VICENÇ BATALLA. El ballarí i coreògraf Jon Maya continua amb la seva renovació contemporània de la dansa basca, associant-se amb d’altres creadors que aporten a la seva companyia Kukai Dantza aquelles dosis d’invenció necessàries. Quan la companyia ja fa córrer dos nous espectacles Topa i Erritu juntament amb els catalans Brodas & Bros i l’israelià Sharon Fridman, el seu aclamat Oskara continua de gira i va protagonitzar sis representacions al passat Festival d’Avinyó.
La revisió de la història ancestral del poble basc, a través dels mites i rituals, compta a Oskara amb la creació coreogràfica del valencià Marcos Morau (responsable de La Veronal) i les veus en alternança de Julen Achiary, Thierry Biscary i Erramun Martikorena. En escena, els ballarins Eneko Gil, Ibon Huarte, Alain Maya i Martxel Rodríguez componen uns quadres entre místics i rupturistes que doten al conjunt d’una coherència tot i registres tan diferents en la seva concepció. Morau, que estrenava a Seül el seu nou espectacle Ssang Ssang no era a Avinyó, però sí evidentment Jon Maya amb qui vam conversar sobre respecte i transgressió de les tradicions basques i la seva identitat actual.
Què us ha aportat Marcos Morau a la vostra visió?
“La cultura tradicional sempre és contemporània. Mentre visqui i transiti el camí amb nosaltres, existirà. Però si la deixem en un museu, en un armari tancat, serà una qüestió del passat i morta”.
Si la gent la balla a les festes es contemporània?
“Mentre transiti amb tu. Per a mi, és un element contemporani més. Igual com puc assistir a una classe de dansa contemporània, puc estar ballant una dansa basca. O igual que em puc estar menjant un ‘chuletón’, em puc menjar un sushi. Jo ho visc així, amb tota naturalitat. Per una banda està la transmissió de la cultura popular i, per altra, que aquesta matèria prima pugui servir per realitzar una creació contemporània… Kukai no renovarà la dansa tradicional basca ni la convertirà en una altra cosa. Seguirà transmetent-se i seguirà existint. Però, alhora, hi ha una gran riquesa i diversitat d’estils que són molt profitoses per realitzar una creació contemporània exactament de la mateixa manera que amb qualsevol altre llenguatge artístic. En el cas de la dansa contemporània, amb els seus diferents estils, al flamenc, o amb d’altres arrels. Israel Galván n’és un exemple clar.
El treball de Morau neix dins d’una trajectòria de Kukai en la qual ja portàvem més de deu anys col·laborant amb diferents creadors d’altres estils de dansa i altres disciplines artístiques. Sempre m’ha semblat molt interessant aquesta mirada externa, un altra mirada cap a aquesta tècnica que nosaltres posseïm. Des d’aquesta unió, crec que poden crear-se universos diferents i originals. Morau fa molts espectacles, però mai podria crear ‘Oskara’ sense Kukai. I tinc clar que Kukai tampoc podria crear ‘Oskara’ sense Morau”.
Per què dels treballs amb els coreògrafs Cesc Gelabert o Israel Galván en sortia una altra cosa…
“Sí, eren totalment diferents. En aquest cas, Marcos crec que aporta una estètica. I una forma d’entendre l’escena. A nivell coreogràfic, existeix aquesta unió entre dansa basca i aquesta tècnica seva anomenada ‘kova’ que es veu clarament. Els ballarins poden estar executant una bateria, un aixecament de cames, mentre fan un moviment dissociat”.
L’aposta per Marcos Morau
Era un risc, en tot cas? Et donava una mica de vertigen portar-ho fins aquí?
“Vertigen et crea cada projecte nou, cada aventura. Sí, era un repte molt important treballar amb un creador com Marcos. Era un risc intentar unir dos llenguatges tan diferents, malgrat que jo pensès que eren complementaris. Igual a la sala d’assajos et donaves una trompada. Però no va ser així. Me’n recordo d’haver dit, a la roda de premsa de presentació de l’espectacle a San Sebastià (2006), que estàvem davant d’un punt d’inflexió en la trajectòria de Kukai. En moltes coses m’equivoco, però en aquesta no”.
La reacció del públic ja va ser bona des del principi…
“Sí, ha estat fantàstic. És un espectacle que ens està donant moltíssimes alegries. Aquest any, a l’octubre a Moscou, celebrarem la funció número cent. Això vol dir molt, cent funcions d’un espectacle de dansa contemporània! Ha ajudat bastant en el creixement de la companyia, tot i que ja vingués d’una trajectòria ascendent. Molts d’aquests canvis i aquesta explosió s’ha simbolitzat a ‘Oskara’. Van arribar tres premis Max, el Premi Nacional, el premi de la Crítica a Barcelona, etc. Tot això ha ajudat a profunditzar en la internacionalització de la companyia”.
De fet, la vostra companyia treballa tant amb ballarins i cantants bascos de la part espanyola com la francesa…
“Tots som bascos, però el cantant es basco-francès. I, nosaltres, doncs som basco-espanyols”.
Amb la metàfora amb la que comenceu amb un home que es mor i recrea la seva vida, és com un renaixement. Encara que tu digues que la dansa basca seguirà sent contemporània, és com si li traguéssiu un mica la pols. És un renaixement.
