acabar tenint-ne coneixement el director d’aquesta empresa que és un gran aficionat a la cita avinyonenca. I li va concedir el permís. Potser qui està més proper al món de la faràndula sigui Ian de la Rosa, ex alumne de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, que va realitzar un primer curtmetratge (Yo, Álex) a Rubí com a Rosa Garrido, un segon a Almeria ja com a Ian Garrido (Victor XX, tercer premi el 2015 de la Cinéfondation del Festival de Canes) fins a adoptar el seu actual nom amb la idea de poder fer pel·lícules nòmades “com les de Tony Gatlif”.

Durant quant temps més Ruiz té previst seguir treballant amb aquest grup? “Podria seguir treballant amb ells, anys i anys. M’encantaria perquè són increïbles i extraordinaris. Per a mi, és una font de vida”.

Un Orlando hispanitzat

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | El personatge de La doncella guerrera, en el cos i la veu de François Chaignaud, amb Daniel Zapico tocant la tiorba de fons
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | El personatge de La doncella guerrera, en el cos i la veu de François Chaignaud, amb Daniel Zapico tocant la tiorba de fons

Si algú representa en aquests moments a la dansa francesa el procés de transformació d’un cos en figures que poden constituir tant al gènere masculí com el femení aquest és François Chaignaud. En la seva trajectòria per abraçar identitats i èpoques, als seus 35 anys és el perfecte exemple d’un Orlando modern que en aquesta ocasió viatja al llarg dels segles a través de la música tradicional espanyola. No és per casualitat que Romances inciertos porti com a subtítol Un autre Orlando fent referència a la novel·la de Virginia Woolf. En tres actes, passa de ser una donzella guerrera que es vesteix d’home a l’arcàngel lorquià místic i eròtic Sant Miquel i, finalment, la gitana d’aspecte androgin La tarara. Una metamorfosi que acompanya de la seva veu de contratenor, mentre es mou descalç,  en sabatilles de punta o enlairat en unes xanques riojanes.

Qui n’ha fet la recerca, tria i arranjaments és Nino Laisné, un vídeo artista i etnomusicòleg aquità que viu des de fa anys a Madrid. Interessat alhora pel barroc, des de la seva residència a la Casa de Velázquez ha efectuat un recorregut per formes tant populars com cultes del cançoner espanyol des del segle XVI. I no només s’ha centrat en jotes, coples i sarsueles castellanes, sinó que també ha anat a buscar en les tradicions asturiana, sefardita o andalusí. I hi afegit el so més contemporani del tango. Una barreja que busca redescobrir aquests repertoris però també fer-los avançar i que dialoguin entre ells. I, per això, compta amb un quartet de músics que aparentment utilitzen instruments incompatibles: tiorba i guitarra barroca (Daniel Zapico), viola de gamba (François Joubert-Caillet), percussions històriques i tradicionals (Pere Olivé) i bandoneó (Jean-Baptiste Henry).

I el que sorprèn més de tot plegat és que l’espectacle, estrenat el setembre passat a Ginebra, ja s’ha vist també a Bèlgica i d’altres indrets de França, a més d’Avinyó, però encara no a l’Estat espanyol. I de moment tampoc hi ha dates d’aquí al juny de l’any que ve, que continuarà de gira amb una vintena d’altres escenaris inclòs Viena. Únicament el 2014 hi va haver una performance sobre La tarara com a gènesi del projecte al festival Periferias d’Osca. A part que Laisné i Chaignaud hagin efectuat una residència a los Teatros de Canal de Madrid per continuar amb la preparació de l’obra.

“Somnien en poder presentar-lo a Espanya, però no tenim cap data confirmada”, sospira Laisné quan els hi pregunto per aquesta paradoxa. “No hi ha massa raons per entendre perquè l’espectacle sencer encara no s’hi ha vist. Al revés, hi ha moltes raons per haver-hi anat. L’espectacle és en espanyol, parla de la cultura tradicional espanyola. Si hi ha un públic que pot comprendre aquestes referències, és a Espanya”.

Coreografia i música transvestides

VICENÇ BATALLA | Daniel Zapico, François Joubert-Caillet, Pere Olivé, Jean-Baptiste Henry i François Chaignaud, al final de la representació de <em>Romances inciertos</em>
VICENÇ BATALLA | Daniel Zapico, François Joubert-Caillet, Pere Olivé, Jean-Baptiste Henry i François Chaignaud, al final de la representació de Romances inciertos

Al seu costat, Chaignaud que ha hagut de fer una veritable feina d’adaptació a un ball i una llengua que fins ara no havia practicat explica quines eren les seves inquietuds. “M’atreia molt intuïtivament, per l’aspecte físic. Es tracta d’una dansa molt codificada però també és molt impulsiva. En moltes cultures es creu que una dansa impulsiva vol dir una dansa desordenada. I, especialment, al flamenc trobo fascinant la seva complexitat, la seva sofisticació… D’una part, hi ha hagut un treball d’absorció d’alguns motius i ritmes. Però alhora noto que ha estat com una carícia. Jo només he fregat algunes coses…”.

