VICENÇ BATALLA. Mentre Naomi Kawase convertia el subsol del Centre Pompidou parisenc en un recorregut per les quatre estacions amb les seves imatges i el seu pinzell zen, Isaki Lacuesta amb la seva companya i col·laboradora Isa Campo i la filla d’ambdós Luna s’ho miraven encuriosits amb la resta del públic. Era el dia de la inauguració de les correspondències cinematogràfiques i videoinstal·lacions de Kawase i Lacuesta. Aquest primer dia la protagonista era la realitzadora japonesa, de qui sí que s’han estrenat tots els seus llargmetratges de ficció a França. Els focus d’aquesta exposició i retrospectives conjuntes van a parar d’entrada a algú que ja s’ha instal·lat en l’imaginari dels espectadors des de fa dues dècades, encara que efectuï ara les seves primeres peces de videoart.
Però qui va tenir la idea de fer aquest intercanvi audiovisual fa deu anys va ser el gironí Lacuesta quan Jordi Balló, llavors responsable d’exposicions del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), es dedicava a inventar aquest tipus de correspondència entre autors de casa i estrangers. Una de les més celebrades va ser entre el basc Víctor Erice i l’iranià desaparegut malauradament fa dos anys Abbas Kiarostami. Es van veure primer a Barcelona el 2005 i, tres anys més tard, al Pompidou on vam tenir la sort de sentir-los intercanviar les seves impressions.
Viatge a Nara
Si bé l’encontre entre Lacuesta (Girona, 1975) i Kawase (Nara, 1969) es va fer el 2011 al CCCB sota el títol In between days com la cançó dels The Cure, aquesta vegada s’ha tardat set anys a reproduir-lo a la institució parisenca. En part, perquè s’han succeït d’altres retrospectives de la japonesa a París i, després, perquè s’ha volgut fer coincidir amb l’any Japonismes que se celebra a França. Curiosament, els dos directors hi presenten les seves dues últimes pel·lícules que van ser a competició al darrer Festival de Sant Sebastià: Entre dos aguas, de Lacuesta i que es va emportar la Conxa d’Or, i Viaje a Nara (Vision), de Kawase. I que han servit per obrir a les sales de projecció aquesta doble exposició-retrospectiva emmarcada dins del Festival de Tardor de la capital.
Entre les imatges del gironí i les instal·lacions en forma de cercle i en mitja lluna de la nativa de la regió de Nara, hi ha un altre espai concèntric on es ressegueix les biografies d’ambdós i, al bell mig, els set vídeos que es van intercanviar entre els estius del 2007 i 2008 i que ja s’havien vist a Barcelona. Es fa curiós de contemplar-los als dos passejant-se pel llac de Banyoles o prenent instantànies del seu entorn més immediat fa deu anys i picant-se l’ullet a nivell d’experiments artístics i dedicatòries.
A París, aquesta vegada, Kawase va decidir d’il·lustrar el vernissatge amb una intervenció sobre paper washi (fet de fulles de morera) i pinzell i tinta originaris tots de Nara per cal·ligrafiar en gran format, i a l’estil shodô, les quatre estacions: primavera, estiu, tardor, hivern. Just a la mitja lluna de darrera, durant tota l’exposició fins al 6 de gener es reprodueix un vídeo de la japonesa de dos minuts escassos on el bosc de Yoshino prop de Nara es va transformant en un bucle de les quatre èpoques de l’any.
El bosc de Yoshino
El seu darrer llargmetratge, que a França es tradueix precisament per Voyage a Yoshino i s’estrena a l’Estat espanyol el 28 de desembre, compta per primera vegada amb una actriu protagonista estrangera com és Juliette Binoche. Present a la inauguació al Pompidou, Binoche hi interpreta una europea que és a Yoshino a la recerca d’una planta que només creix un cop cada mil anys. El seu viatge està plagat de records d’un incident tràgic del passat i per superar-lo estableix amistat amb els rars habitants del bosc que conserven aquesta saviesa mil·lenària.
A França i al Festival de Canes, he tingut l’oportunitat d’assistir a les seves últimes sis pel·lícules de ficció sobre les vuit que ha realitzat (Suzaku, Hotaru, Sharasôju, El bosque de luto, Hanezu, Aguas tranquilas, Una pastelería en Tokio, Hacia la luz), i aquesta em temo que és la menys inspirada. Evidentment, hi ha el misticisme i el panteisme propis de la seva factura on el paisatge és un personatge més i interactua amb tots els altres. Algunes escenes contenen aquella força irracional característica de l’autora i els dos actors més veterans Masatoshi Nagase i Mari Natsuki transmeten el magnetisme de les seves històries atemporals. Però, en aquest cas, el relat és massa explicit i la intervenció de personatges extra orientals no funciona i, en canvi, li treu la part de misteri que ens agrada de les cintes de Kawase.
