VICENÇ BATALLA. El director català Jaime Rosales torna al Festival de Canes. Però aquesta vegada ho fa a la Quinzena de Realitzadors, on precisament es va donar a conèixer el 2003 amb Las horas del día. En aquesta ocasió, hi presenta Petra amb un repartiment mig en català mig en castellà que li serveix per situar al Baix Empordà un drama de filiacions i identitats. I també de memòria històrica, que ens atrevim a batejar com d’arqueologia emocional. A la seva presentació matinal, Rosales ens va contestar sobre aquesta interpretació acompanyat de les seves actrius Bárbara Lennie i Marisa Paredes.
El personatge de Bárbara Lennie és una noia madrilenya interessada per les arts plàstiques, que se’n va a fer una estada en una masia al Baix Empordà propietat d’un escultor famós que té tots els trets d’un dèspota. La seva dona és interpretada per Marisa Paredes, tan descreguda i cínica com ell. El fill de la parella, encarnat per Àlex Brendemühl, es dedica a fotografiar fosses franquistes i s’enamora d’aquesta misteriosa noia. En l’hora i tres quarts següents se succeiran una sèrie de morts familiars que contribuiran a la trama de la pel·lícula, però que no sempre serà explicada de forma cronològica pel realitzador i a la que assistirem a través d’una càmera en forma de tràveling omnipresent.
Els diàlegs de Petra s’alternen en castellà i català i el tempo reposat de Jaime Rosales permet de resseguir tots els girs i sorpreses del guió, de vegades amb el·lipsis radicals, sense caure en cap mena de sentimentalisme. Aquest treball pausat de les relacions incertes i amagades dels personatges li confereix a la narració un caire d’arqueologia emocional perquè, a més, de rerefons hi ha el treball fotogràfic sobre la dictadura espanyola.
“Un dels elements al centre de la fabricació de la pel·lícula és la idea de la tragèdia grega”, va confessar Rosales a la nostra definició del seu film. “La tragèdia grega, pel que jo conec, permet enormement d’interpretacions possibles a partir de fets i desitjos amb conseqüències a les que et porta el destí. Ara que començo a trobar-me amb el públic i la premsa, començo a rebre interpretacions del film per part dels altres. Per a mi, és un gran plaer de veure que les interpretacions són diferents”.
Per això, el realitzador aprova però matisa la nostra qualificació. “Aquesta interpretació és molt possible perquè, d’una banda, és la vostra i també hi és intrínsecament a la pel·lícula. Potser més que una cosa central al film, jo diria que l’art necessita de l’altre, del públic, per interpretar-lo. Per mi aquesta pel·lícula és un equilibri entre crear una obra que li produeixi plaer al públic, que no sigui una cosa extremadament dura d’entrar-hi, i a la vegada que necessiti de ser interpretada. Perquè, malauradament, es veuen molts films que són molt accessibles i que no diuen res. Jo buscava aquest equilibri entre una audiència que pren plaer al veure la pel·lícula sense massa dificultats o una lectura massa opaca i el plaer que es pren quan s’interpreta una obra de vocació artística”.
Les opinions de Marisa Paredes i Bárbara Lennie
La forma d’encarar aquests postulats defineix també Rosales com a realitzador, en un control important de tot el procès però també cada cop més de llibertat afegida. “Efectivament, la meva manera de treballar es basa en una llarga preparació i una llarga escriptura. Preparo molt com s’ha de rodar, visito molts llocs, faig molts assajos amb els actors. La idea és disposar d’un pla molt elaborat per després poder improvisar molt. Acabo per filmar d’una altra manera i els diàlegs no es respecten. Els actors, interpreten les escenes amb els seus propis mots. Jo mateix descobreixo sorpreses, pla per pla, que posen en relleu l’espontaneïtat del film”.
Si hi ha algú autoritzat per parlar-ne és Paredes que ha treballat amb la flor i nata del cinema ibèric. “Els assajos amb el Jaime va ser realment sorprenents per a mi. És la primera vegada que faig una pel·lícula d’aquesta manera. És molt enriquidor per apropar-se a uns personatges que coneixes des de dins, però encara no saps com expressar-los. Tot això el Jaime ho va trobant amb tu mateix, et deixa llibertat… relativa! Perquè coneix molt bé els seus personatges i sap on vol anar amb ells”.
Per la seva part, la casualitat fa que la també madrilenya Lennie hagi presentat a la secció oficial Todos lo saben de l’iranià Asghar Farhadi. “Crec que les dues pel·lícules tenen similituds, però a la seva vegada són molt diferents. És veritat que les dues giren entorn de la família, sobre els secrets i el passat. I la identitat, d’alguna manera. En aquest cas el que més vaig treballar, parlant amb el Jaime, va ser la necessitat de conèixer la veritat i posar llum allà on hi ha obscuritat. Ambdues pel·lícules tenen en comú dos directors que són exhaustius, exigents, minuciosos i detallistes fins a límits insospitats”.
‘La mirada de l’àngel’
Però un element de la relativa llibertat que el barceloní deixa a les seves actrius i actors és que el personatge de l’escultor manipulador (que si més no es diu Jaume) és interpretat per un no professional com Joan Botey. És qui els hi va llogar la masia on transcorre bona part de la pel·lícula. El casal es troba al municipi de Forallac, en plenes Gavarres gironines i no lluny del mar.
I la càmera recorre lentament les habitacions, els menjadors, els tallers, els camps, les muntanyes, com una al·legoria intencionada del director. Les paraules amb les que Rosales es va acomiadar del públic de la Quinzena, abans el llargmetratge no s’estreni a l’Estat espanyol el 19 d’octubre, ho revelen: “El film es basa, com tots, en un pilar dramatúrgic amb els conflictes dels personatges i en un altre que és l’element fílmic. El que busco és què pot aportar el cinema a aquesta història. El que volia era transmetre la idea que hi ha alguna cosa al món que no és del tot humà, però que és aquí i ens acompanya. Nosaltres l’hem anomenat ‘la mirada de l’àngel’… Aquesta càmera, que va i ve i que potser se’n va a un lloc on no hi ha ningú, buscava aquesta idea de divinitat, d’àngel, de fantasma”.
Visits: 183