Laia Abril: “No aconsegueixo publicar als Estats Units aquest treball sobre les violacions”

MAHALA NUUK | La periodista i fotògrafa Laia Abril, autora de l'exposició On rape
MAHALA NUUK | La periodista i fotògrafa Laia Abril, autora de l’exposició On rape

VICENÇ BATALLA. La misogínia és un problema per resoldre, si es té en compte no només els atacs a les dones als països més pobres i en guerra sinó també les decisions institucionals que es prenen a les societats occidentals. Sense anar més lluny, l’escàndol a Espanya per la sentència de la manada va provocar una onada d’indignació que ha incitat la periodista i fotògrafa catalana Laia Abril a fer el seu segon capítol On rape (sobre la violació) al voltant de la misogínia després d’haver impactat ja el 2016 amb el primer capítol On abortion (sobre l’avortament). Presentat aquest mes de febrer (fins al 22) a la galeria parisenca Les Filles du Calvaire, el projecte té l’ambició de viatjar per Europa i Nord-Amèrica com ho ha fet On abortion. Però allò que hauria de ser una normalització del debat sobre aquests temes, no resulta tan fàcil en entorns com el dels Estats Units. Així ens ho explica la mateixa Abril des de París acabant de perfilar tots els detalls d’aquest recorregut de la violació al món i la història a partir d’uns mites que perpetuen en les lleis un poder de violència masculí i de culpabilització femenina.

Les dues plantes de la galeria Les Filles du Calvaire, al carrer del mateix nom parisenc prop de la plaça de la República, estan ocupades per objectes, fotos, frases i d’altres instal·lacions visuals i sonores que Laia Abril imagina per sobrepassar l’estret concepte de les exposicions documentals sobre temes d’actualitat. I, en primer lloc a la planta baixa, hi ha vuit vestits penjats de la paret en marcs de vidre que corresponen a vuit testimonis de violació dels últims anys. Tots els textos són en anglès, amb la possibilitat de poder llegir una versió francesa amb fulls plastificats que es disposen per la sala.

Perquè l’objectiu de la jove i viatgera Laia Abril (Barcelona, 1986), que ara mateix comparteix la seva vida entre la capital catalana, París i Nova York, és tenir el màxim de difusió possible i en especial en un país com els Estats Units que és com una segona residència per a ella. Finalment ha aconseguit que On abortion, que va marcar l’edició 2016 dels Rencontres d’Arles de la Fotografia, arribi a Nova York aquest mateix mes de febrer al Museum of Sex i s’hi estigui fins a l’octubre. “Hi serà durant tota la precampanya política”, remarca Abril sobre les pròximes eleccions estatunidenques. “Però amb aquesta exposició de les violacions, tot i que fa dos anys que ja en vaig parlar i entremig ha saltat l’afer Weinstein, no aconsegueixo anar més enllà”. Un fet que explica que aquesta llicenciada en periodisme ja fa temps que busqui d’altres vies per expressar-se més enllà de la premsa.

De On abortion a On rape

LAIA ABRIL | Un cinturó de castedat, peça de metall per impedir l'adulteri, la masturbació o la violació des del punt de vista masculí
LAIA ABRIL | Un cinturó de castedat, peça de metall per impedir l’adulteri, la masturbació o la violació des del punt de vista masculí

La successió d’utensilis i mètodes per avortar al llarg de la història de On abortion, sovint com a un museu dels horrors per a les dones que s’hi han exposat davant les prohibicions juntament amb els testimonis de persecucions i càstigs des de Polònia fins a Guatemala, s’ha exhibit en una desena de països. A Barcelona, es va veure a FotoColectania l’any passat. Però, malgrat la forta repercussió d’Arles, la iniciativa no ha estat fàcil. “La meva prioritat era països com a Irlanda, i ho vam fer just durant el referèndum per l’avortament (2018). Volia fer-ho als Estats Units, i he trigat cinc anys. Portar-la és quasi tanta feina com fer-la, perquè hi ha moltíssima resistència. Hi ha galeries que han rebut crítiques per acollir l’exposició. I, a nivell de diners, és molt complicat. Si tens un finançament públic però un sistema polític conservador, no exposaràs un projecte sobre l’avortament”.

Als Estats Units, el tema és molt sensible. El president Donald Trump té en els moviments integristes evangèlics una base electoral clau i les seves maniobres per fer tombar aquest dret són clares. Precisament, el dia que fèiem l’entrevista participava en una marxa a Washington contra l’avortament tot i que el seu càrrec l’hauria d’obligar a mantenir la neutralitat. A la campanya de fa quatre anys, va manifestar que les dones que se sotmeten a un avortament il·legal haurien d’anar a la presó. I seva és la frase de fa uns quants anys, reproduïda a l’exposició On rape, “Grab them by the pussy, you can do anything” (preneu-les pel cony, i podreu fer el que vulgueu).

