VICENÇ BATALLA. El gallec Óliver Laxe se surt dels cànons com a director en la seva presència davant dels periodistes, amb una manera de parlar càlida i al mateix temps enigmàtica. Explica les seves referències cinematogràfiques i, a la seva vegada, s’estén sobre significats amagats. Així va ser la trobada en anglès amb altres cinc companys internacionals per la seva participació en competició al Festival de Canes 2025 amb Sirât (Premi del Jurat; estrena a les sales espanyoles el 6 de juny amb l’afegit de Trance en el desierto), una pel·lícula en l’Atles marroquí, amb Sergi López, un nen (Bruno Núñez) i cinc travallers que van de rave en rave. Un plantejament escènic, visual i sonor que no va deixar ningú indiferent (crònica de la pujada a la catifa vermella). “Un cineasta expressa la seva visió de la vida, la seva cosmovisió. Tot el que succeeix en el seu camí és el seu ‘sirât’ (l’estret i esmolat pas de la vida al paradís amb l’infern de fons en l’islam), és la forma en què jo afronto la meva vida”, explicava a un d’aquests companys abans de començar les preguntes pròpiament dites. Li cedim la paraula.

El que es reflecteix en la pel·lícula sembla molt del seu temps. Dona la sensació que aquesta comenta o, almenys, és apropiada per a aquest moment de la història. (periodista danès)

“Els cineastes realment volem connectar amb el nostre temps. Comparo molt aquesta època amb els anys setanta. Hi ha la mateixa polarització, el mateix retorn a una espècie d’espiritualitat, probablement ‘new age’. Hi ha la mateixa violència i un cinema que capta les pors, els somnis i els desitjos de la societat. És el que volem els cineastes, en lloc d’entendre les pel·lícules. Per què entens ‘Apocalypse Now (1979)? O ‘Easy Rider’ (1969)? O ‘Two-Lane Blacktop’ (‘Carretera asfaltada en dues direccions’; Monte Hellman, 1971)? No sé de què parlen, però estan connectades amb el seu temps, amb la seva energia. I això és el que volem els cineastes. No sé si ‘Sirât’ és el cas. Ho veurem probablement amb més distància… ”.

Has rodat a l’Atles, al Marroc, en un gran paisatge, però no utilitzes la referència del Marroc directament. No sabem si estem en aquest o un altre país del sud. (Vicenç Batalla)

“Diuen al principi que busquen la seva filla allà, al Marroc”.

Però intentes portar aquest paisatge a una cosa més universal, no només d’allà… (Vicenç Batalla)

“Som més abstractes. L’estratègia de la pel·lícula era tenir aquesta història física i una aventura metafísica al mateix temps. La clau és com fer abstracció sense abstracció. Com tenir accidentalment altres capes de simbolisme, que l’espectador no hagi d’entendre però que senti. Amb sort, aquest és el punt més fràgil de fer pel·lícules, ocultar les teves intencions. Cal prendre l’arc i posar les intencions. Però en algun moment l’arc ha de llançar la fletxa. És un equilibri difícil. Crec que el cinema ha de transcendir sempre l’autor. La pel·lícula ha de transcendir-te a tu mateix”.

Transgressió, cerimònia i purificació

Com mesures el nivell de transgressió? Perquè anar més lluny podria haver estat cruel i anar menys lluny podria haver estat tou. Fins a quin punt intel·lectualitzes els aspectes transgressors? (periodista belga)

“Molt. Vam estar treballant, pensant molt en això. Necessitàvem introduir la mort en aquest moment de la pel·lícula. No hi era en la primera versió del guió. El primer va ser el lloc de les mines, volíem posar el personatge en una espècie de piscina. Recordes a ‘Nostalghia’ (Andrei Tarkovsky, 1983), quan aquest tipus camina amb una vela. Ell ha de tenir fe per a salvar l’univers. Això era al principi. Necessitàvem introduir la mort abans. Necessitàvem tocar realment el fons de nosaltres mateixos.

