VICENÇ BATALLA. Nosaltres no som dels que denigren el director suec Ruben Östlund. Ens divertim en les seves pel·lícules, tot i que abusi de l’humor gruixut i d’una certa demagògia. Però, directament, no està gens justificat que hagi guanyat una segona Palma d’Or, després de The Square, el 2017. Ho fa amb Triangle of Sadness, que és una versió de menys qualitat d’aquella i que segueix utilitzant la sàtira per denunciar el món de les aparences i el capital desbocat. Però el cinema també ha de convulsionar amb les seves imatges i en el palmarès d’aquest Festival de Canes de 75 aniversari no hi ha Albert Serra, James Gray, Kelly Reichardt, Kirill Serebrennikov ni David Cronenberg que han presentat pel·lícules realment commovedores.
El jurat presidit per l’actor francès Vincent Lindon s’ha deixat portar per la facilitat i ha optat per alguns films més pomposos, com Triangle of Sadness, que ja s’ha estrenat a França i no té data encara a l’Estat espanyol. I això que n’han premiat fins a deu, sobre 21 títols, perquè hi ha dos ex-aequo i un premi especial de 75 aniversari, que han atorgat als germans Dardenne per Tori i Lokita. Més enllà de la pertinença de la seva pel·lícula sobre les repressives polítiques d’immigració a Europa, el guardó potser pretenia evitar una tercera Palma d’Or per a ells que hagués resultat excessiva.
El primer ex-aequo ha estat per al Gran Premi, la Palma de Plata, repartida entre la sensible però menor Close, de Lukas Dhont, que nosaltres reservem per a la última crònica encara pendent de les quatre ultimes pel·lícules que vam veure en l’última jornada, i l’artificial Stars at Noon, de la francesa Claire Denis. Malgrat les bones intencions d’una història a Nicaragua, rodada al Panamà, la població local queda absolutament anul·lada pels dos protagonistes anglosaxons en aquesta cinta de Denis.
L’altre ex-aequo és per al Premi del Jurat, la Palma de Bronze. També és molt difícil de comprendre que el veterà polonès Jerzy Skolimowski, amb la meravella calidoscòpica del viatge d’un ase Eo, hagi hagut de compartir guardó amb la ben intencionada, però fallida, Le otto montagne, de Charlotte Vandermeersch i Felix Van Groeningen, la parella belga que se n’han anat a filmar a les muntanyes italianes de la Vall d’Aosta.
Segueix sent incomprensible que el premi al millor guió hagi estat per a l’egipci, exiliat a Suècia, Tarik Saleh per Boy From Heaven. D’acord que aprenem com funciona el sistema endogàmic entre el poder militar d’Egipte i la jerarquia sunnita, però la manera d’explicar-ho és plana, més pròpia d’un telefilm. La millor direcció a Park Chan-wook, per Decision to Leave, pot estar una mica més justificada per la reinvenció que fa el sud-coreà del seu cinema de sang i fetge tot i que d’altres realitzadors ho mereixien més. En aquesta línia, la millor interpretació masculina al també sud-coreà Song Kang-ho per Broker, en l’aventura fora del seu país del japonès Hirokazu Kore-eda, sembla com a una manera de seguir reconeixent el treball que va fer l’actor a la multipremiada Parásitos, de Bong Joon-ho, guanyadora de la Palma d’Or el 2019.
Com a consolació, la iraniana exiliada a França Zar Amir Ebrahimi sí que es mereix el premi a la millor interpretació femenina per Holy Spider. La tensa pel·lícula d’Alí Abbasi, rodada a Jordània perquè mai no ho podria fer a l’Iran, va ser una de les sorpreses del festival. Però fora d’aquest palmarès s’han quedat obres d’una dimensió força superior de la mitjana que hi han entrat. És el cas de Pacifiction, del català Serra que almenys hauria pogut ser reconeguda amb el premi al millor actor per a l’incommensurable Benoît Magimel.
La nord-americana Reichardt, amb el seu deliciosament minimalista Showing Up, ha estat completament ignorada. A l’igual que el llargmetratge de maduresa Armageddon Time de Gray. I Cronenberg, tot i que el seu Crimes of the Future sembli inacabat, els hi dona mil voltes a la majoria de films premiats. I, finalment, algun dia Serebrennikov haurà de rebre alguna recompensa en la seva feina de reflectir la descomposició d’una societat russa malalta, com era el cas aquesta vegada amb Tchaïkovski’s Wife.
PALMARÈS CANES 2022
Palma d’Or: Triangle of Sadness per Ruben Östlund (Suècia)
Gran Premi (ex-aequo): Claire Denis (França) per Stars at Noon / Lukas Dhont (Bèlgica), per Close
Premi del Jurat (ex-aequo): Eo, de Jerzy Skolimowski (Polònia) / Le otto montagne, de Charlotte Vandermeersch i Felix Van Groeningen (Itàlia/Bèlgica)
Premi Especial 75 aniversari: Tori et Lokita, de Jean-Pierre i Luc Dardenne (Bèlgica)
Millor Direcció: Park Chan-wook (Corea del Sud), per Decision to Leave
Millor Guió: Tarik Saleh (Suècia/Egipte), per Boy From Heaven
Millor Actriu: Zar Amir Ebrahimi (França/Iran) per Holy Spider, d’Alí Abbasi (Suècia/Iran)
Millor Actor: Song Kang-ho (Corea del Sud) per Broker, de Hirokazu Kore-eda (Japó/Corea del Sud)
Càmera d’Or (millor primera pel·lícula en totes les seccions): War Pony, corealitzada per Riley Keough i Gina Gammell (Estats Units), presentada a Un Certain Regard
Menció Especial Càmera d’Or: Plan 75, de Hayakawa Chie (Japó), presentada a Un Certain Regard
Millor Curtmetratge: The Waters Murmurs, de Jianying Chen (Xina)
Menció Especial Curtmetratge: Lori, d’Abinash Bikram (Nepal/Hong Kong)
UN CERTAIN REGARD
Premi Un Certain Regard: Les Pires, de Lise Akoka i Romane Guéret (França)
Premi del Jurat: Joyland, de Saim Sadiq (Pakistan)
Millor Direcció: Alexandru Belc (Romania), per Metronom
Millor Guió: Maha Haj (Palestina), per Mediterranean Fever
Premi Millor Actuació (ex-aequo): Vicky Krieps, per Corsage, de Marie Kreutzer (Àustria) / Adam Bessa, per Harka, de Lotfy Nathan (Tunísia)
Coup de cœur (menció especial) del Jurat: Rodéo, de Lola Quivoron (França)
QUINZENA DE REALITZADORS
Label Europa Cinemas : Un beau matin, de Mia Hansen-Løve (França)
Premi SACD: La Montagne, de Thomas Salvador (França)
SETMANA DE LA CRÍTICA
Gran Premi: La jauría, d’Andrés Ramírez Pulido (Colòmbia)
Totes les cròniques del Festival de Canes 2022
Visits: 1056