VICENÇ BATALLA. És paradoxal que algú com l’Isaki Lacuesta, que es multiplica en projectes cinematogràfics, artístics i assagístics, continuï sent inèdit a les sales comercials franceses. Un altre banyolí com ell, l’Albert Serra, bastant menys prolífic i igual d’iconoclasta, té un lloc assegurat als festivals i les publicacions del país. Potser, per això, el Centre Pompidou de París pot ser la rampa de llançament per al Lacuesta ara que se celebra fins al 6 de gener una doble retrospectiva-exposició en correspondència entre la japonesa Naomi Kawase i ell. Dues videoinstal·lacions inèdites, el llibre en francès Le cinéma d’Isaki Lacuesta amb una quinzena de destacades aportacions i una trentena de llargmetratges i curtmetratges subtitulats hauria de ser suficient per despertar l’interès d’una crítica i uns distribuïdors que és fa difícil d’entendre que l’ignorin. La seva recent Conxa d’Or a Sant Sebastià per Entre dos aguas no pot tornar a passar desapercebuda com la resta de la seva filmografia des de principis del 2000. Privat com a resident francès des de l’inici del mil·leni de la majoria de les seves obres, un servidor el va entrevistar resseguint com alternativa l’exposició parisenca i que viatjarà després al Centre d’Art Contemporani de Girona Bòlit i el Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona.
Després de l’intercanvi de correspondència fílmica amb Noemi Kawase, que té el seu origen fa deu anys, quina és la teva relació amb la cineasta japonesa i què et semblen aquestes primeres videoinstal·lacions que presenta?
“Ara, feia temps que no ens veiem. Després de les correspondències, em va demanar de col·laborar en una pel·lícula col·lectiva d’homenatge a les víctimes del Japó per la fuita radioactiva (‘3.11 A sense of home films’, 2011). Entre altres, hi havia la Patti Smith, el Jon Mekas, el Víctor Erice, cineastes de tot arreu… Però ara feia temps que no coincidíem. El que més m’agrada és aquesta instal·lació (‘Screens of memories’) que sembla un zoòtrop, amb fotografies seves de quan era nena i adolescent. I que és com una mena de cronofotografia a gran escala”.
I ella t’ha comentat alguna cosa de les teves instal·lacions?
“No sé si les ha vistes! Vam coincidir divendres, quan encara ho estàvem muntant. I no he tingut ocasió de parlar-ne”.
Us heu anant seguit amb la vostra feina posterior?
“Molt poc. Hem coincidit un parell de vegades al Festival de Sant Sebastià. Però ens hem creuat i no hem arribat a trobar-nos”.
Però tu ets sents a prop de la seva sensibilitat. Perquè parlaves molt bé de la seva pel·lícula Sharasôju (2003)…
“A mi, ‘Sharasôju’, potser és de les que més m’agraden. La feina que més m’agrada de la Naomi són ‘Sharasôju’ i les pel·lícules inicials en les que està buscant el seu pare. Hi ha uns quants documentals en els quals parla de l’orfandat i m’interessen molt”.
Hi trobes punts en comú amb la teva feina?
“No massa, en realitat… Jo crec, justament, que la gràcia de l’encontre era trobar-nos dos cineastes molt diferents, a partir de la invitació dels comissaris, i dialogar. Aquests diàlegs serveixen precisament per anar a parar a un país on no hi aniries tu tot sol”.
Però ella sí que treballava la docuficció al principi, com és el teu cas…
“Sí que tenim això en comú: els dos hem fet tant documental com ficció, coses híbrides, més bastardes… Però no és una cosa tampoc massa nova. Pensant només amb el Japó, el Shohei Imamura als anys cinquanta i seixanta ho feia constantment…”.
Pel·lícules dobles
Les teves instal·lacions que presentes aquí són inèdites. La primera és una introducció per a la segona, on hi ha imatges noves. Quin n’és el sentit?