I, òbviament, va ser difícil gestionar aquest gest, la seva decisió. No soc un tipus sàdic, no vull que l’espectador pateixi. És tot el contrari. Així que el perill era ser malinterpretat. Aquesta pel·lícula és la manera que vaig trobar per a cuidar-me i cuidar l’espectador. A vegades és necessari utilitzar l’agulla. Teixir amb ella per a fer esclatar el cabdell de l’ego. A vegades és difícil, però és una agulla com a gest d’amor. Sí, és una acupuntura cinematogràfica, m’agrada això (quan jo li indico la paraula acupuntura)…. Aquesta pel·lícula és una cerimònia. És el que estic descobrint. La pel·lícula, les imatges, és un procés per a l’espectador i l’empenyem a mirar endins. I és difícil. Quan mirem endins, el que veiem a vegades pesa”.

Utilitzes molt la paraula obstrucció. L’obstrucció d’aquest paisatge físic, que també l’hem vist en les teves pel·lícules anteriors, facilita la connexió amb una interpretació espiritual de la condició humana. Per què aquests paisatges et fascinen tant? (periodista grec)

“Fascina a la humanitat. Quan no tenim muntanyes, cal mirar al cel. I, de fet, ets més conscient de la teva… petitesa. I hi ha una cosa saludable. Soc fill de pagesos, els meus avis eren pagesos. No sentien angoixa per sentir-se petits. M’agrada aquest diàleg. No és un paisatge, no és ‘què bonica és la naturalesa’. No, és la manifestació. Cada fulla dels arbres es mou per una raó, amb el moviment perfecte. I l’ésser humà està vinculat i dissolt en aquestes regles. Regles estranyes, regles misterioses. Aquesta pel·lícula és una desmaterialització. La poesia sempre intenta arribar fins a la frontera del llenguatge. Una espècie d’èxtasi o ruptura extàtica. És el que busquem. Com a espectadors, ens agraden aquestes sensacions de verticalitat, on crees un caos de racionalitat i sents les imatges. Sents la teva essència. Totes les meves pel·lícules són sempre una espècie de procés de desmaterialització. La música va de la melodia, del ritme, a les notes bàsiques. La narració també, la pel·lícula explota, i el paisatge amb ella. El paisatge es purifica cada vegada més, diria”.

Les cicatrius del ‘travellers’

La imatge de la pel·lícula és impactant no només per la ubicació, sinó també pel moviment dels personatges. Hi ha alguna raó per la qual vas decidir mostrar la gent delirant en el desert? (periodista japonesa)

“Hi ha alguna cosa que m’agrada d’aquests personatges i és que mostren les seves cicatrius. Tenen les seves contradiccions, les seves paradoxes, com tots nosaltres. Però aquest és un punt de maduresa. En la nostra societat, i als països occidentals en particular, ens construïm constantment una imatge idealista de nosaltres mateixos. Realment creiem ser persones equilibrades. Sempre parlem que som el lloc del correcte, bla, bla, bla… Quan viatges una mica pel món, entens que som les persones més infames i psicològicament malaltes.

I, ells, viuen més amb les seves cicatrius, amb les seves ferides. Això m’agrada. Sempre repeteixo aquesta frase de Rûmî (poeta i místic persa; 1207-1273): “la ferida és el lloc on la Llum et penetra”. I crec que als espectadors ens agraden les persones fràgils, les persones vulnerables. I posar una càmera enfront d’algú que no és actor, sempre té una cosa màgica, fins i tot si no són bons actors. M’agrada que busquin una espècie de coherència radical. Encara que sigui difícil. M’agrada aquesta radicalitat. També m’identifico amb aquesta mena de sabor de la fi. S’estan preparant, com esperant que arribi el reinici. En certa manera, és el que diu la tradició. També m’agrada aquesta cultura perquè són persones amb un instint molt fort. Estan connectades amb una forma de l’ésser humà tradicional. Hi ha una espècie de ‘neoviatge’ en ells. Em sento identificat. I al mateix temps, aquest procés creatiu va ser per a mi un procés de connexió amb les meves cicatrius, amb les meves ferides. I vaig descobrir al final que soc punk. Al principi pensava: “val, fotografiaré aquesta gent”. I al final, és una bogeria quan tens aquest joc de miralls i com un procés creatiu pot ser realment un procés d’autodescobriment. Les coses que atreus, les coses que busques ara”.

