VICENÇ BATALLA. En el moment que alguns llegeixin aquest article, potser ja se sabrà si el català Albert Serra s’ha emportat algun premi (cerimònia el 28 de maig, al vespre) amb Pacifiction, pel·lícula amb la qual participava per primera vegada en competició oficial després d’haver passat per d’altres seccions paral·leles del Festival de Canes. Si fem cas a alguns dels mitjans referents a França (Libération, Le Monde, Les Inrockuptibles… ), fins i tot mereixeria la Palma d’Or. Amb tot aquest soroll de fons, és possible que el jurat li acabi atorgant algun dels guardons. ¿Per què no el de millor interpretació per al francès Benoît Magimel, que encarna magistralment amb el seu cos i dicció el malestar d’aquesta epopeia a Tahití? Nosaltres, en el nostre cas, tot i un començament una mica lent, vam acabar fascinats per les imatges, dimensió i gosadia d’aquest film-món que parla d’un poder a la Polinèsia en decadència però qüestionant, alhora, el que ofereix el cinema com a solució.

La història comença amb l’arribada de l’alt comissari per a la Polinèsia francesa a Tahití, De Roller, que interpreta Magimel amb unes ulleres de sol transparents que no es treu mai. Es succeiran una sèrie de reunions amb els responsables de l’administració local, parlant amb la llengua de l’arxipèlag, de l’almirall que dirigeix l’exèrcit i que nega que s’hagin de reprendre els assajos nuclears a Moruroa, d’alcaldes cacics d’altres illes que esperen ser reelegits, del moviment independentista que se sent traït i avisa que aniran al combat, de la discoteca de nit amb música hawaiana i cambrers i cambreres amb la roba justa i que dirigeix un Sergi López gairebé mut i un Lluís Serrat vingut de Banyoles que no falla mai a les pel·lícules del Serra…

És veritat que algunes d’aquestes converses, en bona part improvisades com és sovint el cas amb el realitzador, es fan llargues al principi. Sobretot la d’un empresari portuguès massa begut. I això farà que la cinta duri dues hores i tres quarts. Però, a mesura que passi el temps, anirem entrant en la mateixa espessor extasiant que l’alt comissari que es deixa portar per una relació amb Shanna (Pahoa Mahagafanau), una Mahu com s’anomena als transsexuals a la regió. I, a més del clima i els paisatges tropicals, és la discoteca on les escenes es confondran més amb una il·luminació i uns cossos en estat letàrgic. I on hi trobarem també una escriptora d’èxit (Cécile Guilbert), que punxa techno minimalista nua de cintura cap amunt, i la inseparable Montse Triola, productora des del primer dia d’Andergraun Films, participant de les festes nocturnes.

L’aspecte fantasmagòric de ‘Pacifiction’, segons l’autor

“A la pel·lícula, hi ha un aspecte artificial bastant pronunciat”, ens va respondre Serra en francès a una pregunta nostra a la roda de premsa. “Un aspecte improbable, en la relació amorosa. Benoît Magimel com a polític, també té un aspecte improbable. És això el que, a mi, m’agrada. Que la pel·lícula sigui una fantasia, evidentment amb certes observacions humanes, bastant agudes i interessants tot sigui dit, sobre l’actualitat dels temes contemporanis”. Una al·lusió que fa el realitzador abans de tornar a la idea enunciada: “Tot plegat en aquest quadre de fantasia del cinema on tot és possible. Perquè hi creiem! És potser una de les característiques del meu estil, amb la interpretació genial del Benoît, que és molt orgànic, molt imprevisible. Jo intento sempre de defugir els clixés”.

Al seu costat, Magimel confirma aquesta forma de treballar del banyolí. “Els mètodes de l’Albert són completament diferents dels que jo estic acostumat a fer. Del dels altres cineastes, en general. En aquest sentit, tenim una total llibertat, una llibertat increïble”. I l’actor posa com a exemple una vegada que el director li va dir que podia entrar en escena quan voldria. “Tenia temps de fer una queixalada, de prendre una copa i, posar-m’hi, quan jo sentís que era necessari”, recorda. “És realment extraordinari! Et dona tota la desimboltura possible. I, una vegada que s’ha parlat del personatge, tot és molt simple”.