“Les dues instal·lacions funcionen per separat, però la primera ‘Pel·lícules dobles’ sí que té un caire més retrospectiu i serveix per explicar i ensenyar com he treballat tots aquests anys. Són pel·lícules que es desdoblen. Pel·lícules que estan fetes en diàleg. Pensava com explicar pel·lícules tan diferents, de format i contingut, a qui no ho coneix. I em vaig adonar que sí que hi havia un dispositiu comú: una forma de pensar que aborda els temes sempre des de dos vessants diferents. Són pel·lícules que dialoguen, es contradiuen, es corregeixen. Unes serveixen per aprendre a fer les altres. Per exemple, vam estar filmant un documental sobre una excavació clandestina a la primera fossa comuna de la Guerra Civil que es feia a Catalunya amb criteris arqueològics i científics. I, poc després, vaig fer una pel·lícula de ficció inspirada en això, però que parlava de les desaparicions a Llatinoamèrica. Aquesta mena de dispositiu m’ha estat molt útil, d’anar desdoblant les imatges… A Girona i Barcelona, on la gent coneix més les meves pel·lícules, de cop i volta tornaran a veure les imatges originals dialogant amb imatges que les resignifiquen i les transformen”.
Fem un repàs de cada un d’aquests set capítols. Però, d’entrada, el número set deu ser un número fetitxe per a tu perquè també van ser set les correspondències amb Kawase i també són set els blocs d’imatges a la segona videoinstal·lació…
“No, és casualitat. El fet és que em sortien set parelles de pel·lícules dobles. I la segona instal·lació ‘Les imatges eco’ respon una mica a les dimensions de l’espai que em proposàvem. L’espectador està envoltat de set pantalles: una al fons, i tres a cada lateral. La vuitena cara no existeix perquè és l’entrada… Però sí que el set m’agrada pensant amb Dau al Set, la tradició de l’avantguarda catalana: llançar un dau i que surti el set. I me’n recordo que un cineasta que admiro moltíssim, el xilè Raúl Ruiz i que era quasi més francès que xilè, sempre parlava que el cinema era tirar un dau i que sortís el número set. De forma casual, aquest set ara ha aparegut”.
Caras vs Caras/Cravan vs Cravan
A Les pel·lícules dobles, el primer capítol Caras vs Caras ofereix imatges d’un curtmetratge teu del 2000 que és molt difícil de veure…
“És el primer curt que vaig fer. Jo estava preparant el llargmetratge ‘Cravan vs Cravan’ (2002), on volia explicar la història de l’Arthur Cravan, aquest poeta boxejador desaparegut al mar. I molts amics i professors em deien que, per preparar-lo, fes d’entrada un curtmetratge. Jo no em veia fent un curtmetratge sobre Cravan, jo en volia fer un llargmetratge. No volia fer un curt que fos només un aprenentatge, volia fer-ne un que tingués sentit per si mateix. Al final, vaig fer un curtmetratge sobre un boxejador anarquista espanyol Arturo Caras a qui durant la Guerra Civil se’l va obligar a torturar els seus companys (a la Monumental de Barcelona). Era un fals documental, amb el Váquez Montalbán, el Víctor Alba… que em servia per preparar un documental real com ‘Cravan vs Cravan’. És un curtmetratge, el de ‘Caras vs Caras’, que considero molt fallit i no ensenyo mai. És el primer que feia i me n’avergonyeixo molt”.
I només el podem veure aquí…
“Aquí es veu amb fragments, que són dels més dignes. Dintre de tot el desastre”.
Ho presentes com una autocrítica…
“Ho faig fent-ne un diàleg amb ‘Cravan’. De cop i volta, hi ha imatges de ‘Cravan’ que serveixen per parlar de la Guerra Civil. I imatges de la Guerra Civil, que serveixen per parlar de les avantguardes artístiques. Sí que m’interessa aquesta idea de posar en comú i designificar les imatges d’una pel·lícula política i casi post-bèl·lica amb una altra que és un retrat de les avantguardes”.
La leyenda del tiempo/Entre dos aguas
El segon capítol és el més actual perquè poses en comú La leyenda del tiempo (2006) i Entre dos aguas (2018). Havies pensat que en faries una segona part? Existeix el cas recent del nord-americà Richard Linklater, que va estar gravant la seva filla durant anys. Ho havies plantejat així amb els personatges de l’illa de San Fernando de Cadis?
“Formava part de la fantasia. Me’n recordava molt del que havia fet el François Truffaut amb el Jean-Pierre Léaud. Tota aquesta història de l’Antoine Doinel, que es va succeint al llarg de diverses pel·lícules des que és nen fins que el Truffaut mor. I, quan vam fer ‘La leyenda del tiempo’, vam plantar unes petites llavors pensant en tornar-hi al cap dels anys. Per exemple, hi ha una seqüència a ‘La leyenda del tiempo’ on els nens es mesuren en un arbre i pensava que ho podríem reprendre al cap del temps. El que no m’imaginava és que el que faríem seria mesurar les seves filles (de l’Isra). Jo em pensava que a qui mesuraríem seria a ell quan hagués crescut i, en canvi, acabem mesurant les seves filles en aquell mateix arbre”.
