VICENÇ BATALLA. Una musa generada per intel·ligència artificial com a model per a una pintura a l’oli, un ambient d’ingravidesa per posar a prova els nostres sentits visuals i acústics, una emoticona gegant per expressar un sentiment col·lectiu en un espai de la ciutat determinat. Aquests són alguns dels projectes que l’inquiet científic català Albert Barqué-Duran ha posat en marxa durant els últims anys en el seu afany de congeniar món acadèmic, art i tecnologia. I a través de les seves ciutats de residència Barcelona, Londres i Berlín. Activista We Are Europe 2019 d’una xarxa de festivals europeus en el mateix àmbit, Barqué-Duran va assistir a la passada edició del Sónar aquesta vegada com a espectador i aquesta va ser la nostra conversa sobre el seu treball en moviment.
“La diferència respecte a mi és que, mentre al món acadèmic sempre s’ha tingut com a únic objectiu publicar en revistes científiques, jo intento que hi hagi altres formats a explorar a través de performances, obres d’art o exposicions”, ens explica el recentment arribat a la trentena Barqué-Duran a qui l’entrada en una nova dècada en la seva edat no l’ha fet perdre el seu aspecte de jove professor universitari amb pel llarg, barba i ulleres rodones en un entorn digital on la gent no para de seguir les modes. A contracorrent a les aules més clàssiques i als festivals electrònics en què prima la imatge, el científic-artista s’endinsa als intersticis que ell tant aprecia per desenvolupar unes obres que segueixen buscant qualificatius per definir-les: ¿new media art? ¿art digital? ¿creativitat artificial?
La seva formació post universitària a la City, University of London, Harvard i Cambridge es en ciències cognitives, interdisciplina en la qual es creuen la psicologia, la neurologia, la lingüística i cada cop més la tecnologia. Però, alhora, durant la seva adolescència a la petita ciutat lleidatana de Mollerussa, va rebre cursos de pintura i escultura en una formació propera a les belles arts. Tota aquesta amalgama es va començar a plasmar en les seves Neurocàpsules, entre 2013 i 2015, per al Periódico de Catalunya amb articles il·lustrats on recorria al surrealisme per expressar les seves teories. Una cosa que va ampliar a la seva arribada a Londres amb Updating the surrealist movement on seguia inspirant-se de mestres com Dalí en la seva reflexió sobre el funcionament del cervell amb l’adveniment dels ordinadors i internet.
“Potser sigui una percepció totalment subjectiva, però crec que moltes de les coses que es fan en l’àmbit acadèmic no arriben el suficientment ràpid a la gent perquè puguin adaptar-se”, segueix comentant Barqué-Duran sobre la seva necessitat de no quedar-se tancat entre quatre parets il·lustres ara que ha passat a ser Honorary Research Fellow de la City, University of London. Segurament, per això, també és professor al Lacuna Lab de Berlín, un laboratori d’idees en ple barri alternatiu de Kreuzberg, i aquest any obre un curs de tecnologies creatives a la Universitat de Lleida, el primer a l’Estat espanyol.
Surrealisme digital
Durant el seu doctorat, ja va entrar en contacte amb el Creative Reactions depenent de la Universitat de Londres entorn al qual pulul·len altres acadèmics més veterans que ja fa temps que faciliten passarel·les entre ciències i art, en l’anomenada creativitat computacional. Així va sorgir el 2016 Albert vs. Machine, on Barqué-Duran s’enfrontava a una màquina sota l’àlies The painting fool que havia ideat juntament amb el professor Simon Colton. Es tractava de saber qui dels dos, si humà o programa, guanyava el repte de ser millor pintor.
“El projecte va tenir molt sentit durant els mesos en què es va desenvolupar, però un cop acabat va quedar clar que no era el camí a seguir”, admet el propi implicat. “És a dir, el fet de buscar la batalla entre homes i màquines. El que em motivava des d’un punt de vista acadèmic o d’investigació, o com a artista pur i dur, no era aquesta confrontació sinó trobar les sinergies, la simbiosi home-màquina per arribar a produir performances o obres d’art que, d’una altra forma, seria impossible”.
Després d’un altre projecte londinenc A.I. thoughts, taking Polaroids, en què l’universitari feia durant un mes diàriament una instantània retratant en aquest cas un investigador que tracta de dissenyar el que ell anomena un robot moral, va arribar el moment de concebre un espectacle en si mateix que podès ser representat en un certamen popular i arribès a un públic ampli. Aquí comença l’estreta relació entre Barqué-Duran i el Sónar+D i la seva projecció més internacional. Aquest primer espectacle va ser My artificial muse, presentat el 2017.
