VICENÇ BATALLA. El Buscón en las Indias (Delcourt/Norma, 2019), un còmic sobre les aventures d’un rodamón castellà a la Llatinoamèrica del segle XVII, s’ha convertit en un èxit editorial. El guionista francès Alain Ayroles i el dibuixant espanyol Juanjo Guarnido han imaginat una continuïtat de El buscón que Francisco de Quevedo havia llegat el 1626 com a exemple de literatura picaresca de l’època amb el personatge de Pablo de Segovia a punt d’embarcar-se per a les Índies i El Dorado. Donant-li aquesta continuació, en ple territori dels Incas i regnes d’alguatzils i virreis, els autors han aplegat un ampli públic d’amateurs de planxes èpiques i alhora de lectors àvids d’històries d’aquell temps que poden ressonar amb la picaresca d’avui en dia.
Ayroles (Saint-Céré, 1968) impregna el text de tota la seva experiència en les seves sèries de capa i ullals per organitzar tot de giravoltes i sorpreses i Guarnido (Granada, 1967), que porta gaire bé trenta anys a França, perfecciona fins a un barroquisme exultant aquestes figures singulars i paisatges exuberants dels Andes i l’Amazònia. Per això, va haver d’abandonar momentàniament els personatges animalistes de la sèrie de detectius Blacksad (els volums 6 i 7 amb Juanjo Díaz Canales estan ja en preparació). La tasca per a El Buscón en las Indias ho requeria, perquè amb Ayroles van tardar quatre anys en finalitzar les 145 planxes per acabar convertint-ho en un llibre objecte. Primer, va aparèixer a l’agost passat a Delcourt la versió original francesa abans que el novembre no sortís la versió en castellà a Norma Editorial. Al Festival d’Angulema de gener, força ocupats com estaven, vam aconseguir d’entrevistar-los entre signatures, trobades amb el públic i sessions fotogràfiques.
Quants exemplars porteu ja venuts amb El Buscón en las Indias?
Juanjo Guarnido: “Disposem de xifres bastant espectaculars. Ja hem sobrepassat els 130.000 exemplars”.
Us esperàveu una tan bona acollida?
Alain Ayroles: “No, ens esperàvem un cert èxit però no d’aquesta dimensió. Estem bastant impressionats, tant a nivell comercial com a nivell de crítica. Fins i tot ens impacta la reacció dels lectors, gent que vénen a veure-nos amb el somriure i que ens agraeixen calorosament per haver-lis ofert aquest moment de lectura”.
Quan els hi vau comunicar a Delcourt que l’extensió seria el doble, imagino que d’entrada els hi va generar certs dubtes.
AA: “Sí, és veritat que ens van fer preguntes. Però, de totes maneres, penso que tenien confiança en el projecte. És veritat que, com més llarg era l’àlbum, més costava la seva realització. I, al final, vam jugar amb aquesta sobrepuja. Amb un àlbum amb tantes pàgines, Juanjo va insistir de fer-ho en gran format perquè el seu dibuix tingués més valor, amb una talla més espessa que la mitjana. De cop i volta, la idea va ser de fer-ne un objecte llibre i fora de normes. El paper és d’una qualitat particular. La portada está banyada en or. Hi ha una cinta especial per guardar la pàgina. El llibre té aquest aspecte preciós, que reforça la impressió d’un objecte fora de normes”.
A Espanya, fins i tot se n’ha fet una versió de luxe…
JG: “Sí, és un caixa que reuneix la versió normal i la versió en blanc i negre. A França, Delcourt va editar la versió en blanc i negre però a part. La versió de luxe a Espanya s’acompanya de la caixa, el que també és molt maco”.
I, a més, aquesta versió espanyola pot viatjar a Llatinoamèrica. La distribuireu a l’altra banda de l’Atlàntic?