Això forma part de les coses imprevisibles quan planteges aquest projecte…
“M’agrada molt de treballar amb aquesta mena d’incertesa. Intentar provocar que passin coses, però estar oberts a l’imprevist. Crec que sorgixen coses més intenses i molt sovint més poderoses”.
Els que no han vist la primera part, suposo que poden veure la segona sense cap mena de problema…
“Sí, són pel·lícules que funcionen de forma independent. Dialoguen entre si, però són històries separades. De fet, hi ha hagut venedors internacionals que no sabien de l’existència de la primera part i que consideraven que la segona era una pel·lícula de ficció. I em deien que estaven molt contents amb el càsting. Em deien que era increïble com els nens (flashbacks que s’utilitzen de la primera pel·lícula) s’assemblen als adults!”.
El cuaderno de barro/Los pasos dobles
El tercer capítol tracta del paral·lelisme entre El cuaderno de barro (2011) i Pasos dobles (2011), que coneixo de prop perquè vaig veure la performance en l’origen Pasodoble entre Miquel Barceló i Josef Nadj al Festival d’Avinyó el 2006 i després vaig anar al País Dogon el 2008 i vaig passar pel costat d’on treballava el Barceló. En aquest cas, és el documental que porta a la ficció o a l’inrevés?
“El 2007, vaig fer un retrat del Miquel per a una Fira de Frankfurt on també retratava tres altres pintors: Antoni Tàpies, Frederic Amat i Perejaume. Els filmava en 35 mil·límetres i, després, els convidava a pintar a sobre de la pel·lícula. Aquell dia, el Miquel em va ensenyar els quadres antics del franco-americà François Augiéras i em va parlar molt del seu periple per l’Àfrica. Casualment, un any i mig després una productora em va proposar de fer un documental sobre el Miquel a Mali i la seva vida al País Dogon. Jo vaig proposar a la productora i el Miquel de fer una pel·lícula on se’l mesclès amb el seu imaginari. Que fos un retrat del seu món imaginari més que no pas d’ell mateix. Això passava per filmar-lo com l’Augiéras, al País Dogon, amb aquestes mitologies molt pròpies del Miquel però també ara meves. I vam acabar fent-ne dues pel·lícules: un documental i una ficció, com les cares A i B de tot aquest món”.
Quan de temps vau passar al País Dogon?
“Vam fer diversos viatges i l’últim devia de ser de tres o quatre mesos. En aquell moment, ja es començava a palpar la tensió prebèl·lica. Vam anar a Timbuctú i vam decidir de no rodar-hi perquè ja havien matat gent. Es notava molt tens tot. Mentre rodàvem, hi havia segrestos a Mopti i molt a prop. Però no ens em vam assabentar perquè estàvem embolicats amb la pel·lícula. No n’érem massa conscients. Al tornar, vam llegir les notícies i vam veure que les coses estaven realment malament”.
De fet, el Barceló em sembla que no hi ha tornat mai més…
“No, l’últim viatge que fa fer va ser durant el rodatge. Poc després de tornar, el van trucar per dir-li que els espies havien sentit que el volien segrestar. I li van demanar que hi tornès més”.
Vau arribar en el moment just…
“Pels pèls. Jo crec que el Miquel també tenia la consciència que se n’havia d’acomiadar. I va ser un dels motius pels quals va voler fer la pel·lícula”.
