Una odissea, del Mediterrani a l’Amazònia

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | El testimoni en directe de l'actriu siriana Yara Ktaish al Present que desborda-La nostra odissea II, de Christiane Jatahy
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | El testimoni en directe de l’actriu siriana Yara Ktaish al Present que desborda-La nostra odissea II, de Christiane Jatahy

VICENÇ BATALLA. El mite fundacional de la literatura occidental, l’Odissea d’Homer, va ser l’eix vertebrador del Festival d’Avinyó 2019 en una connexió entre passat i present i aquelles tragèdies que ens persegueixen de forma cíclica. Ara, en un Mediterrani cementiri de migrants i desposseïts. Hi havia les obres originals o inspirades per aquest clàssic, i les que radiografiaven l’actual malestar d’Europa i els corrents polítics xenòfobs que aixequen murs contra els pàries d’altres continents. Però Ulisses també va arribar a l’Amazònia per trobar-se amb els indígenes a qui Bolsonaro els hi està arravatant les seves terres en benefici dels grans terratinents i les corporacions.

Una lluita artística perquè les idees siguin un patrimoni per construir i no per destruir, i on els primers dies hi va fer una aparició autocrítica en una obra l’expresident francès François Hollande. Fins al 23 de juliol, el director del certamen Olivier Py va convidar a aquest exercici amb una quarantena d’espectacles oficials. Entre els quals hi van destacar d’altra banda el del xinès Meng Jinghui, que ens va deixar astorats amb La casa de te, i el del rus Kirill Seberennikov Outside sobre el seu encontre mancat amb el fotògraf i poeta també xinès Ren Hang que es va suïcidar just abans dels trenta anys. Una obra, aquesta última, sense el seu director que segueix sense poder sortir del seu país. (extractes en vídeo de cada espectacle)

“Europa és una odissea, és clar”, ens assegura l’avinyonenc de Cavailhon Roland Auzet el dia de l’estrena de Nous, l’Europe, banquet des peuples, (Nosaltres, Europa, banquet dels pobles) a partir d’un poema èpic del seu estret col·laborador Laurent Gaudé. La posada de llarg d’aquesta obra en què hi arriben a haver una seixantena de persones sobre l’escenari, entre actors de diverses nacionalitats, un cor i una figura política diferent cada nit, va comptar com a convidat especial en aquesta primera funció amb l’expresident francès François Hollande. Cap a la meitat de la representació, sorgirà enmig del grup per respondre a unes preguntes que són les mateixes per a tots els qui s’hi sotmeten.

Al migdia, al convent convertit des de fa anys en centre operatiu del certamen, Auzet també hi dona la seva opinió esperant que el debat s’engegui al vespre i continuï durant tota la seva gira que té una parada important a Perpinyà. “La resposta per a nosaltres és de dir que s’ha de treballar per Europa. Si es mira el segle XX, és un segle de sang, d’ombres i de foc. Des dels anys cinquanta, hem aconseguit que la passió amb els pobles no ens dugui a conflictes extremadament destructors. Tinc la sensació que hi ha una veu per al futur. No dic pas que estigui a favor de l’Europa actual. Li tinc molta ràbia”. De fet, l’obra comença amb un actor preguntant-se irònicament perquè els francesos el 2005 van votar No al referèndum de la Constitució europea i després aquesta es va aplicant igualment.

Ara bé, Auzet porta aquesta discussió al terreny del teatre i la creació. “Estic disposat a lluitar perquè la idea d’Europa no es destrueixi donat que, en aquests moments, hi ha gent que la manipula amb objectius personals, partidistes, clànics. L’espectacle parla d’això. S’ha de continuar més que mai lluitant per les idees”.

Hollande, enmig del neguit europeu

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | L'expresident francès François Hollande contestant les preguntes a <em>Nosaltres, Europa, banquet dels pobles</em>, de Roland Auzet
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | L’expresident francès François Hollande contestant les preguntes a Nosaltres, Europa, banquet dels pobles, de Roland Auzet

En aquesta primera representació, Hollande va aparèixer relaxat, amb una camisa sense corbata i una calor sufocant encara a mitjanit, i va anar responent pausadament una a una les qüestions dels actors. “Soc europeu perquè soc francès”, es va presentar a si mateix. “I el moment de major felicitat com a polític que he tingut va ser quan va caure el Mur de Berlín, perquè va representar una reunificació del que ja era Europa. I perquè no fos només una unió econòmica”.

