VICENÇ BATALLA. Darrera de les grans declaracions polítiques, les societats colombiana i boliviana segueixen la seva vida quotidiana, entre esperances, temors i promeses. La madrilenya Catalina Martín-Chico ha acompanyat amb la seva càmera fotogràfica les exguerrilleres de les FARC a Colòmbia que han donat via lliure a la seva maternitat després de mig segle de vot per la causa revolucionària. El franco-català Miquel Dewever-Plana ha passat nou mesos amb els minaires i les minaires de Potosí a Bolívia que va ser Eldorado de la plata de la corona espanyola i n’ha extret les imatges atàviques del seu patiment i creences. Les seves dues exposicions integraven la programació oficial de VISA pour l’Image a Perpinyà. I ens apropen les dones i els homes d’un subcontinent americà que intenta ser l’amo del seu destí.

Els acords de pau entre el Govern i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) han posat fi a un conflicte vell de 53 anys amb un terrible balanç de 260.000 morts i set milions de desplaçats. La pau es va signar l’agost del 2016 i, malgrat tots els entrebancs entremig, poc després es van començar a instal·lar els 26 camps de transició per als exguerrillers·es abans que l’agost del 2019 no s’acabi l’ajuda econòmica de l’Estat. Les FARC estaven formades en un 40 per cent per dones. I, des del procès de desmobilització, s’ha produït un baby-boom que a la primavera del 2017 es calculava en tres-cents naixements i que ara ja s’hauria doblat. Les exguerrilleres es queden en aquests moments embarassades i donen a llum quan abans els hi estava prohibit o havien d’avortar. És un element més per creure en el futur.

Aquest és el punt de partida de Catalina Martín-Chico, que en els últims anys ha viscut entre Nova York i París on resideix actualment. A l’exposició Colòmbia: (Re)Néixer, a L’Atelier d’Urbanisme de Perpinyà, Martín-Chico hi resseguia les històries personals d’aquestes dones que han tingut fills durant aquest període de transició o ja estan fent una nova vida amb la seva parella i cuidant dels seus nou nats fora dels campaments. El treball l’ha pogut realitzar en el temps perquè precisament l’any passat a VISA pour l’Image va guanyar el Premi Canon de la Dona Fotoperiodista, dotat amb vuit mil euros per desenvolupar un projecte.

El desig de maternitat entre les exguerrilleres

“Per a mi, era molt important de poder arribar abans que no s’obrissin els camps per poder explicar la narració visualment”, ens va explicar Martín-Chico del seu primer viatge el maig de l’any passat per iniciativa pròpia. El juny del 2017, aquests camps s’obrien a l’exterior i es creaven les anomenades Zonas Veredales Transitorias de Normalización (ZVTN) que s’han convertit en una mena de pobles. “M’interessava poder explicar que aquella gent que estava fent la transició provenia de la selva i que eren combatents i guerrillers. En aquell moment, encara vivien en condicions de guerrilla, a ‘caletes’, les tendes de campanya de plàstic, i encara portaven l’uniforme i alguna arma”.

Amb el premi perpinyanenc a la butxaca, la fotògrafa hi va tornar entre febrer i abril d’aquest any per veure l’evolució d’aquesta readaptació a la societat. “En nou mesos, les coses han canviat un munt. A les zones veredales, ja no hi ha tendes de campanya, no es veuen uniformes ni armes. S’han construït cases. Els bebès ja havien nascut. També s’han construït carreteres, allà on abans s’havia de caminar enmig del fang”.

Els camps escollits per Martín-Chico van ser el d’Icononzo, al sud de Bogotà, i el de Colinas, a San José de Guaviare, al centre del país. El primer està situat en zona muntanyosa i, el segon, a la selva. Dos paisatges distints que, per a la fotògrafa, també corresponen a dues preocupacions diferents per part dels seus ocupants. Un tercer, a Cali, a la costa del Pacífic, quan hi va arribar la primera vegada ja estava massa avançat.

Entrada i sortida de les FARC

En la seva recerca d’històries personals, hi destaquen la de l’Angelina d’una part i la de la Dayana i el Jairo de l’altra. Els ha pogut seguir en els seus dos viatges a Colòmbia. L’Angelina, que ara compta amb trenta anys i es va unir a les FARC als onze on li van posar el nom de guerra d’Olga, encapçalava l’exposició amb una foto donant el pit al seu nadó quan els camps encara estaven constituïts de tendes de campanya. Va integrar la guerrilla després d’anys al carrer, abandonada per la seva mare i amb un padastre que abusava d’ella.

En el cas de la Dayana, va entrar a les FARC als quinze anys quan ja tenia un nen de cinc mesos amb qui s’ha retrobat divuit anys més tard. Ara ha refet la seva vida amb el Jairo, que va perdre la seva mare i les seves germanes ofegades en un riu als deu anys. “En totes aquestes històries, hi ha una necessitat evident de pertànyer a una comunitat”, raona Martín-Chico. La Dayana i el Jairo tenen ara una nena i s’han instal·lat de pagès per conrear la terra, tot i que no poden fer-ho amb les fulles de coca com els seus pares que aporta majors ingressos.

