VICENÇ BATALLA. En menys de 24 hores, la selecció de Canes ens va portar les dues suggerents pel·lícules japoneses a competició: Shoplifters, del conegut Hirokazu Kore-eda, i Asako I & II, del menys conegut Ryusuke Hamaguchi. Dues obres d’orfebreria com en són capaços els realitzadors d’aquest país entre Orient i Occident. La primera és un al·legat a favor de les famílies alternatives i una fina crítica a la soledat contemporània. La segona, una diagnosi de la joventut nipona a partir d’un relat no menys sensible sobre les paradoxes d’un amant doble. Dues maneres d’explicar la seva societat i d’explicant-se a la resta del món què és el que ens fa mal i com ho podríem curar.
Al ritme constant d’un film per any, el cirurgià de l’estat d’ànim de les famílies japoneses Hirokazu Kore-eda dóna un pas més enllà amb Shoplifters (que en francès s’ha traduït per un més apropiat Un affaire de famille). En aquest cas, aposta sense embuts per les famílies escollides que fugen de les biològiques quan aquestes són violentes i reprodueixen l’opressió social al seu interior. I Kore-eda no té cap inconvenient en fer simpàtics un grup de persones que comparteixen sostre entre vàries generacions i arriben a menjar gràcies a petits furts. Quan obtenen treball, han d’acceptar un mercat laboral en plena precarització.
La trama, que s’anirà desvetllant poc a poc en una exquisida posada en escena d’històries i personatges, comença amb una nena de cinc anys que aquesta família recull perquè s’ha escapat d’uns pares que la maltractaven. Malgrat els dubtes l’adopten i, a partir d’aquí, la nena retroba uns semblants que de veritat s’ocupen d’ella. Ni ella ni el seu germanastre més gran van a classe perquè, en un moment de la cinta, es diu que “a l’escola hi van els que no són capaços d’estudiar a casa”.
Aquesta declaració impregna bona part de la pel·lícula, on l’escola és de fet el carrer. Però un carrer on els que no poden seguir la competició imposada per les regles econòmiques s’acaben ajudant mútuament perquè l’Estat l’únic que ofereix a canvi és viure en residències d’acollida. És una paràbola (com l’era també el film italià en competició Lazzaro felice) dels mals de la societat japonesa i alhora, en general, de qualsevol societat occidental que en la seva recerca d’un major confort físic i tecnològic, es buida progressivament de la seva ànima i mercantilitza famílies i individus. Una denúncia que compta amb una realització de gala.
Els complexos sentiments adolescents
Per la seva part, Ryusuke Hamaguchi que és d’una generació posterior a la de Kore-eda aconsegueix a Asako I & II reproduir cinematogràficament els complexos sentiments dels adolescents nipons. El minimalisme de les paraules es traspassa aquí a la pantalla, en aquesta cuidada història d’una noia d’Osaka interpretada per Erika Karata que viu un amor a primera vista però després és abandonada fins que coneix un altre noi a Tòquio que és físicament el seu doble. De fet, aquests dos rols masculins són encarnats pel mateix actor Masahiro Higashide.
Aquest equívoc, real o imaginat, plana durant tot el llargmetratge contribuint a un misteri que no pararà de fer-se més i més laberíntic. Com una història de fantasmes contemporània. Al final, serà difícil destriar els veritables sentiments de la noia i la identitat dels seus amants. Però ens anirem amb la sensació d’haver assistit a un bell recorregut iniciàtic sobre l’amor, els desitjos i les pors. De Hamaguchi, s’acaba d’estrenar als cinemes a França en tres parts l’excel·lent sèrie de televisió al seu país Senses (Happy hour), on segueix la història de quatre amigues de la trentena. Kore-eda ha trobat un digne hereu de la psicologia japonesa.
Visits: 266