Encara que, preguntat sobre el seu major remordiment durant l’exercici de la seva presidència (2012-2017), va tornar a aparèixer aquest antic bloc soviètic. “El que més em va doldre és que no aconseguíssim que els Governs dels països de l’Est acceptessin d’acollir cap immigrant durant la crisi de refugiats del 2015”. I, a partir d’aquí, va defensar una política d’acollida coordinada d’immigrants, tenint en compte els que estan més en perill perquè provenen de països en guerra. I també proposant una Europa amb un nucli de països que puguin anar més ràpid en les seves polítiques comunes però mantenint el nombre general d’Estats membres de la UE.

El que seria, per a Hollande, anar cap a una Europa més federal sense abandonar els Estats-nació. Abans de deixar l’escenari, tot i que encara s’hi va quedar uns minuts enmig d’un dels números en què tothom corria, cantava i cridava, l’expresident va tenir temps de dir amb el seu humor conegut (com quan es preguntava si encara es podia parlar dels socialistes com a partit), que ell havia estat un dels qui defensant el Sí al referèndum de la Constitució europea “havia estat derrotat”.

Un Rambert tens i distant

Aparquem aquí les referència a la peça d’Auzet, que recuperarem amb la resta de les seves declaracions quan s’apropi el seu pas el gener proper a l’Archipel de Perpinyà on va ser creada. I anem-nos-en cap l’obra Arquitectura que va inaugurar aquesta setanta-tresena edició, al Pati d’Honor del Palau dels Papes. Escrita i dirigida per Pascal Rambert, també tracta de la crisi europea situant l’acció en la Viena artística i decadent de principis del segle XX abans que la Primera Guerra Mundial i el nazisme més tard no ensorrès completament aquest món que l’autor vol que ressoni i alerti sobre l’actual. Per això, Rambert compta amb un elenc de luxe amb els seus actors i actrius fetitxes com Stanislas Nordey, Denis Podalydès, Audrey Bonnet, Arthur Nauzyciel o Emmanuelle Béart, a més del més veterà Jacques Weber.

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | L'actriu Marie-Sophie Ferdane a Arquitectura, de Pascal Rambet, al Pati d'Honor del Palau dels Papes d'Avinyó
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | L’actriu Marie-Sophie Ferdane a Arquitectura, de Pascal Rambet, al Pati d’Honor del Palau dels Papes d’Avinyó

A diferència de La clausura de l’amor amb Nordey i Bonnet que va estrenar precisament a Avinyó el 2011, i que s’ha convertit en un èxit mundial, en aquesta ocasió la seva ambició històrica i coral s’estavella contra una excessiva duració de quatre hores i un text massa apuntat i genèric. Tota la força habitual dels seus monòlegs es diluïa en un espai tan gran on la intimitat es perdia per les immenses parets centenàries i la llunyania del plantejament respecte a l’època present. En aquest sentit, la versió de La caiguda dels déus (film de Visconti) d’Ivo van Hove fa dos anys al mateix espai i també amb Podalydès resultava més convincent com a crítica de l’arribada al poder dels feixismes.

Nosaltres, Europa, banquet dels pobles, d’Auzet, també es dispersa i perd ritme durant les seves gaire bé tres hores perquè va de les revolucions europees del 1848 fins a la crisi actual dels immigrants. Un segle i mig no gens menys sobre el plató! Però se salva per moments brillants, les intervencions musicals i la sorpresa del polític escollit, malgrat un excés de voluntarisme en la proposta. En legítima defensa, Rambert anunciava en una trobada amb el públic el matí de la inauguració que la tensió pel fet de ser la seva una obra tan llarga, amb molts monòlegs, és perquè “el moment actual és tens”. “Defenso una forma que sé que no sempre serà acceptada”, afegia.