Vistes les lloances de la premsa més esmolada d’aquí, podríem afirmar que Serra ha estat adoptat pels francesos (i és que el Libération ha titulat una entrevista seva com a Prince Albert!). A la nostra observació, ell respon amb la seva habitual despreocupació. “Jo vaig allà on em vulguin adoptar o on algú m’estimi i vulgui treballar amb mi. M’estimo tothom que m’estima”, va manifestar amb rialles de la sala. “Per a la producció d’aquests films d’autor, hi ha una tradició més forta i natural a França on ho saben apreciar”.

Un rodatge sota la covid i la veu des tahitians

Malgrat aquesta durada de 160 minuts, és que hi havia fins a 540 hores gravades. I tot i tenir alguns problemes amb l’espectacular demostració de llanxes enfilant-se per les onades gegantines, aquesta escena es va poder salvar. Hi ha va haver d’altres accidents durant el rodatge?, li preguntem: “N’hi va haver molts. Però, al final, la fabricació, els accidents o l’atzar hi són perquè serveixin a la pel·lícula”. I, llavors, se’n recorda que van rodar en ple confinament de la covid: “A nosaltres ens permetien de filmar, però a la ciutat hi havia un confinament total. I és veritat que això li dona a la cinta un aspecte espectral, fantasmagòric. No hi havia gairebé ningú al carrer. És per aquest motiu que no es veu molt d’ambient. Però és una cosa que també forma part de la pel·lícula. No m’agrada quan és molt social, hi ha molta gent, hi ha realitats. Crec que això trenca una mica la fantasia. Fa somniar menys”.

I aquí arriba un moment, a la roda de premsa, que sorgeix el tema delicat de les relacions post-colonials de França amb aquest territori d’ultramar. No s’amaguen que la discussió va anar i venir durant tot el rodatge. I que Magimel va parlar molt d’això amb Matahi Pambrun, que fa el paper d’un dels rebels. La discussió començava abans i es projectava després en els diàlegs a les escenes de forma espontània. Quan li preguntem al Matahi si aquest tipus de cinema es pot veure en un lloc com a Tahití, descobrim que la veritable influència cultural i de vida és l’americana. “Vivim en un sistema molt americà, de cotxes, de cinema, d’Hollywood”, ens diu. “Nosaltres som ‘Superman’, Marvel i companyia. Ens falta molt aquest altre tipus de pel·lícules artístiques… El sistema polític i social està molt dictat per l’església. Els catòlics i els protestants sempre tenen l’última paraula respecte sobre al que la població pot accedir. Sigui per a obrir un casino, una discoteca, publicar una cançó o estrenar un film”.

Es pot imaginar, per tant, la sacsejada que pugui produir Pacifiction (Tourment sur les îles/Turment a les illes, com a subtítol) a l’interior o l’exterior de l’arxipèlag tenint en compte que és algú no francès qui ho presenta a Canes. La intensitat sísmica que pugui generar a nivell cinematogràfic sobre alguns temes tabús i sobre una forma fílmica que crea controvèrsia. Al passi oficial amb l’equip al Gran Teatre Lumière, entre una tercera i una quarta part dels espectadors se’n van anar. Però els que es van quedar van aplaudir a l’acabar efusivament en un auditori on hi havia tant el ministre de Cultura espanyol, Miquel Iceta, com la consellera catalana, Natàlia Garriga. A França, el distribuïdor és Les Films de Losange, esperant encara data de sortida, mentre que a l’Estat espanyol no se sap de moment qui se’n farà càrrec.

‘As bestas’, de Rodrigo Sorogoyen

En una jornada on el cinema espanyol tenia un especial protagonisme, Rodrigo Sorogoyen va presentar fora de concurs As bestas (Les bèsties, que a França s’estrena el 20 de juliol), títol galleg d’un film realizat en unes muntanyes d’Ourense amb els actors francesos Marina Foïs i Denis Menochet. Aquests dos personatges principals han anat a conreuar agricultura biòlogica i es troben confronfrontats a dos germans de la casa del costat que els hi fan la vida impossible perquè la parella no ha volgut signar un contracte per a la instal.lació d’eòliques al municipi, que aportaria una important suma de diners. El xoc entre aquests acabats d’arribar de major nivell intel.lectual i la gent del poble que no entreveu una altra sortida laboral ni poder formar noves famílies es tradueix en un thriller rural que té la virtut d’uns diàlegs sucosos, tot i donar una imatge de vegades massa esquematitzada de les dues parts. No és el cinema que l’interessa a Albert Serra, pero també té recorregut al país vei.

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2022

Visits: 1064