JG: “Ho esperem, ho esperem! Hi ha molt pocs còmics a Llatinoamèrica. Quan era al Perú, es veien molt pocs còmics a les llibreries. No sé si existeixen llibreries especialitzades. A Mèxic, i en alguns altres països, hi ha molts ‘comic books’ americans. Però no hi ha tant d’interès pel còmic en general. Per tant, Norma o les llibreries importen exemplars espanyols… Per exemple, per ‘Blacksad’ un editor mexicà si no m’equivoco en va fer una edició especial en castellà internacional, en castellà dels americans. Les variacions són mínimes, però hi són. No utilitzen pas el ‘vosotros’, sinó el ‘ustedes’… Per al ‘Buscón en la Indias’, ens agradaria poder-nos obrir una mica de camí a Llatinoamèrica”.
D’El Quixot a Pablo de Segovia
Al principi, pensàveu en prolongar el Don Quixot (1605-1615). Però vau desistir perquè Cervantes l’havia matat.
JG: “Tenia raó, no volia pas un apòcrif!”.
I potser tu, Juanjo, no ho veies a nivell de dibuix…
JG: “Ah sí, les imatges haguessin estat fabuloses! El Quixot espantant amb l’espasa els ramats, dins del fang de la jungla amb Sancho arrossegant la cavalcadura… Hagués estat ric, hagués estat subjectiu. Peró reprendre l’apòcrif i fer un petit volum de la versió d’Avellaneda (1614), sense l’autorització de Cervantes, voldria dir anar expressament contra el seu desig”.
Vas ser tu, Juanjo, que li vas fer descobrir El Buscón a Alain?
JG: “En el moment de dir-li a Alain de no fer la continuació del Quixot, l’hi vaig parlar de ‘El Buscón, Pablo de Segovia’. L’hi vaig comentar que aquesta seria una idea apropiada com a continuació del llibre de Quevedo, que s’acaba per l’anunci de la marxa de Pablo cap a les Índies”.
AA: “Jo no coneixia pas ‘El Buscón’. A l’escola, en castellà, havia estudiat una mica la novel·la picaresca i havia llegit ‘La vida de Lazarillo de Tormes’ (1554). Ell em va fer descobrir ‘El Buscón’ i, quan el vaig llegir, em vaig dir que era perfecte i exactament el que buscàvem. Em vaig dir que seria una mina d’or per a aquestes aventures”.
A més, és aquí a Angulema que us vau conèixer i vau començar l’intercanvi.
AA: “Sí, però és à París més aviat on ens vèiem per intercanviar mentre dinàvem junts. Discutíem, buscàvem idees. Jo proposava idees que tenia als calaixos. No convenia pas per una raó o una altra, però vam acabar per trobar aquesta idea. I va ser la bona!”.
Un Segle d’Or i fortuna
Quin són els avantatges i els desavantatges d’un guionista que no sigui espanyol per a aquesta història?
AA: “Coneixia una mica la literatura del Segle d’Or espanyol perquè he fet els guions d’una altra sèrie que es diu ‘Diario de capa y colmillos’, on els personatges es presenten sota el caràcter animalista i un d’ells és un llop, un llop andalús, un ‘hidalgo’. És Don Lope de Villalobos y Sangrín. I per donar-li una mica d’espessor, ja havia començat a llegir una mica de Lope de Vega o Calderón de la Barca, i d’altres autors del Segle d’Or… I també hi ha el cantó de la riquesa pictòrica, que va sobrepassar els Pirineus. També estava acostumat a fer contes situats al segle XVII, a la part francesa”.
És un segle d’or a nivell cultural, però també un segle de decadència per a la dinastia dels Habsburg.
AA: “A França, és semblant. L’anomenem el Gran Segle, sobretot l’època de Lluís XIV. Va ser un moment de grandesa i, al mateix temps, quan al regne hi va haver una de les majors fams i misèria. També va ser un segle de fortuna”.
JG: “Felip IV era un rei molt poc competent. Per això, se l’anomenava el Rei Planeta”.
Perquè es creuaven els cromosomes familiars…
AA: “No, no és pas això. En llegint el llibre, es comprendrà…”.