“En aquest projecte es tractava de saber si, a partir del concepte tan clàssic i passat de moda de la musa inspiradora, es podia generar una musa artificial”. El que va fer juntament amb l’alemany Mario Klingemann, artista de còdis i algoritmes, que va crear una xarxa neuronal perquè la pròpia intel·ligència artificial projectès en dos dimensions un cos nu que servís de model. El pintor, sobre una tela de 4×2 metres, era Barqué-Duran que durant els tres dies del festival va anar confeccionant a l‘oli aquesta tela gegant davant dels visitants i amb la música que es generava també en funció dels sensors enganxats al seu cos composta per Marc Marzenit.
L’original escollit va ser Ophelia, quadre de 1851 de John Everett. El que va imaginar la intel·ligència artificial va ser l’abstracte cos estirat d’una dona que portava el pintor a submergir-se més aviat en l’expressionisme. “La BBC ho va considerar com a un ‘milestone’, un canvi paradigmàtic en la història de l’art”, ens destaca l’autor que segueix portant l’espectacle per tot el món i, en cada ocasió, la musa digital i la tela resulten diferents.
Imaginant un art ingràvid
Al cap d’un any, Barqué-Duran es projectava a l’espai i desplegava al Sónar+D una carpa de dotze metres de diàmetre, 360 graus i so immersiu sota el nom The Zero-Gravity Band. “Volíem saber com canvien les percepcions estètiques en condicions de gravetat zero, és a dir fora del planeta Terra; i com canvia la producció artística, tant musical com visual, en aquestes condicions”, ens resumeix com a intencions. “Era un projecte molt futurista, que intentava fer-nos reflexionar sobre quins impactes culturals poden haver-hi en el moment en què decidim viure fora de nostre planeta”.
El projecte va ser fruit d’un any, conjuntament amb laboratoris on es recrea la microgravetat amb vols parabòl·lics com el MIT Media Lab Space Exploration Initiative de Boston. Allà els xilens Nicole L’Hullier i Sands Fish han ideat el telemetron, un instrument en forma de dodecaedre transparent amb unes campanetes electròniques al seu interior que provoquen un so vibrant i ondulat en funció de com es mogui l’objecte. Només sona en condicions d’ingravidesa, de la mateixa manera que els instruments convencionals no funcionen fora de la Terra.
Dins de la carpa, durant els set minuts d’espectacle s’induïa a aquestes sensacions d’ingravidesa amb estímuls visuals i auditius. I els que ho vam provar vam tenir reaccions diferents, sense que en el nostre cas ens produís vòmits com sembla que a algun visitant li va ocórrer. El fet és que els responsables del projecte van treballar sobre l’anomenat sistema vestibular, situat darrera de les orelles i que regula les sensacions de verticalitat, d’estar d’em peus o estirats o de marejar-nos. Ho van realitzar gràcies a la col·laboració d’Elisa R. Ferrè, directora del Lab Vestibular Multisensory Embodiement de la Universitat de Londres.
“Hi havia gent a qui li agradava experimentar-ho amb el cos estirat al terra i mirant en l’aire, i d’altres que se situaven just al centre de la cúpula i fins i tot s’agafaven de les mans amb sensacions una mica esotèriques”, recorda Barqué-Duran d’aquella edició 2018. “Així com investiguem com afectava la microgravetat a nivell visual, el que ens interessa ara és com afecta a nivell auditiu i quin tipus de música ens agradaria escoltar en condicions de gravetat zero”, apunta Barqué-Duran que musicalment va tornar a recolzar-se en Marc Marzenit, un productor que es mou entre la clàssica i l’electrònica i que curiosament també és de la ciutat de Mollerussa. Ambdós i Klingemann, a més, anaven vestits pels alumnes de l’escola de moda IED de Barcelona amb uns amples abillaments circulars.
Emoticones i control a la xarxa
Del món virtual d’internet procedeix l’última proposta de Barqué-Duran que investiga les emocions a la xarxa, a través de la reproducció d’una emoticona gegant com a Ultimate emoji. Es va presentar a l’últim Mobile World Congress, a la seu del Disseny Hub de Barcelona. Gràcies al departament Memes del Nokia Bell Labs estatunidenc, es va estudiar quines eren aquestes emocions entre els visitants al museu del disseny. I, d’allà, va sorgir impresa en 3D una emoticona d’un metre i mig de diàmetre a càrrec de l’empresa barcelonina Noumena. El nostre artista-científic la va pintar en directe a part de compondre ell mateix una banda sonora ambiental.
