Alessandro Sciarroni i una coreografia del riure extrem al Grec

ALICE BRAZZIT | Ballarin·e·s d’Augusto en ple èxtasi de riure, a la peça d’Alessandro Sciarroni
ALICE BRAZZIT | Ballarin·e·s d’Augusto en ple èxtasi de riure, a la peça d’Alessandro Sciarroni

VICENÇ BATALLA. De què riem? A aquesta pregunta el coreògraf italià Alessandro Sciarroni respon per la veu i el moviment deixant que ballarin·e·s i espectador·e·s en treguin les seves pròpies conclusions durant gaire bé una hora de rialles ininterrompudes. En una posada en escena igual d’incòmoda que impactant, Augusto és el nou espectacle d’aquest artista que ha portat l’extenuació del cos humà al paroxisme del riure i la reacció incrèdula del públic. La va estrenar a la Biennal de Dansa de Lió al setembre passat i ara arriba al Festival Grec de Barcelona (Mercat de les Flors, 20 i 21 de juliol) amb nou intèrprets sobre escena a la recerca d’una empatia amb la resta del grup. Flamant Lleó d’Or per la seva trajectòria a la Biennal de Dansa de Venècia, Sciarroni explicava amb l’excitació inherent del moment a Lió el procès de creació i les expectatives possibles amb els diferents públics.

Alessandro Sciarroni ja ens va encisar amb el seu anterior cicle sobre la rotació sobre un mateix a ritme de música electrònica i de ball a Turning project. Amb la versió Motion sickness i els ballarins de l’Òpera de Lió, va obrir la Biennal del 2016 d’aquesta ciutat al costat d’una creació de la valenciana Marina Mascarell. Després, com a artista associat del parisenc Centquatre, en va fer una altra versió ell en solitari en què seguia donant voltes sobre si mateix amb una mà aixecada i una altra a la cintura fins a convertir-se en una mena de pirulí disco ambulant.

Des del 2017, el coreògraf de 43 anys ha iniciat un nou cicle sobre la música i la veu on el so humà és el material per construir un desplaçament en el temps i l’espai a partir de tècniques de performance. Ho va començar a fer a París amb l’Institut de Recerca i Coordinació Acústica/Música (IRCAM) amb un·e·s ballarin·e·s al·e·s quals se’ls hi processava en directe la veu. I ho ha concretat, entorn la rialla imparable, amb un grup d’onze ballarin·e·s internacionals que s’alternen per ser nou en escena i del qual en forma part el contratenor català Pere Jou (cantant del grup Quart Primera).

“Vaig fer el càsting en un moment de la meva vida en què tenia ganes d’estar rodejat de gent que m’estimès”, va confessar Sciarroni en una trobada al setembre passat amb la premsa abans d’estrenar Augusto. S’hi van presentar unes cinc-centes candidat·e·s i els·les onze escollits·des ho van ser després d’una llarga selecció. “Més enllà del seu talent i habilitats, el que volia era un grup que es volgués llançar a una aventura. Amb qui pogués viure-hi i treballar-hi. La història del grup també és part de la creació de l’obra. Aquest riure respon a l’excitació d’estar i compartir les coses junts. I del fet que, malgrat l’excitació, et pots arribar a sentir sol. Tens ganes de riure i no saps ben bé per què. Aquesta excitació també parla de la nostra fragilitat i la por de ser exclosos d’un grup al qual vols pertànyer”.

August, l’emperador i el pallasso

VICENÇ BATALLA | El coreògraf Alessandro Sciarroni, el setembre passat a la Biennal de Dansa de Lió
VICENÇ BATALLA | El coreògraf Alessandro Sciarroni, el setembre passat a la Biennal de Dansa de Lió

El títol d’Augusto juga amb el doble significat en italià del primer emperador romà i del nom que se li dona al pallasso excèntric que fa de contrapunt al blanc i en teoria més llest. “Estava molt interessat en aquest gran contrast perquè el pallasso August sempre està borratxo, fa bromes i és qui porta el nas vermell”. Sobre l’escena, els ballarin·e·s-performers no porten cap nas vermell i van vestits·des amb camisa o samarreta però assumeixen aquest rol d’objecte de riure dels altres.

El dispositiu es basa alhora en un moviment rotatori, no sobre un mateix, sinó al voltant d’aquest escenari en rotllana. Un vertigen que s’accelera amb la rialla. Una de les inspiracions per al coreògraf és l’assaig El riure (1899), d’Henri Bergson. “En ell es diu que riem perquè volem corregir els mals hàbits de la nostra societat. Una cosa que és veritat, però no em volia pas limitar a parlar d’això. Sinó del que representa un riure espontani dalt d’una escena i com utilitzar-ho per parlar de joia. Aquesta és la primera part de l’espectacle. Sempre hi ha una energia misteriosa quan forces els actors a repetir les accions una i altra vegada. En aquest cas, volíem mantenir-ho lleuger i evitar començar de forma obsessiva. A la segona part, evidentment, mostrem altres aspectes del riure i l’atmosfera esdevé cada cop més dramàtica”.

Música i onades

ALICE BRAZZIT | El contratenor i performer català Pere Jou, en un moment del no parar de riure de l'obra
ALICE BRAZZIT | El contratenor i performer català Pere Jou, en un moment del no parar de riure de l’obra

Un altre element important és el musical, perquè encara que en aquest cas no es processi en directe la veu humana, sí que Sciarroni s’ha valgut del duo francès d’electrònica Yes Soeur! per compondre un so al qual s’arrengleren els ballarins. “El treball dels músics ha estat important per tal d’evitar l’efecte de pel·lícula d’horror. A la primera part, el so paisatgístic permet una atmosfera alegre. I, a la segona, la seqüència rítmica força els ballarin·e·s a organitzar el riure. Escolten aquest univers sonor i es veuen obligats d’acordar-hi la seva respiració”.