“Els drets de les dones són un tema pendular. Quan les polítiques es fan més conservadores, les dones pateixen. Ja es veia, el 2015, que les polítiques d’extrema dreta estaven pujant tant a Europa com als Estats Units”. Entremig, hi ha hagut el moviment de conscienciació feminista #MeToo arrel del cas de les continuades violacions del productor de cinema Harvey Wenstein. Però Abril ho veu en dues direccions. “Personalment té una part positiva, i és que em sento més lliure de parlar d’aquests temes. I té una part negativa, perquè com més crides el sistema establert reprimeix més. Tinc l’oportunitat increïble de fer aquesta exposició a París, però me les estic veient negres per publicar-ho als Estats Units”.

L’ombra d’aquesta atmosfera és allargada perquè el nostre és un món global i les rèpliques s’estenen a gran velocitat. “La galeria Les Filles du Calvaire va intentar promocionar l’esdeveniment per Facebook i Facebook va dir que no perquè era massa polític o una cosa semblant. Que m’ho digues sobre l’avortament, em sembla malament però hi hauria una lògica. De manera molt naïf, al principi d’aquest projecte em vaig pensar que no em trobaria amb els ‘pro-vida’ i els ‘no-vida’. Que no era una qüestió política. A ‘On abortion’ també parlava de víctimes, però havia de tenir una conversa perquè molta gent creu que les dones no són víctimes. En aquest cas, és encara pitjor”.

Les manades del món

LAIA ABRIL | Un cilici, dispositiu punxegut que es col·loca al voltant de la cintura per provocar dolor i utilitzat per confessions catòliques conservadores
LAIA ABRIL | Un cilici, dispositiu punxegut que es col·loca al voltant de la cintura per provocar dolor i utilitzat per confessions catòliques conservadores

La motivació inicial de On rape prové, en tot cas, de més a prop. El sistema judicial espanyol va dictaminar, des de l’Audiència i el Tribunal Superior de Justícia de Navarra, que una violació en grup de cinc homes durant els Sanfermines del 2016 a una noia de divuit anys només era un abús sexual amb la qual cosa els condemnats podien sortir en llibertat amb una mínima fiança. No va ser fins al juny del 2019, i després d’una polèmica generalitzada, que el Tribunal Suprem va decidir d’elevar el delicte a violació. Però de manades a Espanya i d’altres països en segueixen havent i sovint els jutges en fan una interpretació que denigra les víctimes. “En el cas de ‘la manada’, ja no és que m’impactès un fet tan greu que també passa a altres llocs sinó el tractament que es va fer del procès judicial i de la llei”, recorda Abril d’aquell moment en què se li va desencadenar “una por” al veure les coses tan a la vora.

I es va posar a investigar el que ella anomena miscarriages of justice, errades del sistema. “El sistema està fallant directament amb la víctima i afavorint la violència sexual”, afirma. La conversa s’emplena de terminologia anglesa, perquè és l’eina de treball de l’autora que ha pensat i escrit l’exposició en aquest idioma per permetre-li d’arribar a un màxim de públic. Sobre la marxa, hem d’anar trobant els equivalents en català o castellà. Tot i que aquesta terminologia també es pot remuntar al llatí, perquè les pràctiques i conductes de violència a les dones són atàviques. “El microsistema del matrimoni és molt important perquè encara hi la llei del ‘marry-your-rapest’, que es fa servir en alguns països perquè el violador es casi amb la víctima i no l’empresonin. Això és una barbaritat. I hi ha molts països on encara no està penalitzat el ‘marital rape’, violar la teva dona”.

Lleis bíbliques

Llegim en un mapa de la violació que el marry-your-rapest està en vigor a Bahrain, Iraq, Kuwait, Rússia, Filipines, Tadjikistan i Tailàndia. I que, encara que s’hagi abolit en una majoria de països, se segueix duent a terme en certes comunitats. “Moltes lleis com aquestes per salvar la teva virtut perduda són bíbliques. Això va continuar a Europa fins als anys seixanta. Franca Viola va ser l’última víctima del ‘marry-your-rapest’ a Itàlia”. Una dona que pot explicar la seva lluita perquè, actualment, té 72 anys.

