L’iranià Panahi, Palma d’Or amb el desafiant ‘Un simple accident’

JAFAR PANAHI PRODUCTIONS/LES FILMS PELLEAS | Una escena d'Un simple accident, de Jafar Panahi, Palma d'Or 2025
JAFAR PANAHI PRODUCTIONS/LES FILMS PELLEAS | Una escena d’Un simple accident, de Jafar Panahi, Palma d’Or 2025

VICENÇ BATALLA. El realitzador iranià Jafar Panahi guanya La Palma d’Or amb Un simple accident, una faula política amb el fons de la tortura del règim. Rodat com totes les seves pel·lícules en la clandestinitat al seu propi país, el jurat del Festival de Canes 2025 envia així un missatge contundent, també cinematogràficament, al règim de Teheran. Panahi ja havia obtingut altres premis a Canes, però aquest que és el màxim semblava evident pels riscos que segueix corrent, ell i els seus actors/actrius, i per la capacitat que té de fer de la necessitat virtut i acabar transmetent una idea del cinema, la societat i la creació de força i reconciliació davant d’un poder abjecte.

La resta del palmarès és prou equànime, amb cinc grans pel·lícules entre les Palmes d’Or, Plata i Bronze: Sentimental Value, de Joachim Trier, per a la plata; i ex aequo Sirât, del gallec Óliver Laxe, i Sound of Falling, de l’alemanya Mascha Schilinski, per al bronze. Amb una altra gran guanyadora com és L’agent secret, del brasiler Kleber Mendonça Filho, millor direcció i millor actor per a Wagner Moura. El guardó de la millor actriu ha estat per a la francesa Nadia Melliti pel seu paper queer procedent d’una família musulmana a La filla petita, de Hafsia Herzi. Els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne segueixen col·lecionant premis a Canes (el novè) i es tornen a emportar el de millor guió (per segona vegada) per Joves mares, que potser hagués merescut un ex aequo de les seves quatre actrius amateurs. Finalment, s’ha atribuït un Premi Especial del Jurat a Resurrection, de Bi Gan, l’obra amb diferència més original de la selecció, encara que irregular, del jove xinès.

VICENÇ BATALLA | El director gallec Óliver Laxe, a la roda de premsa pel Premi del Jurat per Sirât al Festival de Canes 2025
VICENÇ BATALLA | El director gallec Óliver Laxe, a la roda de premsa pel Premi del Jurat per Sirât al Festival de Canes 2025

En una selecció on potser no destacava cap pel·lícula especialment per sobre de les altres, i amb algunes cintes que possiblement no estaven a l’altura, el film de Panahi sí que disposava d’una autoritat moral. Tant per les condicions en què l’ha tornat a realitzar com pel seu control del tempo, direcció d’actors i recreació en una simple però ben tramada història del que passa a les presons iranianes, que ell mateix ha patit. En una sola jornada, els seus protagonistes s’enfronten al dilema del que en fan d’un dels seus torturadors trobat per casualitat, els problemes de consciència que això els hi planteja i la seva decisió final. Sense perdre l’humor per part de Panahi, que és capaç també de fer-ne una sàtira.

Una competició amb alts i baixos

Un altre director iranià Saeed Roustaee era en competició amb Woman and Child, però aquest altre llargmetratge és molt més convencional, amb totes les dones en pantalla amb vel i, en principi, produït d’acord amb el règim. Tot i que Roustaee també va patir la persecució pel seu anterior film a Canes i, en aquest, qüestiona el patriarcat. Cau, a la seva vegada, en un thriller massa estereotipat l’egipci Tarik Saleh, que opera des de Suècia, amb Eagles of the Republic i una sàtira sobre el president Al Sisi que vol emular sense aconseguir-ho l’edat daurada del cinema d’aquest país.

S’han quedat fora del palmarès directors consagrats com Richard Linklater (el seu homenatge a Godard a Nouvelle vague és fresc i hagués pogut tenir alguna recompensa), Kelly Reichardt (The Mastermind continua desmitificant de forma clínica el seu país a partir d’antipersonatges), Ari Aster (Eddington és un al·legat anti Trump, però segueix carregant massa les costures), Wes Anderson (The Phoenician Scheme no és altra cosa que una repetició d’obres seves anteriors) i Lynne Ramsay (ens exaspera a Die, my love amb una Jennifer Lawrence a qui obliga a fer escenes gratuïtes).

D’altres cineastes com la catalana Carla Simón, amb Romeria, se n’han anat amb les mans buides, però segurament tornarà perquè la pel·lícula ha estat ben acollida per la crítica. En el cas d’una ex Palma d’Or com Julia Ducournau, ha estat sorprenent com la mateixa crítica francesa ha enfonsat ara el seu Alpha, que té coses interessants, igual com l’havia enlairat massa amb Titane. Per la seva part, el també francès Dominik Moll entrega un thriller sobre la violència policial a Dossier 137, amb les armilles grogues de fons, que és eficaç en la seva denúncia. Oliver Hermanus explica a The History of Sound una sensible història sobre els orígens de les gravacions del folk estatunidenc i una relació homosexual impossible. Mario Martone confereix una aureola senzilla i optimista de l’escriptora Goliarda Sapienza a la romana Fuori. Mentre que l’ucraïnès Sergei Loznitsa fa una lectura sòbria i molt actual de les purgues stalinianes a Two Prosecutors.