Altres odissees i mites grecs

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Representació d'una de les tretze entregues amb què Blandine Savetier recorre l'<em>Odissea</em> amb joves actors d'Avinyó
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Representació d’una de les tretze entregues amb què Blandine Savetier recorre l’Odissea amb joves actors d’Avinyó

En un registre més clàssic, encara que incloent-hi actors d’una promoció d’estudiants de teatre avinyonencs amb orígens en la immigració, la directora Blandine Savetier orquestra durant tot el festival un fulletó en tretze capítols diaris del text sencer de l’Odissea. L’interès, sota l’ombra dels plàtans i oliveres d’un jardí públic, és la de veure els protagonistes de l’epopeia encarnats per diferents llengües i color de pell.

I, d’aquí al final del certamen, encara s’espera la violoncel·lista franco-americana Sonia Wieder-Atherton protagonitzant un concert entre clàssic i tradicional amb veus i sorolls que ha enregistrat amb gent que s’ha anat creuant al llarg del Mediterrani. Les seves tres funcions han estat batejades com a La nit de les odissees.

Per la seva part, Jean-Pierre Vincent posa en escena durant cinc hores amb alumnes de l’escola d’art dramàtic d’Estrasburg la trilogia de L’Orestíada d’Èsquil, els textos en aquest cas fundadors de la tragèdia grega. Mentre que Maëlle Poésy i la seva companyia també francesa Crossroad munta una escenografia contemporània per a l’Eneida de Virgili, reciclatge romà de la Ilíada i l’Odissea, a partir d’una adaptació de Kevin Keiss que es fa dir Sota d’altres cels.

L’opereta antimilitarista d’Olivier Py

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | L'opereta antimilitarista L’amor vencedor, del director del festival Olivier Py
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | L’opereta antimilitarista L’amor vencedor, del director del festival Olivier Py

Partint d’un conte dels germans Grimm (La donzella Maleen), el mateix director del festival Olivier Py construeix l’opereta juvenil L’amor vencedor que qüestiona el patriarcat i el poder militar culpables de desencadenar les guerres entre els pobles. Com sempre en aquest polifacètic autor, els gèneres i els rols es barregen en una explosió d’historietes. “Dubto que hi pugui haver un teatre feixista”, afirmava Py el primer dia del certamen. “La música, el cinema, potser. Les arts plàstiques, segur. Però al teatre, som tots tan pobres!”.

Pobres però amb imaginació. És el que proposa el benjamí del festival, Clément Bondu amb trenta anys, amb la peça Devoció. Darrera ofrena als déus morts. Amb aquesta referència mitològica, Bondu efectua una reflexió sobre el teatre en temps convulsos en què sembla que tot ja estigui dit. Prenent una estètica voluntàriament transgressora, que feia fugir un públic poc disposat a entendre les noves generacions, els catorze joves actors parisencs sobre escena se’n riuen dels himnes, les banderes i els estereotips. Valent, en la línia d’un Julien Gosselin i perquè Bondu escriu ell mateix el seu text.

Hi ha d’altres formes menys explícites d’afrontar els conflictes que ens envolten, però que poden ser tant o més subtils i sensibles per la seva senzillesa. És el que es ressent a Multiple-s, del ballarí de Burkina Faso Salia Sanou, on aquest es desdobla en tres duets amb la també veterana ballarina senegalesa Germaine Acogny, l’escriptora franco-americana Nancy Huston i el músic francès David Babin àlies Babx. Un triple diàleg a dos en què el cos i el moviment ajuden a millor comprendre’s.