Per al dibuix, Juanjo, has fet un canvi de registre.
JG: “No, justament no crec que sigui un canvi de registre. Sí, en el sentit que no es tracta pas de dibuixos animalistes sinó de personatges humans. Però el registre és un semi-realisme, perquè segueixen sent caricatures. En aquest sentit, és el mateix estil o molt proper a ‘Blacksad’. Amb l’única diferència que són personatges humans. És l’estil amb el qual em sento més a gust. A part d’això, sí que he canviat de tècnica perquè en aquest llibre no hi ha pas entintat sinó una base de llapis ressaltat amb aquarel·la negra. Després d’haver fet el color, torno amb tocs molt negres per densificar el dibuix. Per donar una última empenta de contrast a la composició”.
Veracitat artística i històrica
Per inspirar-vos, a nivell d’història i imatges, vau anar expressament al Perú.
AA: “Jo havia anat anys abans a l’Equador. Tenia records per alimentar el meu guió. I Juanjo va tenir ganes d’impregnar-se de l’atmosfera i visuals peruans”.
Amb un treball molt més complexe que de costum, us imposàveu plaços?
AA: “Els plaços els vam incomplir completament!”.
Es pot dir que és el treball més complexe i perfeccionista que mai hàgiu fet.
JG: “Sense cap dubte. I també el més ambiciós. Alain ha fet sèries monumentals, però mai per a un sol tom”.
AA: “Per a aquest àlbum, mai no havia anat tan lluny en precisió i exigència. És un àlbum de 145 pàgines, és tot un llibre”.
Heu tingut dubtes històrics?
JG: “Sí, però el teló de fons històric és el que és. I això és un conte, no té pas una pretensió didàctica”.
AA: “La idea és ser creïble. El fet de donar un sentiment de veracitat sobre el que s’explica. Quan hi ha forats en la documentació o zones d’ombra, intentem d’imaginar alguna cosa que soni verdadera. I que en cap moment el lector surti de la història, dient-se que sembla artificial o anacrònic. La idea és que el lector es quedi dins de la història i viatgi amb ella”.
JG: “En aquest sentit, hi ha moltes llicències. Sens dubte hi ha errors de la nostra part, de la meva part en particular. Errors o inexactituds en els detalls, perquè no es pot tenir tot a nivell de documentació. Però ens fixàvem dècada per dècada, buscàvem les vestimentes, les armadures que corresponien. La moda també canviava. La moda vint anys després de ‘Les Menines’ (1656) no era pas la moda de les ‘Menines’. Es poden trobar sens dubte algunes inexactituds que els historiadors, els puristes, els erudits poden assenyalar. Ens van fer una observació pertinent respecte al personatge de Pablo que se li talla la cara al ser agredit. Hauria de tenir una cicatriu enorme al seu rostre. Però nosaltres no la volíem pas i ens vam prendre la llicència d’eliminar-la”.
AA: “És algú a Madrid qui ens va fer aquesta observació. L’hi havia agradat molt el còmic. Era un apassionat d’història i literatura. I malgrat tot, havia trobat alguns petits detalls que l’hi semblaven incorrectes. I, quan vam parlar amb ell, es va adonar que no es tractava pas de negligències de la nostra part sinó des llicències que ens havíem pres a consciència perquè això beneficiava la història. I aquest tipus de llibertat funcionava millor”.
Perquè és un còmic de 2019…
AA: “Intentem que sigui un còmic de 2019, i alhora que soni amb el llenguatge d’aquella època a més de la roba i els decorats. I també que la mentalitat dels personatges no es percebi com a anacrònica. No és pas anacrònic, perquè som nosaltres que venim del segle XX els qui expliquem la història. Però hi ha una voluntat que hi hagi passatges que ressonin una mica com la gent del segle XVII. Tenen els prejudicis de la seva època, la visió de la seva època…”.
