VICENÇ BATALLA. Vistes ja una tercera part de les pel·lícules a competició, n’hi ha una per a nosaltres que es destaca per sobre de les altres i que és la nostra primera candidata a Palma d’Or del Festival de Canes. Parlem d’Ash is purest white, del mestre xinès Jia Zhang-ke, que propulsa la seva protagonista, heroïna i musa de tots els seus films Zhao Tao a una dimensió desconeguda d’emoció i dignitat. De forma molt més sincera i sensible que no pas Cold war, del polac Pawel Pawlikowski, tot i que aquesta és ara una de les favorites de la crítica. Entremig, Jean-Luc Godard ens entrega un pamflet videoartístic amb Le livre de l’image i, a les seccions paral·leles, destaquen Borders i El ángel.
El realitzador Jia Zhang-ke radiografia en cada una de les seves pel·lícules la modernització a marxes forçades de la Xina, en aquesta perversa barreja de comunisme de partit únic i capitalisme. Però no ho fa frontalment, per estalviar-se així els problemes amb el poder, sinó a través de les relacions humanes i sentimentals i les xarxes socials que contenen també la seva part de violència i corrupció. I ho fa utilitzant els elements pop i kitsch d’aquesta societat (omnipresent en aquesta ocasió l’YMCA de Village People en música i coreografia) i l’ús de totes les tecnologies possibles per a comunicar-se. Però ho fa sempre de manera irònica i lúdica.
I, partint d’aquestes bases aparentment banals, teixeix un fil conductor entre els personatges per acabar traient-ne la màxima substància d’amistats, amors i traïcions. Aquesta vegada, amb Ash is purest white (que els francesos han traduït per Les éternels), Jia sublima els sentiments de la seva protagonista que interpreta la seva actriu fetitxe Zhao Tao i que també és la seva esposa. Inicialment, només és la dona d’un caid de la màfia local a principis del 2000 que es diverteix sense preguntar-se gran cosa més tot i que també s’ocupa del seu pare en una zona minera en tancament. Arran de la seva intervenció per salvar al seu marit d’una pallissa, acaba entrant a la presó. I el film i ella mateixa canvien radicalment.
Ens trobem a la zona de la Presa de les Tres Gorges, on el govern xinès ha construït el pantà més gran del món obligant a marxar a més d’un milió de persones. És la regió originària de Jia i Zhao i realitat que ja va donar peu a material fílmic amb Naturaleza muerta el 2006. La reacció del seu marit no està a l’altura quan ella surt de la presó al cap de cinc anys i això la porta a fer-se responsable del seu el propi destí, malgrat mantenir el contacte amb el seu antic company, i sobretot a dibuixar un personatge femení que encarna en ella mateixa les aspiracions de tota la població femenina del seu país en ple debat mundial sobre el tracte a les dones. El resultat és magistral.
Una catifa vermella per oblidar Weinstein
I es produeix just la jornada en què, aquest dissabte, el festival ha organitzat una pujada a la catifa vermella únicament femenina. Obligats després que la persona que va provocar la campanya #MeToo contra els abusos sexuals a les actrius, el productor nord-americà Harvey Weinstein, s’hagués estat passejant per la Croisette durant tots aquests anys com una de les persones més poderoses del cinema anomenat d’autor. D’entrada, la presidenta del jurat és l’australiana Cate Banchett que és una activista de la fundació Time’s Up. I, en el transcurs del certamen, hi ha programades tota una sèrie de trobades i debats per parlar de la qüestió amb un manifest a la seva vegada de setze actrius franceses negres. Fins i tot, els organitzadors han posat a disposició un numero de telèfon per denunciar assetjaments sexuals.
La dona també és la protagonista de Cold war, de l’oscaritzat amb Ida Pawel Pawlikowski. Però, des d’uns pressupostos cinematogràfics molt més tradicionals i previsibles. De fet, és la història d’una parella que just després de la Segona Guerra Mundial fugen a París per mantenir lliures les seves aspiracions com a cantants i intèrprets de jazz. Pawlikowski torna a filmar en blanc i negre i format 3/4, però del que se’n desprèn és una olor a naftalina especialment evident al passatge parisenc tot i l’aparició estel·lar de Jeanne Balibar. Aquest academicisme, que converteix les escenes jazzístiques en un déjà vu i malgrat alguns moments captivadors, fa de la pel·lícula un pur exercici d’estilisme. Que agrada a molts, en tot cas.