No especifiques amb exactitud l’hora en què es produirà l’apocalipsi. Així que suposem que serà en un futur no gaire llunyà. Però em vaig fixar en què no hi ha telèfon mòbil en aquesta pel·lícula… (periodista xinesa)

“Hi ha un telèfon mòbil, quan miren les fotos de les noies… Podria resultar anacrònic, però l’art cinematogràfic ens permet fer això. Mirem el món material, però sentim alguna cosa darrere. Com un món subtil, que vibra, que parla, una espècie de manifestació oculta. No podem representar-ho, però el cinema pot fer-lo sentir. Òbviament, el problema és que quan tens aquestes intencions, per a evocar la transcendència com a artista, trenques una regla. No és una cosa que puguis fer, ha de succeir per accident. Intentes constantment lluitar contra tu mateix (riu), contra les teves intencions. Com a cineasta, estàs constantment esborrant totes les proves del crim, totes aquestes intencions. Intentes ocultar-te. Has d’anar amb compte de no lluitar contra la teva pròpia pel·lícula. És una mica abstracte, però intentes ser ambigu, no tancar el significat. Amb el temps dius alguna cosa, també deixes una petjada. No sabem on estem. Som avui, però probablement estem en una espècie de dimensió del temps i l’espai. O probablement estem en una altra. Això és només una abstracció”.

‘Sirât’, ‘haqq’ i ‘Haqiqa’

En la teva pel·lícula existeix un sistema religiós, una imatge. I em pregunto pel llibre budista… (periodista xinesa)

“’El llibre dels morts’?”.

En aquest llibre budista hi ha un proverbi que diu que tot el que veus, tota aparença, és il·lusòria. No és real, és falsa. El budisme també et va inspirar? (periodista xinesa)

“En totes les tradicions, quan les estudies, l’essència és la mateixa. Hi ha un grec aquí… Vivim en una espècie de cova i tenim una fogata i creiem que és real, però no ho és… En àrab, hi ha una paraula que m’agrada molt: ‘haqq’. Té dos significats: Veritat i realitat, Haqiqa… Escolta el so ‘haqq’: la Veritat és com una espasa, el so de l’espasa. La Veritat no és una cosa ideològica, és una cosa que sents”.

Significa totes dues coses o significa el mateix? (periodista grec)

“No, aquesta paraula evoca aquestes dues coses. I és un dels noms de Déu: Al Haqq”.

Podem traduir sirât a d’altres religions? (Vicenç Batalla)

“’Sirât’ és com, per exemple, Tao. Tao té el mateix significat: és el camí. L’islam i el taoisme tenen moltes connexions i molt fortes”.

En la pel·lícula es percep la sensació que els personatges intenten adormir el seu dolor, ja sigui amb drogues, deliris o qualsevol altra cosa. Sents que és un impuls per a connectar amb el món o per a intentar adormir-lo? Et reconeixes? (periodista danès)

“Jutjo molt en la meva vida, així que intento no cometre el mateix error al fer les meves pel·lícules. No els jutjo. El que m’agrada és que ells encara vulguin transcendir-se. Probablement no tenen les millors eines. Hi ha toxicitat en la cultura ‘dance’ i contradiccions. Però m’agrada l’ésser humà que intenta transcendir-se. Arriben a un llindar enfront de l’abisme i estan cansats. Criden o ploren, però desperten i ho intenten”.

El càsting, Sergi López i una música que es desintegra

Com vas trobar a aquests travellers, us va portar molt de temps? (Vicenç Batalla)

“Anàvem a festes ‘rave’. Sempre treballo amb una dissenyadora de vestuari que també és ‘ravera’ i ella es va encarregar del càsting de la pel·lícula. Érem persones diferents. I buscàvem gent ‘hackeka’, la Veritat”.