Soldats anònims/Los condenados
Al quart capítol, fas un paral·lelisme entre el documental Soldats anònims (2010) sobre la primera recerca en fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya i el llargmetratge de ficció Los condenados (2009), que parla d’uns fets semblants a l’Argentina…
“Feia cinc o sis anys que treballava en un documental sobre un desaparegut argentí i que havia estat molt implicat en la lluita armada. Al mateix temps un cineasta i company de Girona, Pere Vilà, em va proposar que anéssim a filmar la primera excavació a Catalunya amb criteris arqueològics i científics. Va ser terrible perquè l’excavació es feia l’any 2003. És a dir, havien fet falta 37 anys! I, tot i així, la van prohibir! Les autoritats no van donar el permís perquè les eleccions quedaven molt a prop, no sé si eren municipals o autonòmiques… En canvi, a l’Argentina ens portaven anys d’avantatge. M’interessava perquè el Centre d’Antropologia Forense argentí era un model per als antropòlegs i arqueòlegs catalans… A Catalunya es va acabar obrint una fossa de forma clandestina, perquè era de soldats feixistes. La sorpresa va ser que, al cinquè dia de l’excavació, van arribar els Mossos d’Esquadra i van obligar a tancar-ho tot. I, llavors, els mateixos tractors que havien estat trencant i espedaçant els ossos van continuar llaurant la terra i alimentant-nos el cos amb el seu blat”.
En canvi, ara fins i tot el també gironí Javier Cercas en fa un llibre familiar amb El monarca de las sombras…
“Són temes que encara pateixen aquest tipus de prejudicis i tòpics segons els quals hi ha massa pel·lícules de la Guerra Civil. I, en realitat, són faves comptades! Se n’han fet poquíssimes!”.
Segurament, quan es començaven a fer, no hi havia la mateixa perspectiva…
“Hi ha pel·lícules meravelloses com les del Basilio Martín Patino, que va fer durant la dictadura i no es van poder estrenar fins que no va morir Franco. Crec que no s’ha continuat al mateix nivell”.
La matança del porc/Murieron por encima de sus posibilidades
El cinquè capítol fa referència a la recent crisi econòmica, amb el documental La matança del porc (2012) i la ficció Murieron por encima de sus posibilidades (2014). El que diu el personatge del Pep a La matança del porc és bastant fort…
“A mi em va impactar molt. Això va sortir d’un taller de cinema que estava fent a les Rambles justament la setmana que va esclatar el 15-M dels indignats. I vam decidir que totes les peces dels inscrits al taller fossin sobre aquest tema, fossin en present. El Pep era un cineasta amateur, que als anys setanta havia filmat les primeres eleccions democràtiques amb moltíssima il·lusió, amb gran militància. I va filmar l’última matança del porc que es podia fer de forma domèstica. Em va començar a explicar que era promotor immobiliari i que s’havia arruïnat i estava a l’atur. Segons ell, la solució passava per torturar banquers i polítics… Em va semblar que això era un símptoma. Perquè, aquella mateixa setmana, vaig sentir aquesta idea a quatre o cinc llocs diferents: a una llibreria a la que hi vaig molt sovint, a un bar, en aquest taller, i vaig pensar que calia fer-ne una pel·lícula. D’una banda, hi ha el documental ‘La matança del porc’ que recull aquest testimoni del Pep Armengol, cineasta amateur i promotor immobiliari. I, de l’altra, la pel·lícula ‘Murieron por encima de sus posibilidades’, feta en cooperativa durant els anys que no podíem finançar res més. Intentàvem aixecar ‘La propera pell’, i no hi havia manera. Intentàvem aixecar ‘Entre dos aguas’, i no hi havia manera. Per això, ens vam ajuntar amb els amics i vam fer aquesta pel·lícula en cooperativa sobre la crisi: un retrat de l’Espanya de fa cinc anys”.
Però amb sentències rectificades com la del Tribunal Suprem sobre l’impost de les hipoteques, no creus que sempre acaben guanyant els bancs?
“És com el casino, el seu propietari no perdrà mai… Ingenus de pensar que pot succeir!”.
Aquestes pel·lícules semblen molt violentes, però potser només els hi fan pessigolles…
“No, l’única vocació que tenen és com quan s’envia un satèl·lit a l’espai amb una càpsula dins amb una cançó del Louis Armstrong o un poema de l’Emily Dickicson, per si algun marcià vol saber com érem o com som. Per a d’aquí a uns anys, o ara, recordar que pensàvem el 2011. Perquè jo crec que no volem recordar que tots ens cagàvem amb el que passava i tothom volia matar banquers. Em sembla que és un imaginari d’un moment molt fort que, a més, era en present. I així en queda una petita constància”.