“Al món digital, què millor que una escultura amb format d’emoticona per expressar aquestes emocions!”, subratlla el seu autor que precisa que el projecte es pot adaptar a cada ciutat i una emoticona diferent en funció de l’espai. “Es pot imaginar, com en un sistema de llenguatge, de quina manera les emoticones es transformen i s’equiparen amb el sistema biològic a nivell evolutiu. Cada dia, utilitzem unes emoticones més que altres. Com ocorre a nivell genètic que certes espècies s’extingeixen, pot passar el mateix a nivell digital. Algunes de les que es van crear, per falta d’ús o perquè no expressen amb precisió les emocions, desapareixen. I d’altres van mutant, com els sistemes biològics i genètics. Circulen de generació en generació i es perpetuen”.
Un pensa en la longevitat del smiley, que va aparèixer amb la revolució acid house. Però, arribats a aquest punt de la conversa, és necessari donar-li la volta a la visió feliç de la revolució de la intel·ligència artificial. En realitat, els GAFA (Google, Apple, Facebook, Amazon) que ja controlen el vuitanta per cent del tràfic per internet no ho estan convertint en una nova forma de capitalisme més perfeccionat emmagatzemant tota la nostra informació i emocions?
“És un estira i arronsa entre les grans institucions i l’usuari. I hi ha un esbiaix tremendament profund. Perquè són les grans institucions les que posseeixen el ‘big data’ i les que són capaces de situar-se en aquests nivells de metadades que els hi proporciona una perspectiva molt mes global del que està succeint. I, sobretot, de com està succeint. A nivell conceptual, el que aconsegueixen és xifrar quines són les emocions que nosaltres expressem al món digital. I, si un sap quines són, existeix la possibilitat d’utilitzar-ho des d’un punt de vista purament capitalista per treure-li el màxim rendiment”.
Per tant, Barqué-Duran no eludeix la qüestió tot i que se situa en un nivell més conceptual. “El fet que m’agradi treballar amb elements més filosòfics o de percepció humana, perquè és el que vaig estudiar a les meves investigacions universitàries, fa que no em concentri tant en les implicacions polítiques i ho faci més sobre les individuals”. El que no impedeix que reconegui que és més pessimista que optimista i dependent del dia.
Berlín versus Londres
Dependent també de la ciutat des d’on s’ho miri. Ara la seva residència més estable és Berlín, però només temporalment. I sorprèn que digui que els col·laboradors els tingui a tot arreu menys a Berlín, on una altra inquieta artista com l’estatunidenca Holly Herndon s’ha instal·lat per desenvolupar el seu robot d’intel·ligència artificial Spawn a qui ha ensenyat a cantar per al seu últim àlbum PROTO i que vam podem veure en un meravellós concert d’aquest Sónar.
Hi ha una raó perquè Barqué-Duran es refereixi així a Berlín. “Potser és una mica polèmic el que diré. L’escena cultural de Berlín m’ha sorprès molt, però potser no positivament… He entès el funcionament d’aquesta ciutat cultural i artísticament que desconeixia, i que està bé en la meva ruta europea. Tot i que, tal com ho percebo, el sistema és de moltíssima producció underground però amb una qualitat que no és alta. Pot ser que sigui una condició necessària. De tota aquesta producció, evidentment, hi haurà uns petits diamants que sí que sobresortiran. Projectes tremendament potents, amb sentit, que després s’estendran fora i creixeran encara més”.
Llavors, l’hi pregunto, Berlín és una espècie de laboratori? “És una ciutat molt experimental a nivell cultural”, admet. I reincideixo sobre si a la capital britànica hi ha menys quantitat i més qualitat: “si es fa una comparació una mica gruixuda, sí. Diguem que, el que arriba al públic a Londres en general, és molt més selectiu que el que es pugui trobar a Berlín. Ha passat molts més filtres artístics”.
Des d’aquesta taula de bar en la qual ens trobem d’un dels nivells del Sónar+D al recinte de Montjuïc, rodejats d’enginyers, informàtics, hacktivistes, músics i artistes de tota mena i generacions, la visió d’Europa malgrat tot tampoc no pot ser tan pessimista. Barqué-Duran treballa perquè no sigui així.
Visits: 177