MARCO BARADA. Amb Romeria, en competició oficial al Festival de Canes, la catalana Carla Simón revisita una part de la seva amagada història familiar a la Galícia del litoral de Vigo, en una pel·lícula que s’allunya del seu habitual naturalisme i explora llenguatges a la vegada més convencionals i més experimentals.

Després de guanyar l’Os d’Or a la Berlinale el 2022 amb el seu segon llargmetratge Alcarràs, Simón torna amb aquest tercer Romeria, que ha entrat directament en la màxima competició de l’exigent cita de Canes. Ambientada als anys vuitanta i 2000 a Vigo, les seves costes i els seus vaixells, la cinta és una indagació molt personal sobre la memòria, els racons familiars i els silencis heretats. Parla de com es gestionen —o no— els traumes col·lectius, i de com és possible esmenar els errors del passat. Però, sobretot, és una història que busca reconciliar el present amb el passat sense emetre judicis, des d’una aproximació basada en l’amor i l’empatia.

Els pares de Simón van formar part d’aquella generació marcada per l’epidèmia de l’heroïna i la sida a Espanya durant els anys vuitanta i noranta. Però no va ser fins a la promoció del seu primer llarg Estiu 1993 (2017) quan la directora es va adonar de quanta gent compartia una història similar a la seva.

Amb Romeria (estrena a les sales espanyoles el 5 de setembre), Simón volia explicar una relat generacional sobre el dolor que van provocar heroïna i sida al país, i, especialment, volia parlar d’allò que la seva família no volia nomenar. A Estiu 1993, el silenci ja era un tema rellevant però a Romeria adquireix un paper central a través dels ulls de la Marina, que, en complir els divuit anys, viatja per primera vegada a Galícia per a conèixer la seva família paterna. A Vigo, Marina s’enfronta a narratives noves —a vegades contradictòries— sobre com aquesta família va encarar la malaltia i la mort del seu pare. Aquest mateix viatge el va fer la mateixa Simón en la seva joventut, en un intent per completar la imatge borrosa que tenia dels seus pares.

Doble exercici sobre família i memòria i llenguatge poètic

En una pregunta a la roda de premsa de Canes feta per parisBCN, la realitzadora va detallar com va concebre aquesta obra que parteix de la seva pròpia experiència personal però anant més enllà: “Vaig fer un exercici de parlar amb aquesta família llunyana perquè m’expliquessin coses. Però també he necessitat prendre certa distància per poder explicar aquesta història no només com la meva, sinó com la de molta gent. Perquè tot aixó que va descobrint la Marina no és exactament la meva història. És a dir, havia de construir-ho com una ficció”.

Una reflexió que va continuar ampliant: “I, després a nivell cinematogràfic, sí que em venia de gust intentar explorar altres terrenys que, per a mi, són nous, una mica més lluny del naturalisme més estricte de les altres pel·lícules. I d’aquí ve aquesta segona part, que vol acabar en un lloc més poètic. El repte era que l’audiència ens segueixi en aquest viatge quan, de sobte, comença una altra pel·lícula! Aquestes dues coses són a les que més voltes li vam donar durant tot el procés”.

Els estigmes d’una generació d’heroïna i sida

En un altre moment de la conferència de premsa, Simón va abordar aquesta època estigmatitzat al país. “S’ha enterrat la memòria, i cal reivindicar a aquesta generació que va canviar els valors d’una societat molt conservadora i catòlica en favor d’una altra més moderna i oberta. A Galícia passa molt que es miri una foto i es digui: ‘només queden aquest i aquest’. Cada cap de setmana, hi havia algun enterrament per sobredosi, sida, accidents de cotxe…”, va comentar sobre l’impacte que va tenir en una comunitat que va ser, a més, la porta d’entrada de l’heroïna a l’Estat.