De l’autobiografia a la ficció
A la classe magistral conduïda pel responsable de cinema de la televisió Arte Olivier Père i qui va ser qui la va descobrir a la Quinzena de Realitzadors de Canes quan n’era conseller delegat el 1997, la realitzadora va fer un repàs de tota la seva carrera però de forma encertada no es va entrar en temes més propers com el seu Viaje a Nara (Vision). El que sí va ser emocionant va ser escoltar-la explicar etapa per etapa el seu naixement i creixement com a cineasta. Òrfena i criada per la seva tieta àvia Uno Kawase, el seu desig artístic prové de la necessitat d’entendre d’on venia i la seva relació amb el món. “Durant la meva adolescència, la meva relació amb la meva àvia era difícil”, va confessar en llargues intervencions en japonès convenientment traduïdes. “Em feia preguntes sobre el meu origen i, quan parlava amb la meva àvia, era per discutir-m’hi. Utilitzant la càmera, vaig internar refer aquesta relació. En aquell moment, tenia por de la gent i em refugiava a la meva habitació”.
Aquesta relació filial amb algú molt més gran que ella es reflecteix en els seus primers documentals fins a la mort d’Uno als 97 anys. En un altre d’aquests documentals, apareix el seu pare que la va abandonar i a qui va anar a buscar d’adulta. “Les moltes imatges que tinc de la meva àvia són, de fet, una mirada subjectiva per descobrir-me a mi mateixa de manera objectiva. En aquestes filmacions, jo també em veia. I em vaig adonar que estava preparada per fer alhora pel·lícules de ficció”.
NARAtive
El compromís de Kawase amb el cinema i amb la seva terra passa, actualment, per organitzar un festival internacional cada dos anys a Nara que, com a premi, té la producció d’una pel·lícula a la mateixa regió i amb personal local sota l’epígraf NARAtive. A la classe magistral, hi havia per exemple els directors mexicà Pedro González Rubio i iraniana Ida Panahandeh que han aprofitat l’oportunitat de rodar en aquest indret del centre sud del Japó que és on va haver-hi la primera capital del país al segle VIII.
“Jo mateixa he construït la meva carrera a partir dels festivals”, va afegir l’amfitriona de la cita. “I, per això, vaig pensar en dedicar-lo a produir films”. El renom de la realitzadora li permet, ara, de rebre l’encàrrec per fer la pel·lícula oficial dels Jocs Olímpics de Tòquio 2020.
A l’encàrrec del Pompidou de curtmetratge Où en êtes-vous, Naomi Kawase?, la japonesa va respondre per una altra reflexió sobre la capacitat del seu cinema de reflectir les llums diürna i nocturna a Nara i una parella anònima a l’altre cantó de la pantalla del mòbil que representa un París imaginari a qui evoca la seva joventut abans d’arribar amb les seves memòries fetes d’imatges a França.
Els punts comuns amb Lacuesta
La seva retrobada amb Lacuesta es produeix quan aquest excel·leix en el seu concepte de docuficció amb Entre dos aguas, estrenada a finals de novembre a l’Estat espanyol. L’illa de San Fernando, a Cadis, ja no és només un territori mític on es fa el dol per la mort de Camarón de la Isla de La leyenda del tiempo, sinó que l’arribada a l’edat adulta dels germans gitanos Isra i Cheíto s’acompanya dels trasbalsaments personals i de la situació en una regió que encaixa tots els moviments tectònics entre dos continents que s’estimen i es barallen.
Ha desaparegut el personatge femení japonès de la primera part, però l’ambició de Entre dos aguas (referència en aquest cas a Paco de Lucía i música de Refree i Kiko Veneno) per explicar la realitat utilitzant tots els recursos que el cinema permet i convidant l’espectador a entrar en aquest joc segueix guanyant en profunditat. Els cinemes de Kawase i Lacuesta poden semblar en aquests moments molt diferents, però mantenen en el seu esperit la intenció d’inspirar-se d’un paisatge per retratar brillants figures humanes. Llegeix l’entrevista a Isaki Lacuesta a parisbcn…
Visits: 363