Tot i les imperfeccions de Leto, la narració proto-punk també en blanc i negre de Kirill Serebrennikov al Leningrad dels anys vuitanta, apareix com a molt més autèntica. Per la seva part, Plaire, aimer et courir vite de Christophe Honoré peca d’un mal sovint en els autors francesos. Aquest llargmetratge iniciàtic del realitzador, de quan va decidir marxar de Rennes per anar a viure amb la seva parella masculina escriptor a París moribund de la sida, s’inscriu dins la vena de 120 pulsaciones por minuto, de Robert Campillo, que l’any passat es va emportar el segon premi. I, amb Vincent Lacoste i Pierre Deladonchamps com actors, intenta ser menys militant i més literària. Però això és el que precisament la penalitza, amb passatges extremadament llargs i llegits. I la inclusió d’una banda sonora de pop indie dels vuitanta que no sempre quadra amb les imatges.
Paraula d’autors àrabs i orientals
Totalment oposada és l’aposta de l’austríac-egipci A.B. Shawky, que efectua el seu primer film amb Yomeddine. En ell, segueix en forma de road movie un leprós de veritat (Rady Gamal) i un noi de deu anys nubià negre (Ahmed Abelhafiz). Dos minories a l’Egipte actual, en un viatge que deu tant a Elephant man de David Lynch com Los olvidados de Luis Buñuel. No és nou, però el que s’explica i la forma com es filma sona a veritat. I els personatges ens acaben resultants propers.
Un punt a part és Le livre d’image de Jean-Luc Godard, que fa cinquanta anys va aconseguir amb d’altres realitzadors fer anul·lar el festival en plena celebració. Potser, per això, els organitzadors han volgut integrar la seva pel·lícula que en realitat és un treball de muntatge (fins a uns altres tres ajudants) d’imatges històriques del cinema però també del grup gihadista Daesh. La ficció es troba en una suposada monarquia al Golf Pèrsic anomenada Gofa. Però es tracta, de fet, d’una peça de videoart on les imatges i la veu en off de Godard estan tallades contínuament, amb un so que es repeteix de forma aleatòria pels altaveus de la sala. Al més pur estil cut-up i surrealista. Inclòs el fotograma referint-se al llibre Hommage à la Catalogne. El realitzador de Lausana, evidentment, tampoc no va venir a presentar el seu film i manté així intacta la seva aureola. Que requereix, de totes maneres, d’una gran concentració per poder seguir l’hora i mitja del seu film.
Les sorpreses d’Un Certain Regard
Deudora per la seva banda de Lynch, però des del vessant fantàstic, és la primera pel·lícula Borders de l’iranià resident entre Dinamarca i Suècia Gaya Jiji a la secció Un Certain Regard. Segurament la més impactant en imatges gore del que s’ha vist fins ara. I que guanyaria de carrer al Festival de Sitges si s’hi presentès. Dos éssers, que s’acaben descobrint mutants i protagonitzen una escena de sexe inaudita, posen en qüestió les nostres societats europees i la seva integració.
Els efectes de la guerra de propaganda als territoris ocupats pels russos a l’est ucraïnès és el tema de Donbass de Sergei Loznitsa que, tot i el seu origen rus, és un dels realitzadors més crítics amb l’autocràcia de Putin. Entre comèdia i tragèdia, la pel·lícula assoleix per moments el seu objectiu de qüestionar les imatges d’aquesta propaganda.
En un registre desenfadat però cru, À genoux les gars (Sextape) d’Antoine Desrosières retrata els adolescents francesos a través de dos germanes i dos amics. No és pas fàcil seguir tota la inventiva d’argot que es dispara des de la pantalla, però la seva fita no és altra que la de desemmascarar el masclisme inherent en la iniciació a la sexualitat. El que també busca la keniana Wanuri Kahiu en la censurada al seu país Rafiki al tractar-se d’una relació lèsbica. I que s’emmarca en la tendència afrofuturista actual que abraça a la seva vegada música i art. Aquest caràcter fa empàtic el film, malgrat una possible manca de ritme.
Del que va sobrat El ángel de l’argentí Luis Ortega (produït per El Deseo d’Amoldóvar que era a la presentació). El llargmetratge es basa en la història real de Carlos Robledo Puch, que continua empresonat 46 anys després a Buenos Aires per haver matat onze persones en robatoris. La seva particularitat és que tenia dinou anys, rissos rossos i una cara d’àngel que el feia sexualment equívoc. Com el jove Tadzio de Mort a Venècia de Visconti. I Ortega, en aquest cas, aconsegueix fer-ne un bon material fílmic amb la interacció entre els actors (Lorenzo Ferro, Chino Darín i preèencia de Cecilia Roth) i un gran acompanyament musical. Una primera escena amb el protagonista ballant rock argentí dels setanta dins d’una de les cases burgeses on s’introdueix marca el to. I, més endavant, és antològica la interpretació que en fan de Corazón contento de Marisol a la televisió. I el que arrodoneix aquesta selecció és l’ús instrumental de les composicions intemporals de Moondog.
Visits: 338