I una cosa curiosa que ha remarcat la fotògrafa és que el record dels seus anys a la guerrilla no és necessàriament negatiu. “De totes les dones que he conegut, totes en tenen un record bonic i estan molt orgulloses del que han fet. No es penedeixen de res. Les que s’han quedat fins al final estaven felices de tornar a veure la seva família. Estaven molt emocionades, tot i que no puguin tornar a viure junts”.

Això no vol dir que no n’hi hagi, tant dones com homes, que també hagin retornat amb els seus pares. O que, en aquests pobles de nova creació, hi hagi cases habilitades per a les visites familiars. De totes maneres, la integració a una vida normal segueix sent molt difícil. La seva reconversió passa per l’agricultura o com escoltes de seguretat, perquè era el que sabien fer quan eren a les FARC. Però encara no es guanyen prou la vida. D’altres, fins i tot han començat de zero en llocs on hi han anat de forma anònima.

Mentrestant, a les eleccions presidencials de la primavera passada el successor de Juan Manuel Santos va ser Iván Duque partidari d’un retorn a la línia més dretana i bel·ligerant contra el procès de pau. “Jo no he parlat amb cap comandant”, precisa Martín-Chico. “No m’he interessat per l’àmbit polític. Però estaven acollonits, preocupats i espantats. Ara bé, en les primeres decisions, Duque sembla que vulgui mantenir els acords de pau”. I, com a signe d’esperança, recorda que “moltes dones diuen que volen tirar endavant perquè, precisament, han tingut fills; per a elles, no hi ha marxa enrere”.

Especialista sobre la tragèdia al Iemen

Menys optimista és el que està passat al Iemen, país del qual Martín-Chico n’és una veritable especialista. Des del 2007, hi ha anat gaire bé cada any. Les bombes segueixen caient sobre els civils, en aquesta intervenció de l’Aràbia Saudita i la seva coalició contra els rebels hutis d’influència iraniana al nord del país. Bombes i equipament militar saudita que, en part, provenen de les fàbriques de l’empresa pública espanyola Navantia a Cadis. L’operació militar està derivant en una catàstrofe humanitària després de més de tres anys de guerra.

“He vist el país entrar en la violència. I la situació present és molt crítica. Menys mal que hi ha hagut altres fotoperiodistes que han pogut endinsar-se en les zones del nord. Després de la Primavera Àrab no podíem imaginar que les coses evolucionessin així… La solució es troba en la comunitat internacional, perquè l’Aràbia Saudita es plantegi de parar els bombardejos. I, a això, cal afegir-hi les guerres internes iemenites entre faccions”.

De fet, quan Martín-Chico tenia 43 anys es va emportar la primera edició del premi VISA d’Or Humanitària el 2011 atorgat pel Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR). Era pel treball Primer km2 en llibertat: plaça del canvi (Sanà), en que un moviment pacífic va aconseguir la marxa del dictador Ali Abdallah al-Salih. Qui va ser assassinat el desembre passat en una venjança entre els opositors a l’Aràbia Saudita. Aquest any, precisament el CICR li ha atorgat el guardó a la francesa Véronique de Viguerie per Iemen: una guerra que ens amaguen, una sèrie d’imatges colpidores sobre els efectes dels bombardejos que l’autora va prendre per a les revistes Time i Paris match a finals del 2017.

I com si les crisis humanitàries es toquessin, l’any passat aquesta VISA d’Or havia anat a parar al colombià Juan Arrendondo per Dones a la guerra que també tracta la qüestió de la maternitat entre les exguerrilleres de les FARC.

Les venes obertes de Potosí

El tràgic destí de les poblacions indoamericanes va quedar fidelment reflectit al llibre de capçalera d’Eduardo Galeano Las venas abiertas de América Latina, que gaire bé cinquanta anys després segueix sent un al·legat vigent de denúncia de l’explotació dels recursos naturals i mà d’obra barata des dels temps dels conqueridors. És el punt de partida de l’exposició Bolívia: Val un Potosí de Miquel Dewever-Plana, que estava oberta al Convent dels Mínims, perquè Galeano comença el seu assaig específicament en aquesta muntanya amb un filó de plata que va concentrar des del 1545 totes les cobdícies i barbaritats del que era capaç l’imperi espanyol al servei dels països precapitalistes de l’Europa del Nord.

Quan estan a punt de complir-se cinc-cents anys des de l’inici de l’extracció d’aquest mineral, les condicions de vida dels quítxua gaire bé no han canviat tot i que ara la muntanya cònica quasi ja no expulsa argent i és un trist espectre del seu gloriós passat. “Tots et diuen que recuperen les molles que van deixar els espanyols, encara que segueix aquest somni de caure sobre una bona veta”, resumeix Dewever-Plana que porta uns vint-i-cinc anys fent un treball sobre els indígenes a Llatinoamèrica i mig francès i mig català resideix actualment en un poble prop de Girona.