Pintures i rostres d’època
La cara de Pablo de Segovia és un rostre actual…
JG: “Penso com l’il·lustrador anglès Angus McBride (1931-2007), que a més és una de les fonts de documentació més fiable perquè era d’una temible precisió, que va dir que creia que hi ha rostres d’època. Hi ha cares que corresponen a una època, més enllà dels pentinats, dels ornaments, de les barbes… I jo també ho penso. Després, a totes les èpoques pots tenir rostres de tot tipus”.
AA: “Quan es veuen els retrats de Velázquez, hi ha la sensació que pertanyen a gent amb qui ens haguéssim pogut creuar en aquella època”.
JG: “Hi ha molt poc dels costums de l’època a la pintura del barroc espanyol. És essencialment una pintura de cort, de retrats de la noblesa. Però, a part de Murillo, hi ha d’altres pintors que no es coneixen que són fabulosos. I que fan retrats de persones més de la plebs. I és excepcional. Es diria que són retrats de gent del camp espanyol del segle XX. Em vaig trobar amb un retrat que hagués pogut ser el de la meva àvia! O el rostre de la meva tieta àvia! Recorda les cases, els pobles, en petits detalls: hi ha un aiguamans, fins i tot una petita estampa d’algú ballant a la paret. Es diria un espanyol dels anys cinquanta!” .
AA: “Semblava que estiguéssim veient els mateixos camperols”.
JG: “El temps passa molt més lentament, en el cas de la gent pobre evidentment”.
Has donat rostres a personatges que corresponen a actors coneguts a Espanya, de la segona meitat del segle XX.
JG: “L’únic que els francesos coneixen és Fernando Rey. Els altres, com Alfredo Landa, Fernando Fernán-Gómez, Florinda Chico, no”.
Però a Espanya se’ls identifica…
JG: “Ah, sí! La gent els veu de seguida. A Landa se’l veu immediatament. És genial la manera com em va venir. No ho havia previst en absolut, però Alain havia descrit el personatge com a un camperol amb aires de Sancho Panza, un bonàs, grassonet, d’aspecte simpàtic. Al meu croquis, havia fet un tipus una mica gras, una mica barbut. El dibuix era una mica per sortir del pas, no gaire treballat. I vaig voler anar una mica més enllà perquè el personatge té expressions gracioses i és important en algunes pàgines. I, perquè Alain al guió ja l’anomenava Sancho, vaig pensar en Landa i en el paper que havia interpretat al costat de Fernando Rey. Em vaig preguntar si seria capaç d’atribuir-l’hi els trets de Landa. Ho vaig provar, va ser bastant dur però quan ho vaig aconseguir em vaig dir que sí, que estava bé! I el tema va començar a créixer. Seria capaç de fer-ho amb d’altres personatges? És el cas de Fernán-Gómez com a l’espectre del conquistador, Chico com a l’encarregada de la fonda… Són actors de pel·lícules en blanc i negre espanyoles, familiars, dels anys seixanta i que havíem vist a la tele. Tots els actors que estimo i m’agraden no hi són, perquè en vaig haver de fer una selecció”.
Picaresca i desarrelament
Quan estàveu escrivint, quan estàveu dibuixàveu, éreu conscients que es podien fer lectures contemporànies per exemple sobre la colonització, la corrupció, la monarquia castellana?
AA: “Quan es parla d’aquesta època a Llatinoamèrica no es pot ignorar la colonització, els efectes que ha engendrat. Però el tema més contemporani penso que és aquesta idea que avui molta gent se sent víctima d’un desarrelament social. Les classes mitjanes perden diners. Tenen la impressió d’empobrir-se, de ser relegades a la part baixa de l’escala social i no poder-se aixecar. És l’ascensor social que no funciona. La gent ja no espera que els seus fills tinguin una vida millor que ells. Tenen la impressió que hi ha un bloqueig. I és una preocupació que té el personatge de Pablo al text de Quevedo. Crec que això fa eco a una preocupació molt contemporània. Hi ha una espècie de catarsis al llibre perquè la gent s’identifica amb el personatge per les seves angoixes contemporànies. Ell és obstinat, entabanador. Venjarà tota aquesta gent utilitzant tots els mitjans possibles, venjarà tota aquesta gent que se sent desarrelada. I alhora, es tracta abans que tot d’una història d’aventures, humorística, que ofereix una evasió i un canvi d’aires. Hi ha aquestes dues facetes: una faceta una mica catàrtica i una faceta de conte d’evasió. Potser és això el que explica la ressonància que troba amb l’època actual”.