Christiane Jatahy i les veus de l’exili

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Un testimoni sirià exiliat a Beirut a través de la pantalla, al <em>Present que desborda-La nostra odissea II</em> de Christiane Jatahy
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Un testimoni sirià exiliat a Beirut a través de la pantalla, al Present que desborda-La nostra odissea II de Christiane Jatahy

Si Ulisses desembarqués en aquests moments a les costes brasileres i s’endinsès a l’interior del país a través de l’Amazones, es trobaria amb la directora Cristiane Jatahy parlant amb els indis kayapós, al peu del Mato Grosso. Allà és on va morir als anys cinquanta en un fosc accident d’avió el seu avi responsable d’una xarxa de centres culturals i el cos del qual mai no s’ha trobat. El seu pare també va desaparèixer durant anys durant la dictadura militar quan ella només tenia mesos. El present que desborda (O agora que demora)– La nostra odissea II, després d’una primera part amb refugiats sirians i iraquians a Europa, és una recerca als seus països d’origen de tots aquests exiliats (Palestina, Síria/Líban, Grècia, Sud-Àfrica) a partir d’un documental projectat com a teló teatral pels qui no hi són i dels exiliats que sí hi són i sorgeixen d’entre el públic.

Tot de cop, anem descobrim sirianes, congolesos, apàtrides al nostre voltant que ens expliquen entre cants i balls per què van haver de fugir del seu país. I al final és la pròpia Jatahy qui se’ns col·loca frontalment i emocionada per detallar-nos quina ha estat la seva odissea seguint els passos del seu avi, amb les converses que es veuen en pantalla amb els indis que se’n recorden de l’accident d’avió i es queixen que els estan foragitant del seu hàbitat. “La història de la meva família, crec que m’ha fet l’artista que jo soc”, resumia el dia abans de presentar l’espectacle. I plantejava aquesta obra en desenvolupament “com un acte de resistència”. “Estan criminalitzant els artistes, assenyalant-los com faria una dictadura”, va denunciar sense citar mai el nom de Jair Bolsonaro però recordant que la seva presidència d’extrema dreta s’ha encetat actuant contra la cultura, els universitaris i les minories.

Aquesta odissea d’Avinyó es pot tancar amb la jove siriana Miryam Haddad que és qui il·lustra el cartell d’aquest any. Haddad va començar els seus estudis a Damasc dos anys abans de l’aixecament contra Baixar al-Àssad, però el 2012 se’n va haver d’anar del país a causa de la guerra per continuar la seva formació a París. Entre influència expressionista nord-europea i cultura oriental, les seves pintures a l’oli són alhora abstractes i càlides fins al punt de titular la seva exposició a la Collection Lambert com a El somni no és pas un lloc segur.

L’apoteosi de Meng Jinghui amb La casa de te

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Els actors i actrius a l'espectacular i futurista dispositiu escènic del xinès Meng Jinghui per a La casa de te
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Els actors i actrius a l’espectacular i futurista dispositiu escènic del xinès Meng Jinghui per a La casa de te

Hi ha dos apèndixs, no obstant, i d’envergadura. Primer, el Festival d’Avinyó acull per primera vegada a la seva història artistes xinesos. El primer, Meng Jinghui, va donar a conèixer  la maquinària implacable de La casa de te amb el resultat d’un públic que encara està sota els efectes convulsius d’aquesta obra total sobre la Xina contemporània.

A partir d’una versió molt lliure de la novel·la de Lao She, publicada el 1956 com a fresc de l’ocupació colonial i la revolució, Meng llança sobre l’escena una vintena d’actors i actrius, molts d’ells directors·e·s de teatre més joves que ell, enmig d’una estructura metàl·lica de diversos nivells i una gran roda central que s’activarà al cap de tres hores durant el clímax de la peça amb un actor declamant bojament sobre tots els enganys del segle XX i els que ens seguim fent al segle XXI mentre manté un difícil equilibri.

De fet, l’obra comença amb tots declamant a pulmó obert les històries familiars i polítiques des d’aquesta casa de te en la millor tradició d’un concert punk. Perquè, alhora, el grup pequinès Nova Heart interpreta en directe un electro-metal que s’alterna amb moments del tan propi pop ensucrat d’aquests autors·e·s del sud-est asiàtic.

Hi ha text, hi ha música, hi ha coreografia, hi ha imatges plàstiques de gran impacte i sobretot hi ha un esperit tan gran de llibertat que trastoca idees preconcebudes. Com si davant d’una realitat de censura, com la de Xina, la imaginació es posès en marxa a mil per hora. I l’única solució fos la de portar les coses al límit. Sense perdre mai l’humor. Ingredients que els hi fan falta massa sovint a les produccions franceses i europees.

