Albert Serra: “Liberté juga amb la pulsió arbitrària del desig”

VICENÇ BATALLA | Albert Serra, durant el passat Festival de Canes
VICENÇ BATALLA | Albert Serra, durant el passat Festival de Canes

VICENÇ BATALLA. El director català Albert Serra és familiar a Canes. Va venir per primera vegada el 2006 a la Quinzena de Realitzadors amb Honor de cavalleria. Va tornar a la mateixa programació el 2008 amb El cant dels ocells. El seu següent film, Història de la meva mort, es va presentar com excepció el 2013 al Festival de Locarno on va guanyar el Lleopard d’Or. Però, amb La mort de Lluís XIV i Jean-Pierre Léaud com actor ja va entrar el 2016 al Palau de Festivals a la secció Un Certain Regard.

Ara, amb la indòmita Liberté (estrena a França el 4 de setembre) sobre el llibertinatge d’uns aristòcrates francesos a Prússia ha tornat a Un Certain Regard emportant-se el Premi Especial del Jurat atorgat expressament per a l’ocasió. La seva radical posada en escena ha generat tant l’adhesió d’una part de la crítica francesa (article favorable a Libération) com el rebuig absolut d’una altra (Le figaro). Dos pols al panorama francès que reflecteixen l’enfrontament que es viu al país més cinèfil del món. I el banyolí Serra s’hi troba molt a gust, tal com ens explicava en aquesta entrevista l’endemà de la primera projecció oficial.

Tenies reserves sobre com podia reaccionar el públic en aquesta primera projecció?

“No, tenia una certa curiositat. M’agrada ensenyar les meves pel·lícules a molta gent, inclús abans d’acabar el muntatge. A gent intel·ligent, que entén de cinema. En aquest cas, no va ser possible a causa del calendari. Perquè es va acabar realment en l’últim moment. I el festival la volia. Només ho va veure un periodista que ens va ajudar a fer el dossier de premsa i la gent amb qui l’havia filmada, que no tenien una opinió objectiva.

Per tant, tenia molta curiositat per la reacció que generaria aquesta pel·lícula, perquè no és un tipus de film que es vegi massa sovint. Però trobo que la dificultat que planteja ‘Liberté’ s’agraeix, en certa mesura, perquè he vist algunes pel·lícules aquí que semblen com de nens petits, una història que has vist mil vegades, plena de clixés”.

Això vol dir que tens temps de veure altres pel·lícules?

“No gaires, però sempre en veig alguna… De fet, Liberté es va decidir aquí l’any passat. Hi ha coses que estan bé, però n’hi ha d’altres que no malgrat la repercussió que tenen”.

Amb Liberté, has volgut portar al màxim els límits en fons i forma?

“He buscat que la posada en escena fos d’avantguarda. El muntatge, la manera de filmar, la multiplicitat de punts de vista, aquesta petita confusió entre la gent que mira i la que s’exhibeix. Volia que generés confusió en l’espectador. El tema ho demanava: es juga amb la pulsió arbitrària del desig.

No crec que la pel·lícula sigui avorrida ni minimalista. Una mica com ‘La mort de Lluís XIV’. Allà hi havia un espai únic, però ja tenia una sensualitat interna en el muntatge. L’objectiu era de tractar aquest tema i de crear imatges inèdites”.

De Casanova a Freud

ARXIU | Una de les imatges dels llibertins de Liberté d’Albert Serra, en un bosc de Prússia
ARXIU | Una de les imatges dels llibertins de Liberté d’Albert Serra, en un bosc de Prússia

Són textos teus? També del Marquès de Sade?

“Sí, són motius clàssics de les novel·les d’aquesta època. Sí que són textos meus de la meva obra teatre a Berlín (teatre Volksbühne, 2018). També hi ha préstecs de textos: el primer diàleg és gairebé sencer de les memòries de Casanova. Però el que comença com una ficció inofensiva del XVIII es transforma en una cosa més contemporània. I aquesta sí que és una originalitat meva: sense moure’s de lloc, ni canviar els personatges ni el vestuari, de mica en mica, per l’actitud i els seus actes, canviem a una ficció que ja no és d’una retòrica del XVIII”.

