VICENÇ BATALLA. Com escriuen i componen els Sparks a l’obertura d’Annette, el Festival de Canes 2021 més gegantí per l’acumulació de pel·lícules després d’un any en blanc va donar el seu tret de sortida de la competició en ple mes de juliol amb aquesta òpera pop filmada amb la seva energia i inventiva habitual per Les Carax. Marion Cotillard és la bella i Adam Drive és la bèstia, i enmig hi ha aquesta filla objecte no identificat Annette, en una paràbola a Los Angeles sobre la fama al món artístic en temps moderns oficiat com a una ópera on els personatges s’enamoren, canten i s’autodestruixen gràcies a la música iconoclasta dels veterans germans Ron i Russell Mael. Un altre desafiament reeixit per l’enfant terrible Carax, que assaboreix ara el reconeixement públic. A la inauguració del festival s’hi van congregar, a més, la nord-americana Jodie Foster que va rebre de les mans de Pedro Almodóvar una Palma d’Or d’Honor per la seva carrera, i l’últim guanyador del màxim guardó a Canes el 2019, el sud-coreà Bong Jong-hoo.
La trobada entre Leos Carax, que el 2012 va renéixer per a la crítica i els espectadors amb la genial Holy Motors també presentada a Canes (i una altra vegada un Denis Lavant prodigi de la metamorfosi) i el grup històric californià Sparks es remunta al 2013. Des de llavors, ambdues entitats estaven gestant aquest musical, que té més d’òpera onírica filmada que no pas de coreografia cinematogràfica clàssica. Més d’elements màgics del cinema mut que no pas d’escenografia realista. Més de Jean Cocteau (La bella i la bèstia, 1946) que de la recent La La Land (2016), de Damien Chazelle.
A Holy Motors, Carax utilitzava una cançó dels Sparks, com a fan incondicional que és, i ja introduïa al final de la pel·lícula una meravellosa escena musical amb Kilye Minogue en uns magatzems Lafayette parisencs fantasmes i en reformes. Els germans Mael l’hi van enviar aquesta proposta i, al principi, el realitzador no la volia tirar endavant perquè llibret i cançons li recordaven massa el suïcidi de la seva companya, l’actriu Katerina Gouleba (Pola X, 1999), i pensava que seria contraproduent per a la seva filla, aleshores de nou anys. I no és per falta de ganes d’entrar en el cinema musical si es recorda el memorable tràveling de Lavant a Mauvaise sang (Mala sangre, 1986) sota els ritmes del Modern love de David Bowie. Pel camí, es van quedar projectes amb el mestre Michel Legrand o l’inclassificable Scott Walker.
Els Sparks, Adam Drive i Marion Cotillard
Els Sparks, que van treure el seu primer àlbum el 1971 i han viscut una carrera més aviat discreta per al gran públic però atapeïda de seguidors il·lustres, de Joy Division i els Pet Shop Boys a Les Rita Mitsouko i Franz Ferdinand, més a Europa que als Estats Units, també havien vist projectes musicals seus avortats amb Jacques Tati i Tim Burton. Finalment i, després de set anys d’anades i vingudes, tots els astres es van alinear al trobar també el finançament necessari amb les figures de Driver i Cotillard en els papers principals. L’un és un altre actor camaleònic (de la sèrie televisiva Girls al cinema d’autor, passant pel rol de Kylo Ren a La guerra de les galaxias) i l’altra demostra el seu caràcter polifacètic i múltiple (com el relleu de Juliette Binoche de la mítica Los amantes del Pont-Neuf, 1991) perquè interpreta ella mateixa les escenes musicals, fins i tot les operístiques. De fet, ambdós canten en directe en una pel·lícula que és musical en un noranta per cent. El tercer en discòrdia és el director d’orquestra de l’òpera, que encarna Simon Helberg.
