VICENÇ BATALLA. El dos tornaven a Canes, on hi havien estat absents per diferents raons. I ambdós ho fan amb pel·lícules que volen reflectir un món en convulsió, però amb fons i forma diametralment oposats. El danès Lars Von Trier, fora de competició, hi presenta la clatellada The house that Jack built que no deixarà ningú indiferent a favor i en contra. El nord-americà Spike Lee explica a BlacKkKlansman la història real de com als anys setanta un inspector negre va aconseguir infiltrar-se al Ku Klux Klan i destapar-ne les pràctiques racistes que continuaven exercint. Però si bé Lee utilitza un llenguatge efectiu però clàssic relacionant-ho amb l’actualitat, Von Trier osa totes les provocacions possibles sobre la figura del mal i en fa un objecte incòmode però poderós artísticament.
Lars Von Trier no havia pogut tornar a posar els peus al Festival de Canes des de la polèmica el 2011, quan a la roda de premsa de Melancolia mig seriosament mig en broma va confessar “comprendre les raons de Hitler”. Nosaltres hi érem i el president de llavors Guilles Jacob va decidir expulsar-lo immediatament. En aquella conferència de premsa, rodejat d’unes perplexes Charlotte Gainsbourg i Kirsten Dunst, ja va anunciar que preveia fer un llargmetratge porno i tornava a pensar en elles dues com a actrius. Al final, només va rodar Nymphomaniac amb Gainsbourg i les veritables escenes porno les van fer uns professionals.
En aquesta ocasió, no hi ha hagut roda de premsa per a The house that Jack built perquè l’organització ha aixecat el veto a l’autor però ha preferit deixar-lo fora de competició. Així s’evita les declaracions d’un Von Trier que, davant dels periodistes, sempre es mostra força nerviós i a la defensiva. El millor és veure’l expressar-se darrera la càmera, sabent a més que se li estalvia a la presidenta del jurat Cate Blanchett la complicada tasca d’haver de jutjar un film que ho té tot per a la polèmica malgrat que es mereixia ser en competició.
La cinta protagonitzada per un extraordinari Matt Dillon és la d’un serial killer que és capaç de justificar les seves atrocitats amb arguments artístics i en fa un repàs comparant-ho a alguns dels majors genocidis de la història del segle XX, inclòs el nazisme. Amb aquests pressupostos més d’un pot començar a fugir de la sala, perquè s’hi afegeixen d’altra banda imatges reals. I a les escenes dels seus assassinats no s’estalvia cap dels elements escatològics que faran prohibir la pel·lícula als menors de setze anys. La col·lecció de cadàvers s’amuntega al soterrani de la casa del psicòpata preparada per a noves invencions formals.
Von Trier ens posa a prova, juga amb la moral i ens obliga a fer un exercici de comprensió sobre on vol anar. Ens enfronta directament amb el concepte de mal i la dificultat (impossibilitat?) d’evitar-lo. Davant d’unes possibles crítiques sobre misogínia, racisme o ignomínia a les víctimes de l’Holocaust (la seva mateixa representació), ens recorda que únicament amb la nostra oposició no n’hi ha prou perquè hi ha forces que són més potents, que venen de més endins, que formen part de la nostra condició humana. El seu plantejament recorda el de la directora de teatre madrilenya Angélica Liddell que potser amb ¿Qué haré yo con esta espada? el 2016 es va tancar per sempre més les portes del Festival d’Avinyó.
El danès hi aporta un epíleg al seu film, que el temps dirà si farà referència o no, però que filosòfica i visualment recorda el treball de Stanley Kubrick i Apocalypse now i remet a La Divina Comèdia de Dante. Si algú la vol veure com una gran pel·lícula de terror, ho és. Si el debat va més enllà sobre el nostre concepte de la moral i l’ètica, el realitzador aconsegueix trencar aquesta frontera de les obres que marquen un abans i un després.
Ku Klux Klan i Black Panthers, cara a cara
La posta en escena de Spike Lee per a BlacKkKlansman es més plana per a un subjecte polític en el que no tindrà detractors entre els espectadors. Va dirigida contra el votants que van convertir Donald Trump en president dels Estats Units, però aquests difícilment la veuran. No vol dir que no hagués hagut de ser en competició perquè el film té les seves qualitats i representa un tema a defensar i un autor que va obrir noves vies al cinema de la seva comunitat.
Parteix d’uns fets de finals dels setanta, en què un policia negre (John David Washington, fill de Denzel) i un policia blanc (Adam Driver) s’infiltren al Ku Klux Klan d’una població de Colorado que segueix preparant atemptats contra els negres. La història està connectada constantment amb l’actualitat (al·lusions al First America), recorda un segle de racisme al país i juga amb l’estètica blaxploitation de l’època. El millor moment és quan es confronta simultàniament una reunió del Ku Klux Klan veient El naixement d’una nació de Griffrith i una trobada de dones Black Panther que escolten l’actor Harry Belafonte narrant com el seu personatge va assistir al linxament d’un company seu després que es difonès la pel·lícula.
Una altra connexió amb l’actualitat és el personatge de David Duke, líder suprematista que en aquell moment dirigia el Ku Klux Klan i l’any passat es trobava entre els agitadors a Charlottesville que va desembocar en la mort d’un militant antiracista. El cinema de Lee potser ja no té la força d’un Haz lo que debas, que el 1989 retratava els disturbis a Los Angeles amb el Fight the power de Public Enemy. Però, a les escales del Palau de Festivals, se sentia orgullós de lluir una gorra on s’hi llegia Blacka i un punys amb el lema Love (Trumps) hate (o sigui, l’amor triomfa sobre l’odi).
Visits: 309