Perquè, tot i estar interessat en el XVIII i també el XVII, tu veus el llibertinatge des del segle XXI…

“Perquè hi ha una autoconsciència. Al XVIII, la gent encara no es plantejava el desig com al segle XX. A partir de Freud, tots som més o menys conscients que hi ha un fons de malestar que guia molts dels nostres actes i que està en permanent insatisfacció. I que sembla que no es pot acomodar bé a les normes socials per la seva pròpia arbitrarietat.

En aquell moment, el llibertinatge era una espècie de joc dels privilegiats. En canvi, avui, aquesta assumpció la té tothom. A la pel·lícula, primer és un joc de ficció, de domini. Però, després, el desig es converteix en un anivellador, a partir del qual ja no hi ha senyors ni servidors, ni rics ni pobres, ni guapos ni lletjos, ni homes ni dones…”.

Quin ha estat, en aquest cas, el criteri per escollir els actors?

“Els actors responen a la mateixa lògica del que veus a la pel·lícula. Una barreja de professionals amb d’altres que no ho són. Hi ha gent que vam trobar amb un càsting per Facebook, i que no havien actuat mai. I hi ha gent que prové de la part tècnica. Una de les noies que fa un dels papers més importants, ve del decorat. I n’hi ha una altra, que era a la postproducció. És una altra manera d’anivellament. El que ajuda a crear aquesta sensació de gent perduda, de gent desesperada”.

El que vol dir que el desig es barreja amb el dolor…

“A la pel·lícula, aquestes fronteres es dilueixen bastant. Hi el fet de rebre i de donar. Aquesta generositat, també molt del segle XX. No hi ha cap tipus de forma de vanitat, en la relació del desig. La pel·lícula ho reflexa”.

Helmut Berger, Ingrid Caven i el teatre

Ho vau rodar a Portugal?

“Sí, per raons pràctiques. Era al setembre perquè, aquí, feia molt de fred. Ho vam fer a l’Alentejo”.

Vas fer venir el Helmut Berger, però no l’Ingrid Caven quan tots dos actuaven a l’obra de teatre…

“L’Ingrid va venir, però amb la meva manera caòtica vam rodar moltes escenes. Algunes de dia, però majoritàriament de nit. I ella, que té tants anys, s’adaptava malament a les coses de nit. I, al final, al muntatge només hi ha un petit pròleg de dia però és molt breu. Vam voler que la pel·lícula tingués aquesta lògica nocturna, més desesperada, més fosca. Fins que es tornés a veure el dia, amb aquesta sensació quan surts d’una discoteca. Com venint d’un món tancat, amb una lògica pròpia. Tot amplificat i ple de possibilitats. Després ve el dia i no tornarà. Per més que ho intentis emmascar, no és possible”.

L’obra de teatre és molt diferent?

“És teatre i no té la multiciplitat dels punts de vista. Que és la gràcia del cinema amb el detallisme, de poder estar a sobre per saber qui mira. El teatre, en canvi, és un monobloc i tot això no hi és. És impossible de recrear-ho artificialment. Malgrat que, ara, molta gent intenta posar-hi vídeos a dins l’escena amb pantalles. Per a mi, no té massa interès perquè no és la lògica del teatre que disposa d’altres potencialitats. I aquesta, en canvi, es la lògica del cinema”.

Hi ha gent, com el francès Julien Gosselin, que està convertint el seu teatre en cinema en directe…

“D’acord, però moltes vegades la força del teatre és una altra. Amb les càmeres pots aconseguir alguna cosa, però a canvi de diluir moltes altres que només el teatre pot donar. I estic a favor de qualsevol forma d’hibridació. Però el tipus d’emoció teatral que jo he pogut sentir no m’ha vingut mai per la utilització de pantalles. Al contrari, la seva presència me l’ha matat”.