La indicació de sortida del film la dona el mateix Carax com a enginyer des d’un estudi on els Sparks estan gravant les cançons amb els actors i, després, surten tots al carrer amb la filla de Carax inclosa. És l’inici d’aquesta òpera pop kitsch que revela el malestar d’un món de vanitats jugant sovint amb l’estètica hiperrealista de la qual el realitzador sempre en treu un resultat sorprenent. Els espectadors assistim a l’òpera o als teatres on Henry McHenry/Driver escenifica els seus monòlegs càustics com ho fan els mateixos espectadors a la pel·lícula convertint-se, a la seva vegada, amb les seves rèpliques, en personatges.
I el llargmetratge es va decantant progressivament cap a aquesta zona incòmoda fins a transformar-se en un reflex de la toxicitat de les relacions de parella en plena època de denúncia dels abusos masculins del MeToo. Encara que és la professió, en general, qui surt mal parada i, de rebot, les conseqüències que en reben els infants. El monologuista Henry no és capaç d’abandonar el seu cinisme, i Ann Desfranoux/Cotillard no para de morir-se sobre l’escena amb les seves àries, sigui Madame Butterfly o La dama de les camèlies.
El musical pot contrariar per aquesta conclusió tan negra del món de la faràndula, però el seu desplegament i la seva visió pertanyen plenament a un cinema que es desmarca dels camins més convencionals. La cinta s’ha estrenat simultàniament a França, arriba el 20 d’agost a l’Estat espanyol i a la mateixa data als Estats Units a Prime Video d’Amazon perquè la plataforma també n’és coproductora. D’altra banda, a finals de juliol surt a França el documental The Sparks Brothers, d’Edgar Wright, mentre que s’acaba d’editar la banda sonora del grup: Annette, a film by Leos Carax-Selections from the Motion Picture Soundtrack (Milan/Sony Music).
Una Palma d’Honor a Jodie Foster, entregada per Almodóvar
L’equip sencer d’Annette protagonitzava la primera pujada a la catifa vermella (autoritzada fins a l’entrada dalt del Gran Teatre Lumière sense mascareta) d’un festival amb tota la logística necessària de tests d’antígens i PCR, nasals i de saliva, perquè la Covid no prengui un protagonisme que ja el va obligar a anul·lar la passada edició.
A l’auditori, a Driver li va tocar d’asseure’s al costat de l’actriu i realitzadora Jodie Foster. Però Driver, com ja és costum des de fa anys, se’n va anar abans que comencés la projecció ja que no veu cap pel·lícula de les que hi participa perquè diu que se sent ridícul en pantalla. En tot cas, Foster ens va fer un discurs amb un francès impecable per agrair la Palma d’Or d’Honor a la seva carrera, va presentar la seva companya que es trobava a la sala, Alexandra, i va acabar rebent el guardó de la mà de Pedro Almodóvar, qui amb pel·lícula o sense, és gaire bé sempre present a La Croisette. Per arrodonir-ho, el realitzador Bong Jong-hoo també va fer el viatge des de Corea del Sud per assistir a la cerimònia com a lligam amb el món pre-pandèmic, com a últim guanyador de la Palma d’Or el 2019 amb Parásitos.
Precisament, l’actor principal de Parásitos, Song Kang-ho, forma part del jurat per a la Palma d’Or 2021 presidit pel realitzador nord-americà Spike Lee (que ja ho havia de ser l’any passat) i que a més compta amb les realitzadores franco-senegalesa Mati Diop i austríaca Jessica Hausner, el director brasiler Kleber Mendoça Filho, les actrius estatunidenca Maggie Gyllenhaal i francesa Mélanie Laurent, l’actor francès Tahar Rahim i la compositora i cantant quebequesa Mylène Farmer.
Com a preàmbul per als periodistes que aquest any sembla que s’hi troben en menor nombre donades les circumstàncies, se’ns va projectar el documental de gaire bé tres hores The Story of Film: a New Generation, que culmina el colossal projecte de quinze hores de la història del cinema per fragments del britànic Mark Cousins. Aquest epíleg empalma amb el cinema en temps pandèmics i, com a resum del millor al segle XXI, hi apareix encertadament Holy Motors de Carax.
* Totes les cròniques del Festival de Canes 2021
Views: 135