La propera pell/La propera pell bis
Amb La propera pell (2016), al sisè capítol, el que fas és reproduir les mateixes imatges però amb els diàlegs canviats. Són molts diferents? El primer dia, el dispositiu no funcionava i no els vaig poder escoltar…
“És un canvi de muntatge. Era com un repte que em vaig plantejar. Vam estar molts anys fent la pel·lícula. Va arribar un moment en què n’estava avorrit i tenia la fantasia de convertir-ho en dues pel·lícules. No vaig arribar a fer-ho. Pensava que, rodant un percentatge més petit, obtindria una segona pel·lícula. Però, al final, només ho vaig fer amb l’audio i amb els canvis de muntatge. N’hi ha que són canvis d’audio, d’altres que són canvis de la significació pel context i d’altres que són Kuleshov. Això que deia el rus Kuleshov que, quan canvies un pla i contraplà, el personatge pot sentir i pensar coses diferents. Això fa que la pel·lícula canviï per complet al final i tot el seu recorregut previ”.
Però se segueix sense saber si el nano és realment el fill d’aquella família…
“Jo crec que sí que se sap. Per a nosaltres (la pel·lícula està codirigida amb la seva companya Isa Campo), té un final absolutament unívoc: sí que és el fill. És la història d’un xaval que patia maltractaments, ell i la seva mare, i que l’única forma que va tenir de suportar aquest trauma va ser d’acabar matant el seu pare. És molt habitual que la gent que ha patit maltractaments tingui una síndrome d’estrès post-traumàtic. I l’amnèsia és conseqüència dels maltractaments i d’aquest moment traumàtic de matar el seu pare. La pel·lícula té un punt de tragèdia grega, una mica edípica. És algú que acaba matant el seu pare, no ho sap i retorna al seu poble. Per nosaltres és unívoc perquè la pista són les cremades que té a l’esquena, les mateixes i al mateix lloc que la seva mare”.
Ho teniu clar quan estàveu fent la pel·lícula o va ser a mesura que anàveu treballant?
“No, tota la pel·lícula està escrita en funció d’aquest final. Recordo que el Fran Araújo, que és el tercer guionista, sempre deia que havia de ser un final sorprenent però inevitable. Si tornes a veure la pel·lícula, tot condueix a aquest final forçosament. Hi ha una sèrie de coses que és impossible que aquest xaval faci si no és ell mateix. El que passa és que no sap que és ell. Creu que està fent d’impostor, està fingint ser algú que creu que no és. Però resulta que sí que ho és. És una pel·lícula d’impostor, sense impostor”.
Soleá/Después de las armas
Al setè i últim capítol contrastes dos projectes nous: Soleá, seguint al Rafael Nadal i del qual ja n’has fet uns anuncis, i Después de las armas, sobre un ex membre d’ETA. Què en vols fer d’aquests dos treballs?
“Después de las armas, encara no s’ha vist. Fa nou o deu anys, que estic filmant un documental sobre el canvi a la societat basca. Començat abans que ETA anunciès que deixava les armes. Jo vaig néixer a Girona, però tota la meva família és basca. Sóc el típic que té vuit cognoms bascos i a qui, des de petit, li ensenyen una mena de ritual nacional-socialista. Els meus cognoms són… (i els recita tan de pressa que és impossible de reproduir-los aquí). Fa deu anys, vaig començar a filmar una sèrie de moments que em semblaven importants com a retrat del país. En concret, vaig gravar el dia que ETA va deixar les armes. Ho vaig fer a la redacció de ‘Berria’ i a la d’El mundo’. En el cas de ‘Berria’ al director Martxelo Otamendi, a qui anys enrere li havien tancat el diari i l’havien torturat. A la redacció d’El mundo’ al País Basc, al seu director a qui havien intentat assassinar. Al llarg d’aquests anys, he acumulat molt material. I encara no he acabat. En principi, la idea és filmar una mica més l’any que ve i poder tancar aquest període”.
I amb les imatges del Nadal, en faràs alguna cosa més?
“Amb el Nadal he fet unes campanyes de publicitat, però sempre he imaginat que amb aquest material tret de context, amb una altra durada, se’n podria fer una pel·lícula que fos un retrat de la solitud de l’esportista d’elit. I pensava en aquest cas en una pel·lícula del Philippe Garrel dels anys setanta ‘Les hauts solitudes’ que em va entusiasmar quan la vaig veure.
Les imatges eco
Un cop acabat el recorregut d’aquesta primera videoinstal·lació amb set capítols, s’accedeix a la segona Les imatges eco amb fotos i gravacions actuals projectades sobre les parets de Catar, Cuba, Mèxic, Sud-àfrica i Rússia. Per què aquests llocs i quin n’és el nexe?
