VICENÇ BATALLA. El futbolista argentí Diego Maradona és una font inesgotable per a pel·lícules i documentals. El britànic Asif Kapadia acaba de presentar a Canes Diego Maradona, que aprofita més de cinc-centes hores d’imatges personals que li ha cedit el mateix jugador. I n’extreu un altre dels seus documentals-thriller a partir de la realitat, centrat en la seva glòria i posterior descens als inferns durant la seva estada a Nàpols i la seva relació amb la Camorra.
Existeix la ficció de les pel·lícules de Coppola, Scorsese i De Palma sobre les màfies d’anada i tornada entre Itàlia i els Estats Units i més enllà. I, d’altra banda, la via documental del britànic d’origen hindi Asif Kapadia que aprofita el material que li ha proporcionat el propi Maradona per construir una història dels seus set anys a Nàpols que és també una odissea per les cotes més altes del futbol i la seva baixada als inferns de la Camorra napolitana. Kapadia ha aconseguit que el Pibe de Oro, als seus 58 anys, li prestès bona part de les seves imatges íntimes a mode de redempció d’aquest període de fama i autodestrucció a la segona meitat dels vuitanta que l’han marcat per sempre més. Un film d’elogi i de confessió.
El serbi Emir Kusturica ja va presentar a Canes el 2008 Maradona by Kusturica amb entrevistes fetes per ell mateix i d’altres personatges del món dels altermundialistes. Era un film militant, per les simpaties pels règims antiamericans d’ambdós, però que es perdia en les anècdotes i amb un Maradona que si el deixen parlar davant d’una càmera ocupa tot l’espai. En aquell moment, l’astre argentí estava realment sortint de les seves adicions. I Kusturica salvava el seu documental amb l’animació reproduint el gol del segle contra Anglaterra al Mundial de Mèxic de 1986 victoriós de l’Argentina amb el Good save the queen dels Sex Pistols.
Kapadia, en canvi, amaga el rostre actual de Maradona tot i utilitzar-ne la seva veu en off i d’altres persones que en van estar properes com la seva exesposa Claudia Villafañe, jugadors, entrenadors i periodistes. I així s’hi explica els seus orígens modestos a Villa Fiorito, al sud de Buenos Aires; el mal record del seu pas pel Barcelona; l’entronització durant els primers sis anys a Nàpols (dos scudettos i una Copa de la UEFA); un sud italià menyspreat pel nord; episodis de paternitat extra conjugal; i, sobretot, la seva relació amb el clan Giuliano al barri de Forcella que el van introduir a la cocaïna i li van comprar la voluntat a canvi de rodejar-lo d’un món de luxe.
Quan Argentina bat al penals a Itàlia a les semifinals del Mundial de 1990 en partit que es jugava com ironia de la història a l’estadi San Paolo napolità, la pressió mediàtica contra Maradona es va convertir en tan forta que el clan Giuliano es va veure obligat a deixar-lo caure. Les imatges d’aquest partit són el punt culminant del documental com quan l’heroi es transforma en malvat. L’any següent seria condemnat per la justícia italiana per consum de droga i, poc després, suspès un any com a futbolista per un control antidopatge positiu.
El realitzador Kapadia, com ja va fer amb l’accident mortal del pilot brasiler de Fòrmula 1 Ayrton Senna, se serveix de les imatges reals per arribar a aquest clímax que combina fets objectius amb una trama que manté viva la tensió. I que amb Amy (Winehouse) li va permetre el 2015 de guanyar un Oscar.
Maradona no era a la presentació a Canes, com sí va ser el cas amb Kusturica fa onze anys pujant fins i tot a l’escenari en una festa amb la No Smoking Band del serbi, però evidentment aquest nou documental aporta molt més per conèixer totes les contradiccions i dimonis del que alguns consideren com el millor futbolista de la història amb tota l’arbitrarietat que això suposa. Kusturica en feia una mena de semi-déu, amb església pròpia a l’Argentina. Kapadia el fa tocar de peus a terra, sense renunciar a les seves increïbles jugades des de la seva enyorada època al Boca Juniors. El documental s’estrena a l’Estat espanyol el 19 de juliol.
Feminisme històric de Sciamma i grandiloqüència antinazi de Malick
A competició al festival, s’han vist dues pel·lícules de resultat força diferent que fan guanyar o perdre confiança en els seus directors. La francesa Céline Sciamma participa per primera vegada a la secció de major importància amb Portrait d’une jeune fille en fleur (Retrat d’una noia en flor). L’autora de Tomboy o Bande des filles/Girlhood, feminista i LGBT, rescata de la història oblidada les pintores del segle XVIII que ja tenien una activitat destacable sobretot fent retrats de dones. Situant el relat en un illa normanda entre una pintora (Noémie Merlant) i la seva model a qui ha de dibuixar d’amagat (Adèle Haenel), la relació que es lliga entre ambdues sota el testimoni de la jove criada és tant una reivindicació del valor artístic d’aquestes pintores com de la possibilitat d’enamorar-se en contra de les convencions de l’època. Amb un mirada actual, alhora, sobre l’avortament.
I no és tant tot això, sinó la forma sensible i delicada com Sciamma filma aquestes escenes i la puresa d’aquest amor que emociona. Una escena final amb el rostre plorós d’Haenel escoltant el fragment de l’estiu de Les quatre estacions de Vivaldi n’és prova.
Al contrari, el nord-americà Terrence Malick abusa i fatiga amb les seves tres hores de A hidden life sobre la història del camperol austríac Franz Jägerstätter que es va oposar com a objector consciència a servir a l’exèrcit de Hitler i va morir guillotinat a Brandenburg. Aquest himne antinazi i pacifista, lloable en les seves intencions, es converteix en una càrrega cinematogràfica per la forma tan artificiosa d’utilitzar la càmera i el muntatge i el seu sermó místic.
Amb l’afegit que aquests personatges enmig d’un poble muntanyenc parlen en anglès i només fan servir l’alemany per a crits que no es tradueixen. Això sí, el vencedor d’una Palma d’Or el 2011 amb El árbol de la vida ha dividit com ningú la crítica entre partidaris i detractors seus.
Visits: 105