La pel·lícula és, principalment, un estudi sobre aquesta memòria i sobre com accedim als records. Marina es topa amb relats que difereixen segons qui els expliqui, i resulta difícil construir una imatge única del passat. “No recordem el que va passar, sinó l’última vegada que ho recordem”, va considerar Simón. Per això, cada membre de la família li narrava la història en primera persona, i la directora assumia que, fins i tot si hagués pogut parlar amb els seus propis pares, aquesta història seria només una part del tot. Aquí resideix, segons ella, el poder del cinema per a crear un relat propi. “I aquestes imatges que no tens, o creus que no podrien existir”, precisa. Romeria és la seva versió dels fets.

El guió s’origina a partir de les cartes que va escriure la seva mare a les seves amigues durant aquell període. “Aquestes paraules i aquesta poètica fan un retrat generacional, i posar-les en imatges va ser una de les coses més boniques del procés creatiu”, va destacar. Aquest llenguatge més poètic i menys naturalista és una de les novetats com ella mateixa assumeix d’aquesta nova etapa. “Volia explorar altres terrenys”, va recordar, al·ludint a escenes com la que sorgeix de cop com una coreografia de Bailaré sobre tu tumba dels Siniestro Total. També hi ha referències al mite gallec de la Santa Compaña: “Hi ha esperits que no poden morir, i dels quals necessitem parlar perquè puguin morir en pau”.

Sobre el títol, per a la realitzadora Romeria té “un significat místic, gairebé religiós, de fer un viatge com el de la Marina per a entendre les seves arrels i connectar emocionalment amb els seus pares i la història d’amor que van viure”. Hi ha una clara aposta per aquest llenguatge nou que, encara que no sempre funcioni amb la mateixa eficàcia, revela un desig honest d’experimentació.

La jove Llúcia Garcia com a Marina

Quant al repartiment, en bona part amateur, debuten la jove catalana Llúcia García en el paper de Marina i el jove gallec Mitch en el del seu cosí. García va explicar que, durant els tres mesos d’assajos, va anar coneixent millor a aquests pares desapareguts de Simón, una cosa que la va ajudar a connectar emocionalment amb la història de la directora, amb moments de rebuig però també d’amor cap a ells. Sobre els secrets familiars, Mitch va assentir: “En tota família s’oculten veritats i es posen mentides pel mig per a intentar protegir, però això crea una ràbia i un desconeixement que et fa perdre’t. En la meva família passa, i és normal”.

Quan li vam pregunar a Garcia si va ser un avantatge o un desavantatge no tenir experiència anterior en el cinema, ella mateixa es va girar cap a la Carla: “Precisament, sí l’he feta és perquè és el que tu buscaves, no?, una Marina ja! Al principi, era quasi ni actuar. Era com afrontar les situacions com les que hagués afrontat jo, però fent-ho la Marina”. I, just després, rient-se, la jove actriu reblava sobre el seu futur: “Però, és clar, potser de sobte no sé fer res més. No ho sé… No sé si vull seguir o no. Encara crec que he d’acabar d’assimilar tot això i també veure què significa haver fet una pel·lícula perquè tot aquest món… ”.

– “És nou”, li xiuxiueja en aquest moment la mateixa Simón.

– “I molt extravagant i no sé com encaixar-ho”, reprèn Garcia. “És una sorpresa, encara no ho sé”.

– “A poc a poc”, li torna a xiuxiuejar Simón.

– “A poc a poc!”, admet Garcia amb la riallada còmplice de la seva directora.

En definitiva, Romeria confirma la maduresa creativa de Simón a l’atrevir-se a mirar de front el dolor heretat i transformar-lo en cinema. És una obra profundament íntima i generacional, que s’allunya del costumisme per a endinsar-se en territoris més onírics i fragmentaris, on els records s’entrellacen amb la imaginació. En aquest viatge cap al passat, la realitzadora no sols recupera la veu silenciada d’aquesta generació, sinó també obre un espai de dol col·lectiu. Amb valentia, sensibilitat i una nova mirada formal, Simón signa la seva pel·lícula més lliure fins ara: un ritus de pas cinematogràfic que busca tancar ferides sense esborrar-les.

* Especial Festival de Canes 2025

 

Views: 67