GETTY IMAGES | L'equip de <em>Sirât</em>, amb el director Óliver Laxe més alt enmig, els <em>travellers</em> de la pel·lícula i Sergi López tot a la dreta amb el nen Bruno Núñez, a la catifa vermella del Festival de Canes 2025 — GETTY IMAGES | L’equip de *Sirât*, amb el director Óliver Laxe més alt enmig, els *travellers* de la pel·lícula i Sergi López tot a la dreta amb el nen Bruno Núñez, a la catifa vermella del Festival de Canes 2025

MARCO BARADA. Sirât, d’Óliver Laxe, va tenir dijous passat una gran acollida com a pel·lícula de competició oficial al Festival de Canes d’enguany. El gallec va estar acompanyat per bona part del seu elenc en el film, amb Sergi López com a únic actor professional, el petit Bruno Núñez i cinc dels autèntics travellers (nòmades de les rave) que participen en la cinta. I aquesta és la crònica de com vaig seguir tot l’equip en els moments previs de pujar per la mítica catifa vermella.

Laxe és un tipus enorme. Altíssim. És igual quanta gent hi hagi, sempre se’l veu sobresortir com elevant-se sobre la multitud. La seva actitud és imponent alhora que seductora, càlida i dura, humil i visionària. Aquesta la seva quarta pel·lícula, Sirât (estrena a les sale espanyoles el pròxim 6 de juny), és la producció més gran que mai ha fet. Compta amb el gegant audiovisual espanyol Movistar + i el suport personal i professional del seu ja exdirector de ficció Domingo Corral (a més de 4 x 4 Productions, Films Donar Ermida, Uri Films, Els Desertors Films), així que amb Pedro i Agustín Almodóvar d’El Deseo. I el gallec torna a Canes al festival que el va veure néixer i l’ha rebut en totes i cadascuna de les seves pel·lícules en diferents seccions.

Aquesta trajectòria forma part d’un procés de recerca fílmica que va néixer en l’anomenat Novo Cinema Galego, amb exponents com Lois Patiño, Eloy Enciso o el propi Laxe. En aquesta pel·lícula, grans noms d’aquell grup com Santiago Fillol (coguionista) o Mauro Herce (director de fotografia) tornen a crear aquest cinema sensorial, eteri i diferent de tot que va sorgir a Galícia en la dècada passada.

Ara, queden uns minuts perquè arribi la comitiva de cotxes oficials per a portar-los a la catifa vermella i, després d’això, a la projecció de la pel·lícula com a culminació d’aquest procés. L’ambient és elèctric. Tothom està inquiet i emocionat, hi ha molta expectació. La gent s’abraça, es felicita i mostra la seva incredulitat per l’imminent de la culminació de la seva odissea cinematogràfica pel desert de l’Atles que relata la cinta. Estan els directius de Movistar+, Esther García i Agustín Almodóvar d’El Deseo. Però ni rastre de Óliver. Sí que hi ha Yolanda Díaz, vicepresidenta segona del govern espanyol i ministra de Treball i que ha vingut a fer costat al director gallec en la seva primera presència en competició oficial.

Camí de la catifa vermella

GETTY IMAGES | Una altra imatge de l'equip de <em>Sirât</em>, aquesta vegada amb Sergi López el primer per l'esquerra, el director Óliver Laxe més alt somrient i un dels <em>travellers</em> de la pel·lícula aixecant content la seva mà, en plena catifa vermella a Canes — GETTY IMAGES | Una altra imatge de l’equip de *Sirât*, aquesta vegada amb Sergi López el primer per l’esquerra, el director Óliver Laxe més alt somrient i un dels *travellers* de la pel·lícula aixecant content la seva mà, en plena catifa vermella a Canes

Els nervis estan a flor de pell. Hi ha qui comenta que “això és com unes noces”. Es fan les fotos corresponents, tothom vol immortalitzar aquest moment amb algú altre. Comencen a arribar els actors. Se succeeixen les abraçades fortes, d’aquests que t’aixequen del terra i et fan cruixir l’esquena. Els somriures no es poden evitar. Sergi López està molt rialler però tranquil. Aprofita per a fer un vídeo mostrant la comitiva, parada davant ells a l’espera. Saluda a tort i a dret, deixant anar riallades expansives cada vegada que parla amb algú. No s’oblida d’abraçar i xerrar amb Bruno Núñez, que interpreta al seu fill en la pel·lícula i per a qui tot això és nou i desconegut.

Els pares del nen m’expliquen que ja va estar en el Festival de Sant Sebastià presentant La Mesías (Javier Ambrossi i Javier Calvo, 2023), encara que allà és tot més petitó, més recollit, més familiar. Això és Canes i per a qualsevol, però especialment per a un nen, pot ser intimidant el que li espera: caminar per la catifa vermella i ser crivellat per milers de flaixos i crits desesperats per a cridar la seva atenció; entrar en una sala de cinema gegantina plena de gent; veure el seu treball projectat en una pantalla enorme; i enfrontar-se a una ovació que pot durar fins a 22 minuts (la mitjana està entre sis i vuit). Els pares de Bruno em miren pensatius quan els hi detallo en què consistirà tot.

I per fi apareix Óliver. Sobresortint evidentment per sobre dels altres, se’l mira com qui admira els nuvis caminant fins a l’altar, preparats per a una litúrgia ancestral. Les seves abraçades són càlides i pròximes, sinceres. Tots volen tocar-lo, tots volen un trosset d’ell en aquest moment màgic. Especialment Yolanda Díaz, que li agafa per la cara com una tieta orgullosa del seu nebot que ja s’ha fet gran. Es prenen de les mans, s’abracen de nou i es fan petons. Laxe segueix i repeteix amb Domingo Corral a qui aixeca del terra amb efusivitat agraint la seva visió i suport. Tampoc deixa escapar l’oportunitat de fotografiar-se amb companys de viatge del Novo Cinema Galego com Patiño o Felipe Lage.

I ha arribat l’hora. La nit ja ha caigut. Els directius, els actors, a poc a poc tots pugen als cotxes oficials. Només queden Sergi i Óliver. Es fan una última abraçada, abans que l’actor català també entri al cotxe. Laxe, abans de pujar, té un moment d’introspecció, només al carrer, amb la porta oberta. Agafa aire i tanca els ulls. I tot seguit, entra al cotxe camí de la catifa vermella.

* Especial Festival de Canes 2025