Les Palmes de Plata i Bronze i un missatge final

VICENÇ BATALLA | El director iranià Jafar Panahi, amb les ulleres negres i al costat del moderador i traductor de la roda de premsa, amb la seva Palma d'Or 2025 per Un simple accident
VICENÇ BATALLA | El director iranià Jafar Panahi, amb les ulleres negres i al costat del moderador i traductor de la roda de premsa, amb la seva Palma d’Or 2025 per Un simple accident

Tornant als films guanyadors, la plata a Trier per Sentimental Value es sosté per la sòlida posada en escena i direcció d’actors d’aquesta història d’un pare (Stellan Skarsgard) i una filla (Renate Reinsve) que escenifiquen al món teatral i del cinema les seves complicades relacions. Encara que els dos bronzes per a Sirât i Sound of Falling haguessin pogut ser a la categoria de plata. Laxe surt de Canes amb un Sirât incendiari (i del quan parlarem aviat en una entrevista) i l’alemanya Schilinski demostra amb el seu So de la caiguda que té un gran talent per creuar personatges femenins i èpoques i fer-ho amb una gran virtuositat. Respecte al brasiler Mendonça Filho, un habitual de la selecció, signa a L’agent secret el seu film segurament més compacte amb aquest thriller polític durant la dictadura al seu país als anys setanta a ritme de samba ben encarnat per Wagner Moura.

I per acabar una altra vegada amb Panahi i la seva Palma d’Or, ho fem amb les paraules que va pronunciar al rebre el premi de mans de Cate Blanchett i la presidenta del jurat, Juliette Binoche: “És el moment de demanar una cosa, a tots els iranians i per tot arreu al món. Deixem a part tots els problemes, les diferències. El més important és el nostre país i la nostra llibertat… Que ningú no ens demani com ens hem de vestir, el que s’ha de dir, el que no s’ha de fer. El cinema és una societat i ningú té el dret de dir-me el que es pot fer i el que no es pot fer”. I, posteriorment, a la roda de premsa va afegir això altre: “En el moment d’anunciar-se el premi, m’han circulat moltes imatges pel meu cap. No parava de veure els meus amics a la presó”.

PALMARÈS CANES 2025

Palma d’Or: Yek tasadef sadeh (It Was Just an Accident), de Jafar Panahi (Iran)

Gran Premi: Sentimental value, de Joachim Trier (Noruega)

Premi del Jurat: ex aequo Sirât, d’Óliver Laxe (Espanya) i In die Sonne schauen (Sound of Falling), de Mascha Schilinski (Alemanya)

Millor Direcció: Kleber Mendonça Filho (Brasil) per O agente secreto (L’agent secret)

Millor Guió: Jean-Pierre et Luc Dardenne (Bèlgica) per Jeunes Mères (Joves mares)

Millor Actriu: Nadia Melliti (França) per La Petite dernière (La filla petita) de Hafsia Herzi

Millor Actor: Wagner Moura (Brasil) per O agente secreto, de Kleber Mendonça Filho

Premi Especial del Jurat: Bi Gan (Xina) per Resurrection

Càmera d’Or: (millor primera pel·lícula en totes les seccions): The President’s Cake, de Hasan Hadi (Iraq), presentada a la Quinzena de Cineastes

Menció Especial Càmera d’Or: My Father’s Shadow, d’Akinola Davis Jr. (Regne Unit/Nigèria), presentada a Un Certain Regard

Millor Curtmetratge: I’m Glad You’re Dead Now, de Tawfeek Barhom (França-Grècia-Palestina)

Menció Especial Curtmetratge: Ali, de Adnan Al Rajeev (Bangladesh)

UN CERTAIN REGARD

Premi Un Certain Regard: La Misteriosa Mirada del Flamingo, de Diego Céspedes (Xile)

Premi del Jurat: Un Poeta, de Simón Mesa Soto (Colòmbia) 

Millor Direcció:  Arab i Tarzan Nasser (Palestina), per Once Upon a Time in Gaza

Millor Actor: Frank Dillane (Regne Unit), per Urchin de Harris Dickinson

Millor Actriu: Cleo Diára (Portugal), per O Riso e a Faca (El riure i el ganivet) de Pedro Pinho

Millor Guió: Harry Lighton i Adam Mars-Jones (Regne Unit), per Pillion de Harry Lighton

QUINZENA DE CINEASTES

Label Europa Cinemas: La Danse des renards (La dança de les guineus), de Valéry Carnoy (Bèlgica)

Premi dels autors de la SACD: La Danse des renards (La dança de les guineus), de Valéry Carnoy (Bèlgica)

Premi del Públic: The President’s Cake, de Hasan Hadi (Iraq)

SETMANA DE LA CRÍTICA

Gran Premi: Pee Chai Dai Ka (A Useful Ghost), de Ratchapoom Boonbunchachoke (Tailàndia)

Premi dels autors de la SACD: Guillermo Galoe i Victor Alonso-Berbel, guionistes de Ciudad sin sueño (Espanya)

PREMI AFCAE (Associació Francesa de Cinemes d’Art i Assaig)

O agente secreto, de Kleber Mendonça Filho (Brasil)

Menció Especial: Sirât, d’Oliver Laxe (Espanya)

L’OEIL D’OR (PREMI DEL DOCUMENTAL)

Imago, de Déni Oumar Pitsaev (França/Bèlgica) presentat a la Setmana de la Crítica

Premi Especial: The Six Billion Dollars Man, d’Eugene Jarecki (Alemanya) a Sessions Especials del Palau de Festivals

* Especial Festival de Canes 2025

 

Views: 76