“Quan al Pompidou em van fer la pregunta de ‘Où en êtes-vous, Isaki Lacuesta?’ perquè en fes un curtmetratge de quinze minuts, vaig decidir de respondre de forma literal. Amb viatges concrets. I de forma metafòrica: dient que el cinema sempre permet d’estar en dos llocs i en dos temps a la vegada. Això que passa de forma tan natural, quan seus al sofà de casa o a una sala de cinema. Ets a casa, o a la teva ciutat, i al mateix temps ets al Colorado, o al planeta Mart, o a l’Àfrica. Són una sèrie de viatges que he fet al llarg dels anys, durant els quals filmo coses que em fan pensar en una altre lloc on no he estat mai. Transmeto imatges de llocs on sí que hi he estat per intentar abocar i invocar espais on no hi he estat mai com, per exemple, els països d’origen dels obrers que són al Qatar a partir del seus rostres mentre treballen. Filmo xavals a Johannesburg amb unes imatges d’adolescents, que semblen tretes del Harlem o el Bronx dels anys cinquanta, seixanta o setanta. Sempre que les ensenyo als meus amics pensen que són imatges d’arxiu que he comprat i els hi costa de creure que les he gravades només fa quatre dies. Són imatges que em permeten de pensar que aquests joves, quan es vesteixen com als anys cinquanta o com el anys vuitanta, estan vivint totes les dècades que els seus pares i avis no van poder viure per l’apartheid. A Sant Petersburg, faig un viatge perseguint la gent que celebra la manifestació de l’U de Maig i intento pensar si aquests cossos del present que acaben banyant-se al riu poden portar a la revolució o això és impossible. Fins a quin punt unes imatges fantasmagòriques del present poden ser mèdiums per repensar el passat o no”.
Finalment, havent guanyat la teva segona Conxa d’Or amb Entre dos aguas i amb aquesta retrospectiva al Pompidou en què a més s’ha subtitulat en francès tota la teva filmografia, creus que es podran veure les teves pel·lícules en sales comercials a França?
“Tant de bò! És part de la fantasia i del somni i de l’aspiració d’aquesta retrospectiva. A mi m’agradaria molt que servís per poder estrenar les pel·lícules a França, per poder arribar a un públic a qui no he arribat mai. I, per què no, perquè companys i amics meus i espectadors a Catalunya i Espanya coneguin coses meves que desconeixien. L’altre dia vaig enviar el programa a un amic que segueix molt bé el meu cinema i em va dir: carai! Hi ha un munt de curtmetratges i pel·lícules que no he vist mai!”.
No tens encara, però, comprador a França?
“A França, no. A veure si surt arran d’aquest monogràfic al Pompidou!”
Apèndix
Les imatges eco. Exposició d’Isaki Lacuesta al Centre d’Art Contemporani de Girona Bòlit (25 de gener-28 d’abril), amb les dues videoinstal·lacions del Centre Pompidou i una tercera La tercera cara de la Lluna creada especialment per a la Capella de Sant Nicolau en col·laboració amb l’escultor gironí Pep Admetlla i que s’acompanya del vídeo-poema Lunaby dedicat a la seva filla. Al maig, aquestes videoinstal·lacions es traslladaran al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona.
Isaki vs. Lacuesta, cicle a la Filmoteca de Catalunya a Barcelona amb la majoria de les seves pel·lícules (10 de gener-14 de febrer)
Le cinéma d’Isaki Lacuesta, llibre coordinat per Brice Castanon-Akrami i Sergi Ramos Alquezar (Mare & Martin/Centre Pompidou-2018), amb introducció i entrevistes dels coordinadors i Sofia Kerfa i textos d’Enrique Vila-Matas, Jean-Paul Aubert, Àngel Quintana, Anaïs Marshall/Frédéric Alexandre, Jean-Michel Frodon, Frédéric Maire, Pascale Thibaudeau, Josetxo Cerdán/Miguel Fernández Labayen, Marta Álvarez/Villarmea Álvarez i Julie Amiot-Guillouet.
Pel·lícules i tràilers d’Isaki Lacuesta (La Termita Films/Vimeo)
Article sobre Naomi Kawase i la seva relació amb Isaki Lacuesta a parisbcn
Visits: 520