El fotoperiodista de 57 anys va conviure durant nou mesos amb els minaires de Cerro Rico, a 4.782 metres d’altura, i va entrar amb ells a les entranyes de les vetes i va seguir les dones que fan la tria de les pedres a l’exterior així com tots els ritus mig catòlics mig ancestrals que hi estan associats. “El turisme és molt important a Bolívia i, sobretot, a Potosí. Hi ha agències de viatge que porten grups a l’interior de la mina perquè s’hi estiguin una o dues hores i vegin el treball. Està clar que això no és el que a mi m’interessava”.

El Tío i la Pachamama

En nou mesos, el grau de confraternitat va permetre Dewener-Plana de prendre unes instantànies amb el màxim de realisme possible. “En aquests vint-i-cinc anys a Llatinoamèrica mai no havia patit físicament tant com quan els acompanyava dins de la mina. Per la manca d’oxigen, pel calor, pels vapors de cianur. Són condicions inhumanes”. I per què continuen fent aquesta feina si és tan penosa? “No tenen una altra alternativa. La majoria d’aquestes famílies són camperoles, però les terres no donen el suficient per alimentar-los. I molts emigren cap a la ciutat de Potosí per treballar i sobreviure. I, a la vegada, per pagar estudis als seus fills perquè no estiguin obligats a treballar dins de la muntanya com ells”.

Guanyen uns cent euros mensuals i l’esperança de vida d’un d’aquests miners és ara de cinquanta anys, una mica més del que era en el passat. Però tots acaben sucumbint a la silicosi que s’instal·la als pulmons. Al cementeri de Potosí s’estima que, durant l’època colonial (1545-1825), es van enterrar entre sis i vuit milions de persones.

A mode d’exorcisme col·lectiu, els quítxua van inventar la figura del Tío, fet d’argila i fulles de coca i amb un sexe desproporcionat, a qui “estimen i temen per igual”. És una mena de dimoni a l’interior de la muntanya Pachamama a qui han de fer tributs com cigarretes i alcohol, i que contraresten amb creus i processons de la verge a la porta de les mines. En aquesta iconografia pagana i religiosa, que té el seu punt culminant durant el seu particular Carnaval al final de l’època de les pluges, els anomenats mitayos tenen força estipulada la divisió entre homes i dones. Una altra forma de discriminació dins de la discriminació, segons el fotoperiodista, perquè les dones s’exposen a la seva vegada a una llum, vent i fred implacables per a la pell.

“Així com l’home té el somni de trobar aquella bona veta, les dones treballen fora per trencar les pedres i escollir els minerals. Elles mai no tindran aquest somni dels homes. Perquè elles mai no sobresortiran i es faran riques. Han nascut i moriran en la pobresa extrema”. I, per fer-ho més explícit, els codis interns ho recorden: “Els homes diuen que, si una dona entra a la muntanya, la Pachamama es posarà gelosa i amagarà el mineral”.

Mosaics masculí i femení

El que destacava d’aquesta exposició respecte de la resta de VISA pour l’Image és que, a més de les fotos emmarcades amb llegenda, s’hi afegien dos grans mosaics amb les cares d’una banda dels minaires i de l’altra de les dones, anomenades palliris. “La idea de fer aquests retrats em va venir, a l’inici del projecte, quan veia aquests homes entrant a la mina i a la seva sortida no els reconeixia. La seva cara havia canviat tant a causa del sofriment que viuen durant hores. Volia que hi hagués un rostre entre el públic i els minaires, que aquestes mirades impactessin”.

Pel mateix motiu, s’imposava contraposar-hi un mosaic amb les cares femenines. “En aquest cas, la idea prové d’un quadre religiós molt famós de l’època colonial ‘La virgen del cerro’ d’un pintor anònim indígena del segle XVIII. En ell, es reprodueix el Cerro Rico com si fos el cos d’una Mare de Déu. Dalt de la muntanya, es veu la cara de la santa. Per això, em van venir les ganes de retratar les guardianes de les ‘bocamines’. És una forma d’homenatjar-les”.

La continuació del projecte passa ara per fer-ne un llibre, que entregarà a cadascuna de les famílies fotografiades. És la contribució de Dewever-Plana a la conscienciació d’una pobresa que, malgrat un govern indígena des de fa ja una colla d’anys, segueix incrustada a Bolívia. “Hi ha molta discriminació cap als minaires. La població potosina discrimina bastant el minaire i la seva imatge. M’agradaria que, gràcies a aquest llibre, la societat boliviana se n’adonès que viu gràcies a les riqueses d’aquestes muntanyes”.

VISA pour l’Image 2018 (Éditions Snoeck), catàleg de 180 pàgines, 150 il·lustracions, 25 euros

Visits: 301