Així com a On abortion es denunciava els casos al món on l’avortament no només segueix prohibit sinó que posa en risc la vida de la dona i se l’empresona, a On rape es parteix del present “per entendre d’on arriba des del passat”. Aquests costums bíblics es basen en el crim d’honor, sobre la virginitat de la dona o la filla, on aquest és un concepte de propietat de l’home que l’utilitza com a moneda de canvi. La virginitat com a objecte.

LAIA ABRIL | El vestit de boda de l'Alina, al Kirguizistan, obligada de casar-se al seu raptor com ja li havia ocorregut a la seva germana
LAIA ABRIL | El vestit de boda de l’Alina, al Kirguizistan, obligada de casar-se al seu raptor com ja li havia ocorregut a la seva germana

I aquests costums s’han perpetuat en el temps i les institucions. D’altres microsistemes analitzats a l’exposició són la presó, l’exèrcit o l’església. I també totes les formes de violació: dones abusades per dones, dones lesbianes, dones transgènere, i a la vegada homes com a víctimes. Per simbolitzar-ho, Abril ha escollit vuit testimonis que els representa amb els vestits amb els quals han patit la violació. Uns testimonis que quan es publiqui el llibre s’ampliaran. “Aquests vestits no representen la víctima tan sols. De fet, representen la institució. Perquè el problema és sistèmic”.

Els vestits dels testimonis

Gràcies a la seva feina de cinc anys com a editora i redactora de la revista Colors de Benetton, a la Fabrica de Treviso, la catalana posseeix una àmplia xarxa de contactes arreu del món per poder localitzar els casos que busca. Un cop d’acord amb la víctima per exposar el seu testimoni, el vestit no ha viatjat pas per correu o missatgeria convencional. Si no que ha transitat personalment de mà en mà perquè la indumentària no es perdès, d’un burca a un uniforme militar. Així ha estat el cas de la Veeda, d’Afganistan; la Meredith, dels Estats Units; la Sandra i Valentina, de l’Argentina; la Passion Star, dels Estats Units; l’Alina, del Kirguizistan; la Melissa de Colòmbia; la Jane Doe(s), de la República Democràtica del Congo; i la Tumi, de Sud-Àfrica.

“He estat en contacte molt amb psicòlegs i psiquiatres, i ONG’s. Perquè era molt important per a mi no causar danys. Tu no saps, quan algú t’explica una història, les repercussions que després tindrà. També era molt important per a mi treballar amb advocats, perquè hi havia gent que havia estat o està a la presó”. I, un cop acabades les exposicions, els vestits els haurà de tornar de la mateixa manera. Tot i que és possible que es quedi amb algun d’ells, si al testimoni li sembla bé.

Cadascun d’aquests casos mereixeria un article a part. De l’esclavatge sota els talibans de la Veeda al rapte i casament forçós de la kirguisa Alina, de la persecució sexual a l’exèrcit nord-americà de la Meredith a les agressions per la seva condició transgènere a una presó estatunidenca de la Passion Star, de la congolesa Jane Doe(e) refugiada al Txad al doble apartheid de la Tumi per negra i lesbiana.

L’església i les guerres

LAIA ABRIL | L'uniforme que portava a l'exèrcit estatunidenc la Meredith, que va ser violada durant un any per un comandament superior
LAIA ABRIL | L’uniforme que portava a l’exèrcit estatunidenc la Meredith, que va ser violada durant un any per un comandament superior

Amb l’Abril, ens detenim en dos testimonis llatinoamericans. En el cas de les argentines Sandra i Valentina, les ha conegudes personalment. Totes dues van patir els abusos de la mare superiora en un convent. Amb el temps, van aconseguir marxar i denunciar les agressions. Ara, als seixanta anys, viuen en parella. La mare superiora es va veure forçada a canviar d’identitat i fugir del país.

Més recent és el cas d’una nena de cinc anys colombiana que fa poc va patir abusos d’un professor a Bogotà. Quan la seva mare Melissa se’n va adonar, ho va denunciar a l’escola però la direcció va preferir tapar-ho canviant de destinació el professor. I, fins i tot, d’altres pares la van amenaçar. Melissa va intentar suïcidar-se. Finalment, el cas s’ha fet públic i mare i filla han rebut suport d’altres organismes.

D’altra banda, la violació com a eina de guerra és un capítol en si. Una de les primeres feines de l’Abril, per al diari Avui, va ser anar als Balcans per fer un reportatge sobre les conseqüències de la guerra civil iugoslava. Una d’elles són les seqüeles dels camps de violació a Bòsnia per part de les milícies sèrbies. Es calcula que entre 12.000 i 50.000 dones, algunes de només dotze anys, van ser torturades i violades durant mesos.“Quan les milícies arribaven a un poble, violaven les dones davant dels marits, i això és un acte de poder. O inclús violaven homes perquè hi ha certes creences que si ets violat per un home et fa ser homosexual”.