En aquest afany per apropiar-se de danses estrangeres i transvestir-les, evidentment el flamenc era una temptació molt llaminera. Per arrodonir les paradoxes, els cursos de Chaignaud els va fer a Sevilla amb la bailaora Javiera de la Fuente xilena. “La major part del temps es tracta de metabolitzar, evocar aquestes músiques i danses espanyoles. Hi ha molt poques citacions pures. Tota l’obra és mestissa i híbrida”.

Fins al punt de començar amb Tristeza de un doble A, un tango instrumental d’Astor Piazzola. “El tango d’obertura em permetia de fer aparèixer el llenguatge del bandoneó, però amb un acompanyament en ostinato barroc amb la viola de gamba i la tiorba”, argumenta Laisné. I, a mesura que avança l’obra, es van enderrocant gèneres i estils. “A la peça ‘Vértigo’ abans de ‘La tarara’, hi ha com una pèrdua d’alè en la manera de tocar el tema. Se sent que l’esforç està compartit. És un duo pels dos instruments, la tiorba i el bandoneó, que s’ofeguen, es desmaien. I és un parale·lisme del cos, la seva transpiració, la intensitat coreogràfica”.

La manera com Chaignaud absorveix aquest desig escenogràfic de Laisné és realment captivant, amb la culminació quan apareix entre el públic per interpretar aquest últim tema de La tarara. “No és tant que em fiqui a la pell d’Orlando, sinó que sento que som cinc a convergir perquè aquesta figura entri en la meva pell però també en la del sons. Diria que és més aviat una encarnació col·lectiva”.

El ventall del ballarí des de fa una desena d’anys és enlluernador: dance-hall jamaicà i altres ritmes negres d’última generació amb la seva sòcia argentina Cecilia Bengolea a la companyia Vlovajob Pru, polifonies de l’Edat Mitjana amb l’objectiu d’aquí al 2019 d’escenificar integralment les 69 melodies de l’abadessa benedictina Hildegard Von Bingen (del segle XII) i col·laboracions amb la històrica drag queen de San Francisco Rumi Missabu, el cabareter Jérôme Marin o en la reobertura al Pigalle parisenc de la sala Madame Arthur.

Una edició militant

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | L'actriu Béatrice Dalle i l'escriptora Virginie Despentes en un dels capítols del folletó sobre les teories de gènere de <em>Mesdames, messieurs et le reste du monde</em>
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | L’actriu Béatrice Dalle i l’escriptora Virginie Despentes en un dels capítols del folletó sobre les teories de gènere de Mesdames, messieurs et le reste du monde

Precisament, Jérôme Marin va protagonitzar dues vetllades amb el seu personatge transvestit Monsieur K a mitjans del festival al costat de la troupe de Madame Arthur. I durant tot el certamen, al migdia al jardí de la biblioteca Ceccano, l’escenògraf David Bobée repassava en un fulletó les teories de gènere a Mesdames, messieurs et le reste du monde amb la intervenció d’amateurs o noms propis com Béatrice Dalle i Virginie Despentes. La coreògrafa Phia Ménard, nascuda amb el cos d’un home, presentava Saison sèche reivindicant les identitats lliures. El director franco-iranià Gurshad Shaheman, a Il pourra toujours dire que c’est pour l’amour du prophete, posava en boca de joves actors i actrius els testimonis d’una trentena de refugiats a Beirut i Atenes iranians, iraquians i sirians de la comunitat LGBT. I hi hauríem d’afegir l’espectacle Grito pelao sobre la maternitat lesbiana, de la bailaora Rocío Molina i la cantant Sílvia Pérez Cruz.

El mateix director del festival, Olivier Py, va representar a l’off d’Avinyó un any abans d’accedir al seu càrrec el 2014 el seu doble femení cabareter Miss Knife. Com a conseqüència, la dedicatòria d’aquesta edició a les qüestions de gènere ha aixecat tant les crítiques de l’arquebisbe d’Avinyó, Jean-Pierre Cattenoz, com d’un col·lectiu local LGBT per considerar-ho instrumental.

La pregunta semblava obligada a Chaignaud sobre si ell se sentia còmode amb aquesta categorització del festival, incloent-hi l’espectacle Romances inciertos: “Aquesta qualificació d’enguany sobre la qüestió de gènere és tan àmplia! D’una part, trobo magnífic plantejar-ho i, de l’altra, és una mica molest que l’espectacle sovint només s’enfoqui des d’aquest angle. Perquè conté una gran riquesa d’elements. I també s’ha de veure com s’utilitza a nivell micro i macro políticament”.