Hi ha també una lectura contemporània des d’Espanya?
JG: “Sí, però s’ha de ser prudent amb aquests paral·lelismes. És un teló de fons, i és important perquè el personatge interactua en permanència en aquest context històric”.
Ambdós heu treballat per al cinema. Us imagineu el vostre còmic en pantalla gran?
AA: “La forma d’explicar-ho és molt cinematogràfica. Molta gent ens ha dit: d’aquí en sortiria una bona pel·lícula!”.
JG: “És possible. Faria falta un director que s’apropiés d’aquesta història. Crec que per transposar un còmic al cinema, el realitzador l’ha de saber passar pel seu filtre i la seva personalitat. I fer-ne una cosa diferent. Fer-ne una transposició literal i excessivament fidel, seria un error. El realitzador se l’ha d’apropiar amb el seu llenguatge, i deixar-hi la seva petjada artística”.
Continuareu treballant conjuntament?
JG: “Sí, sí!”.
AA: “Treballar conjuntament ha estat una experiència molt enriquidora!”.
LIBROS ALAIN AYROLES
Garulfo (Delcourt, 1995-2002, 6 toms, no traduït), amb dibuix de Bruno Maïorana i colors de Thierry Leprévost
Diario de capa y colmillos (Delcourt/Norma Editorial, 1995-2016, 12 toms), amb dibuix de Jean-Luc Masbou
Sept missionnaires: sept moines partent évangéliser de féroces Vikings (Delcourt, 2008, no traduït), amb dibuix de Luigi Critone
D. Diario de un no muerto (Delcourt/Norma Editorial, 2009-2014, 3 toms), amb dibuix de Bruno Maïorana i colors de Thierry Leprévost
LIBROS JUANJO GUARNIDO
Blacksad (Dargaud/Norma Editorial, 2000-2013, 5 toms), amb guió de Juanjo Díaz Canales
Brujeando (Dargaud/Norma Editorial, 2008-2012, 3 toms), amb guió de Teresa Valero
Voyageur (Glénat, 2013, no traduït), amb guió de Pierre Boisserie i Éric Stalner
PALMARÈS DEL FESTIVAL D’ANGULEMA 2020
Fauve d’Or: Révolution t.1 Liberté, de Florent Grouazel i Younn Locard (Actes Sud-L’An 2)
Fauve Especial del Jurat: Clyde Fans, de Seth (Delcourt) / Ventiladores Clyde (Salamandra Graphic)
Fauve de l’Audàcia: Acte de Dieu, de Giacomo Nanni (Ici Même)
Fauve Revelació: Lucarne, de Joe Kessler (L’Association)
Fauve de la Sèrie: Dans l’abîme du temps, de Gou Tanabe i H. P. Lovecraft (Ki-on)
Fauve Àlbum Policíac: No direction, d’Emmanuel Moynot (Sarbacane)
Fauve del Patrimoni: La Main verte et autres récits, de Nicole Claveloux (Cornelius)
Fauve Premi del Públic: Saison des roses, de Chloé Wary (Flblb)
Fauve Còmic Infantil: Les Vermeilles, de Camille Jourdy (Actes Sud)
Fauve Còmic Juvenil: Le Tigre des neiges t.1, d’Akiko Higashimura (Le Lézard Noir)
Fauve Còmic Alternatiu: Komikaze (Croàcia)
Premi Goscinny (millor guionista): Gwen de Bonneval i Fabien Vehlmann per Le Dernier Atlas t.1 (Dupuis)
Gran Premi d’Angulema 2020 (president el 2021): Emmanuel Guibert (França)
Visits: 119