En relació a l’església, en un mosaic es reprodueixen fins a tres mil fotos de capellans acusats o condemnats per pederàstia. És impossible d’identificar-los perquè n’hi ha molts i les fotos són massa petites. Però l’efecte que produeix és el d’una pràctica massiva i no aïllada.

Jutges i polítics

La resta d’objectes de l’exposició responen a les diferents teories que justifiquen històricament aquestes conductes. “Aquests instruments obeeixen a l’origen dels mites. Són metàfores visuals. Hi havia la creença que una dona no podia ser violada, si ella no volia. Perquè físicament, ho deia Voltaire però ho deien també doctors, la força de les cames era suficient per bloquejar-ho”. I s’insistia en la impossibilitat si s’estava sota anestèsia o qualsevol tipus de droga. “Tot el tema de l’esforç per no ser violada, aquests mites, són els que ens trobem ara amb la sentència de ‘la manada’, que deia que no es veien signes de violència o de rebuig”.

LAIA ABRIL | Un crani de cérvol amb les seves banyes, com a exemple de la fórmula Shrinky d'ungüent segons la qual la dona pot simular ser verge fent més estreta la seva vagina
LAIA ABRIL | Un crani de cérvol amb les seves banyes, com a exemple de la fórmula Shrinky d’ungüent segons la qual la dona pot simular ser verge fent més estreta la seva vagina

Aquí és on ens trobem amb una foto de burundanga, la planta que utilitzaven els joves de la manada per narcotitzar les seves víctimes. Tot un reguitzell de metàfores que es van alternant amb objectes precisos com un cilici, un cinturó de castedat o medicaments de castració química. Hi ha tot tipus d’al·lusions, sigui al suposat comportament de les dones propici a aquestes actuacions com a la manera de curar els seus agressors. Però l’interès d’Abril és demostrar que el problema és que no s’admet que la violació forma part d’un arrelat règim de valors. “Les frases de dalt són d’autoritats, de jutges o de polítics, que estan donant una evidència literal a aquesta cultura de la violació”.

Confia, per exemple, en què hi hagi un canvi de mentalitat a la justícia espanyola? “Si jo no confiés en què la justícia espanyola canviï, no estaria fent el que faig”. I afegeix sobre l’avanç de l’extrema dreta de Vox: “a tot arreu, hi ha un Vox. Vox simplement representa que, quan intentes alçar la veu, hi ha qui s’encarrega que el sistema no canviï. Si sóc honesta, diria que té molt a veure amb la por. Perquè si pensés que s’ha d’injuriar tota aquesta gent, seria una persona molt amargada”.

On mass hysteria

Som al costat d’un dispositiu antic de passar diapositives, de segona mà, i que qüestiona precisament les paraules de Trump de més a munt. Però, just dues hores abans d’inaugurar-se l’exposició, ha deixat de funcionar. Abril està neguitosa perquè porta molt de temps preparant-ho tot i no és el moment perquè fallin les coses. Més endavant, una rèpolica de l’exposició se n’anirà a Toronto, al Scotiabank Contact Photography Festival de maig. I l’original de París, sota representació de la galeria Les Filles du Calvaire, es quedarà a Europa per seguir viatjant.

Però la seva Història de la misogínia ja té continuació en un Genesis chapter o capítol zero: On mass hysteria. O sigui una anàlisi de la histèria massiva de les dones. “Vull parlar d’un col·lectiu en un noranta per cent dones normalment recloses com a monges o en escoles o fàbriques femenines i que tenen episodis físics de convulsió o desmais. No hi ha una teoria que acabi d’explicar-ho. Sovint les teories s’hi han apropat des d’un punt de vista psicològic. I a mi m’agrada molt una teoria que diu que podria ser que la histèria massiva fos un ‘protollenguatge’, que fan servir les dones per demostrar repressió social”. Res d’explicacions consubstancials al caràcter femení: “Què passaria si això fos simplement una manera de dir prou?”.

PUBLICACIONS DE LAIA ABRIL

Thinspiration Fanzine (autoeditat, 2012), sobre l’anorèxia

The epilogue (Dewi Lewis, 2014), sobre un cas particular d’anorèxia

Tediousphilia (Musée de l’Elysée, 2014), sobre l’exposició a les xarxes socials, amb Ramon Pez

Lobismuller (RM Verlag, 2017), sobre el cas de ‘l’home llop’ gallec Manuel Blanco Romasanta

On abortion and the repercussions of lack of access (Dewi Lewis, 2018)