A la pel·licula, volies introduir una història relacionada amb el director Rainer Werner Fassbinder.

“És una idea que no sé d’on va sortir i es va anar repetint interminablement. Però mai va ser una realitat. Trobo molt difícil de tractar personatges contemporanis. De fer retrats de persones de les quals hi ha imatges i són molt properes. És molt fàcil caure en el pastitx, en una cosa ridícula. Si és antic i no hi ha imatges gravades, és possible. Perquè les imatges reals de molta gent són molt millors que les de ficció que tu faràs. Totes les pel·lícules que s’han fet del Dalí són ridícules. El veus a ell en una imatge real i veus que està boig de veritat. I, en canvi, a les pel·lícules veus un actor ridícul interpretant Dalí que ja era la mateixa caricatura d’ell mateix”.

Crítica i art contemporani

Quin recorregut de distribució li veus a Liberté després de Canes? Dius que tampoc t’esperes un gran èxit.

“És difícil de dir. És una pel·lícula molt especial. És molt difícil d’endevinar la reacció de la gent. Però, fins a quin punt, és exportable per a un públic més normal? No ho sé. Evidentment interessarà un sector, però no pas tots els mons. Es vendrà a altres països, això no hi ha dubte. Però on? No ho sé”.

En aquests moments tens instal·lacions i obres de vídeo art al Centre Reina Sofía de Madrid o la Fundació Tàpies de Barcelona. És cap a aquí cap on vas?

“Sempre m’ha interessat. De fet, a mi m’ha influenciat molt l’art contemporani. Sóc molt cinèfil, però el que m’interessa són les experiències dels anys seixanta. Tot el meu amor per al cinema ve d’experiències límit, amb l’ànim que la pulsació de l’avantguarda sigui allà”.

Liberté no té més sentit que estigui permanentment en un centre d’art contemporani?

“No ho crec… Bé, potser”.

L’última pel·lícula de Godard, Libro de imágenes, a França només s’ha estrenat a la televisió Arte.

“A mi m’es igual, no és el meu problema! És un problema d’una lògica econòmica aliena a la meva responsabilitat. I sobretot als meus mitjans. Que l’exhibeixin allà on vulguin! Suposo que hi haurà gent interessada i, si hi ha gent interessada, que la puguin veure en les millors condicions. En un museu puc mirar coses de dues o tres hores. Espero que la gent també vagi adoptant aquesta actitud perquè, de fet, el futur serà així. Però els acostumen tan malament, estant a casa, mirant quatre sèries que els entretenen amb el mòbil! Estàs tan entretingut que, quan has de veure una cosa més difícil, necessites tornar a mirar el mòbil”.

Tu, de moment, connectes amb la crítica a França.

“Jo seria hipòcrita tant si fes una cosa per agradar el públic com si ho fes per desagradar-lo. Sincerament, no em preocupa. Si connecto, és perquè ells estan interessats en una evolució del cinema contemporani i jo en sóc partícip lleugerament. No tinc cap intencionalitat de posicionar-me en un circuit. Intento fer obra. Al cinema, és una cosa ara complicada. Jo intento fer obra i que tingui una coherència, una raó de ser i una integritat”.

Anit, vas pujar sol a l’escenari per presentar Liberté. Habitualment, a la secció Un Certain Regard hi pugen també actors i productors. Per què?

“No és pas veritat això. Habitualment, ho decideixen el director i els productors. Jo sóc ensenyat d’aquesta filosofia de Jean-Pierre Léaud, la gent que va néixer amb el cinema d’autor. Ell considera, amb tota la seva importància com actor que té, que només és una eina i que l’autor realment és el director. I jo m’he quedat amb aquesta visió dels seixantes. No m’agrada perquè, normalment, això es converteix en una pompa sentimental. El que hem vingut a fer és complir amb el nostre deure i entregar la pel·lícula. I la resta de l’equip es pot sentir igualment partícip sense pujar a l’escenari. Jo sóc de la retòrica austera”.

Llegeix la nostra crítica de Liberté…