“Per una banda, sí, pot ser. És una redefinició, o mostrar fins on podem portar la dansa tradicional. Perquè, a més de ser una expressió popular, l’expressió cultural d’un poble, pot ser una eina de creació. I pot conviure amb les tendències més actuals. Ara fem un espectacle de carrer ‘Topa’ en coproducció amb la companyia Brodas Bros de Barcelona, amb dos ballarins de Kukai i dos de Brodas on s’uneixen la dansa basca i la dansa urbana. Això demostra que la dansa basca, com qualsevol altra dansa tradicional, pot ser una eina de creació contemporània a més de ser una expressió popular. És un camí que no n’exclou l’altre, sinó que el complementa”.
Les identitats i la diversitat
També és una forma de parlar sobre el que s’entén per identitats. Al País Basc, en el procés actual, és una manera de pensar que aquestes són obertes.
“Totalment. Jo crec que les identitats sempre són obertes. Tu i jo som molt diferents, la nostra arrel és diferent, som fruit de diferents contextos, de diferents idiomes. Però això no és excloent, tot el contrari. És el que ens uneix i el que ens pot portar a compartir i conversar l’un amb l’altre. Per a mi no és una qüestió excloent, sinó que és la característica d’una persona. I, gràcies a ella, podem fer un món amb més colors. No un món uniforme. Com a riquesa, com a diversitat i com a forma d’entesa”.
Ningú al País Basc no ha dit que això no és dansa basca?
“Jo sempre dic el mateix, sobre aquests debats sobre l’arrel. Quan vaig al cinema, a mi no m’agraden totes les pel·lícules que veig. Quan llegeixo llibres, no m’agraden tots. No tinc cap dubte que hi ha gent super fan dels nostres espectacles i a d’altres que els hi agraden menys. I algú que els detestarà. Com qualsevol plat que mengi avui en un restaurant, m’agrada un més que un altre. Que això no és dansa basca? No, segurament ningú no ho podrà dir. Que no és dansa tradicional basca? Ho dic jo. Això no és dansa tradicional basca. Això és una creació contemporània. Però té com a origen i com a inspiració la dansa tradicional basca”.
Que ningú no es porti a engany…
“Ningú no pot anar a veure Kukai mai amb intenció de veure un espectacle de folklore. Va a veure una companyia contemporània, i aquesta és l’arrel. Però hi ha molts creadors al món avui dia i de tendències, que estan treballant en aquesta línia: Israel Galván, Rocío Molina, Akram Kahn, Sidi Larbi Cherkaoui”.
Niño de Elche…
“Niño de Elche, Lemi Ponifasio… És un moviment habitual”.
El cant i l’electroacústica
A nivell del cant, també ho porteu una mica més enllà. Perquè jo he vist al més conegut Beñat Achiary amb músics de jazz. Però, en el vostre cas, al cantant li poseu música electrònica de fons.
“És una combinació molt habitual a la companya, utilitzar la veu i la música en directe però acompanyada d’aquesta creació electrònica, electroacústica. Per una part tens la puresa del directe amb aquesta veu, però portant-la a aquest altre context. En aquest cas, generem un context i totes les accions van transcorrent cap a aquí”.
És un concert a la vegada…
“Sí, jo sempre dic que ‘Oskara’ podria veure’s en format concert, sense ballarins. Perquè, acústicament, és un espectacle en si”.
Els ballarins són els fixes de la companyia?
“Quatre d’ells hi són des de l’origen de la companyia. I un d’ells, s’hi va sumar per a aquest projecte (Martxel Rodríguez). El fet que es pugui fer aquest espectacle és el resultat d’una base molt sòlida, amb una formació i una ampliació de la tècnica a diferents estils. Avui dia, comptem amb un elenc que a més de la seva formació són ballarins contemporanis que podrien estar actuant en qualsevol companyia perquè es mouen amb total naturalitat en diferents estils”.
Moscou serà el lloc més llunyà on heu actuat?
“Amb ‘Oskara’ pot ser, però amb la companyia no. Hem estat a Amèrica, a Corea, a Àfrica”.
Heu comprovat reaccions de públics totalment diferents?
“L’altre dia, escrivint un text, vaig comptar 27 països on ha actuat Kukai”.
La gira d’Oskara continuarà el 2020?
“El 2020 soc optimista, i estic segur que sortiran coses. És veritat que Avinyó és un factor important per al futur de l’espectacle. Des d’Avinyó, es poden obrir nous mercats i nous circuits. En això estem”.
Marcos Morau
(extracte de l’entrevista de Malika Baaziz al programa de mà d’Oskara al Festival d’Avinyó)
“És important conèixer la història d’una ciutat, per no considerar-la com a única i per deslligar-la de tot tipus de nacionalisme… Jo no crec en absolut en els nacionalismes. M’interesso en la preservació de la cultura, en el descobriment de les diferències i els punts en comú entre els pobles. Vinc de València, visc a Barcelona i treballo al món sencer; m’agraden les diferències i aprenc molt d’elles. L’art em sembla una arma potent, més necessària que mai en la nostra època. ‘Oskara’ ens ho confirma. Nosaltres preservem la nostra cultura per no perdre-la, per aprendre el que hem sigut, en el que ens hem convertit i així poder continuar escrivint la història de la humanitat”.
Llegeix l’article general sobre el Festival d’Avinyó
Visits: 448