VICENÇ BATALLA. Hi ha realitzadors com el francès Abdellatif Kechiche a qui, si no existissin els terminis ni les limitacions, continuaria filmant i muntant la mateixa pel·lícula durant anys. És el problema de Mektoub, my love: Intermezzo, la segona part d’un estiu hedonista el 1994 a Seta. Que, en aquesta segona entrega, es perd en redundància i reiteració: tres hores i mitja amb les mateixes escenes en una discoteca. Una llàstima, perquè la primera part estava molt bé.
Abellatif Kechiche demostra amb Mektoub, my love: Intermezzo que és capaç del millor, però que també s’embafa. Fins ara, la llarga durada de les seves pel·lícules estava justificada perquè hi desenvolupava amb el temps necessari les seves trames socials i sentimentals fins a fer-les explotar. La escurridiza o cómo esquivar el amor, en una escola dels suburbis; Cuscús, ja a Seta al voltant d’un restaurant i una festa magrebina; i sobretot La vida de Adèle, sobre la història d’amor impossible entre dues noies, s’allargaven fins arribar a atrapar l’espectador en carn viva.
El guanyador de la Palma d’Or amb La vida de Adèle el 2013, no va arribar a temps a Canes el 2017 per presentar Mektoub my love (canto 1) que va acabar aterrant a la Mostra de Venècia. Aquest film no estrenat a l’Estat espanyol, situava a la primera meitat dels noranta la història d’un jove universitari parisenc, l’alter ego del director, en aquesta població costanera del Llenguadoc un estiu rodejat d’amics seus i una noia, Ophélie Bau, que s’acaba convertint de fet en el centre de la pel·lícula. La seva feina en una granja familiar, les converses a la platja de joves i adults, l’ambient estiuenc dels bars i restaurants del centre i les festes fins a l’alba en una discoteca suposaven un ecosistema en el qual Kechiche hi representava com sempre de forma naturalista i inspirada moments de vida.
Les relacions d’una comunitat tunisiana, l’origen del realitzador, amb la resta d’estiuejants allunyaven tòpics i convidaven a l’hedonisme mediterrani. Al final, durant uns tres quarts d’hora, entràvem en una discoteca on sentíem aquells temes dels noranta que tots hem ballat. El joc eròtic de les noies i el voyeurisme del director hi tenien sentit, tot i que ja notàvem que el temps de recreació s’estirava especialment. Però el total durava una mica menys de tres hores.
Bé, en aquesta segona part ens anem a les tres hores i mitja tot i que inicialment se n’havien anunciat quatre. Perquè la pel·lícula encara s’estava muntant quan va començar el festival. I, després d’una primera escena de platja de quaranta minuts que ja es fa una mica llarga, la resta transcorre en la mateixa discoteca i més de la meitat del temps assistim al ball eròtic de les noies (amb bones dosis de twerking, movent el cul amb el Voulez-vous dels Abba o el French kiss de Lil Louis i altres ritmes més makineros de l’època). La intenció evident de Kechiche és fer-nos entrar, gaire bé en temps real, en l’embriagadora atmosfera d’aquestes festes d’estiu i els cossos ardents.
Però el resultat és que el realitzador es perd en aquest voyeurisme, converteix les noies en unes deesses inabastables i l’únic punt de vista de la càmera sembla ser el seu darrera. A canvi d’alguns moments de veritable excitació en el ball, n’hi ha més del setanta per cent que són prescindibles. Dona la impressió que ha fet una segona part de retalls de la primera.
I no és pas l’escena del sexe real al lavabo, que dura un quart d’hora, el que incomoda. Ho és per exemple que les noies es poden donar petons entre elles, però als nois no se’ls hi ocorri mai. És com si Kechiche s’hagués quedat clavat en aquells records d’adolescència, en què no arribava a consumar el seu desig. I a nosaltres, com a espectadors, no ens deixa cap altra porta de sortida. Únicament s’entén que per ser qui és se li hagi acceptat enviar una còpia a última hora al festival que, l’única manera d’estrenar-la en sales, és que la redueixi. Perquè, si no, poca gent anirà a veure després la tercera part com ja anuncia.
Els mafiosos, segons Marco Bellocchio
Acostumats com estem a veure les sagues de mafiosos de la mà dels realitzadors italo-americans, és interessant d’observar què en fan d’aquest material els mateixos directors italians. Sobretot, si parteixen de fets reals. El veterà Marco Bellocchio ha agafat la història del penedit més famós Tommaso Bucetta per fer-ne Il traditore (El traïdor), una aproximació austera i precisa de com funcionava la Cosa Nostra a Sicília en l’època més terrorífica de Totò Riina. La dels anys vuitanta i noranta, que va acabar amb l’assassinat a Palerm dels jutges Giovanni Falcone i Paulo Borselino que havien aconseguit condemnar centenars de mafiosos gràcies al testimoni en primer lloc de Buscetta. I que va estar a punt d’arribar a l’incombustible exprimer ministre Mario Andreotti.
Bellocchio, que no té por d’afrontar aquest passat recent del seu país sense renunciar tampoc a la seva imaginació com a cineasta, hi descriu de forma paral·lela l’ambient de l’omertà a l’illa i l’exili de Buscetta primer com a fugitiu al Brasil i, més tard, com a protegit als Estats Units. Però els moments més intensos arriben amb el Maxi Proceso a Palerm a mitjan dels vuitanta en què es reprodueix l’actitud d’uns i altres, amb els jutges enmig intentant fer entenedors uns testimonis que actuen com si estiguessin en un territori que no fos Itàlia.
Un dels moments significatius és quan un d’aquests testimonis parla tan de pressa el sicilià que els advocats l’interrompen perquè no el comprenen. Per la seva part, l’actor Pierfrancesco Favino encarna amb especial solidesa el rol d’un Buscetta que no només parlava portuguès sinó també l’espanyol, com se’l veu en unes imatges d’arxiu cantant un bolero en els últims anys de la seva vida.
Visits: 101