Meng dirigeix el Teatre del Niu de l’Abella de 360 places a Pequín, on va estrenar a l’octubre passat l’obra. I forma part d’una generació dels anys vuitanta que va aprofitar l’obertura momentània del règim després de la Revolució Cultural. L’escriptor Lao She, precisament, va morir el 1966 suposadament d’un suïcidi però havent estat torturat tot i que inicialment hagués estat enaltit pels comunistes. En la situació actual de partit únic, però capitalisme a dojo, l’experiència teatral de Meng és valuosa. “Hem crescut junts aquesta generació de directors i ara jo, des del meu teatre, dono l’oportunitat a altres generacions més joves”, explicava especialment orgullós dos dies abans que ens estabornís amb el seu nou treball.

La connexió pòstuma Kirill Serebrennikov-Ren Hang

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | La representació teatral i coreogràfica d'<em>Outside</em>, de Kirill Serebrennikov, al Festival d'Avinyó
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | La representació teatral i coreogràfica d’Outside, de Kirill Serebrennikov, al Festival d’Avinyó

Pitjor destí va tenir el fotògraf i poeta xinès Ren Hang que, el 24 de febrer del 2017, es va suïcidar llançant-se per la finestra a Pequín poc abans de complir els trenta anys. Les imatges dels seus cossos nus de la joventut del seu país, entre despreocupats i desafiadors, van xocar amb la moral del règim que li va prohibir exposicions i el va detenir de forma intermitent. Alhora, Hang era un poeta que escrivia cada dia al seu blog per tractar d’exorcitzar els seus reflexos autodestructius.

El director rus de teatre i cinema (Leto) Kirill Serebrennikov, que durant gaire bé dos anys ha patit una assignació a residència de les autoritats de Moscou i aquestes segueixen sense deixar-lo sortir del país, l’havia de conèixer per treballar amb ell just dos dies després del seu suïcidi. D’aquest encontre mancat, Serebrennikov en va sentir la necessitat de fer un espectacle que ha resultat Outside que va estrenar el 16 de juliol a Avinyó malgrat la seva obligada no presència.

DASHA YASTREBOVA | Kirill Serebrennikov, des del seu exili interior forçat
DASHA YASTREBOVA | Kirill Serebrennikov, des del seu exili interior forçat

La seva posada en escena amb l’equip del teatre Gogol moscovita és un crit de llibertat artística, en què els cossos d’actors i actrius es barregen amb els poemes descarnats de Hang i les fortes imatges plàstiques que imagina Serebrennikov, a ritme trepidant de tres músics en viu. “Les imatges i la poesia de Hang no tracten pas de catarsi, sinó de la joventut, de la bellesa, del sexe, de l’amor, de la solitud, de les relacions amb la ciutat i la llibertat, la llibertat…”, repeteix el director al programa de mà com ha fet en diverses entrevistes a la premsa francesa des de Moscou.

VICENÇ BATALLA | L'equip del teatre Gogol, després de l'estrena d'<em>Outside</em> a Avinyó, amb samarretes demanant la llibertat total de Serebrennikov
VICENÇ BATALLA | L’equip del teatre Gogol, després de l’estrena d’Outside a Avinyó, amb samarretes demanant la llibertat total de Serebrennikov

Tot i un desenvolupament desigual de l’obra, on es superposen els trets autobiogràfics d’ambdós autors i la seva lluita per trencar tot tipus de cadenes creatives, la força visual dels quadres que se’n desprenen alerta d’un desig latent per no deixar-se empresonar artísticament per part de Serebrennikov. Perquè ell mateix reconeix a la revista Les inrockuptibles, sobre el seu procès per un suposat desviament de diners al teatre Gogol, que “això només ha fet que començar, encara queden moltes coses”. Però, en una altra resposta, recorda: “És impossible de privar una persona de la seva llibertat, ningú no n’és capaç. Et poden posar darrera unes reixes, lligar-te, tancar-te en una habitació… Però la llibertat és com el teu ADN. No et poden prendre el teu ADN!”. No és per casualitat que la peça es digui Outside.