Per què, precisament, aquests cinc travellers com a protagonistes? (Vicenç Batalla)

“Tots representen una espècie d’arquetip. Un és punk, un altre pirata, un altre gitano, un altre tocat de l’ala. Però el més important era trobar bones persones, i ho són. I la majoria són humils. Se’ls veuen les cicatrius a la cara. La vida els obliga a ser humils, i això és el que m’agrada. És el que crea una espècie d’equilibri en la pel·lícula: que l’espectador sàpiga que no pateix molt perquè sap que totes són persones afortunades amb amor. L’energia és afirmativa i, encara que sigui dura, a vegades hi ha vida… No es jutgen a si mateixos. Cuiden dels altres”.

I per què Sergi López com a personatge central? (Vicenç Batalla)

“M’agrada perquè és un home normal. No esperes que pugui saltar a l’abisme, però salta. No té res a perdre. I al mateix temps, és molt instintiu i antinatural. És capaç de controlar el seu ego. Quan actua, és ell mateix. I així hi ha un equilibri amb els ‘ravers’. No és un actor tècnic. Òbviament, es pot construir una màscara però es despulla encara més d’ella. El seu procés és diferent”.

Pots explicar-nos una mica el teu treball amb la música? Perquè al principi li dones ritme a la pel·lícula. I a mesura que avança, sembla que la música els tempta. Són com petites notes dient: “vinga, vinga, mou-te, mou-te, camina, camina!” (periodista grec)

“M’agrada molt aquesta interpretació. L’estratègia que li vaig proposar a Kangding Ray (el músic francès David Letellier) va ser començar amb la fúria del ritme. És un ritme molt tribal, molt guerrer, molt dolorós. I també amb capes mentals, amb un techno molt profund. I, a poc a poc, els ritmes, el bombo, desapareixen i ens quedem amb un so més eteri, esotèric. I com he dit, el so es desmaterialitza. La intenció era evocar l’origen del so de l’univers, com la primera nota, a través d’aquests altaveus. I al final, arriben els arpegis (els simula amb la seva veu). No espero que l’espectador el senti ni ho entengui, però és com si hi hagués àngels cuidant. És com si el cel ens protegís”.

Com vas descobrir Kangding Ray? (Vicenç Batalla)

“Estava fent un càsting de músics. I amb ell, des del principi, ens vam entendre de meravella… Continuo treballant amb Santiago Fillol en el guió. Vaig poder arribar més lluny gràcies a l’equip que tinc i David (Letellier). El meu punt culminant com a artista és anar més enllà amb les meves intencions, amb una gran precisió. Era important construir una espècie de paisatge sonor i arribar a aquest punt on es pot veure la música i escoltar la imatge. La textura de la pel·lícula està lligada a la distorsió dels sons electrònics”.

Ens podries parlar de la teva concepció visual de la pel·lícula? (periodista xinesa)

“Com a cineasta, la imatge ho és tot. Soc un realitzador d’imatges, no soc un gran narrador. No soc conceptual… Al principi, tinc les imatges i comencem a construir el projecte. Com sempre, hem de confiar en les imatges i en el cinema, en el poder de connexió d’una imatge i en tots els significats i sentiments que dues imatges poden generar. El poder d’una imatge és increïble. A vegades veiem pel·lícules que no ens agraden, però sis mesos després sorgeix una imatge d’aquesta pel·lícula que aparentment no et va agradar i que t’acompanya tota la vida. El nivell de com una imatge pot sacsejar-te per dins i fer-te funcionar pot variar tant en les bones com en les males pel·lícules… (riu)”.

I tens un equip molt català per a la part tècnica. Continues treballant amb ells perquè mantens aquesta bona connexió? (Vicenç Batalla)

“Sí, tenim una productora catalana. Aquesta és una coproducció entre Madrid, Catalunya i Galícia. I m’agrada. Jo em sento a Catalunya com a casa”.

* Especial Festival de Canes 2025

Views: 49