Entremig, i en moments de descans, el mateix Pere Jou canta una ària. Però és per millor continuar després amb una segona part més llançada. “El riure arriba en onades. Està relligat a una energia, que es repeteix en el temps i que es dirigeix cap al públic. I no es tracta de petites onades de ritme, sinó de molt llargues”.

De fet, el propi coreògraf reconeix que durant la preparació de l’espectacle van haver-hi episodis de desconcert. “Hi va haver un moment en què em vaig desesperar perquè el riure es va convertir en histèric. Els cansava tant, que no podien parar i havien d’anar al lavabo per refrescar-se. Si tens una tendència natural a riure, no és perillós però tampoc és una cosa recomanable”.

Va ser quan van haver de recórrer a una professora, Monica Gentile, que practica el conegut com a ioga del riure“Ens va ensenyar com respirar, com utilitzar el cos produint un riure amb l’energia més positiva possible. Aquesta pràctica estableix que el cos no pot comprendre la diferència entre un riure real i un de fals. I, si el riure és fals, no és cap problema perquè el cos rep els mateixos efectes positius”.

Que ningú no es pensi, per això, que assistirà a un espectacle terapèutic a l’ús. A Lió, una part del públic se n’anava incòmode amb el que estava veient. I, d’altres, especulaven sobre quin era el riure real i quin el fals. Abans de conèixer aquesta reacció, petits grups d’espectadors havien acudit als assajos. “En alguns moments que per a mi eren molt tràgics, la gent reia perquè el riure és contagiós. I en d’altres moments, en què em pensava que la gent riuria, ningú no ho feia! I, evidentment, la reacció i el riure del públic afecta l’obra”.

La reacció del públic

ALICE BRAZZIT | Imatge més general de la rotllana que els ballarin·e·s fan rient durant més de cinquanta minuts
ALICE BRAZZIT | Imatge més general de la rotllana que els ballarin·e·s fan rient durant més de cinquanta minuts

Aquesta declaració responia a una pregunta que li vam fer sobre si a públics de països diferents correspondrien reaccions diferents. “A la segona part de la peça, tot està escrit i no hi ha espai per a la improvisació. A la primera, en canvi, hi ha una part escrita però el cinquanta per cent és en temps real. No crec que l’espectacle variï en funció del país on s’actuï, sinó perquè el públic és diferent i la seva energia també”.

D’altra banda, aquesta tampoc no és la primera peça que explora aquest tipus d’experiència. El 2004, la madrilenya La Ribot va anar a buscar voluntari·e·s per cada ciutat europea per on passava per veure qui era capaç de seguir rient al cap de setanta minuts a 40 espontáneos. I, el 2006, la francesa Maguy Marin a Ha! ha! hi feia una lectura més política amb set performers asseguts·des com a una orquestra de cambra i uns ninots al seu costat que anaven sent eliminats de les seves cadires. 

L’hi vam posar la qüestió sobre si coneixia aquests antecedents. “És veritat que molta gent m’ha parlat d’aquestes obres. Però, quan començo els processos, el que faig és evitar de conèixer el que han fet els altres. No m’agrada de veure el que hi ha sobre el tema en dansa o teatre. Abans he citat Bergson, però habitualment tampoc no m’agrada de llegir ni de disposar d’altres referències dramatúrgiques. El treball que faig és realment amb els ballarin·e·s i el millor llibre que puc llegir són els éssers humans amb la seva presència, els seus sentiments i la seva forma de relacionar-se entre ells”.

Lleó d’Or venecià

ARXIU | La peculiar visió amb què Alessandro Sciarroni també il·lustra el seu <em>Augusto</em>
ARXIU | La peculiar visió amb què Alessandro Sciarroni també il·lustra el seu Augusto

Potser és aquesta originalitat el que ha vist el jurat de la Biennal de Dansa de Venècia per atorgar-li fa pocs dies el Lleó d’Or a la seva trajectòria. Tot i que no es pot dir que sigui un coreògraf que ja ho hagi explicat tot a la seva edat. Després de Lió, Augusto també s’ha vist en d’altres ciutats franceses, Lieja i Venècia. I, més tard, anirà a Holanda, Portugal i d’altres ciutats italianes dins una Plataforma Europea de dansa que agrupa el Grec, la Biennal de Lió, el Teatre de Lieja i el Municipal de Porto.

No creiem estar fent un spoiler, en una peça tan sensorial i conceptual com aquesta, si finalitzem amb una altra de les declaracions de Sciarroni sobre la continuïtat del seu cicle sobre la veu. “La recerca sobre el riure ha estat tan llarga, que no tenim la impressió d’haver acabat. Per a algun dels ballarin·e·s, és tot just un començament. Al final de l’espectacle, un d’ell·e·s es posa a plorar. És com quan els nens juguen entre ells. Riuen molt i, de cop i volta, un es posa a plorar. I fèiem broma proposant una continuació entorn el plor, com a un Augusto II”.

 

Crònica de la Biennal de Dansa de Lió 2018 a parisBCN

Crònica de les obres de la Plataforma Europea presentades a Lió a parisBCN