VICENÇ BATALLA. Parafrasejant l’àlbum Voces del extremo (autoeditat, 2015) de Niño de Elche, que va tornar a marcar un fita aquest dijous amb Israel Galván en l’obertura del Sónar dels 25 anys, la resta de la programació d’aquesta primera jornada va estar marcada per les veus femenines, independents, rebels i globals. Així va ser amb la rapera anglesa Little Simz, les escandinaves Ratkje & Baruk i Jenny Hval, la cantant malaia de The Venopian Solitude i l’artista madrileny Putochinomaricón. Una primera jornada on James Murphy es va començar a escalfar a la carpa dels 2manydhs pel seu concert de dissabte i Laurent Garnier va acabar la seva sessió amb l’inoblidable Crispy bacon.
La londinenca Simbiatu Simbi Abisola Abiola Ajikawo, Little Simz, compositora, cantant i actriu, forma part d’aquesta nova escena britànica de fèmines que utilitzen el soul, el rap, el grime, el trap i els ritmes negres en general per donar sortida a les seves paraules. Devergonyides, ambicioses i youtubers. El 2016, al mateix SónarVillage de la jornada diürna vam poder gaudir de la petitona Lady Leshurr. L’any passat, en una línia similar, va actuar la novaiorquesa Princess Nokia. I, per aquesta edició, encara hi ha de passar dissabte la també britànica IAMDDB.
A IAMDDB i a una altra d’aquestes promeses Jorja Smith (protegida de Drake), les vam podem seguir en directe fa un parell de setmanes al festival We Love Green parisenc. I, si ho comparem tot i resultar d’escoltes no senceres pels imperatius dels festivals, la palma se l’emporta Little Simz. Més natural, més mòbil a l’escenari, més ben rodejada musicalment (dj, teclats i bateria), la rapera d’origen nigerià va saber improvisar al llarg del seu concert en els moments oportuns i va aconseguir comunicar el seu flow sense postures innecessàries. Little Simz també ha participat en el darrer àlbum dels Gorillaz (amb el tema Garage palace) i qui no diu que no aparegui aquest divendres a les naus de Montjuïc a l’actuació de la banda virtual.
Veus malaies i escandinaves
A primera fila de la londinenca, hi havia la compositora i cantant malaisa Suiko Takahara (The crazy scientist) ballant entusiasmada al costat de la guitarrista Ariana Binti Adnan (Queen). Les i els components de The Venopian Solitude, de fet, havien obert el festival al SonarDôme (l’escenari de Red Bull Music) amb un encreuament de tota mena d’estils, però on hi dominava les arrels del seu país amb unes percussions, un sentit rítmic i una cançó de bressol autòctona que ens va posar a tots a la butxaca.
A l’espai més contemplatiu del SónarComplex (l’auditori), el festival noruec Insomnia va portar la seva compatriota Maja Solveig Kjelstrup Ratkje i la sueca Katarina Barruk que van inventar un llenguatge de veus només seu en l’estrena de l’espectacle Avant joik. Ratkje es mou pels circuits experimentals europeus i llançava les seves bases irregulars parlant aquest llenguatge imaginari mentre que Barruk davant del micro utilitzava la seva bonica veu amb què manté viva la llengua saami per deixar-se anar verbalment. Molt lluny dels contes de fades inofensius de certa idea musical vikinga.
Després, va ser el torn per a la noruega Jenny Hval que a la seva meravellosa veu hi va aportar una posta en escena conceptual on hi dominava un sofà retrofuturista que podia representar tant un muscle com una vagina. Els seus acompanyants, un guitarrista i una altra música electrònica, s’hi asseien o jugaven amb ell. L’excel·lent àlbum Blood blitch (Sacred Bones, 2016) va ser la base del concert, on les imatges, les coreografies i l’actitud ajudaven a accentuar les cançons. Hval s’apropa en alguns moments a Björk, tot i que encara no s’atreveix a portar encara més lluny el seu timbre.
Putochinomaricón trencant esquemes
Al Sonar XS de noves tendències, seguim descobrint estrelles locals com l’any passat. En aquest cas, el carismàtic Putochinomaricón, d’origen xinès i gai com el seu nom mig irònic mi de denúncia delata. Maquillat, amb guants negres i fent-s’ho tot sol amb l’ordinador darrera, Chenta Tsui és la versió creuada 2.0 d’Olvido Gara Alaska i Nacho Canut. Una posada al dia a la capital espanyola d’aquelles lletres agosarades i impúdiques: Gente de mierda, No tengo wifi, Tú no eres activista… Una mica més tard, era l’oportunitat d’esgarrapar per a la parella barcelonina Mueveloreina, on la cantant Karma Cereza va acabar amb els pits enlaire entonant “¡Nos queremos vivas!”.
Quadres de flamenc heterodox i futurista
I ens quedava el moment més especial de la jornada, amb la performance inèdita de Niño de Elche i Israel Galván Las coplas mecánicas. Reivindicant el caràcter maquinal, avantguardista i provocador del flamenc, el cantaor Francisco Contreras i el bailor Galván (rodejas d’una potent llum blanca i minimalista) potser van començar una mica freds i literaris però de seguida van demostrar que no només eren capaços d’actuar en un festival d’electrònica fen-se valdre d’una veu amplificada i samplejada, un taloneig metàl·lic, la distorsió de les cordes d’una guitarra o un púlpit vibrador, sinó que a més li donaven la volta i feien dubtar als més acèrrims defensors d’una i altra ortodòxia. El públic assistent s’hi va entregar, com ja havia fet tres i dos anys enrere al mateix escenari del Complex que s’ha convertit en la Biennal de Niño de Elche.
James Murphy entre 2manydjs
Paral·lament, en un entorn purament lúdic, el nord-americà James Murphy i els belgues 2manydjs s’intercal·laven als plats a la carpa circular DESPACIO perquè la gent ballès sota la bola de miralls durant sis hores. L’estiu passat, a la bretona Route du Rock de Saint Malo, vam parlar amb els germans Dewaele pel nou àlbum de Soulwax i ens deien que seria difícil de repetir l’experiència ja vista al Sónar el 2014 pels compromisos de la nova gira de LCD Soundsystem. Mesos després, Murphy protagonitza concert al Sónar nit de dissabte i també punxa al DESPACIO. Això sí, qui hi vulgui entrar ha de fer una bona cua i després li serà difícil veure amb qui balla al costat per la foscor i tindrà la sensació de ser en una sauna. Però un parell o tres de temes enmig de la pista no fan mal a ningú.
Afortunadament, el tancament del dijous es veia a l’aire lliure del Village amb un Laurent Garnier (pioner al primer Sónar del 1994) que va realitzar una sessió de dues hores a partir únicament de temes propis coronada, com no, pel Crispy bacon que francesos i no francesos vam adoptar com a himne a mitjans dels noranta.
Visits: 272